EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dijous, d’abril 22, 2010

AVANTMATX DE LA DIADA DE SANT JORDI 2010

Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.

Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.

Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?

Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.

Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.

També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.

Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.

dimecres, d’abril 21, 2010

SETMANA D'ENTRENAMENTS REGAL BARÇA

Fa un parell de dies que assisteixo als entrenaments del Regal Barça. Ho vaig demanar fa uns mesos a l'ACEB i vaig obtenir-hi plaça. En el record tinc l'experiència la temporada passada a Manresa, on vaig anar a veure el treball de Jaume Ponsarnau i els seus ajudants, va ser la meva primera experiència dins del programa "Setmana d'Entrenaments". Aleshores recordo que la vivència va ser excel·lent, però la dimensió de club és del tot diferent en un club i en l'altre.

Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.

El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.

És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.

Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.

dilluns, d’abril 19, 2010

ARRIBAR I MOLDRE

Aquesta expressió ben catalana encaixa perfectament amb la meva breu estada a l'UER Pineda. Vaig estar-m'hi una mica més de dos mesos, des de les acaballes de gener fins a finals de març. Puc dir orgullós que amb mi l'equip va fer un balanç de 3 victòries i 6 derrotes, millorant força el registre anterior. Fins aleshores portaven un 1-15.

Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.

Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.

Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.

Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.

dimecres, d’abril 14, 2010

XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"

He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".

Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.

Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.

M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.

També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.