EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, de juliol 31, 2007

AUTORITAT I AUTORIA

Em dona molt de gust començar una nova categoria o línia temàtica de reflexió, la que he anomenant Epistemologia. Es tracta d'un gir més cap a la reflexió, un gir que ens porta a pensar sobre el que pensem, a reflexionar sobre el que reflexionem i la manera com ho plantegem. Fer epistemologia és fer "teoria del coneixement", descobrir com conservem i transformem el coneixement. És fer una aposta per re-viure com fem les connexions necessàries per articular el nostre discurs crític.

Els entrenadors tenim davant el repte de no confondre la nostra necessària autoritat amb una mescla d'autoritarisme ranci i una visió romàntica de la democràcia.

Més enllà del que puguem dir, pensar o fer en els nostres equips, en el nostra cas com entrenadors/es és clar i evident que el nostre rol és diferent al dels jugadors. Aquesta diferència de rols es basa, més enllà de consideracions sobre l'autoritat (i l'obediència en la ment d'alguns entrenadors i directius juràssics), en la distinció entre la condició de jugador i la condició d'entrenador.

A partir de donar-nos compte de l'existència d'aquesta inevitable frontera-límit, només a partir d'allà podem extreure la visió que ens interessa manegar en relació a nosaltres mateixos i als esportistes que tenim a l'equip.

Jo ja fa uns quants anys que m'encenc quan sento a dir que "l'entrenador decideix el que és convenient a cada moment". Però també haig de dir que em desil·lusiona confondre el donar la possibilitat als jugadors de dir a la seva al fet ben diferent de callar-nos la boca els entrenadors.

Els jugadors tenen dret a poder expressar què pensen i què volen. Però més enllà de veure-ho en oposició als desitjos/interessos de l'entrenador, ho hem de fixar com una mesura interessant i necessària per a la construcció de l'equip. La idea d'equip que tinguin els propis jugadors és un dels elements primordials del que puguem arribar a construir.

L'autoritat que tenim els entrenadors es basa, ja ho hem assenyalat, amb la diferència de rol amb els esportistes. Operem en espais diferents: uns, a la pista; els altres, a la banqueta. No tenim les mateixes tasques ni responsabilitats. Però per molt que busquem diferències, el que és important és que la diferència existeix d'inici, pertanyem a "classes" diferents.

De fet, no es tracta de fonamentar la nostra autoritat en base al nostre saber esportiu, ni a la nostra posició de poder. La nostra autoritat es fonamenta en la nostra habilitat per assenyalar indirectament la diferencia existent, i mantenint de manera convençuda aquests límits dins de la relació de cooperació que establim amb els esportistes.

Quan som autors d'una manera determinada d'entrenar els nostres esportistes, el que de fet estem fent és assenyalar-los una manera d'apuntalar l'autoritat de cadascú. Estem dibuixant una manera de portar (d'a-portar) el fruit de cadascú al projecte comú. D'aquesta manera podem ser autors que col·laborem en una obra coral del que no sabem el desenllaç. Seguint amb la metàfora interpretativa, els entrenadors, més que guionistes o directors a l'escena, som productors executius, persones que posem les bases per que el projecte tiri endavant.

Quan nosaltres som autors d'una manera d'entrenar que autoritzi (que permeti expressar-se) als esportistes, és quan estarem fent un pas endavant i desmarcant-nos de l'autoritarisme ranci o de la democràcia sense límits. Qualsevol diàleg, interacció, proposta dels jugadors ha de poder-se donar en els límits d'un escenari segur i clar que els entrenadors hem preparat curosament, i en el que puguem orientar l'esportista en la seva reflexió, que és també la nostra.

Tal vegada siguem capaços de fer això, se'ns obre un món de possibilitats per qüestionar creences referents a la necessitat d'una autoritat clara (patriarcal). S'obre un espai on la nostra autoritat com entrenadors no tindrà que ser defensada quan sigui posada en entredit, ja que nosaltres l'entenem com inherent a la relació i per tant no l'hàgim de defensar en contra dels atacs. No hem de tornar-nos a aquests "pressumptes" atacs ja que no és, de fet, un atac cap a nosaltres, sinó cap a la norma. Tampoc hem de violentar-nos ja que estarem entrant en el joc del que volen els esportistes: estarem mostrant-nos "preocupats" i disposats a entrar en el joc que volen que juguem, mostrant-nos febles i a seguint el ritme de la música que marquen els jugadors.

No hi ha res més perjudicial, doncs, que tornar-nos de manera violenta davant de l'escomesa d'un jugador/a que desafia el nostre plantejament. Si no estem venent cap moto a ningú, si estem presentant l'escenari on entrelligar els nostres esforços, no ens ha d'amoïnar que triguin en fer-se familiars amb la nostra manera de dirigir. Però als que vulguin fer demagogia no els aconsello que prenguin aquesta via: només als que volem trencar amb una determinada pedagogia dels grups. Malgrat que, per a aconseguir això, tot comença amb un trencament amb la epistemologia que hem vingut fent servir durant dècades, l'epistemologia (ciència del coneixement, o com parlem del que sabem) de com es defineix i genera l'autoritat dins del grup...