ANÀLISI DE LA COMUNICACIÓ EN LA DIRECCIÓ PARTIT

Tal com anunciava ahir, els propers escrits tindran com a motiu de reflexió alguns moments del 30è Torneig Júnior de L'Hospitalet. He decidit que començaré per analitzar la comunicació de Chus Lázaro.

La roba i el posat general. El primer que em va sorprendre és veure a Lázaro, durant tot el campionat, amb xandall. mentre la majoria d'entrenadors portaven pantalons de mudar i fins i tot americana, l'entrenador de l'equip andalús va anar sempre amb xandall. Què vol dir això? Bé, està clar que Lázaro es desmarca de la resta de tècnics i va més informal. Podríem dir que anar en xandall en confon amb els jugadors, o amb un responsable de material, o amb la fisioterapeuta? És possible. De fet el seu ajudant era l'únic que anava una mica mudat, amb pantalons i camisa.

A més a més Lázaro corria a munt i avall, saltava, cridava, es lamentava, movia els braços... com un aficionat més. I és clar, després s'asserenava i es pentinava una mica, després de tant de salt i crits amunt i avall s'havia de centrar, doncs estava vivint el partit amb un apassionament que difícilment li permetria estar centrat en el joc i en la direcció.

La relació amb els àrbitres. Hi va haver quelcom de postís en la salutació cordial als àrbitres abans del partit. Lázaro no només es va acostar a saludar-los, sinó que a més a més va estar ben bé mig minut enraonant amb ells, gesticulant, rient. Semblava, vist des de fora, que els volgués fer la pilota i guanyar el seu favor per després el partit. Com es va veure de seguida, no va trigar ni dos minuts en començar a empaitar-los, queixar-se, demanar-los quelcom. Les seves protestes van ser tant enèrgiques que al minut 5 van assenyalar-li una tècnica en contra, i ja en la segona part es va sentir: "Échame si quieres...". A més a més hi va haver altres situacions de queixes reiterades.

La relació amb els jugadors. La sensació que em va donar en veure la final, així com la resta de Torneig, va ser que Lázaro és un tècnic que es mou sobretot en el nivell emocional. Les instruccions eren molt genèriques durant el joc: córrer, defensar, tot ell estava tens i molt pendent de la crítica als àrbitres i, en el cas dels jugadors, a fer correccions constantment. Hi havia moments en que s'intuïa, tanmateix, una mica de desesperació per no estar fent les coses com ell voldria. O qui sap, potser pensava que ell ho feia millor com a jugador, doncs tampoc fa gaire que ha penjat les botes. Així vaig tenir la sensació que estava molt a sobre dels jugadors, però les instruccions eren més aviat poques, sinó que demanava més esforç o lluita o velocitat.

De fet, si bé feia aquests correccions amb molt poca informació tècnica i donaven ànims de tant en quan, gairebé sempre se'l veia trobant-li pegues a allò que feia cada jugador. Anaven a la banqueta, i els llegia la cartilla. Estaven en un tir lliure, i també els llegia la cartilla. Tot un cas.

La direcció de partit. Faig un capítol a part en la direcció de partit. Va haver un parell de detalls que em van esparverar. Com a tècnic que sóc, penso que un cop els jugadors estan ficats en la confecció d'una jugada, no els haig de teledirigir. Amb el partit ajustat i en contraatac franc de Freire, un base-escorta amb un físic portentós, i que portava a Lima (un pivot de 2,05 amb una mobilitat i coordinació impressionants) al darrera, Lázaro va dir des de la banda, mentre corria el contraatac ell també: "¡Alley-oop!" Freire va mirar de reüll i enlloc de fer una safata (tot és veritat que tenia un defensor ben a la vora) va llençar la pilota a taulell. La pilota va passar per damunt de les mans de Lima, que no va agafar la pilota.

Em vaig quedar, com dic, esparverat. Quin tipus d'informació tècnica revela aquesta instrucció? A mi m'agrada el bàsquet bonic, els alley-oops, però tinc la sensació de que la meva manera de col·laborar és preparant alguna situació a nivell estratègic que pugui donar l'opció de l'alley-oop. El meu espai com tècnic és l'estratègia, ja sigui en el partit i l'entrenament, i la tàctica ens la tenim que repartir. Als entrenaments puc aturar la jugada i indicar una opció tàctica. Però al partit, arriba l'hora del jugador, i jo haig de quedar en un segon terme, i no voler ser protagonista. Crec que allà Lázaro va donar una indicació tàctica que havien de fer-se càrrec els propis jugadors. Per completar-ho, després d'una jugada va canviar a Freire, l'autor de la passada que no va poder culminar Lima (va ser un càstig sobre alguna cosa que els havia demanat?).

El 'jogo bonito'. Freire i Lima són brasilers, així que no hi ha gens estrany si dic que són ambaixadors del 'jogo bonito'. Curiosament Freire va fallar dues esmaixades clares en la primera jornada, provocant alguns tímids riures a la graderia de L'Hospitalet Nord. En la final va fer una de molt plàstica per tancar el segon quart. Crec que en aquell moment Lázaro també li va demanar l'esmaixada al seu jugador, com ho va fer després en el tercer quart amb l'alley-oop que els seus jugadors no van completar. Em demano: li podem demanar l'esmaixada al jugador, o hem d'esperar que surti d'ell? És quelcom que nosaltres haguem de manegar, si esmaixa o deixa una safata? Us imagineu a Svetislav Pesic demanant a Dejan Bodiroga, en la seva etapa comuna al Barça, que esmaixés en un contraatac quan el jugador anava sol?

Com perdre un partit que podries haver guanyar. La jugada de l'alley-oop va ser decisiva. Crec que en els dos minuts posterior l'Unicaja va encaixar un parcial de 8-0, i el Lietuvos va marxar de deu punts. L'ordre i la fredor del Mar Bàltic enfront de l'apassionament andalús, amb un toc brasiler. Es va trencar arrel d'una jugada que podria haver estat una safata, una pilota doblada enrera o fins i tot, per què no, un alley-oop fruit del propis jugadors, no dels tècnic desitjant veure als seus jugadors penjats de l'anella.

Com perdre amb l'altre equip crescut i quedar-se amb un mal regust de boca. En els darrers quatre minuts Lázaro va ordenar una defensa zonal. Perdia de 12 punts i primer la defensa va ser conservadora, sense voler anar a buscar la pilota. Una persona al públic va sentir que deia incrèdul: "Perd de més de 10 punts i es posa en zona". Va encaixar algun triple, enfonsant encara més els ànims dels jugadors. Però el segon detall que més em va esparverar va ser aquest: per acabar-ho d'adobar, els jugadors aleshores reben la instrucció a falta de minut i mg per acabar d'anar al dos contra un. Aleshores els lituans superen l'acció defensiva doblant ràpidament pilotes abans del trap, i en la posterior penetració troben fàcilment a Valenciunas, desaparegut per faltes bona part del partit, que pot esmaixar.

Unicaja acaba perdent de 17 quan podrien haver quedat més ajustats, i amb la sensació d'haver fet un millor partit. I el fet és que l'entrenador d'Unicaja va col·laborar, posant en safata els darrers triples i esmaixades dels lituans, deixant-los gairebé sols per culminar aquestes accions.

Tot plegat, i a banda de les situacions que em van esparverar més (demanar l'alley-oop "en plan aficionat" i ordenar una zona amb trap quan queda un minut i mig), no entenc que un entrenador pugui ser tant "hooligan", tant entusiasta. No dic "hooligan" en termes despectius, sinó simplement d'una apassionament que et pot fer perdre el cap. Lázaro va caure ràpidament en el parany de la queixa als àrbitres, de seguida va afegir el retret fàcil als jugadors i així, de manera evident, va perdre de vista la direcció de partit. Un pobre balanç per l'entrenador de l'equip finalista del Torneig d'Hospitalet.