EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, de gener 30, 2009

ÉS OPORTÚ PARLAR D'UNA DERROTA "HUMILIANT" O ASSENYALAR ALS JOVES COM CULPABLES?

Valero Rivera va parlar en terme de derrota “humillante” després d'encaixar el resultat de 32-22 amb Croàcia, amfitriona en aquest Mundial, ara fa una mica més d'una setmana. “Lo siento por el balonmano español. Es un golpe demasiado duro. Perder de esta manera es absolutamente inaceptable”.

Qui decideix o indica quan un partit es perd d'una manera "inacceptable"? Què vol dir l'entrenador quan diu això? S'inclou en aquesta sensació de ridícul i vergonya?

Durant tota la primera part el combinat espanyol ha estat perdent infinitat de pilotes. Un dels moments que millor resumeixen els primers 30 minuts va ser, al minuts 26 i 24 quan, amb Croàcia disposant de només 4 jugadors de camp, el balanç en tres atacs pel bàndol espanyol va ser força mediocre: una pèrdua (a més a més amb gol concedit en contra), aturada del porter i un gol.

“Entra dentro de lo normal perder con Croacia, pero nunca de esta manera. Lo siento por el balonmano. Ahora sólo nos queda ganar a Corea para honrar a los aficionados a este deporte. Hemos estado desaparecidos, y exageradamente mal en defensa. Croacia ha hecho una demostración de intensidad y de buen balonmano”, continua dient Valero.

Barrufet va reconèixer que “desde el primer minuto se notó la falta de experiencia de muchos jugadores. Nos hemos ido del partido enseguida. Pero hay que ganar a Corea para, al menos, estar con los equipos que están a nuestro mismo nivel”.

Quin missatge està transmetent Barrufet? A qui assenyala el seu dit acusador? No és que digui que l'equip és inexpert, que ja estaria apuntant als jugadors joves o als debutants. Diu de manera clara i meridiana "se notó la falta de experiencia de muchos jugadores". Evidentment ni ell ni Hombrados, per parlar de dos casos, entrarien en el sac. Cap menció, tampoc, al tècnic.

Tot plegat tinc la sensació que aquestes declaracions van fer-se de cara a la galeria. Podria mostrar-se Valero d'una altra manera que no fos decebut del joc de l'equip? Era viable ser crític però mostrar-se esperançat i positiu davant el següent enfrontament? És cert que es va jugar un mal partit, amb un munt d'errades i imprecisions, i on tampoc es van aprofitar les avantatges numèriques. Però tot plegat em dona la sensació que dir que una derrota és "humiliant" evoca, d'alguna manera, que la derrota és un despit a la nació, a la bandera. Tampoc seria això.

Per la seva banda Barrufet mira cap a una altra banda, es situa en l'espai de "casa" (la seva veterania i la capitania sembla que li permet) i deixa que les mirades furibundes apuntin als caps de turc que puguin aparèixer.

Com a rerefons apareixen les recents eleccions a la Federació Espanyola d'Handbol, el canvi de President i la decisió del canvi de seleccionador. Valero pren el lloc d'un Juan Carlos Pastor amb un palmarès envejable, una situació que recorda al Barça post-Valero i per allò que jutjaven a Xesco Espar (en relació al sempitern entrenador de la casa, símbol del triomf del projecte continuista del nuñisme a les seccions).

I a més a més cal tenir en compte també les maniobres per recuperar jugadors que ja havien anunciat la seva retirada de la selecció (com el cas de Barrufet). I què passa quan tornes per deferència al tècnic que t'ha entrenat durant més anys a la teva carrera? Doncs bé, que Barrufet li torna el "favor" a Valero apuntant als joves com responsables de la sonora derrota. I que el to depressiu tenyeix tot el combinat, que sembla ancorat en un missatge derrotista.

Al meu entendre aquesta no és una posició acceptable de l’entrenador, que enlloc de construir per corregir els errors, el que fa és enderrocar. No és una actitud que ajudi a sostenir el projecte que estan encetant els jugadors, sinó que els deixa caure al buit i sense xarxa. Humiliant. Punt i a part. Alguna cosa semblant ja la vaig indicar sobre les declaracions de Masip després del darrer partit que va jugar el Barça Borges, on s’esplaiava més enllà del que entenc que és un judici o opinió tècnica. Hi ha una continuïtat entre "vergonya" de Masip i allò "humiliant" al que es refereix Valero.

dilluns, de gener 26, 2009

BÀSQUET HONEST

Faig un interludi, una digressió, en parlar d'algunes situacions sobre la direcció d'equip. No m'oblido dels comentaris de Rivera i Barrufet després de perdre contra Croàcia, ni de la tendència d'alguns entrenador a demanar als seus jugadors de fer faltes. Aviat hi entraré en aquests assumptes.

Però tanmateix seguiré parlant de direcció d'equip, i de la manera com podem veure la ma dels entrenadors en el joc de l'equip. Aquest darrer cap de setmana vaig veure un partit de 1ª Catalana femenina, i en veure com van afrontar el partit, vaig pensar que volia dedicar-los un post amb aquest títol: bàsquet honest.

En què consisteix fer o defensar un bàsquet honest? Bàsicament és ser fidel a una idea de joc que procura no especular ni fer-li el joc a les condicions canviants del partit. A 5 punts o a 15, seguir amb la idea clara de fer bé les coses.

Un equip planteja un bàsquet honest quan els seus entrenadors proposen una sèrie d'aspectes, i els esportistes porten a terme aquestes indicacions. Les característiques pròpies d'un bàsquet honest són:

1. És una mirada al joc. Com et prens el joc indica si, d'alguna manera, la teva és una posta honesta i responsable. No és honest posar un jugador, per exemple, per fer faltes a algun rival.

2. És jugar sense faltes. És bàsic no entrar en una espiral de faltes. Si entres en els darrers dos o tres minuts fent faltes a tort i a dret, el que et trobes es que estan matant el joc i donant l'oportunitat al rival a sumar sense gaire esforç des de la línia de tir lliure. Estàs tirant pedres a la pròpia teulada.

3. És anar al límit a cada acció. Un equip que fa un bàsquet honest no permet jugar al rival, sinó que li posa dificultats a cada acció, a cada passada. No hi ha un tros del camp que li cedeixen, sinó que el rival ha de conquerir cada metre quadrat de la pista.

4. És no protestar als àrbitres. Es perden moltes energies queixant-se. El primer pas és que no ho facin els tècnics, i que mica en mica els jugadors vagin oblidant els àrbitres, i es dediquin només a jugar. És un procés llarg però que mica en mica va donant els seus fruits.

5. És jugar sense retrets entre companys. Es perden energies amb les queixes als àrbitres, però tot sovint també hi ha retrets entre companys. La gent no anima des de la banqueta sinó que fa posar nerviosos els que estan a pista, interpreten el que fan, els diuen què han de fer i què no.

6. És no especular amb el resultat. No és qüestió de deixar-se guanyar per sortir afavorit en un creuament de promoció, o per fer-li el favor a un altre equip amb el propi resultat. Jugar sense pensar en tercers, per guanyar cada partit.

7. És respectar que juguen els que fiquen i van al límit. De vegades ens pensem que cal donar minuts a qui no se'ls mereixen, mentre que oblidem que algú ha de merèixer els minuts abans de posar-lo a la pista. Que jugui algú que no ha fet prou, que no està prou encertat de cara a cistella o no va al límit, suposa un greuge pels companys, encara que no ho denunciïn.

Tot plegat, un bàsquet honest defensat pels entrenadors i executat pels esportistes acaba deixant la seva empremta. Un entrenador experimentat aprèn a veure-ho en els petits detalls, en la comunicació no verbal, el les oscil·lacions de rendiment durant el partit. Per que un aposta per un bàsquet honest i primer el pots jugar un o dos quarts, després acabes fent-ho durant tot el partit.

POCHETTINO, FLOR D'UN DIA?

El RCD Espanyol ha passat un 2008 que ha estat un annus terribilis. La segona volta la la lliga 2007-08 amb Valverde a la banqueta, així com la primera volta de la 08-09 amb Márquez i després "Mané", han estat un veritable suplici.

L'arribada de Pochettino a la banqueta espanyolista s'ha saldat, fins a diu d'avui, amb un bagatge en resultats que és continuista en relació a l'etapa Mané. De moment han estat dos espats, un sense gols i l'altre 1-1.

Pochettino ve avalat per un prestigiós passat com a jugador, i algunes de les coses a les que es referien els periodistes els dies propers a la seva presentació va ser que era "amic" dels pesos pesant en el vestidor, De la Peña i Tamudo.

Em llenço a la piscina i faré una breu descripció de les llums i ombres del que poden ser els propers mesos de Pochettino a la banqueta espanyolista. Començaré per aquells aspectes que l'avalen i continuaré pels que poden enfonsar la seva incipient carrera com tècnic.

1. Connexió amb l'èxit esportiu. L'afició de l'Espanyol, més acostumada a patir que a gaudir del joc del seu equip, guarda un bell record del brau capità espanyolista, present a les dues darreres fites del conjunt blanc-i-blau (Copes de Rei del 2000 i 2006).

2. Joventut. Pochettino té un perfil que, en una secció d'ofertes laborals, podria aparèixer com "jove i dinàmic". Aporta empenta per un projecte que té dificultats per rodar i tirar endavant. Despunta la seva il·lusió i la capacitat de transmetre-la. Sense anar més lluny, en la roda de premsa després de l'empat amb el Barça va dir: "Porto tres dies sense gairebé dormir".

3. Anar a millor. Pochettino té al seu favor que la situació de l'equip difícilment pot anar a pitjor. Tot el que sigui guanyar algun partit en les properes setmanes serà més que el trist balanç d'empats i derrotes que "Mané".

4. Sintonia amb les "vaques sagrades". Tamudo i De la Peña poden sentir-se acompanyats per la presència de Pochettino, així com també Luis Gracia. Aquesta relació o vincle pot ajuda a sortir de la situació actual, força dificultosa, però és dubtós que sigui un factor positiu de cara el futur a mig termini.

5. Confusió dels rols. L'amistat que uneix a Pochettino amb alguns dels components actuals de la plantilla se li pot girar en contra. La relació, al meu entendre massa simètrica, pot arribar a portar a confusions en quan als rols que ocupen cadascú d'ells. Per una banda Pochettino haurà de construir el seu rol sobre la base de la relació existent, un aspecte sempre dificultós. Per una altra banda, l'equip necessita de més líders a banda del ja coneguts i, en les darreres setmanes, absents.

6. Desconeixement dels sistemes d'entrenament. Pochettino arriba pràcticament sense bagatge com entrenador. Això el pot portar a ser un entrenador inexpert, encara que si s'ha rodejat d'un ajudant i un preparador físic prou experimentats, pot anar aprenent algunes coses sobre la marxa. La seva etapa com jugador l'ajudarà, però no és el mateix jugar que entrenar.

7. Identificar el seu prestigi com jugador amb la seva autoritat naixent com entrenador. Pochettino corre el risc de cremar la seva credibilitat no a partir del que ofereixi com a tècnic, sinó per l'herència o, millori dit, patrimoni adquirit com jugador. Ell ha de poder crear-se la seva pròpia autoritat més enllà de la imatge que pot mantenir com brillant i contundent central.

8. Què oferirà després de ser fixat com revulsiu? Un entrenador que arriba a mitja campanya de vegades dona el tomb a la situació, però és clau trobar què oferirà després de les primeres setmanes, quan l'efecte de motivació i novetat es va apaivagant. Quins seran els aspectes diferenciadors de l'estil Pochettino?

De moment hem vist com han insistit per tots costats que confia en els que hi són (un tòpic ben futbolístic), que ell arriba amb molta il·lusió de treballar i que, en el seu discurs, com bon argentí que és, es nota que es capaç de marejar la perdiu. Veurem si les paraules no se les endú el vent.

dijous, de gener 22, 2009

LA DIRECCIÓ D'EQUIP, A REVISIÓ

Aquests dies hi ha hagut esdeveniment propicis per seguir parlant de direcció d'equip en propers escrits del meu bloc.

En primer lloc tenim la fulminant destitució de José Manuel Esnal "Mané" i l'arribada messiànica (i no per allò de Messi, sinó pel paper o rol de messies) de Mauricio Pochettino, de la que tinc moltes ganes de parlar dels seus punts a favor i els que se li pot girar en contra.

En segon lloc (qu no estic segur si serà primer), l'estrepitós bagatge de joc i actitud de la selecció espanyola d'handbol davant Suècia i Croàcia. Comentaris severs del tècnic, Valero Rivera, i també declaracions sucoses del capità, David Barrufet.

En tercer lloc la idea "terrorista", manegada per molts i prestigiosos periodistes, de que un equip pot jugar a fer faltes i entorpir el joc del rival, sense que això se li giri en contra, com a element constitutiu del seu joc. Una idea que alguns entrenadors, no només del futbol, segur que també abonen.

Bé, en els propers dies parlarem una mica de tot: de futbol, d'handbol i evidentment també, de bàsquet. Però en qüestió de direcció d'equip pot arribar a ser tant interessant o fins i tot més el que passa en els esports veïns, que no només en el bàsquet.

dimecres, de gener 21, 2009

LES NECESSÀRIES RESERVES

Hi ha un risc considerable en prendre’t com “paraula sagrada” allò que et diuen els teus jugadors. En un esport d’equip sempre hi ha interessos entrellaçats dins del grup, i de vegades fins i tot contraposats. Si bé és cert que t’has de creure que allò que et diuen va de debò, cal anar alerta de que no t’arribis a pensar que la versió que maneguen els jugadors (o les jugadores) és quelcom que no té un interès.

Sempre ens movem pels nostres interessos, fins i tot quan no ens donem compte actuem d’acord a una sèrie d’aspectes que funcionen a nivell inconscient. Creure’s que allò que et diuen algunes persones amb interessos determinats (com pugui ser un o dos jugadors del teu equip) és el que passa dins de l’equip pot portar-nos a una pila d’equívocs.

Quan jugadors o jugadores, així com alumnes en general, critiquen als seus propis companys o fins i tot a d’altres professors amb la impunitat que els dona l’anonimat, ens trobem que defensen punts de vista molt propis. Aquests punts de vista, sinó coneixem el que ha passat, els podem donar per bons i verídics. És a dir, podem arribar a establir una correlació de fets d’allò que ens han explicat sense rascar una mica més, a veure què surt.

En primer lloc acceptar escoltar les crítiques o queixes d’algunes persones que reneguen d’unes altres suposa que ens estem prenent la molèstia de donar-li força a aquella particular versió de l’assumpte. Per tant, escoltar impulsa a que el relat sigui escoltat com:
-Verídic: és a dir, acceptem que allò és el que ha passat, com a mínim fins a contrastar les nostres informacions.
- D’igual a igual: és a dir, entrem en una xarxa comunicativa on es confonen les diferències jeràrquiques de rol, on l’asimetria necessària entre entrenador i jugador es desdibuixa.
- Autoritzat: la crítica, comentari o escarni d’un company de professió, o bé d’un company del jugador/a, queda autoritzat tant bon punt ens escoltem aquell relat sense que ningú pugui rebatre què és el que va passar.

Per tant estem autoritzant a posar en dubte la feina de professional prenent coma veritat allò que ens expliquen, posant-nos en una espai de diàleg massa poc diferenciat (la confusió indica que podem tractar-nos com “col·legues”) i en el que així mateix s’autoritza a que es jutgi el treball d’un professional.

Sobre aquest darrer punt, el de l’anàlisi del treball dut a terme, només toca al propi professional (ja sigui ell sol, acompanyat en una supervisió o bé amb els seus caps), així com a un grup de persones que siguin realment “col·legues” de professió, tractar aquest assumpte. Si li obrim les portes a altres persones estarem posant la base per desarticular el nostre poder com a professionals en una àrea determinada.

dimarts, de gener 20, 2009

MIRACLES, MERÈIXER, OPCIONS, INTENTS

Sito Alonso declarava a Catalunya Ràdio el 15 de gener, abans de jugar contra el Tau en la decisiva darrera jornada de la primera fase de l'Eurolliga: "Los milagros son difíciles que sucedan y sobretodo cuando... tienen que suceder cuando te los mereces. Nosotros no sé si nos lo merecemos porque creo que nos merecíamos algo más el día de Berlín y no lo tuvimos. Entonces lo que tenemos que hacer es ir a Vitoria con unas ganas tremendas de jugar un buen partido, y si tenemos opciones de ganar, obviamente, no desaprovecharlo. Que no sea por que nosotros no intentemos ganar en Vitoria."

Hores abans Mallet ja havia parlat de que "els miracles són possibles". Tot plegat em dona la sensació que els verd-i-negres parlen sense gaire convenciment. No depenia d'ells la desitjada victòria de l'Oljmpia, cuer del grup, a Berlín, però el que si calia fer era no donar el braç a tòrcer en la sempre difícil visita a Vitòria.

MIRACLES. Parlar de "miracles" és diferent a parlar de "encara és possible". Quan una o més persones anuncien que enlloc de dir "encara és possible" posen l'etiqueta de miracle, el que estan fent és retirar el poder del grup. Per poder esdevenir autors d'allò que fan, els membres d'un grup s'han de creure capaços d'escriure la seva història, i no defugir aquesta responsabilitat adduint explicacions de caire religiós.

Mallet i Alonso són còmplices en aquesta maniobra on es renega del poder que els hi pertocava en aquesta situació complicada, però no impossible. "Fer la seva part dels deures" hagués estat el impuls necessari (i després es va veure que suficient) per veure que feia l'Oljmpia a Berlin.

MERÈIXER. Què indica que Alonso digui "no sé si nos los merecemos"? Doncs el cert és que, d'alguna manera, ell mateix dubta que puguin merèixer passar a la següent fase. Em demano: qui s'ha cregut el tècnic per jutjar si l'equip pot o no merèixer arribar a la següent fase? És complicat erigir-se com a jutge que autoritza que quelcom pugui passar. És com si digués entre línies: "Nanos, no us he heu currat prou, així que si arriba el premi no serà per la vostra perseverança".

Nega, doncs, que el que acabi passat serà fruit del treball dels jugadors... i el que sigui, al cap i a la fi, serà el que es mereix el grup per la seva trajectòria global. El fet de que es pugui assolir alguna fita (una classificació al Top16, un campionat) sense merèixer aquell triomf sembla destil·lar una relació clara i diàfana: hem assolit el que ens hem merescut, i no com assenyala Alonso, deslligant el que un ha merescut del que acaba assolint.

OPCIONS. "Si tenemos opciones de ganar el partido, obviamente, no desaprovecharlo". Seguim amb més del mateix. Les opcions les generes tu mateix amb el teu treball i la teva consistència. Estar decidit a fer quelcom i fer-ho. Hi ha una dita castellana que diu: "la ocasiones las pintan calvas". La Penya va fer una primera part molt completa davant el TAU, al seu feu, i es va enfonsar després del descans, precisament podríem dir que desaprofitant les ocasions que se li van plantejar (i que ells mateixos van generar per mèrits propis).

INTENTS. "Que no sea por que nosotros no intentemos ganar en Vitoria". Intentar és menys que fer-ho. Quan una persona anuncia quelcom en termes d'intent està posant en dubte, ja de bon començament, la possibilitat de que pugui fer passar allò. Em demano: ho vol realment, l'entrenador, assolir aquella fita? Sembla que no, per que ja hem vist com amb el llenguatge posa pals a les rodes.

Sembla complicat, oi i tant, la classificació. Però s'ha esforçat tant en comunicar d'una manera desesperançada que no sembla que li doni opcions a l'equip, i les poques que li dona són en condicional i amb l'ombra de no merèixer el que poden arribar a assolir. Quan anuncia la necessitat d'un miracle, dubtant de que els jugadors puguin merèixer allò, anunciant el camí de malmetre les pròpies opcions o quedar-se amb el intent, i no fer-ho.

Tot plegat ens trobem d'un altre cas on la comunicació de l'entrenador marca el llistó del que l'equip pot arribar a assolir. I, com passa sovint, li van fer cas a allò que va dir.

dilluns, de gener 12, 2009

RODAR AMB DUES O TRES PILOTES: UNA TEORIA

Ho deia fa uns dies: quina explicació li podem donar a que els cinc dels sis equips convidats al 30è Torneig de L'Hospitalet, exceptuant el Asvel Lyon, fessin les seves rodes d'entrades amb dues pilotes?

Lietuvos, Kyiv, Khimki, Zeleznik i Zadar, malgrat portar nodrides plantilles de 11 i 12 jugadors, van fer les rodes d'entrades amb dues pilotes. Em demano si acostumats com estem a Catalunya a fer servir tres pilotes, hi ha algun motiu al darrera d'aquesta pràctica esportiva de l'escalfament dels partits. Penso que hi poden haver diferents motius:

El sòcioeconòmic. És el primer que se'm va passar pel cap. Parlem de països en l'òrbita soviètica, països que probablement han passat força misèries, encara que avui alguns puguin formar part de la Unió Europea. Els problemes econòmics podrien fer pensar en poc material esportiu i, per tant, acostumar-se a "rodar" amb dues pilotes (ja no en disposen de més). No obstant aquest argument no m'ha semblat prou convincent.

La teoria de l'entrenament. De seguida vaig seguir ruminat: tinc la sensació que a Catalunya, fa 15 o 20 anys, potser existia una mateixa cultura de "rodar" amb dues pilotes. Ara és costum "rodar" amb 3 pilotes, però qui diu que això no arribarà en breu a Lituània (tan influenciada per l'antiga URSS), Hongria o Croàcia. Per tant, tot pot ser que arribi aviat a països de l'òrbita soviètica, tot i que aquest motiu tindria molt d'eurocentrisme (en el sentit de sentir aquest països com perifèrics a l'avenç cultural, tecnològic i econòmic), quan en matèria esportiva han estat països sempre capdavanters. Històricament ho han estat molt més que països com ara Espanya, malgrat el Mundial de Japó del 2006 o l'Eurocopa del futbol al 2007, moments d'un gran rendiment a nivell de seleccions nacionals en esports d'equip.

El cultural. Tots els entrenadors estrangers han donat sensació d'una gran austeritat. No volien floritures dels seus jugadors, tot el contrari que -recordem-ho- el visceral Chus Lázaro. La seva vestimenta i tot el seu posat feien olor, podríem dir, a naftalina. No ho dic faltant al respecte, sinó que de seguida es podien identificar els entrenadors estrangers només de veure'ls de lluny, ja anessin amb americana o amb xandall. L'austeritat l'associo, en el cas d'aquests equips, amb l'afany per controlar el detall, en ser metòdics. I ser-ho implica cuidar de la pilota, un objecte que s'ha de valorar en la seva justa mesura i no abusar en el seu joc.

Comentaris finals
Potser per ser metòdics i cuidar la pilota, sent fidels a la seva pròpia cultura esportiva, posar-ne dos a la roda suposa que se'n cuidaran més d'ella ja que probablement tiraran menys cops a cistella que en el cas de tenir tres pilotes a la roda. Així quan t'arriba el torn a la roda t'ho prens més seriosament.

De fet em vaig fixar que, a més a més, feien servir molt la passada i devolució en les seves rodes, així com la roda ràpida, on no calia sinó ser molt curós amb l'entrega de la pilota.

A banda d'això trobem l'ombra allargada de l'entrenador, que tenia un rol molt autoritari. De fet podríem contraposar el tècnic del Reial Madrid, en aparença desistint a demanar temps morts pel seu equip, i l'afany de control d'altres tècnics del campionat.

Un altre detall interessant era que Lietuvos, en la seva mitja hora d'escalfament, feia uns 15 minuts de roda d'entrada i de tir abans de fer els estiraments. A falta de 15 minuts per començar el partit es posaven a estirar uns 5 minuts, i després rodaven 4 minuts més fins la presentació, manca de 6 minuts. Després feien la darrera roda, aquesta ràpida. Per tant, feia el gruix de la roda abans dels estiraments pertinents, una pràctica que no es veu per les nostres terres.

dijous, de gener 08, 2009

SELFISH PLAYER: ERRORS EN L'OBSERVACIÓ DELS JUGADORS

Aquest és el segon escrit d'una sèrie de tres dedicats a diferents situacions viscudes al 30 è Torneig Júnior de L'Hospitalet.

En el primer vaig parlar abastament de la comunicació de l'entrenador en la direcció de partit. En aquest segon m'agradaria investigar i fer una radiografia del posat que de vegades prenen els entrenadors, directors tècnics així com els scouts. I m'anirà molt bé titular-lo nomenant el fet que així s'incorren en errors en l'observació de jugadors, seguint amb la línia dels errors el la formació (tant de jugadors com d'entrenadors) que vaig escriure en un post anterior.

El cert és que el punt de partida és mínim, minúscul. Assegut a les graderies del Pavelló del Complex Esportiu de L'Hospitalet Nord, vaig sentir enraonar un parell d'scouts que seien ben a la vora d'on jo estava. Un estava dret i l'altre còmodament assegut. El que estava dret va afirmar, de manera vehement, i parlant d'un dels jugadors: "he's a selfish player".

Em vaig quedar parat. Quines reserves es pren un scout professional que diu que cert jugador és egoista? Ho diria per que havia fet molts llançaments en un sol partit? Camina amb peus de plom per no classificar un jugador de manera precipitada i errònia? Tot seguit aniré desvetllant alguns errors comuns quan parlem de les persones i, en aquest cas, dels jugadors.

Un rol no és la persona. Aquest és el primer punt i més important per observar sense caure en el parany d'etiquetar. Pot ser que un jugador acumuli molts llançaments, que fins i tot en falli molts o que cometi faltes molt ràpidament. Però això no vol dir que sigui un "chupón", que sigui un "fallón" o que sigui un "faltón". (Ara mateix aquesta divertida reiteració em fa pensar en un títol alternatiu pel post, ben constructivista: Com l'entrenador crea amb la seva mirada el gruix de "chupones", "fallones" i "faltones")

Per tant, que un jugador ocupi un rol no indica, necessàriament, que l'hagi de repetir. Pot decidir fer un altre paper dins del drama esportiu, pot escollir un rol que el faci sentir més còmode i per tant no s'identifica el rol amb la persona. La persona no és el rol que pren, sinó que el rol és sempre intercanviable.

Dir que hom és "egoista" és un judici moral. Quan un jugador aglutina molt de joc, pensem automàticament que hauria de ser més generós. Però no pensem que si tenen distribuïts els rols d'aquella manera, serà per alguna cosa. No hi ha garanties que si aquest jugador passa més pilotes l'equip tingui més àxits. Potser consideren que, de moment, en l'atac les poques garanties d'anotar passen per un sol jugadors, i treballen per alliberar-lo i fer-li arribar la pilota. Considerar que és "egoista" implica deixar de costat que potser tenen establert jugar d'aquesta manera, i que ningú dubta que és la millor manera de guanyar (pel moment).

A més a més d'oblidar que poden haver decidit jugar d'aquell determinada manera per a aquell jugador, també estem posant en la persona que aglutina el joc l'etiqueta de ser sospitós moralment. Un jugador que no comparteix la pilota amb els companys esdevé automàticament sospitós de funcionar en contra de la cultura que promou que es en societat és bo que es comparteixi i que en l'equip es treballi "en benefici de l'equip".

Cadascú té les seves consideracions sobre què és desitjable d'un jugador. Lluny de ser una qüestió resolta, el que hom espera d'un jugador arrela en les seves creences i en la seva formació personal. No es tracta de ser objectiu, per que és fals que puguem ser-ho. Sempre parlem des d'un punt de vista. Jo esperaria certes coses d'un jugador de no haver passat una bona pila d'hores supervisant el meu treball. Podria pensar: "M'han de fer cas, per això sóc l'entrenador". Benauradament el que penso és: "Els haig de fer creure que sóc competent, seriós i bon professional, i així els meus arguments seran convincents. Ser el seu entrenador no em dona credibilitat automàtica".

El mateix que em passa a mi en relació al que espero dels jugadors, els deu passar també a les persones que promocionen i fitxen jugadors. Però jo me n'adono de les ulleres que porto, i aviat estic alerta i ja no penso més en si aquest és "egoista" o l'altre es "passota". No ho penso ja això dels jugadors, ja que em porta a equívocs i sobretot a mantindre allò que teòricament ens volíem afanyar a canviar (el seu "egoisme", la seva "passivitat"). Encara que ocupin un rol, això no els fa ser necessàriament d'una manera determinada, ja que la poden canviar, poden decidir en qualsevol moment ser diferents del que són.

dimecres, de gener 07, 2009

ANÀLISI DE LA COMUNICACIÓ EN LA DIRECCIÓ PARTIT

Tal com anunciava ahir, els propers escrits tindran com a motiu de reflexió alguns moments del 30è Torneig Júnior de L'Hospitalet. He decidit que començaré per analitzar la comunicació de Chus Lázaro.

La roba i el posat general. El primer que em va sorprendre és veure a Lázaro, durant tot el campionat, amb xandall. mentre la majoria d'entrenadors portaven pantalons de mudar i fins i tot americana, l'entrenador de l'equip andalús va anar sempre amb xandall. Què vol dir això? Bé, està clar que Lázaro es desmarca de la resta de tècnics i va més informal. Podríem dir que anar en xandall en confon amb els jugadors, o amb un responsable de material, o amb la fisioterapeuta? És possible. De fet el seu ajudant era l'únic que anava una mica mudat, amb pantalons i camisa.

A més a més Lázaro corria a munt i avall, saltava, cridava, es lamentava, movia els braços... com un aficionat més. I és clar, després s'asserenava i es pentinava una mica, després de tant de salt i crits amunt i avall s'havia de centrar, doncs estava vivint el partit amb un apassionament que difícilment li permetria estar centrat en el joc i en la direcció.

La relació amb els àrbitres. Hi va haver quelcom de postís en la salutació cordial als àrbitres abans del partit. Lázaro no només es va acostar a saludar-los, sinó que a més a més va estar ben bé mig minut enraonant amb ells, gesticulant, rient. Semblava, vist des de fora, que els volgués fer la pilota i guanyar el seu favor per després el partit. Com es va veure de seguida, no va trigar ni dos minuts en començar a empaitar-los, queixar-se, demanar-los quelcom. Les seves protestes van ser tant enèrgiques que al minut 5 van assenyalar-li una tècnica en contra, i ja en la segona part es va sentir: "Échame si quieres...". A més a més hi va haver altres situacions de queixes reiterades.

La relació amb els jugadors. La sensació que em va donar en veure la final, així com la resta de Torneig, va ser que Lázaro és un tècnic que es mou sobretot en el nivell emocional. Les instruccions eren molt genèriques durant el joc: córrer, defensar, tot ell estava tens i molt pendent de la crítica als àrbitres i, en el cas dels jugadors, a fer correccions constantment. Hi havia moments en que s'intuïa, tanmateix, una mica de desesperació per no estar fent les coses com ell voldria. O qui sap, potser pensava que ell ho feia millor com a jugador, doncs tampoc fa gaire que ha penjat les botes. Així vaig tenir la sensació que estava molt a sobre dels jugadors, però les instruccions eren més aviat poques, sinó que demanava més esforç o lluita o velocitat.

De fet, si bé feia aquests correccions amb molt poca informació tècnica i donaven ànims de tant en quan, gairebé sempre se'l veia trobant-li pegues a allò que feia cada jugador. Anaven a la banqueta, i els llegia la cartilla. Estaven en un tir lliure, i també els llegia la cartilla. Tot un cas.

La direcció de partit. Faig un capítol a part en la direcció de partit. Va haver un parell de detalls que em van esparverar. Com a tècnic que sóc, penso que un cop els jugadors estan ficats en la confecció d'una jugada, no els haig de teledirigir. Amb el partit ajustat i en contraatac franc de Freire, un base-escorta amb un físic portentós, i que portava a Lima (un pivot de 2,05 amb una mobilitat i coordinació impressionants) al darrera, Lázaro va dir des de la banda, mentre corria el contraatac ell també: "¡Alley-oop!" Freire va mirar de reüll i enlloc de fer una safata (tot és veritat que tenia un defensor ben a la vora) va llençar la pilota a taulell. La pilota va passar per damunt de les mans de Lima, que no va agafar la pilota.

Em vaig quedar, com dic, esparverat. Quin tipus d'informació tècnica revela aquesta instrucció? A mi m'agrada el bàsquet bonic, els alley-oops, però tinc la sensació de que la meva manera de col·laborar és preparant alguna situació a nivell estratègic que pugui donar l'opció de l'alley-oop. El meu espai com tècnic és l'estratègia, ja sigui en el partit i l'entrenament, i la tàctica ens la tenim que repartir. Als entrenaments puc aturar la jugada i indicar una opció tàctica. Però al partit, arriba l'hora del jugador, i jo haig de quedar en un segon terme, i no voler ser protagonista. Crec que allà Lázaro va donar una indicació tàctica que havien de fer-se càrrec els propis jugadors. Per completar-ho, després d'una jugada va canviar a Freire, l'autor de la passada que no va poder culminar Lima (va ser un càstig sobre alguna cosa que els havia demanat?).

El 'jogo bonito'. Freire i Lima són brasilers, així que no hi ha gens estrany si dic que són ambaixadors del 'jogo bonito'. Curiosament Freire va fallar dues esmaixades clares en la primera jornada, provocant alguns tímids riures a la graderia de L'Hospitalet Nord. En la final va fer una de molt plàstica per tancar el segon quart. Crec que en aquell moment Lázaro també li va demanar l'esmaixada al seu jugador, com ho va fer després en el tercer quart amb l'alley-oop que els seus jugadors no van completar. Em demano: li podem demanar l'esmaixada al jugador, o hem d'esperar que surti d'ell? És quelcom que nosaltres haguem de manegar, si esmaixa o deixa una safata? Us imagineu a Svetislav Pesic demanant a Dejan Bodiroga, en la seva etapa comuna al Barça, que esmaixés en un contraatac quan el jugador anava sol?

Com perdre un partit que podries haver guanyar. La jugada de l'alley-oop va ser decisiva. Crec que en els dos minuts posterior l'Unicaja va encaixar un parcial de 8-0, i el Lietuvos va marxar de deu punts. L'ordre i la fredor del Mar Bàltic enfront de l'apassionament andalús, amb un toc brasiler. Es va trencar arrel d'una jugada que podria haver estat una safata, una pilota doblada enrera o fins i tot, per què no, un alley-oop fruit del propis jugadors, no dels tècnic desitjant veure als seus jugadors penjats de l'anella.

Com perdre amb l'altre equip crescut i quedar-se amb un mal regust de boca. En els darrers quatre minuts Lázaro va ordenar una defensa zonal. Perdia de 12 punts i primer la defensa va ser conservadora, sense voler anar a buscar la pilota. Una persona al públic va sentir que deia incrèdul: "Perd de més de 10 punts i es posa en zona". Va encaixar algun triple, enfonsant encara més els ànims dels jugadors. Però el segon detall que més em va esparverar va ser aquest: per acabar-ho d'adobar, els jugadors aleshores reben la instrucció a falta de minut i mg per acabar d'anar al dos contra un. Aleshores els lituans superen l'acció defensiva doblant ràpidament pilotes abans del trap, i en la posterior penetració troben fàcilment a Valenciunas, desaparegut per faltes bona part del partit, que pot esmaixar.

Unicaja acaba perdent de 17 quan podrien haver quedat més ajustats, i amb la sensació d'haver fet un millor partit. I el fet és que l'entrenador d'Unicaja va col·laborar, posant en safata els darrers triples i esmaixades dels lituans, deixant-los gairebé sols per culminar aquestes accions.

Tot plegat, i a banda de les situacions que em van esparverar més (demanar l'alley-oop "en plan aficionat" i ordenar una zona amb trap quan queda un minut i mig), no entenc que un entrenador pugui ser tant "hooligan", tant entusiasta. No dic "hooligan" en termes despectius, sinó simplement d'una apassionament que et pot fer perdre el cap. Lázaro va caure ràpidament en el parany de la queixa als àrbitres, de seguida va afegir el retret fàcil als jugadors i així, de manera evident, va perdre de vista la direcció de partit. Un pobre balanç per l'entrenador de l'equip finalista del Torneig d'Hospitalet.

30è TORNEIG CIUTAT DE L'HOSPITALET

A rey muerto, rey puesto. Com diu la dita castellana, és important adonar-se que la vida segueix. Després de que les dues darreres edicions del Torneig Júnior d'Hospitalet fossin pel Zeleznik, aquest any el Lietuvos ha guanyat en la final a l'Unicaja.

Aquest és un escrit breu, un avançament dels continguts que desenvoluparé en les properes setmanes. Hi ha diferents assumptes sobre els que reflexionaré entorn a aquest Torneig. Per una banda, tinc pensat dedicar-li un temps a les dots de direcció d'equip d'un dels entrenadors del torneig, l'ex-ACB Chus Lázaro, a càrrec de l'Unicaja.

Per altra banda he caçat al vol alguns comentaris o expressions dels famosos scouts NBA que poblen el Torneig, encara que sembla que aquest any han vingut menys. M'ha xocat sentir com, amb vehemència, es referien a un jugador (no se qui era) amb la descripció: a selfish player. En parlaré.

Per últim, demanar-me per un detall que no em sembla gens ni mica insignificant: per què els equips de l'est d'Europa (Lietuvos, Kyiv, Khimki i Zeleznik, encara que no he vist l'escalfament del Zadar) fan la roda d'entrades amb 2 pilotes mentre que els equips nacionals en fan servir 3? Aviat us avançaré les meves potents hipòtesis.

Feliç 2009 de basquetbol!

divendres, de gener 02, 2009

LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (2ª PART)

Fa uns dies vaig escriure la primera part d'una sèrie de reflexions entorn la figura del Secretari o Director Tècnic, per abreujar-ho DT. Es tracta d'un rol professional poc explorat, del que no coneixem ben bé les seves atribucions, i no obstant està en boca de tots. Tenen un gran poder de decisió, de vegades formen tàndems interessants amb els entrenadors professionals, d'altres vegades els fan la competència o, directament, el llit.

He pensat que hi ha una sèrie de gestos que un DT no es pot permetre's a menys que vulgui devaluar la seva feina de manera accelerada. Així els punts següents serveixen com advertència a aquells que valorin la seva feina, o bé com ruta per tirar-se daltabaix als que estiguin allà pel seu catxé com jugadors o la seva afinitat amb el president (i no són els escollits, sinó que ja estaven per allà, com també he assenyalat en el cas dels tècnics):

Reunions de cara a la galeria. Aquestes trobades als passadissos, quan els periodistes (o els pares) encara estan a les instal·lacions no porten més que a enrarir encara més l'ambient. Jo n'he viscut de situacions surrealistes, en el meu cas amb pares. Xerrar amb una entrenadora al mig del pati d'una escola, i davant la situació (no volguda per mi, però d'alguna manera buscada pel meu cap) els pares acostar-se a veure què passava. Aleshores apareix la compassió per una entrenadora que, després d'adormir-se diversos dissabtes al matí, li estàvem dient que ja no comptàvem amb ella, allà al mig i davant de tothom. Calia fer-ho al mig d'un pati en un dia de portes obertes pels pares? Jo crec que no, que convenia citar-la en un despatx i allà dir-li la decisió que s'havia pres.

Parlar en termes que no siguin tècnics. Masip va dir fa uns dies, després de la desfeta al Palau: "Sentí vergüenza y una sensación de ridículo". La vergonya o el ridícul no són atributs tècnics del joc, no són opinions d'algú entès i responsable del funcionament del club, sinó d'un aficionat i prou. Una opinió tècnica hagués estat, per exemple: "El Ademar ha plantejat el partit de manera excel·lent, nosaltres hem anat en tot moment a remolc". Hagués estat fins i tot un gest cavalleresc haver dit: "Nosaltres no hem jugat un bon partit, tenim molt a millorar, però en qualsevol cas felicito l'Ademar León".

"Pontejar" els tècnics i així desautoritzar-los. Passa sovint que els DT estableixen vincles amb els esportistes, que entren amb una espiral de confessions dels jugadors i de queixes velades pel funcionament de l'equip. Els jugadors, enlloc d'haver d'expressar els seus punts de vista davant els tècnics i els seus companys, descarreguen la seva insatisfacció amb uns "oïdors" externs com són els DT. Tal vegada després els propis DT faran un ús abusiu d'informació privilegiada, comunicant certes situacions als directius, sovint per posar entre l'espasa i la paret als tècnics o mirar d'afavorir algun dels jugadors amb els que tenen un millor tracte o amistat.

Avaluar el funcionament de l'equip en clau episòdica. Que l'equip no funcioni en un determinat partit resulta comprensible. No sempre es pot estar al 100%, com deia fa un dies en relació als jugadors o bé també als alumnes dels cursos d'entrenador/a. No entendre-ho és un tret molt manipulador: si algú a l'equip es relaxa, jo aniré de pet a dir-li que "res de fer el burro". No sempre es competeix al màxim, i encara que des de dalt (president, directius, etc.) es vulgui que els jugadors estiguin al màxim cada dia, no sempre és així. I és important acceptar i entendre que això forma part de la realitat del rendiment dels equips: no sempre es jugarà de la millor manera, sinó que hi haurà dies en que els esportistes (i fins i tot el tècnic) no prendran aquesta decisió d'anar al màxim. Una altra cosa és guaitar si allò que és anecdòtic i puntual es converteix en una tendència perillosa, en una pauta que es repeteix en altres partits.

Després de la desfeta amb Ademar, Masip declara: "No se puede salir a jugar así. Los jugadores tienen que saber lo que significa vestir la camiseta del Barça", manifestó Masip, desencantado e indignado.

I La Vanguardia recull, a més a més: El secretario técnico afirmó que se sintió avergonzado "me gustaría saber si allá abajo se ha sentido esa verguenza que yo he sentido en el palco. Nos hemos quedado con una sensación de ridículo".

Al ser interrogado por la continuidad de Manolo Cadenas, el secretario técnico dijo que "no es momento de personalizar", pero si repartió culpas: "no quiero personalizar, hablo a nivel global y no se ha de buscar un culpable, pero hay una falta de actitud, jugadores que están pero no están, y no podemos dar esa imagen y menos jugando en casa una final como esta".

Enric Masip fue más categórico frente al futuro del equipo y dijo que "ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo malo que se ha hecho y que también piense en sus prioridades, que primero piense en el club y en su compromiso, sus sentimientos hacia él".

El cert és que, si un DT es posa a personalitzar, acaba per dir: si l'equip no funciona és que jo tampoc estic fent bé la meva feina. A Paco Herrera, del RCD Espanyol, se li va fer la pregunta en la roda de premsa on s'anunciava la destitució de Bartolomé Tintín Màrquez si ell també havia de plegar amb el tècnic. Es va crear una situació tensa, Herrera va dir que ell i el Consell havien pres la decisió (no era només cosa seva), i que en tot cas el Consell decidiria a final de temporada si havia de continuar com Director Esportiu. Així va esquivar la pregunta enverinada de la depuració de responsabilitats que vagin més enllà de la destitució d'un tècnic.

Hi ha discursos que dificulten la possibilitat que el grup aprengui a gestionar les situacions en les que participen. Si volem que hi hagi un progrés, una millora, hem de moure'ns cap a fòrmules que participin d'una filosofia de treball determinada. Parlo, en aquest sentit, de fórmules autogestives. Un discurs culpabilitzador és un arma de doble fil: mentre uns s'espolsen la responsabilitat i culpen els altres, els que estan situats en el rol de "culpables" aprenen aviat que algú "retransmet" si s'han esforçat o no. De seguida tendeixen, i amb raó, a mirar de treure's de sobre la seva parcel·la de responsabilitat, a buscar subterfugis per desviar les mirades i apuntar a altres (els àrbitres equivocant-se, els entrenadors que no els han convocat, etc).

Ja fa molt de temps vaig escriure, i ara ho recullo, sobre la diferència entre donar un tracte adult o bé un tracte infantil als jugadors. Val la pena pensar en quin rol situem a l'esportista quan la comunicació que fem servir indica que no s'han portat bé, que no ha fet els deures, que ha de plantejar-se seriosament que allò que ha fet està malament.