EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, d’agost 31, 2007

III JORNADA DEL COMITÈ TÈCNIC

Ja és la tercera. Avui a la tarda comencem la III Jornada del Comitè Tècnic de la Federació Catalana de Basquetbol. Allà ens apleguem el gruix de professionals que treballem en les quatre àrees que conformen el Comitè: Promoció (Escoles de Bàsquet i Campus d'estiu), Formació, PDP i Seleccions, i també el Segle XXI.

Una data que em significa molt a mi és que un dels primers articles que vaig penjar en aquest blog va ser precissament una ponència que vaig presentar dins de la II Jornada. Parlar de formació d'entrenadors m'agrada molt, és una de les meves més grans debilitats (no seria millor dir, en aquest casos, fortaleses?), i em vaig poder esplaiar presentant Clubs i cursos: què estem fent dels entrenadors/es?

És maco veure com aquesta Jornada va creixent i evolucionant. S'han canviat les dates (de finals de maig els dos primers anys a les actuals) i la durada (un dia i mig abans, ara tres dies), però es manté l'esperit de germanor.

Estic content de poder participar d'aquests encontres. De la mateixa manera que espero amb delit el proper Congrès Ibèric, m'omple d'il·lusió poder estar amb companys, i compartir en certa manera aquell ambient de formació i convivència que ja queda cada cop més llunyà (Curs a Màlaga al 2003).

Avui en dia els entrenadors catalans poden fer 3 cursos en règim de concentració (Entrenador de Formació, Entrenador de Categoria Senior, Entrenador Superior), i espera que no s'ofereixi el curs d'Iniciació també. Mentre que en la meva època només vaig poder fer-ne un, ara qcrec que s'ha avançat molt en aquest sentit. Tot plegat s'enriqueix l'experiència formativa i se li dona una dimensió d'aprenentatge en grup a través de la convivència, compartir experiències, xerrar. Una dinàmica que hem se saber aprofitar els professors i en la que em vaig centrar molt especialment en les meves classes de Planificació i Metodologia en el darrer curs de concentració a Manresa al juliol passat.

Espero amb ganes sentir els ponents convidats i interactuar amb els companys del Comitè. Quina gran ocasió per trobar-nos tots junts!

dimecres, d’agost 29, 2007

VEURE'NS EN L'ACTUAR: UN GOIG IRREMPLAÇABLE

"El psicodrama posibilita, en el despliegue de la escena, que los esquemas de acción puedan ser interpretados como esquemas de significación. El psicodrama permite que el sujeto se constituya en su propio intérprete." Alicia Fernández (2000:72)

Introducció

Hi ha tècniques molt potents per treballar amb grups (els grups operatius de Pichon-Rivière, altres aportacions diverses del camp del psicodrama) i d'altres tècniques de pa sucat amb oli. Malauradament estem ruixats per totes bandes d'aquestes tècniques sense veritable fonament que ens aparten la mirada dels enfocament realment potents.

Aquest estiu he aprofitat per llegir algunes obres sobre psicodrama. Tot esperant que m'arribi el gruix de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, que he encarregat a una lliberia virtual de l'Argentina, passo hores llegint a gent que recull algunes idees de la seva colossal obra (colossal sobretot per l'enginy del seu anàlisi i de les seves propostes pràctiques).

El psicodrama és un projecte terapèutic que es pot adaptar a diferents tipus de grups. Els equips esportius és un cas clar, Pichon-Rivière va tenir un dels seus primers reptes alhora d'organitzar un equip de futbol amb malalts.

Fonaments del psicodrama (sense fer història)

La base del psicodrama, com el terme indica, és la dramatització, és a dir, l'escenificació o "pensar amb escenes". Alicia Fernández apunta a que, tal como actuem en les escenificacions, així entenem-interpretem el món. Enlloc de demanar-los als membres del grup com pensen allò, fer-los verbalitzar del no-res i en fred, els fem actuar: en aquest actuar del grup veurem de quina manera veuen el món i a partir d'aquell actuar el món podrem demanar-los que verbalitzin.

Aquesta estratègia que adopta la tècnica psicodramàtica té un avantatge adicional: la persona que actua en un espai psicodramàtic por arribar a sentir-se autor del que fa. En la mesura que fem qualcosa (que podríem dir manllevant aquest bonic mot de l'italià) podem aconseguir veure el que fem. En veure'ns podem des-cobrir, des-tapar com som, com ens comportem.

Aconseguir fixar en l'espai i el temps la percepció que té la persona és precissament l'objectiu del psicodramatista. A través de les escenes el psicodramatista ajuda a veure a la persona en el seu accionar. De fet, el psicodramatista li realça el seu esquema d'acció que, al mateix temps, esdevé un fet incontestable de la capacitat de la persona d'actuar i ser autor del que fa. A més a més, en aquest actuar es veurà a si mateix i també podrà trobar nous significats a allò que ell ha estat veient d'una determinada manera.

Comentaris finals

Tanmateix, els avantatges del psicodrama no es redueixen a aquestes dues grans aportacions: (1) l'escena com espai per interpretar l'esquema d'acció com esquema de significació i (2) la possibilitat de l'autor de ser intèrpret de la seva obra-actuació.

La construcció d'un espai amb grups, ja sigui terapèutic i de formació, requereix despertar els elements que hem mencionat:

  • identificar-se i veure's un mateix a través de les escenes actuades;
  • veure's com actor, però sobretot com autor que crea allò que em passa;
  • ser capaç de re-significar l'espai en que actuem i de canviar-lo a traves del nostre desig.

Com assenyala Fernández, no només serveix el psicodrama per veure quina visió tenim del món (en un pla intel·lectual), sinó que ens ajuda a veure'ns des de fora. Veure'ns en aquesta escenificació i poder reconèixer-nos en el nostre punt de vista és una conquesta irremplaçable.

Bibliografia

- Fernández, A. (2000) Psicopedagogía en psicodrama. Habitando el jugar. Buenos Aires, Nueva Visión.

dijous, d’agost 23, 2007

PREOCUPEU-VOS MENYS DE LA MORAL DE LES COSES I MÉS DE L'ÈTICA DE CADA PERSONA

"Obra de manera que siempre aumentes el número de alternativas."
- Heinz von Foerster

Una diferenciació imprescindible
És curiosa la manera com confonem reialmes tant apartats com l'ètica i la moral. No ens donem compte però moltes vegades ens amoïna l'opinió dels altres (la moral social) i no pas l'ètica d'una situació. Són preocupacions radicalment diferents, com de seguida veurem.

Llegia fa uns dies un llibre en que es mostraven diferents situacions de relacions entre pares i fills, i s'apuntava a conductes o comportaments infantils que eren vigilats/castigats pels adults. L'autor comentava que l'opinió que poguessin tenir els altres (per exemple: "es nota que aquests pares no el saben educar a aquesta pobre criatura") condicionava la relació educativa amb els fills/es, i per tant ens podríem preocupar per la moral i la imatge que oferim, oblidant-nos fins a cert punt de l'ètica.

Una situació puntual, en un context concret, respon a multiplicitat de condicionants. Però sobretot respon a la situació interna, al desenvolupament personal, d'aquella persona. I és que allò ètic és respectar aquest procés de desenvolupament personal, sempre que es doni dins una marges. Si es respecta la persona i el seu procés dirigit des de dins, serem més ètics.

Els límits són un element clau per definir per quins marges podem traspassar i quina altres hem de repectar. Podem deixar que s'expressi l'infant, però dins d'un règim establert. No calen gaire normes, sinó simplement un escenari ben definit, potser amb dues o tres pinzellades en tenim prou per assenyalar que no es pot fer.

Malauradament aquest escenari sovint està marcat al 99% per les preocupacions dels pares per l'imatge que estan donant en un lloc públic, i en un 1% per la clara i convençuda aposta per que l'infant es desenvolupi des del seu nucli intern.

Així la preocupació moral (allò que dirà la gent que no ens coneix, el respecte envers les normes familiars, regir-nos per una actitud cultural d'una època) desborda el cabdal de l'atenció adulta, i tot ho jutjem a partir d'aquesta mirada moralista. Poc ens adonem que estem posant una i altra vegada problemes al desenvolupament de la persona, complicant força que pugui trobar el seu propi camí, ja que estem fixant normes allunyades del seu desig.

Alternatives i rols: assolir-ne més i més cada vegada
Després d'aquesta introducció per distingir moral i ètica, aprofito la frase de Heniz von Foertser que encapcelava l'article. Dir-vos que ell parla d'imperatiu ètic per referir-se a aquesta breu i concissa premissa. Recordem-lo: "Obra de manera que siempre aumentes el número de alternativas".

És interessant veure que la diversitat d'alternatives, la possibilitat de poder escollir entre x possibilitats, és el que optimitza la qualitat ètica d'aquell comportament i d'aquella persona. No és pas seguir la norma establerta (sigui més moral o més aviat ètica), sinó d'amplir el rang de possibilitats.

De fet, una idea que en algunes corrents de salut mental es manega és que saludable és aquella persona capaç d'alternar diferents rols en la seva vida. La possibilitat d'augmentar el nombre de respostes a una situació, així como la possibilitat d'escollir i actuar diferents rols en funció del context amb que un es trobi, defineix un criteri de salut mental i d'una certa ètica en les relacions.

Darrers comentaris
Tot plegat el que he volgut mostrar és que la nostra visió de les persones, lluny de voler reduir la vida en societat a seguir una norma moral, crec que ha dirigir-se a obrir el ventall de possibilitats. Insisteixo en l'encert, en l'ètica de trobar diferents respostes (totes adaptatives, malgrat algunes siguin mal vistes o no estiguin acceptades socialment) per una situació. Tot depèn de amb quins ulls ho mirem.

Cal trobar maneres de respectar les respostes, les decisions, les iniciatives de les persones per arribar a que puguin sentir-se còmodes en una lògica d'assoliment d'autonomia personal. Només amb una perspectiva diferent de l'ètica podem obrir-nos pas entre una boira espessa del que és acceptable i el que no (segons una certa moral social, familiar, personal).

D'aquesta manera podrem defugir, en certa mesura i gràcies a aprendre a aagafar aquesta nova perspectiva, la bogeria del pensament únic. Podrem destapar l'hipocresia dels que es diuen educadors i que per defensar els seus interessos, el seu lloc de poder i dominació, posen en entredit el desenvolupament personal dels altres, i executen amb precissió maniobres morals amb tons manipuladors. I no hi ha gens ni mica d'ètica en pensar-nos amb el dret de dir-li a algú que li convé i que no, en esperar una resposta com a bona i no pas una altra que vingui.

dimarts, d’agost 21, 2007

AFINANT EL PUNT DE MIRA

Darrerament m'animo a obrir nous eixos temàtics al meu blog. O a concretar i perfilar millor els que ja tenia.

Primer va ser diferenciar dins del que era Gestió entre Direcció Tècnica i Coordinació , i un apartat específic sobre Dirigents.

Després va venir l'apartat de Pares i Mares d'esportistes.

Com una necessitat inevitable va sorgir Epistemologia.

En els darrers dies he pensat en l'etiqueta d'Entrenament per substituir la reduccionista Preparació física.

Ara, fruit de la necessitat orgànica de seguir evolucionant, proposo una categoria nova: Ètica. Malgrat ja havia parlat d'ètica en els apartats de Construcció del rol d'entrenador, Els jugadors/es, o fins i tot Formació dels entrenadors/es, trobo que a arrel d'una idea d'article que em volta pel cap necessito obrir aquest nou eix temàtic.

En els propers dies penjaré el primer post d'aquesta nova dimensió, refinada, de la meva reflexió professional.

dilluns, d’agost 20, 2007

MOURINHO, UN GRAN DESCONEGUT DARRERA L'ARROGÀNCIA

En les darreres setmanes he posat en marxa un eix temàtic d'Epistemologia. Aquest nou apartat em fa sentir més orgullós de la meva cerca de coneixement, estructuració personal i exposició al meu blog. Encara que en el fons venia escrivint molt abans sobre epistemologia.

La lectura d'un llibre que ens acosta al règim d'entrenament de José Mourinho m'inspira a canviar el rètol que tenia de Preparació Física per un de més abarcatiu: Entrenament.

A continuació us convido a reflexionar sobre uns breus comentaris extrets del meu diari personal-professional. Aquest és un resum molt sintètic del llibre Mourinho ¿Por qué tantas victorias?, editat des de Galícia per MCSports.

"La propuesta de entrenamiento [de Mourinho] se basa en la idea de operacionalizar un modelo de juego. Ese modelo de juego sale del jugar que el entrenador quiere desarrollar para su equipo, y que se construye de manera interactiva con los deportistas a partir de las situaciones de entrenamiento que pretende desarrollar el entrenador. Su prioridad es sistematizar los principios y subprincipios referidos a ese modelo de juego, y ponerlo en práctica con su equipo de manera global, integrando los aspectos psicológico, físico y técnico, pero dándole prioridad al nucleo táctico del deporte.

Me parece extremadamente interesante la idea de la periodización táctica. Más allá del modelo de cargas de entrenamiento hay que abrir los ojos a los principios tácticos de nuestro jugar. Según los autores, se trata de operacionalizar un determinado jugar desarrollado, diseñado científicamente por el entrenador, que en el momento de ponerlo en manos de sus jugadores se encontrará con las irregularidades que ha obviado en la fase de diseño. Se puede ser científico en la medida de preparar, desarrollar el modelo de juego; más adelante se abren otros aspectos, facetas que resolver.

A partir de esta idea de periodización táctica, la sesión de entrenamiento ha de reflejar la estructura global de nuestro jugar, al igual que el trabajo durante toda la semana. El desglose en principios y subprincipios resuelve el enigma de cómo entrenar nuestro jugar, a partir de concretar el cómo ensamblar y operacionalizar los diferentes aspectos de nuestro modelo de juego para, así dispuesto por el entrenador, los jugadores poder avanzar en su comprensión y desempeño del juego colectivo."

dimarts, d’agost 14, 2007

HISTÒRIA DELS COMENÇAMENTS

"Desarrollar una sólida filosofía es una forma que tiene el entrenador de cuidar al equipo cuidándose primero él."
Carlos Giesenow (2007:69)

Em falta menys d'una setmana per començar de nou amb els entrenaments. Al davant tinc una temporada plena de reptes i il·lusions, amb un equip de treball que hem anat construïnt i millorant durant la temporada passada i en el que hem incorporat cares noves.

Tots els començaments haurien de ser plens d'il·lusió. Em captiva la idea de començar a treballar, malgrat se'm faci difícil pensar en vestir-me de nou d'entrenador, ara que estic de vacances fa setmanes. A més a més, fa mesos que no visc la convivència sovintejada amb els jugadors... Suposo que és la manera de tornar-ho a agafar amb més ganes.

No podríem gaudir dels equips sinó estiguèssim uns mesos apartats, distants, sense pràcticament contacte. Els nostres jugadors i els entrenadors no podem gaudir 12 mesos l'any: aquestes pauses en el treball ens ajuden a situar-nos i crear el moment propici per continuar la nostra història. I, al mateix temps, ens ajuda a pensar, lluny de l'equip, en el desig de fer història amb aquells jugadors.

M'agrada pensar en sessions exigents, al voltant de les dues hores de treball (sempre a pista, com els agrada als jugadors) durant les dues primeres setmanes. Penso en el patrimoni de joc, d'actituds, de coneixement compartit que vam crear durant els mesos de suor i diversió del curs passat. Ara podem treure-li el llaç, i gaudir del regal que ens fem a nosaltres mateixos.

Com diu Carlos Giesenow, psicòleg esportiu argentí, hem de cuidar-nos de tenir a punt el nostre mètode o filosofia de treball per poder tenir cura, cuidar als nostres esportistes. Passen dies o setmanes de l'estiu i no penses en absolut amb els teus jugadors. Però de cop i volta, com un llampec, comencen a aparèixer idees inquietants sobre el futur de l'equip, a les que vas donant forma mentre esperes el primer dia d'entrenament.

Sempre trobo que és clau donar-li importància a dos moments que considero molt especials: els comiats i els començaments.

Els començaments, més enllà de conrear bones esperances (quan de vegades no es parla des del convenciment necessari sinó des de "constestador automàtic" que han gravat els jugadors per fer sentir còmodes als entrenadors), serveixen per agafar de nou el pols de la teva feina i el teu tracte amb el grup. Començar i adonar-nos d'aquest nou curs de bàsquet a la teva vida (i a la vida del teu equip) serveix per donar perspectiva al camí que tens per davant.

Has de donar-li una importància determinada, per mi cabdal, si vols donar solemnitat a aquell moment. Si volem que el començar no sigui posar-se en marxa i prou, treure's l'òxid de les articulacions o les teranyines de les cistelles, sinó un treball d'agermanament i de comuni(caci)ó, hem de donar-li una rellevància especial a tot plegat. Només amb el contrast entre allò que fem i el que no fem podem construir una pedagogia revolucionària que tingui en compte la personal història dels començaments. Cal mirar-nos al mirall per re-conèixer (que és tornar a conèixer)el teu equip en els primers dies de la nova temporada.

Bibliografia
Giesenow, C. (2007) Psicología de los equipos deportivos. Claves para formar equipos exitosos. Buenos Aires, Editorial Claridad.

dissabte, d’agost 11, 2007

CAUSA-EFECTE

Ens amoïna pensar que en algun àmbit de la societat, en una espurna de la convivència o en un lloc recòndit de la nostra ment pugui haver un bloqueig que ens impedeixi anar més enllà.

El lligam tradicional de causa-efecte ens porta a buscar explicacions als fenòmens que formen part de les nostre vides, i sovint ens aventurem a fixar algunes connexions perilloses amb el fonament de les nostres impressions.

Gregory Bateson parlava del "patró que connecta" com aquella estructura que ens ajuda a explicar millor el que passa. La causalitat linear (causa-efecte) ha estat un dels intruments més utilitzats per explicar la història i la ciència, i som deutors d'aquest esbiaix explicatiu.

La cerca d'un model més entenedor de la realitat a partir de la causalitat circular (A causa B, B causa C i C causa A), on la idea no és d'unicausalitat sino de multicausalitat, ens porta a un escenari on se'ns fa difícil explicar les coses que passen per només una causa (única, exclussiva).

Abarcar i entendre el món que vivim és un desafiament constant. Aparcar la causalitat linear és un dels passos primers per a fer-ho, ja que ens allibera de la tirania d'haver de fixar de manera inmediata lligams causals explicatius. Sense el pes de concretar la causa que fa que això sigui com és ens podem moure amb un marge diferent de mobilitat (i de comprensió del que està passant).

Començava l'article dient que ens amoïna poder estar condicionats en algun aspecte (com si un causa-efecte qualsevol fos inquebrantable, aterridorament determinista), però ens amoïna encara més descobrir un altre fet. Ens fa por que ens podem alliberar de l'ombra d'aquesta presència angoixant d'una única causa dient-nos a nosaltres mateixos: "Pot ser que això tingui a veure, però com hi ha molts més aspecte implicats que ara desconec, puc ser capaç de canviar aquesta situació."

Localitzar una causa era abans una sentència per la nostra versatilitat conductual; avui en dia intuir una possible causa (de les moltes que hi han i que és retroalimenten les unes amb les altres) resulta un indici aclaridor que ens dona llum, però no ens limita a seguir igual ja que està fora del nostre abast canviar-ho. De sobte, i a través de canviar la nostra mirada com observadors que busquem explicacions causals, podem ser diferents.

dijous, d’agost 09, 2007

GENERACIONS INVISIBLES

Moltes vegades els entrenadors ens sentim dir a nosaltres mateixos, per exemple, amb un jugador adolescent: "Aquest jugador no l'arreglarem amb el panorama que té a casa". O bé diem d'un/a mini: "El descosit que es va fer quan tenia 3 o 4 anys ja no l'arreglarem nosaltres".

Em trobo molt sovint amb explicacions fatalistes, derrotistes com aquestes que he enunciat. Més enllà del que puguem dir sobre aquests enunciats (que no deixen de ser etiquetes que comprometen el canvi possible de la persona), on m'agradaria aturar-me és en allò que els passa a molts d'aquests infants a casa seva.

Per una banda, i més enllà de diferències en la procedència sòcio-econòmica, l'increment progressiu del temps de treball dels dos membres de la parella ha portat al que podem anomenar el fenòmen dels "nens invisibles". Parlo d'aquells infants que no tenen l'experiència de l'observació curosa dels pares, que els miren i veuen el que fan.

D'altra banda, no hi ha res més desesperant per un infant que demanar l'atenció uns segons i no tenir-la; o deixar-la de demanar quan ja s'han cansats de ser "invisibles". Hi ha, doncs, diferents expressions del nens inmers en un procés d'invisibilització: el que crida l'atenció i el que renuncia a que els seus pares el mirin. Podríem dir, amb risc de semblar una mica quecos: mirar-los és mimar-los.

El poder mirar-los com juguen, sense entrar a valorar si ho fan millor o pitjor, si han de parar "que sinó et faràs mal", és el que dona al nen/a, en el seu procés evolutiu, un recolzament d'incalculable valor. És un reconeixement sense jutjar-los, un mirar-los per fer-los sentir que som allà i estem per ells. I que ells són reals.

Diuen els especialistes que fins els deus anys el joc el l'eix principal del desenvolupament dels infants. Mirar-los i observa-los, fent-los sentir seguits i atesos, és un tresor que no hem de deixar escapar.

La nostra mirada atenta els permet evolucionar mentre són vistos per l'adult, reconeguts per allò que estan fent i no tant per allò que "són". Si no tenim cura de mirar als infants amb aquests ulls, ja sigui a casa o bé al club, estem fallant alhora de fiançar les bases per un desenvolupament equilibrat del nen/a, sense freqüents reaccions per cridar la nostra atenció.

Quan els donem la nostra atenció, i sense necessitat de desfer-nos en elogis ni dir-los que macos són, és quan es senten importants i segurs amb el que fan. Cal mostrar-los autèntiques senyals de que estem allà, per a ells, per mirar-los i fer-los costat. Ni estar al damunt seu que els faci sentir vigilats, ni deixant-los completament a la seva sort com si fossin invisibles: com he dit, al seu costat fent-los costat. I així van assajant allò que són ara, en aquell moment, i els ajudem a crear el que seran aviat.

dijous, d’agost 02, 2007

VISIÓ DEL MÓN, 'PROBLEMES', CANVI I APRENENTATGE

Acabat d'inagurar l'eix temàtic d'Epistemologia, tinc algunes aportacions interessants que fer. He llegit un article interessant de Jean-Jacques Wittezaele, "embaixador" de l'enfocament de l'Escola de Palo Alto a l'Europa francòfona, concretament des del Institute Gregory Bateson. Aquest autor aporta una distinció bàsica i imprescindible, aplicable a l'entrenament: la del món en clau processual i en clau reflexiva. Reconèixer aquestes dues maneres d'acostar-nos al món després ens ajudarà a reconèixer alguns reptes per a la pràctica professional dels entrenadors/es.

EL MÓN EN CLAU PROCESSUAL

"[L']'home ha d'ajustar-se als continus canvis del seu entorn per tal de preservar la seva diferenciació, per resisitir la entropia com Bateson hagués pogut dir, per protegir la seva autonomia." Som diferents al que ens envolta en la mesura en que mantenim, canviant nosaltres, la nostra diferenciació amb l'entorn. Si deixem de ser diferents a l'entorn, ens confonem amb ell. Per seguir sent diferents a l'entorn hem de seguir adaptant la nostra diferència canviant.

La naturalesa del canvi i l'adaptació en regeix per mecanismes biològics dels que no sempre som conscients. "Nosaltres aprenem a reaccionar a diferents tipus de contextos fins i tot si no sabem per què ho fem ni tampoc com ho fem, sense ser conscients de la nostra habilitat per a fer-ho."

"Nosaltres ens familiaritzem amb el que els xinesos anomenen El Procés, capaços de copsar la coherència interna per tal de poder anticipar-la millor." Sense conèixer la manera d'estructurar-nos no podem emprendre cap viatge amb garanties.

EL MÓN EN CLAU REFLEXIVA

"[L']ésser humà també està vinculat al seu entorn a través de la consciència." És un altre punt de vista: de l'adaptació progressiva passem a un concepte diferent, l'adaptació raonada. Té els seus avantatges però, com és lògic, també suposa algun inconvenient. "Això crea un món paral·lel al món processual."

"[L]a nostra cultura i les nostres llengües no prenen atenció a les relacions i estàn basades majoritàriament en la lògica linear per explicar el món." Hem perdut de vista, permanentment endinsats en el discurs reflexiu, la visió del món com a sistema que es retroalimenta (sense que nosaltres decidim fer quelcom amb el que passa) i del que nosaltres només som una part que encaixa dins d'un tot.

"Nosaltres podem construir ideals personals als quals tractem de correspondre-hi, podem construir una visió de l'home independent del seu context, un home capaç de controlar-se completament ell mateix i el seu entorn." La reflexivitat, portada a l'extrem, ens produeix l'angoixa de preveure solucions mentals per a situacions que passen en el món processual i sobre les quals no tenim influència directe i/o definitiva. La traducció del món processual al món reflexiu ens situa en un escenari en que pensem poder resoldre-ho tot a partir de la nostra voluntat.

Ens passa sovint que com entrenadors pensem poder resoldre una situació tàctica-estratègica del partit, però ens costa reconèixer que hi ha variables del partit que potser se'ns escape. Voler-les controlar pot portar a la decepció.

"Bateson va suggerir de reconsiderar les nostres premisses -les bases del nostre coneixement reflexiu- amb la intenció de fer-les més properes a la manera com la natura es regula a si mateixa. Però freqüentment aquest no és el cas. Nosaltres experimentem coses, sentim que hi ha coses que no s'ajusten amb les nostres construccions reflexives, així que decidim de controlar-nos a nosaltres mateixos, corregir l'experiència, per així omplir l'espai entre el que sentim i el que hauríem d'estar sentint."

Aquest extens fragment no té opció a rèplica: som tant tossudament reflexius que allò que no encaixi amb els nostres marcs reflexius ho modifiquem fins amotllar-ho a allò que esperem, allò que volem veure. Descobrir aquesta maniobra, aquesta tossuderia humana, ens ajuda a veure com ens acorralem a nosaltres mateixos. "El dualisme està ben establert en la nostra cultura."

LES IMPLICACIONS EN EL MÓN DE L'ENTRENAMENT

Vist tot això, reconeguda aquesta important distinció alhora de veure i relacionar-nos amb el món, m'agradaria fer servir aquesta distinció per poder entendre millor la feina que tenim al davant els entrenadors.

He introduit un munt d'idees a través dels fragments que he citat i també de les meves disgressions, integrades dins del text. Anem ara a fer un breu llistat d'estratègies o mesures que podem fer servir com entrenadors per no caure en el parany de traslladar les nostres expectatives reflexives (per exemple, una planificació excessivament preconcebuda sense haver observat i avaluat prou el que hi ha) al marc del nostre equip (i de la dimensió processual que li és pròpia).

1. QUÈ ÉS EL QUE IDENTIFIQUEM COM 'PROBLEMA' EN ELS NOSTRES EQUIPS?

"Generalment, un problema és el resultat d'una lluita entre la fita reflexiva i la crida processual."

Aquest fragment m'ha resultat difícil de traduir. Sincerament, la paraula 'incitation' que fa servir l'autor és habitual en el francès, però no en l'anglès. Al final he decidit posar 'crida', ja que no m'agradava 'incitació'.

Qualsevol problema, com indica la breu però aclaridora cita anterior, apareix quan ens encaparrem en una fita reflexiva ("hem d'assolir...") i perdem de vista com això interacciona amb el que ens està passant, això que he traduït com "crida reflexiva". Per voler tenir massa present el món reflexiu, el que es construeix des dels objectius i les fites, ens adonem massa poc del que ens passa al nostre voltant, en la dimensió processual.

2. ADOPTAR L'ÒPTICA PROCESSUAL ENS ALLIBERA DE PERSEGUIR PROBLEMES.

"No hi podem haver 'problemes' en el procés, només evolucions més o mens importants, més o menys doloroses per a les criatures vives."

Si aparquem l'etiqueta de 'problema' en els nostres equips podem fer un pas endavant. Parlo d'un pas de gegant. Trobo un cert i fi sentit de l'humor en això de "més o menys doloroses per a les criatures vives." Certament, el que ens aboca als excessos de la reflexió (dit en llenguatge qüotidià, les "menjades d'olla") és el patiment que ens provoca les evolucions que estem vivint. Mirem el procés i no podrem queixar-nos dels patiments, sinó que haurem d'esforçar-nos per reconèixer els patrons que condicionen el propi procés.

3. QUÈ PODEM DELIMITAR ESTRICTAMENT A UN SOL JUGADOR/A?

"El comportament d'una de les parts del procés està controlada per el tot."

Les respostes d'un jugador dins del grup només pot entendre's sense el control del grup. Però no parlem del constrol coercitiu: la paraula 'control' està connotada de manera negativa, però simplement ens referim a la idea de regulació. El grup regula el que pot o no pot donar-se en la dimensió individual, i per tant el que passi amb una persona en l'equip està connectada, d'una manera o altra, amb la resta.

4. EQUIPS QUE CAMINEN ENVERS L'AUTOREGULACIÓ.

"Cada estructura resisteix les pressions internes i externes per assolir la regulació homeostàtica."

Podem canviar 'estructura' per 'equip', i ens donarà un nou apunt sobre la regulació a nivell intern (de la que parlàvem en el punt 3) i també en relació a l'entorn proper extern.

4. RES POT RESTAR, TOT SUMA.

"En el procés, tot és asserció; no podem negar el que és, excepte si estem disposats a alienar una part de la nostra experiència, una part de nosaltres."

No hi ha res que puguem esborrar de l'equip. En l'història de cada grup no podem oblidar els conflictes que apareixen ni les vivències que porten a l'esquena. Hem d'afrontar-ho tot amb energia, i com ens adverteix Wittezaele, si li girem la vista no farem més que alimentar un estat forçat de la vida en aquell grup. Viurem en la falsedat de les aparences, en la impostura d'una realitat inventada que no és reflex del que ens passa. Els estadis pel que passa un grup no són capritxosos, sinó que con-formen una experiència pròpia d'aquella gent.

5. QUAN LA SOLUCIÓ POT ESTAR EN (LA DEFINICIÓ I L'ENCUADRAMENT) DEL PROBLEMA I LES SOLUCIONS INTENTADES.

"I també mirem cap a la realitat construïda que manté i reforça les seves solucions intentades."

La construcció d'un sistema d'entrenament és vàlida a partir de que veiem, de manera prou clara, si les solucions intentades estevenen (o no) part del problema que tractem d'erradicar. Sempre tenim 'problemes', o per fer servir un llentuatge més neutre (més processual i menys reflexiu), situacions que ens emplacen a prendre partit d'una manera o altra.

Sense la visió global i generadora de la nostra participació, on siguem capaços d'analitzar quin paper tenim nosaltres els tècnics en els problemes que en principi volem extingir, no podrem fer una tasca veritablement curosa en relació a la dimensió processual de l'equip. Davant se'ns presenta una tasca inmensa per a la qual no hi ha solucions de manual, la que suposa deixar de construir 'problemes' on hi ha 'situacions'.