EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, de desembre 30, 2008

ERRORS EN LA FORMACIÓ

Darrerament algunes persones m'ha demanat consell sobre formació per entrenadors, tant pel que fa a la vessant de la formació de l'entrenador (en les diverses fórmules en que es pot plantejar, de les quals jo sóc un fervent entusiasta de la supervisió) com també per la formació de formadors (és a dir, sobre els cursos d'entrenador).

Estic en un moment professional on accepto aquells projectes que em semblen engrescadors i descarto els que no en fan en pes. Crec que això és important pel meu desenvolupament: les decisions que prenem és allò que et fa a tu mateix, allò que acceptes com també allò que rebutges. Tanmateix com m'ha passat ara fa uns mesos desestimant alguns projectes sènior.

Com també quan em dono un temps sense fer de Director Tècnic (i al mateix temps m'ajuda a prendre perspectiva i parlar amb detall de diferents assumptes relacionats), ara que fa uns mesos que no dono cap curs, clínic o seminari per entrenadors i puc pensar en alguns temes imprescindibles per la formació. Per això titulo així aquest article.

No he pensat en un desenvolupament sistemàtic, sinó en 7 o 8 temes que mencionaré i que consideraré errors que podem evitar en la formació d'entrenador, i que segurament tenen lectures similars quan parlem de formació de jugadors o de dirigents.

Pensar que presentar-te com a model interessarà als altres. És habitual donar per fet que la gent que va a un curs va a escoltar-te a tu, a sentir les teves "batalletes". Amb el meu equip faig això..., els meus equips defensen així..., etc. Així es com el professor el presenta davant els alumnes com model de fer les coses, quan el que realment necessita un entrenador jove és trobar la seva manera d'entrenar. Una estratègia de formació que considero imprescindible és demanar a què venen els alumnes, què els interessa. No donem per suposat a què venen, si us plau: demanem-los què volen, què busquen.

Esperar que els alumnes voldran seguir la classe sense posar "pegues". Segueix de la idea anterior que si els expliquem segons quines coses (la nostra vida), potser els alumnes no atenen, es distreuen, xerren entre ells. A més a més, encara que enfoquem la classe en allò que els pot interessar, sempre hi haurà algú que no li semblarà bé, que prendrà el rol de sabotejador. Passa en tots els grups, i en els de formació allò interessant és analitzar les resistències per entrar en la tasca com material grupal que els ajudarà a guaitar també, millor, el funcionament dels grups que ells entrenen.

Pensar que estaran sempre al 100%. L'atenció fluctua, per molt que allò que escoltin els agradi. Convé planificar les pauses, demanar-los quan els sembla millor fer-les. Forma part de la tasca del formador assumir que no sempre s'està fresc, i poder introduir activitats disteses (com jocs o dinàmiques de grup) en moment que hi ha força cansament. Aquesta és una manera de vigoritzar el grup, de mirar de donar-los una empenteta per tirar endavant en un matí massa llarg o en una tarda que es fa eterna. Un formador que no assumeix que hi ha moments de cansament caurà segurament en la desesperació, o desesperarà als alumnes amb la seva exigència constant i infalible.

Comunicar-los que hi ha actituds que ens molesten. Hi ha actituds que no hem de dir si ens molesten més o menys, o si ens agraden, sinó simplement enunciar una norma: "mentre explico la lliçó no es pot parlar". Si en canvi parlem en termes de que "em toca molt els nassos que algú parli mentre explico", indirectament els estem dient com ens poden tocar els nassos. En un cas posem la Norma per davant; en l'altre ens posem nosaltres, i els posem a l'abast poder-nos "desmoralitzar", entrar en l'estira i arronsa de qui porta la paella pel mànec, de qui té el poder per molestar a qui.

Dir-los que fan malament les coses. Tot plegat, dins de la manera de donar-los classe, hem de parar atenció a no deixar per estúpid a cap alumne. És habitual que molts professors entrin a estigmatitzar l'alumne, dient si no és tontet o alguna cosa per l'estil, quan hauria de treballar per a que aquella persona pugui canviar el seu rol (si ho desitja). No es tracta, aleshores, de si fan les coses bé o no (un entrenador novell no té per què saber fer d'entrenador), sinó de si estan començant a trobar un mètode de treball que els resulta còmode per la seva activitat com entrenadors. Si comencen, d'alguna manera, a entendre d'allò.

Confondre i barrejar diferents nivells o tipus lògics. La "classe" dels professors és diferent a la "classe" dels alumnes, tot i que comparteixin el mateix espai, l'aula o la pista, depèn dels casos. L'entrenador és un tipus lògic diferent i per damunt jeràrquicament que el jugador, i per això mateix convé no barrejar-los. El binomi entrenador-jugador, i també el professor-alumne, indiquen nivells lògics diferents. Un alumne d'un grup que al mateix temps dona la lliçó als seus companys infringeix aquesta separació de tipus lògic, i desencadena una sèrie de problemes i recels segurs dins del grup, així com dona una molt pobre imatge de l'organització.

En resum, considero que la pregunta de què els interessa als alumnes és bàsica i fonamental per qualsevol formador que vulgui fer bé la seva feina. Durant molt de temps fer bé la feina ha estat entès com seguir el programa de l'assignatura, i examinar al final als alumnes, per veure si ho han entès. Hem de donar un pas endavant en això, jugadors i alumnes ho necessiten, i al cap i a la fi tots sortirem guanyant: millors resultats, tothom més satisfet. I sobretot més ganes d'aprendre tots plegats (1) a partir de veure què i com ens interessa aprendre, tot (2) assumint i treballant les dificultats "naturals" de qualsevol procés d'aprenentatge (expressades amb l'avorriment, la fatiga, el xiuxiueig), (3) analitzant els rols que apareixen en el grup, (4) mantenint de manera clara els nivells lògics que donen coherència i claredat a l'activitat i als rols d'aquells que hi participem.

dilluns, de desembre 29, 2008

LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (1ª PART)

Segons informa La Vanguardia a través de l'agència EFE: Al término del encuentro Jaume Ferrer, directivo responsable de la sección de balonmano, Xavier Ò Callaghan, gerente de la sección, y Enric Masip, director técnico, mantuvieron una reunión de urgencia para analizar la situación por la que atraviesa el Barça.

Jaume Ferrer se mantuvo muy comedido en sus declaraciones al indicar: "Lo que en estos momentos sentimos es decepción. Esperábamos más del equipo, pero ahora no hay más remedio que tirar hacia adelante".

"Tenemos un mes de descanso debido a la disputa del Mundial de Croacia. Ahora tenemos que preparar la Liga, la Copa del Rey y la Copa de Europa e intentar luchar por ellas y rectificar errores como los de esta final", añadió.

Aunque no trascendió lo tratado en la reunión, Enric Masip fue muy claro al respecto del futuro de la sección: "El que no quiera luchar y no esté dispuesto a dejarse la piel por el Barcelona ya puede coger la maleta y marcharse a otro sitio. La derrota ha sido muy dolorosa, aún más por el hecho de haber sido en nuestra casa y ante nuestra afición".

"La sensación de ridículo con la que se ha ido el público es la misma que he tenido yo. Los que somos ganadores y sentimos tanto este club y esta camiseta nunca olvidaremos esta derrota. Ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado", deseó.

Las reflexiones en voz alta del ejecutivo del FC Barcelona animaron a que en la sección se recuerde la derrota de ayer "para que no vuelva a suceder".

"La actitud tiene que ser otra. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo mal que se ha hecho y que también piense en sus prioridades: que primero piense en el club y en su compromiso y sus sentimientos hacia él", dijo.

El cert és que és força xocant que just al final del partit s'organitzi aquest tipus de reunió als passadissos. Com passa amb els entrenadors i els jugadors quan acaba el partit, comentar les coses en calent no acostuma a ser la millor solució. I fer-ho al mig del passadís dona una pobre imatge, a més de ser quelcom de cara a la galeria, per que ho vegin els periodistes i les càmeres.

Un gest que no vaig veure fins l'endemà a les imatges de TV3 al canal 3/24 i que també assenyala un punt que pot ser conflictiu. El jugador Iker Romero xerra amb Enric Masip. Podríem titular aquella imatge com "el líder del Barça de l'etapa Xesco-Cadenas parla amb el líder de l'etapa Valero". Dona la sensació que el Secretari Tècnic fa un posat de "no t'amoïnis, ves-te'n tranquil, això ho arreglarem". És possible que el jugador escoltés part de la conversació dels càrrecs de direcció de la secció? I que opinés enfadat sobre no anar convocat?

Per acabar d'adobar el panorama en que tots s'apunten a la crítica i la queixa fàcil (al partit els porters i Cadenas, els que més), després d'acabat el partit Jaume Ferrer i també Masip, el metge de l'equip declara que Romero podria haver jugat, i que si no ho ha fet "haurà estat per decisió tècnica".

Ara mateix la secció és un garbuix considerable. Fa unes setmanes Kasper Hvidt declara que al final de la temporada se'n va. Ara l'equip s’acomiada fins després del Mundial de Croàcia amb la sensació agredolça d'haver deixat escapar el títol de la Copa Asobal. Queden molts deures per fer.

Però l'escrit volia aprofundir en les perspectives actuals de la funció del Secretari o Director Tècnic, d'ara en endavant simplement DT. El cert és que no hi ha un acord mínim sobre les funcions que cal que compleixi un DT. És qui fitxa els jugadors, per damunt fins i tot de l'opinió del tècnic? És qui confecciona el pressupost per fitxatges? És qui decideix el perfil d'entrenador que més interessa al club? Pot dir si l'equip juga bé o no, si els jugadors tenen l'actitud adequada o no?

Hi ha altres preguntes que també cal fer-se, pensant en la relació del DT amb la gent del seu entorn proper, començant pel tècnic. Cal que s'estigui a la vora de la banqueta als partits o bé és millor posar certa distància i veure-ho des de tribuna? Avalua el treball del tècnic de manera constant, o cal que l'ajudi a fer la seva feina no ficant-se en la seva àrea de treball? Parla amb els jugadors o bé hauria d'abstenir de fer-ho?

Una primera idea que m'agradaria deixar clara és que la parcel·la del tècnic és diferent a la del DT. Si tots dos es posen a competir per definir què és un bon joc de l'equip, enlloc de col·laborar estaran competint. El tècnic és qui ha de posar els ciments de l'estil de joc, i en tot cas el DT hauria de facilitar-li al màxim tots els recursos que li fessin falta al tècnic per tal de poder donar forma al seu projecte. Si necessita un determinat tipus de jugador, el DT ha de treballar per aconseguir-lo. Si a les instal·lacions d'entrenament s'ha d'afegir una sala d'edició de vídeo, ha de vetllar per complir amb el desig de l'entrenador.

Un primer pas, seguint aquesta idea, és veure al DT com facilitador del treball dels tècnics. Com he dit no competeix públicament per dirimir quin seria el joc que hauria de fer l'equip, encara que de portes endins pugui haver una sèrie de directrius institucionals sobre la manera com es vol que juguin els equips de la casa. Tanmateix tampoc hauria de "pontejar" els tècnics i xerrar amb els jugadors, demanant-los l'opinió. Com he assenyalat en altres ocasions, el president no ha de baixar al vestidor a dir-li res a la plantilla. El vestidor queda reservat pels jugadors i l'staff.

Tot plegat hem de plantejar-nos, doncs, com contestaríem a les preguntes que he apuntat. De moment insisteixo en la idea que el DT ha de facilitar la feina de l'equip, aportant aquells recursos que són necessaris pel seu funcionament, mentre que no ha de jutjar el que faci l'entrenador de torn. No podem fer ballar la guillotina damunt dels caps dels esportistes ni dels tècnics.

Un darrer apunt. Aquest tipus de situacions (les reunions improvisades al passadís, posar el dubte l'actitud dels esportistes o tenir una relació amb els esportistes "pontejant" al tècnic) no és patrimoni de clubs petits o clubs grans, de clubs de base o de clubs professionals, sinó que són maneres de funcionar que podem veure a tort i a dret per tot arreu on trobem un club o una associació.

A LA PUTA PARRA

Dubtava si posar un títol, un xic groller, però molt explícit i comú en el món de que estem al voltant de la trentena.

El diumenge vaig anar al Palau Blaugrana... a veure handbol. Jugaven el FC Barcelona Borges contra Ademar León, en la final per assolir la Copa Asobal. Esperava que el Barça, amb el factor de pista a favor, sabria imposar el seu joc treballat en defensa i ràpid en les transicions.

El partit ha transcorregut segons el guió que més l'interessava a l'Ademar. Molts pocs gols del Barça en la primera part (crec que només 10), i encert rotund en l'atac durant tot el partit de l'equip visitant, portant el ritme de joc.

Però el que més m'ha cridat l'atenció és que el Barça ha estat en tot moment out del partit. On el jugadors de l'Ademar recuperaven pilotes rebotades en aturades de Kasper o de Barrufet, els jugadors del Barça arribaven un segon tard. On uns estaven aprofitant al màxim les oportunitats de disparar i marcar superant la defensa i el porter, els altres estavellaven les pilotes al pal o anaven directament fora.

En qualsevol cas, el Barça ha estat espès. Un joc ensopidet durant els 60 minuts, pràcticament cap contraatac reeixit i a més a més la sensació que perdien quantitats inimaginables d'energies en les queixes. M'he fixat que sobretot els dos porters són els que més s'han queixat, així com el tècnic, en Manolo Cadenas.

En unes de les moltes situacions, Kasper es queixava i mentre els jugadors han aprofitat per treure ràpidament un cop franc i fer-li gol. Tinc la sensació d'haver respirat un ambient molt futbolero en un esport que creia que compartia més respecte per l'àrbitre i pel reglament, com acostuma a passar en el bàsquet o en el rugby.

Les queixes no han ajudat gens al Barça a ficar-se en el partit. Les queixes, de fet, els han mantingut en l'espessor del seu joc, o l'han espessit encara més. Això i un plantejament similar de l'Ademar al que va fer en defensa el Ciudad Real, col·locant un home en defensa individual sobre Lazlo Nagy, un dels màxims referents del Barça Borges, sobretot si no pot comptar amb Iker Romero.

Per acabar-ho d'adobar, en declaracions al TV3 d'Enric Masip, secretari tècnic de la secció, comenta que no entén com l'equip ha donat una impressió tant pobre. Desqualifica obertament el treball de l'equip i afegeix que en el temps en que ell jugava, mai es donava un partit per perdut. Així, a més a més de posar en entredit la professionalitat de l'equip, posa com a referent per la secció el que es va fer quan ell jugava. En propers escrits abordaré aquest assumpte de la direcció tècnica, i com el rol d'ex-jugador "contamina" el seu treball com responsable tècnic.

Si bé és cert que l'equip no ha estat bé, que el joc ha estat molt espès i que les queixes han ennuvolat encara més les pobres perspectives sobre la victòria, no calia sinó culpabilitzar als jugadors com si fossin nens petits. Però això queda per una altra ocasió...

dilluns, de desembre 22, 2008

L'ENTRENADOR VENUT

El meu temps sense entrenar m'està portant a diferents pistes a veure sèniors. En aquestes visites aprofito per reactivar vells contactes amb dirigents, esportistes i també entrenadors.

En quan al que veig durant el temps de joc, em quedo una mica embadalit. He triat el tema de l'entrenador venut per posar algunes evidències de com els entrenadors, per molt que no ho sembli, van a remolc dels passos que donen els jugadors.

En altres textos he escrit que la relació entre entrenador i jugadors ha de ser complementària, és a dir, cal que hi hagi una diferenciació podríem dir jeràrquica entre ells sense que en cap moment arribi a confondre's qui està per damunt. Ara bé, això no s'aconsegueix d'un dia per un altre. Sovint els entrenadores flirtegen amb relacions simètriques, és a dir, relacions que comunicativament tendeixen a posar-los en el mateix nivell dels jugadors.

Però quan parlo de l'entrenador venut em refereixo a aquella persona que amb la seva manera de comunicar-se està posant en evidència que s'està col·locant per sota del jugador, que amb la seva manera d'expressar-se controla les decisions de l'entrenador.

Aquest darrer cap de setmana he vist dos exemples. El primer és quan en un partit l'entrenador canvia un jugador, pels indicis que vaig poder percebre un dels anotadors de l'equip, i tant bon punt l'asseu aquest comença a renegar. Xuta una ampolla de plàstic, comença a remugar mentre busca la samarreta d'escalfament, i així passa uns 10 o 15 segons. Un cop assegut a la banqueta, algun company li diu alguna cosa. Això no fa més que empipar-lo més encara, i aleshores l'entrenador s'acosta, i deixant la pista a la seva esquena, comença a xerrar amb ell.

La interacció entre ells dos dura mig minut com a màxim. En termes comunicatius, l'entrenador ha percebut el missatge que el jugador volia dipositar: estic disconforme. Però en fer-li cas, en el moment que hi va a enraonar, l'entrenador es posa per sota del jugador i la complementarietat no la marca l'entrenador, tal com ell la vol, sinó que la marca el jugador. Es tracta d'una situació clara i meridiana: un jugador, fent ús de la seva teatralitat, actua el seu disgust i l'entrenador cau de quatre potes. Per mi l'entrenador es rebaixa en fer-li cas a la seva reacció infantil i immadura, reforçant així aquest aspecte de la seva personalitat i per tant també el rol que està decidint actuar. Això no li portarà més que més maldecaps aquell mateix partit o en el futur immediat.

Ja fa temps que aquest tipus de reaccions no els dono cap mena d'importància. No mereix la meva atenció, a no ser que senti que per exemple comença a queixar-se als àrbitres un cop assegut o bé que està dient-me alguna cosa, per que jo la senti. En aquests casos seria adient dir-li que no volem sentir queixes als àrbitres o bé dir-li que durant el partit no és moment de parlar d'allò.

Un altre cas que també vaig veure el cap de setmana. Una picabaralla entre dos jugadors del mateix equip, que tracten d'aclarir una situació i estan enraonant amb un to alt al mig de la pista, gesticulant també. L'entrenador s'acosta a la taula d'anotador i comença a dir: "Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps!" S'ha vist de manera clara que l'entrenador estava amoïnat per la discussió que estaven tenint tots dos jugadors, i enlloc de mirar si la resolien ells mateixos o demanant-los que s'acostessin a la banda mentre es tiraven tirs lliures, actua en funció dels jugadors i anticipa la possible resolució del conflicte entre ells cridant-los a l'ordre.

En aquest segons cas l'entrenador es preocupa dels jugadors, negant-los la possibilitat de posar-se d'acord i temperar els ànims. Tots dos estaven defensant enèrgicament la seva postura, però això no vol dir que calgui frenar-los. L'entrenador s'ha venut a la idea de que els esportistes no podrien resoldre, llimar aquell conflicte, i consumeix un temps mort per que la cosa no vagi més enllà.

Tant en aquest cas com en el primer, l'entrenador es ven al impuls dels seus jugadors, que amb les seves expressions fan actuar als entrenadors massa pendents d'aspectes que els esportistes han d'aprendre a manegar ells mateixos (estar empipats, entendre's entre ells). Però també estan venuts, a banda dels seus jugadors, que són els que marquen un seguit dels seus passos, a una idea de la direcció de grups que no els funcionarà ja que els col·loca sistemàticament per sota en la relació amb els esportistes, oferint-los de dura la paella del partit pel mànec.

dimecres, de desembre 17, 2008

BUIT DE PODER

El buit de poder és un fet que, de tant acostumant, passa desapercebut a la majoria de clubs.

Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.

Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.

Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.

De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.

És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.

Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.

dimecres, de desembre 03, 2008

DONDE MANDA CAPITÁN, NO MANDA MARINERO

El culebrot de l'Espanyol acaba en comiat del tècnic i ràpida contractació. Podríem apel·lar a allò que "el rei ha mort; llarga vida al rei!" per desitjar-li millor sort a Mané, substitut de Márquez.

Fa unes setmanes vaig sentir que li demanaven en roda de premsa a Márquez per qui decidia qui tirava els penaltis a l'equip. Era el 4 de novembre, i les seves declaracions van ser aquestes: "Lo importante es provocarlos y luego ya veremos quién los tira. Si le digo a Tamudo que lo tire, lo hará porque tiene casta". En un tall de televisió que vaig poder sentir de seguida va proseguir, envalentonat, que ell ho decidia... per en un segon canviar-li la cara completament i dir obertament alguna cosa així com: "Qué va, yo no pinto nada".

És simptomàtic que l'entrenador espanyolista digui davant els periodistes que no pinta res. I és ben cert que allà on mana capità, no manen els mariners. Però si es dona el cas que els mariners manen més que el capità, aleshores el capità te les hores comptades... el botaran els mateixos mariners o bé algú de fora.

Però hi ha un detall important a tenir en compte: els mariners poden manar només si el capità desocupa el seu rol i els permet decidir a ells, els "autoritza" a fer la seva feina mentre ell deixa de fer-la. Sembla de calaix que si un jugador falla penaltis o en el bàsquet tirs lliures, l'entrenador pugui designar algú altre per llençar-los. I aquí no hi ha espai per "donar confiança" ningú: es tracta de ficar la piloteta, i res millor que comptar amb els que demostren estar en millor forma.

Si Tamudo i altres pesos pesants del vestidor prenien aquest tipus de decisions tècniques, l'estada de l'entrenador tenia data de caducitat. Ara Márquez s'acomiada després d'11 jornades de lliga i es retira del pla mediàtic... probablement fins que d'aquí mig any li proposin portar el filial o entrar de nou a l'organigrama tècnic del club, com es fa amb la gent de la casa. Però potser encara el veurem, al seu doble del Crackòvia, durant algunes setmanes més, i seguirem pensant si en la realitat estava tant venut com en la ficció...

divendres, de novembre 28, 2008

SORTIDES DE ROL I LA NEFASTA LLEI DE LA COMPENSACIÓ

Hi ha un terme quotidià que és sortides de to. Considero que estaria prou bé parlar, així mateix, de sortides de rol.

M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.

Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.

L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.

El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.

Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.

En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?

Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".

dimarts, de novembre 25, 2008

ELS QUE HI EREN PERÒ NO VAN SER ELS ESCOLLITS

L'esport professional està farcit d'episodis on els entrenadors ajudants són promocionats a fer d'entrenadors principals. Ho podem veure en el bàsquet amb Sito Alonso a la Penya o Xavi Pascual al Barça. En el futbol tenim a Bartolomé Márquez, entrenador de l'Espanyol.

El meu post d'avui prendrà com a fil conductor de la reflexió la idea de que t'agafin quan ets el segon d'abord per fer de primer no és gaire bona situació. Per una banda, per que el teu "superior" l'han fet fora o no ha volgut continuar a la següent temporada, i pot haver-hi un sentiment de culpabilitat per haver-li pres el lloc (quan l'han fet fora). Per una altra, per que no t'hauran escollit, no t'hauran portat a propòsit per aquell projecte esportiu, sinó que ja hi eres.

És important que, per fonamentar el nostre rol, puguem ser escollits de entre una munió de possibles candidats. Aquells que tenen més números per ser entrenadors de la casa acostumen a estar viciats d'una certa inèrcia institucional, per exemple donant per bo que el president parli esporàdicament amb els jugadors. Potser aquell mateix president havia baixat al vestidor a parlar amb el nou tècnic quan aquest era ajudant o abans i tot, com jugador.

Però no només ens trobem amb això dels vicis o inèrcies institucionals. També tenim el que cobren. És ben possible que davant la possibilitat de dirigir un primera espasa aquests entrenadors de la casa accedeixin a entrenar per quatre duros, per sota del preu que haurien de pagar a un entrenador vingut de fora. Això debilita encara més el rol que pren tot just de nou l'entrenador.

Inèrcies institucionals i sous per sota el preu de mercat acompanyen la màxima debilitat de l'entrenador: la seva pròpia desconfiança degut a les condicions de l'entorn i de la seva pròpia visió. En el seu món intern planejaran algunes de les següents preguntes: m'han agafat per que no tenien ningú que els fes més gràcia? Qui els haurà dit abans que jo que no volien entrenar l'equip? Quins diners han ofert i quins m'ofereixen a mi? Per quant de temps em volen contractar?

Tot plegat apareix un panorama d'autoritat molt debilitada, que serà fàcil que es deixi notar en la relació amb els jugadors i fins i tot podrà fer pensar a la directiva que és un entrenador de transició. Per tant, arribarà el moment de posar tota la carn a la graella i si s'ha de fer una despesa important per portar algú de forà, ja ho farem més endavant. Mentrestant hi haurà temps per que l'ajudant ascendit vagi xocant amb uns i altres obstacles (els externs i els interns es van alimentant els uns als altres). Temps per treballar des d'un rol que no és veritablement atractiu pels entrenadors, encara que pugui semblar una oportunitat d'or.

dimarts, de novembre 18, 2008

DISTÀNCIA ENTRE EL ROL I LA PERSONA

Hi ha un pas del que esdevé la persona i els rols en els quals es desenvolupa la persona, o allà on els altres el situen.

Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.

Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.

En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.

A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.

Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".

Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.

Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").

No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.

Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.

I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.

dilluns, de novembre 10, 2008

CASIMIRO, BRILLANT TAMBÉ EN EL LLENGUATGE

La posada en escena del MMT Estudiantes el diumenge al Palau Blaugrana va ser de llibre. Faré un breu recordatori de les claus del partit:
  1. Inici amb dos '3' alts (Jasen i Suárez) per castigar la defensa de Navarro i Barton i sobretot dissuadir a Xavi Pascual de jugar molts minuts sense Barton i combinant a Navarro, Basile i Grimau en les posicions de '2' i de '3'.
  2. També l'aposta inicial per dos '5' (Popovic i Wideman) per tal de posar en problemes a Ilyasova, que hauria de defensar algú d'ells dos amb molts menys quilos.
  3. Teranyina defensiva a la qual els triples fallats per la línia exterior blaugrana no feia més que reforçar en el seu plantejament.
  4. No deixar córrer i anotar fàcil al Barça.
  5. Apostes convençudes per '4' tiradors al primer quart (Junyent) i al darrer (Iturbe), deixant així mateix l'omnipresent Wideman a la banqueta amb 4 faltes mentre Iturbe i Popovic donaven molta guerra als pívots del Barça.

Aquestes claus posen en evidència una posada en escena exemplar de Casimiro. El partit va tenir fases diferents, però si amb alguna cosa em quedo és amb el plantejament d'inici de Casimiro (buscant les pessigolles en la pintura i després traient la pilota al triple) i les variacions estratègiques que va plantejar més endavant durant el partit.

Però hi ha una aportació pel damunt de tot això, i són les instruccions que va donar en els darrers minuts de partit. El Barça estava donant mostres de dubtes i dificultats per mantenir la renta de 10 punts que havia aconseguit acumular al final del tercer quart. En un temps mort Luis Casimiro, després de donar algunes instruccions, i encara amb el marcador advers, va dir als seus jugadors: "Les tenemos".

El que havia estat una posada en escena brillant en allò estratègic, havent pensat amb molta cura allà on podia fer mal al Barça (pilotes interiors en atac, no deixar-los córrer i després defensa tancada en posicional), es va tornar en un exercici de transmetre amb el llenguatge quelcom a l'abast, però que de vegades els entrenadors se'ns oblida de dir. De vegades volem esperonar als jugadors i els demanem una remuntada a l'heroica. Casimiro no obstant va esperar el moment per donar-los aquest missatge als seus jugadors: allà els tenim i els podem enxampar.

Després de tenir el partit molt malament, en un vist i no vist l'Estudiantes té opcions d'empatar o posar-se per davant. Però no només va ser una qüestió de marcador, sinó d'estat d'ànim: el conjunt estudiantil anava cap amunt i el Barça cap avall.

Casimiro va tenir un gest genial fent servir aquests mots ("les tenemos") per fer-los veure als seus jugadors com de prop estaven de donar la campanada al Palau. Eren mots que no pecaven de grandiloqüència ni de voler-se sentir parlar a si mateix, amb un to narcisista. I tot per què convé recordar que allò que il·lustrem amb el nostre llenguatge com entrenadors connecta amb el que pot passar a la pista. De fet anticipem què està a punt de passar, els ajudem als jugadors a instal·lar-se en aquell moment dolç de joc, amb el que en realitat poden acabar aconseguint amb ajuda dels flaixos que els pugui donar l'entrenador.

Allò que digué Casimiro fidelment a la situació anímica i no només de marcador, anticipant el que podien assolir, entenc que va ser la rúbrica genial per un partit jugat amb molt de seny i amb brillantor en l'estratègia i també en el llenguatge. Beneïts micròfons en els temps morts.

divendres, de novembre 07, 2008

ELS BONS HO HAN DE DEMOSTRAR DIÀRIAMENT

És habitual veure com alguns entrenadors es posen una trampa gegantina a si mateixos en el moment que decideixen apostar per jugadors o jugadores de reconegut prestigi i talent, però als quals tracten de manera diferent que a la resta de companys/es.

Conec dos casos (dos entrenadors), un portant noies i un altre portant nois. Reconec que deu ser llaminer poder comptar amb esportistes que poden arribar a ser determinants al teu equip i en la lliga que competeixes. Però per arribar a ser-ho no només cal el seu talent, sinó que han de demostrar la seva capacitat de cooperar amb el seus companys o companyes.

Moltes vegades es passa per alt que un jugador amb un talent que no se l'acaba ha de fer un procés d'adaptació al nou equip. Ha de fer-se un lloc a l'equip, veure quin rol ocupa, conèixer els companys, el club, etc. I és feina dels entrenadors no saltar-nos cap pas per aconseguir que aquests esportistes es sentin còmodes i trobin el seu lloc dins de l'equip.

Aquests dos casos del que parlo van permetre fitxar alguns esportistes amb la condició d'entrenar un dia menys que la resta en un cas, i només un dia dels tres d'entrenament l'altre cas. Per mi aquest projecte comença amb mal peu: on és vist que d'entrada fem aquesta distinció i mentre alguns entrenen tres cops, altres només dos o fins i tot un sol dia?

La veritat és que en alguns casos els entrenadors pensen que no és rellevant aquesta tracte preferent. Tant mateix com si a l'exèrcit hi ha un cap que li permet alliberar-se d'una obligació a un recluta. Aquest tipus de gest és un toc ben familiar, que recorda al tracte especial amb un fill preferit, quelcom que no podem permetre o jugar nosaltres dins d'un equip que ha de semblar el màxim a un grup o equip de treball. I per tal de crear aquest equip (que no podem fer amb els antics rols dels jugadors, sinó amb el rols que assumeixen en un aquí i ara determinat) cal fer-nos a l'idea que no el podem trobar mai fet. La gràcia de la nostra feina, tanmateix, està precisament en fer-lo, l'equip. La nostra tasca es basa en ajudar a fer l'equip als jugadors, i que amb el nostre treball puguin acomodar-se en els rols que els portin a guanyar consistentment!

Fins allà on arriba l'amistat, la confiança no arriba el sentit comú de tractar a tothom per igual, sense fer diferències de tracte malgrat siguin tots diferents. O potser hauríem d'assenyalar la dependència psicològica de l'entrenador en un esportista determinat com baluard del joc de l'equip. Un jugador/a que és vist omplint un temps de joc dins d'un rol fix, predefinit, però que és vist per l'entrenador per allò que ja li coneix o sap que pot fer.

Per aquest camí arribem així al centre neuràlgic d'aquest problema o trampa que genera el propi entrenador. A partir de la imatge que té d'una determinada persona (el seu rol), li proposa formar part de l'equip per complir aquest rol però obviant que no complirà al 100% amb la tasca que l'ajuda a definir el seu rol en relació als companys/es.

Hi ha un doble nivell de conflicte: en la relació entre el grup d'iguals (com es prenen els jugadors aquesta llicència d'un dels companys) i en la relació de l'esportista escollit amb l'entrenador. Aviat apareixen el recels, les queixes i tot es torna complicat quan algú alça la veu per dir: No és just que aquesta persona vingui menys i jugui més que jo. Això és així sobretot per què parlem d'una llicència o permís que ha donat l'entrenador, sense tenir en compte què en pensen els companys. Mentre aquell "escollit" no està allà a la pista suant, no és que estigui treballant a la seva feina fins les 22 hores, sinó que a més a més deu estar escarxofat o escarxofada al sofà veient la televisió.

Els rols del passat no tenen valor avui sinó es demostra a cada moment quin és el lloc que s'ocupa dins del grup. Sense aquest esforç permanent per mantenir o bé canviar el rol que un ocupa en relació als companys i també a l'entrenador, és difícil aconseguir el millor d'aquell esportista i també de la resta d'esportistes.

dimecres, de novembre 05, 2008

ELS ESPORTISTES I LA POLÍTICA

Avui al matí al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio han dedicat una estona a parlar dels artistes que han donat suport a la campanya de Barack Obama. Han parlat de Bruce Springsteen i el suport que va donar, cantant i tot, en un dels darrers mítings d'Obama. Els oients que han trucat s'han dividit en dos opinions contraposades:
  • Els artistes no tenen per què aliar-se amb polítics, sobretot quan ja són coneguts. Un altra oient comentava: No m'interessa saber de quin partit polític són, els artistes són artistes i prou.
  • És interessant saber què pensen els artistes, així te'ls pots mirar d'una altra manera. Un altre oient ha assenyalat: Els artistes són com qualsevol altre persona, i poden expressar els seus punts de vista.
Penso que és encara una mica xocant en les societats occidentals veure com algú famós (ja sigui un esportista, un artista o qualsevol altre persona rellevant en l'àmbit públic) doni suport a un política. No entraré aquí en dir si esportistes o artistes tenen intenció de treure'n profit, d'aquestes aparicions.

Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".

Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".

Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.

Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.

No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.

dimarts, de novembre 04, 2008

L'EQUIP ÉS UNA FAMÍLIA?

Ahir al matí vaig llegir a la premsa que el primer equip del Barça canviava el seu planning setmanal per acompanyar en bloc a l'entrenador de porters Unzué al sapel·li del seu pare, que es feia a la tarda.

Al vespre vaig poder veure les imatge d'Unzué portant el fèretre del seu pare, i intercalades amb aquestes imatges, les d'uns Iniesta, Puyol i altres amb posat seriós.

De seguida que ho vaig llegir pel matí vaig pensar: "Això pot trencar la fase de bon joc i resultats del Barça". No estic segur si avui mateix al vespre contra el Basilea (un rival que sembla que està molt lluny del Barça avui per avui) el Barça perdrà pistonada, però aquest gest pot girar-se en contra de l'equip i que això li afecti contagiant-se d'un ànim depressiu.

Molt sovint en demano si l'equip esportiu és una família. La gent fa servir de vegades el clixé de que l'equip és com una família, però jo no estic gaire convençut de que això li atorgui propietats interessants pel treball a fer.

L'ànim alegre i animat del primer equip pot veure's afectat per aquest punxada en l'ànim. No és només la mort del pare d'Unzué, sinó el desplegament de l'equip que s'instal·la en el dolor i la tristesa de la mort d'un ésser estimat. I això, el fet de plànyer que no surten les coses bé a l'equip, que hem perdut a un dels integrants per que ha abandonat l'equip, condiciona el joc immediat de l'equip.

Hi ha algunes coses que m'agradaria esbrinar. Aquesta és una decisió del Pep Guardiola per "donar suport" l'Unzué i que involucra a tota la plantilla? És una decisió dels propis jugadors anar-hi o és una cosigna del club? És interessant que si la proposta arribés dels jugadors, l'entrenador accedís a fer-ho? O seria millor mantenir-los centrats en la seva feina, i dedicar-li el minut de silenci abans del matx?

En un altre lloc he escrit que el primer és entrenar. Deixar d'entrenar és un senyal depressiu de per si, encara que el que parlem serveixi per treure l'aigua clara d'alguna cosa. En aquest cas, però, no han deixat d'entrenar sinó que han canviat de plans. Així encara.

Però tot i així aquest viatge llampec per assistir a l'entrenament no em sembla la millor manera de prepara el partit contra el Basilea. Tot es tenyeix, d'alguna manera, d'un ànim depressiu. Veurem com continua rutllant l'equip i si podem percebre algun canvi o oscil·lació en el seu rendiment. Potser contra el Basilea el pitjor escenari seria perdre, però també indicaria una pèrdua d'energia de l'equip un empat o una victòria in extremis. Com a mínim a mi em semblaria un avís pel que han fet abans de jugar un partit de Champions.

dilluns, de novembre 03, 2008

MERCAT D'HIVERN

Segueixo amb atenció els dos grups de Copa Catalunya masculina i el grup de femenina. Puc veure un bàsquet de bon nivell, antics rivals i també amics de fa temps. Hi ha equips que estan patint en aquest inici de lliga que, com sempre passa, col·loca a alguns al capdamunt i als altres en els inferns.

Ja han passat alguns mesos des de que vaig fer el darrer entrenament amb els sèniors que entrenava al CB Calella. Ho trobo a faltar, això d'entrenar, però com ja m'han ofert algun projecte aquestes darreres setmanes, i encara que no he trobat un que sigui prou convincent, espero que arribi algun equip que busqui entrenador i les condicions del qual em semblin prou interessants.

Pensava que l'únic motiu (bàsicament el principal) és que les coses no vagin bé i l'equip necessiti un canvi de direcció... Però m'he trobat que no és l'únic possible. Per exemple, l'oferta que em va arribar fa unes setmanes no era precisament per anar malament l'equip. Sembla que era un tema personal de l'entrenador el que feia urgent el trobar algú.

També poden venir a buscar un entrenador per un equip necessitat d'una lliga superior. Imagineu-vos un equip de 1ª Catalana o Copa, que va bé, i que de sobte li demanen a aquell entrenador/a si pot entrenar aquell mateix any a EBA o a LEB Bronze. Un altre supòsit que es pot donar.

De moment estic aprofitant molt el temps que em deixa lliure el no entrenar tres cops de setmana. Al cap de setmana segueixo lligues que abans no podia seguir i durant la setmana faig una tecnificació i escric pels descosits mentre la meva companya va entrenar el seu sènior. Tanmateix espero amb ganes les ofertes que puguin arribar del mercat d'hivern. Per que de mercat d'hivern no només n'hi ha al futbol.

dijous, d’octubre 30, 2008

EL TEMPLE DE L'AMATEURISME

L'esport segueix sent el temple de l'amateurisme. En els temps en que els Jocs Olímpics són un esdeveniment global i una marca comercial que mou milions, encara arrela un discurs equívoc sobre el sector esportiu que situa la seva activitat en fer-ho per amor a l'art.

Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"

En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.

Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"

La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.

La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.

Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.

Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.

Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?

Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.

A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.

dimecres, d’octubre 29, 2008

EL DISCURS DE LA FORMACIÓ

És veritat que a Catalunya tenim un planter d'entrenadors i esportistes que fa goig. És veritat que en la formació d'entrenadors hi ha encara molt de camí per a recórrer. És veritat, i això no es pot dir en veu alta, que la formació és entesa i segueix sent entesa com una transmissió més o menys massiva de continguts.

Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.

A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.

Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.

Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.

No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?

Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.

Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.

La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.

La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.

La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.

La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?

Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?

dilluns, d’octubre 27, 2008

ROTACIONS LLARGUES

Hi ha alguna necessitat que amb sèniors jugui tothom? De vegades em faig aquesta pregunta quan veig que, de la mateixa manera que amb minis o infantils hi ha una norma que obliga a jugar un mínim de períodes, hi ha entrenadors sèniors que es veuen amb l'obligació de posar els jugadors als partit. Em paro a pensar i dic: ha de ser obligatori fer jugar tothom en un equip sènior? Per què de vegades hi ha jugadors que no estan gens decidits, gens convençuts, a fer bé les coses. I per què posar-los?

Les meves dues darreres experiències amb sèniors vaig començar la temporada, parlo de dos equips diferents, amb la perspectiva de tenir 12 fitxes. Per un motiu o altre (estudis, feina, desinterès, falta d'encert o com li vulgueu dir) hi va haver gent que no va acabar la temporada, que va abandonar l'equip.

Els jugadors són bastants susceptibles i es "queixen" de trobar-se, cada setmana, que entrenes un o dos dies amb 8 jugadors. Però al cap i a la fi, arriba el partit i si tens aquests 8 jugadors entonats, per què necessites més? Un cop els jugadors entenen que tindran minuts i que se'ls exigirà al màxim, també saben conviure amb entrenaments de 8 i situacions de 4x4 enlloc de 5x5.

He tingut la sort i el plaer de treballar aquesta darrera temporada amb un gruix de 8-9 jugadors A, més un parell de sèniors B, i la fórmula ha estat fabulosa, els resultats esplèndids. Si posava tres jugadors a pista durant 35 minuts cada setmana, per que estaven fent més de 20 punts per partit i jugant una bona defensa, em resultava el més normal del món. Pensava: Estan "endollats", juguen pràcticament tot el partit (a no ser que estiguin molt cansats en algun moment puntual o amb problemes de faltes), no m'haig de trencar el cap.

Però veig que hi ha entrenadors que si que es trenquen el cap, que es veuen -com ho diria- moralment amb la necessitat de recompensar fins a l'últim jugador de la plantilla. Entrenador que per disposar de 11 o 12 fitxes fan jugar tothom, ni que sigui testimonialment, durant 2 o 3 minuts. Pot un jugador que entra el 11è en la rotació estar fi si entra de ple en un tercer quart ajustat? Hem temo que el mateix jugador és el que veu que no seria el millor moment per fer-lo jugar, quan hi ha altres alternatives. Però encara i així surt i es troba amb una situació complicada: juga per una mena de norma no escrita de que cal que jugui tothom.

Crec que hi ha una idea equivocada de les rotacions amb 10, 11 o 12 jugadors. No és obligat que entri tothom a cada partit. Potser un partit no jugues però la setmana següent ho fas, no és cap drama, i pots fer-ho bé també. Els entrenadors ens hauríem de treure el rètol que de vegades nosaltres mateixos ens posem i que indica: "ONG" o "Fundació benèfica". No estem per fer jugar tothom per nassos, sinó de posar sempre els que estiguin més entonats, efectius, decidits a guanyar, tant si són 7 con si son 10, però mai per obligació de fer jugar tothom.

Considero que potser és de les poques fórmules que proposa Aíto i que poden estar "fent mal" al món del bàsquet. Però crec que bàsicament pel fet de mal interpretar la seva manera de gestionar els canvis, si posa a 10 tios es per què realment deu tenir tots 10 entonats. No com de vegades ens passa amb altres equips, amb 7 d'entonats però vinga, que aquell parell tinguin minuts. Hem de deixar de ser entrenadors ONG, ja que sinó ens estarem posant una altra trampa a nosaltres mateixos fent baixar de pistonada l'equip amb els nostres canvis per "involucrar tothom" o que "recuperin la confiança". Però què és això?

Per més detalls sobre com no ser una ONG ni una germaneta de la caritat amb els teus jugadors, clicar per veure un article anterior.

MESTRE I ALUMNE

Dissabte 25 d'octubre, Màlaga. Enfrontament entre mestre i alumne, Aíto i Sito.

Fa uns dies feia referència a Sito i unes declaracions seves abans de la Supercopa. Avui tenia ganes d'escriure sobre el partit dins del partit Unicaja - DKV. Doncs per mi hi havia un altre partit a banda del que es celebrava entre els dos equips: el que jugava Sito Alonso, aprenent a l'ombra d'Aíto a Badalona, contra el seu mestre. El partit per desbancar-lo, per tractar-lo d'igual a igual.

Vaig enregistrar el partit i pensava veure'l, amb temps i sense presses, diumenge o bé dilluns. Una frase caçada al vol al telenotícies migdia m'ha desvelat el resultat final: "...l'alumne li ha posat les coses difícils al mestre...". Amb això he tingut prou per fer-me una idea del que ha estat el partit, així com donar-me la idea germinal d'aquest article.

Una cosa està clara: el repte de Sito era, com entrenador, fer guanyar al seu equip. Aquest és el projecte de la seva entitat, el Joventut. Però dins de la seva particular història, del seu projecte professional, estava present el passar-li la ma per la cara al seu mestre, l'experimentat Aíto. I els "bons nens" no els fan la guitza als grans, als adults.

Aquesta primera ocasió va passar de llarg, i encara que el tècnic aragonès digués a la roda de premsa que se'n va amb bones sensacions (crec que va dir "content") del partit i que li sembla que la diferència final no reflexa la igualtat de tot el partit, la veritat és que hi ha un aspecte psicològic que va quedar ocult.

El "nen" Sito ha de poder, arribat el dia, desautoritzar al seu "pare" Aíto i guanyar-lo a la pista. De ben segur que els aficionats verd-i-negres s'alegraran de l'arribada d'aquest dia, però m'agrada assenyalar que pel creixement professional de Sito aquest serà un pas gegantí, el seu pas a la maduresa com primer entrenador, com primera espasa. El cert és que s'ha de tenir un convenciment especial per ser un "nen dolent" i fer-li la guitza als grans, un convenciment que desafia moltes de les normes socials que ens ensenyen de ben petits.

Per mi l'eclosió de Sito Alonso com autor dels seus plantejaments basquetbolístics tindrà un moment àlgid quan s'atreveixi de debò a desautoritzar el mestre guanyant-lo a les pistes. Serà més entrenador quan, fent un plantejament de partit que porti el seu equip a vèncer, li digui així al seu mestre: "Ara ja sóc com tu".

dilluns, d’octubre 20, 2008

CAL FER FALTA?

Avui a la nit estic especialment content. Després de la meva dosi setmanal de bàsquet viscut en primera persona (faig 3 hores cada dilluns en un programa de treball sobre habilitats personals en relació a la tècnica), en aquest estat momentani d'entrenador a l'atur, trobo una estona per escriure unes quantes ratlles d'un nou apartat del meu bloc.

Després d'escriure, ja fa molt de temps, la sèrie d'articles Hacia una arqueologia del entrenamiento deportivo, ara començo aquesta Trampes que ens posem a nosaltres mateixos. En aquest seguit d'entrades parlaré, sense embuts, dels paranys que ens posem els propis entrenadors, ja sigui per desconeixement, ja sigui pel nostre propi funcionament o dinàmica personal dins de l'àmbit de l'esport, així com personal en general.

Avui començaré escrivint sobre un assumpte que em fascina: en un final de partit ajustat, cal fer falta? La meva tesi serà que no hem de fer falta o que, com a mínim, és una opció molt poc interessant i atractiva, que normalment se'ns acaba girant en contra.

Recordo que en el curs d'entrenador de Segon Nivell (quina gran colla: Lluís Riera, Pau Ferré, Mario i tants d'altres) es debatia quan fer falta i quan no, com si hagués un llibre que pogués guiar en aquestes decisions. La veritat és que allò era un embolica que fa fort, un gruix de comentaris que poc tenien en compte algunes de les reflexions bàsiques que vull compartir amb vosaltres a continuació. Ara apunto alguns dels arguments per tot plegat:
  1. La falta mata el joc. Així de simple. Ras i curt, quan fem una falta estem trencant el joc, estem escapçant la possibilitat d'una bona defensa que ens permeti recuperar la pilota, de que l'altre equip pugui jugar. El joc perd la seva continuïtat, el seu esdevenir, per que nosaltres el matem -mai més ben dit- a cops. Li estem fent mal al joc que tant ens estimem sense donar-nos compte. De fet, hi ha una expressió dins el reglament (que ara no se si ja no es fa servir) que indica molt bé aquest estat del joc, que també és estat d'ànim: pilota morta.
  2. Els rivals han de lluitar per fer la cistella. Si els fem falta ràpida, els portem gratuïtament als tirs lliures. Al meu entendre, doncs, els estem regalant la possibilitat d'anotar. I com això no m'entra al cap li demano als meus equips que forcin la defensa al màxim però sense cometre falta a propòsit. Vull defensar per guanyar el partit. Per això no entenc que quedant 40, 50 o 60 segons es facin faltes a propòsit, amb un marcador igualat o susceptible de ser igualat en el temps restant. Si estic guanyant, encara amb més motiu: facin la cistella de dos o de tres, l'han de ficar. I és difícil si l'equip està decidit a defensar sense fer falta. Tot plegat encara t'ha de quedar temps per encistellar...
  3. Existeix l'excepció a la meva Norma de No Fer Falta? Pot ser que l'únic cas susceptible de fer falta sigui quan queda menys d'una possessió i l'altre equip guanya. Només en aquest cas entenc que es faci falta, ja que si l'equip rival decideix renunciar a jugar l'atac i esperar exhaurir la possessió podem perdre.
  4. A qui afavoreix aquesta decisió? Tot plegat penso que com entrenador m'agrada no fer falta a propòsit, i defensar les accions finals de partit en els partits ajustats. Espero que, de la mateixa manera, l'altre equip també defensi. I és per això, per aquesta confabulació de tots dos equips, que apareix un beneficiari més: el joc es juga i es dona de manera més fluïda, més bonic de jugar-lo, dirigir-lo, veure'l.

Seguiran havent una pila d'imitadors d'entrenadors a les graderies dient què era més convenient fer, si això o allò altre. També tindrem jugadors porucs i desconfiats de la defensa, desitjosos d'oferir l'oportunitat dels tirs lliures al rival quan són veritablement capaços de grans esforços defensius. Però hem de tenir clar que la pressió, amb el marcador igualat o amb un lleuger avantatge (1,2 o 3 punts) pel nostre equip, està en els rivals en la mesura que estan obligats a fer bàsquet. I això, ja ho sabem, pesa a l'esquena de qualsevol.

divendres, d’octubre 17, 2008

VALORACIONS DE LA PRESENTACIÓ

Després de compartir una llarga tertúlia amb els assistents a la presentació del meu llibre, i que ens hagin fet fora -molt amablement- de la sala, faig repàs d'alguns dels assumptes que han farcit el intercanvi d'idees:
  1. No es país para jóvenes. Com en el cas de la pel·lícula del germans Coen i el camaleònic i excel·lent Bardem, però amb el títol canviat, una sèrie d'intervencions d'uns dels assistents han assenyalat la meva joventut i amb sorpresa han insistit en per què escriure un llibre si ets tant jove i no tens gaire experiència? Benauradament els Pascuals, Sitos i Katsikaris poblen les banquetes ACB fent gala de la seva preparació... com jo llueixo la meva.
  2. Els ideals d'esportivitat arraconen la concepció de poder ser competitius. Per què estem tant capficats en que l'esport en edat escolar deixi de ser competitiu? És que per tal de ser educatiu hem d'eliminar tota expressió de competitivitat? Aquesta pregunta fa dies que em ressona i avui a tornat a aparèixer en la tertúlia.
  3. Encara hem trobo que la gent parla de "ma dura" enfront de "ma esquerra". Existeix realment aquesta diferència? Per mi és bàsic fer respectar la Norma, més que no aplicar a discrecionalitat la meva "ma dura". No estic segur si puc dir que tinc ma esquerra quan sovint tenir ma esquerra va associat amb ser "tou". Si és veritat que em considero que ser tractar als jugadors amb respecte, però ni m'agrada vendre fum ni tampoc ser un "coladero" i que em fiquin cada dia un gol. I que també puc dir que sóc exigent, seriós, i conseqüent. Però em resulta difícil situar-me en relació a aquest continu imaginat entre "ma dura" i "ma esquerra".
  4. La violència en l'esport segueix sent un tòpic. Com passa amb la "ma dura" o l'esportivitat, vivim encara rodejat de molt de tòpic. La violència, i és clar, és present a l'esport. Però no és present a la política, a la convivència ciutadana i a la televisió, com també pot haver-ne a l'esport?

Aquestes i altres reflexions han estat la base del debat posterior a la meva presentació. Unes 12 persones han seguit a l'acte i després de 20 minuts de parlament, gairebé ens hem estat una hora parlant de diferents assumptes i qüestions, de les quals us n'he portat quatre.

dilluns, d’octubre 13, 2008

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A MATARÓ

CB Vilassar de Mar, AB Premià, CB Calella, CB Argentona i UE Mataró han publicitat la presentació del meu llibre que faré el proper dijous 16 d'octubre a la Llibreria Robafaves de Mataró (Carrer Nou, 9) a les 19:00.

El Masnou Basquetbol i el CB Premià de Dalt m'han assegurat que durant el dia de demà, dimarts, faran el mateix. I encara espero resposta del CB Blanes, l'AE Minguella, CB Sant Josep de Badalona i algun altre club al que me he adreçat per si estan oberts a fer-ne difusió.

M'omple de satisfacció, com es diria en algun discurs sentit, que tota aquesta gent de bàsquet hagi accedit a publicitar l'acte. La veritat és que estic molt content de poder-me seure a parlar amb lectors del meu llibre (ja fa 6 mesos que està a les llibreries) i convidar a aquells que no em coneixen que vinguin i escoltin algunes coses que els vull explicar sobre el llibre.

En una entrevista que m'han demanat de Ràdio Argentona els he dit que em fèia molta il·lusió començar a tenir un feedback massiu dels lectors. Hi ha gent que, puntualment, m'ha fet saber què li havia semblat el llibre. Dijous hi haurà aquesta barreja entre lectors i no lectors del meu llibre, un espai que pot donar interessants refelxions i obrir un diàleg fecund. Doncs que en una llibreria es parli d'un llibre no és rar, però encara avui sembla insòlit portar un llibre d'esport.

Com jo mateix dèia en un dels textos que he fet servir per promocionar l'activitat d'aquest proper dijous:
"L’esport és cultura? L’esport és educatiu? L’esport és saludable?
Aquest llibre és d’esport. Però no és ni una biografia d’un esportista famós, ni un llibre tècnic, ni un manual per aprimar-se, ni la història d’un club celebrant el seu aniversari. És un llibre que revela el funcionament dels grups esportius en edat escolar, així com una filosofia que podríem arribar a desenvolupar plegats entrenadors i esportistes, dirigents i famílies.

Per què venir a la presentació?
Assistir a aquesta presentació és un acte de fe. De fe, però sobretot de convicció en que podem transformar l’esport en edat escolar i fer-lo més formatiu. Ens afartem de sentir als mitjans de comunicació com actuen els esportistes professionals, i ens donem compte que hi ha una fallida: l’aspecte de responsabilitzar-se d’un mateix, d’assumir cotes d’autogestió, de sentir-se autor del que un fa.

Com es construeix un mateix com un bon entrenador?
Aquest llibre es presenta com un globus sonda als entrenadors, als directius, als esportistes i a les famílies per enunciar-los algunes possibilitats de l’esport en edat escolar quan es pren de manera compromesa i seriosa. Cal organitzar ara un saber
transformatiu per entendre millor de què van els grups, què són els rols i com
es construeixen projectes.

Per a tots aquells que estan al costat dels entrenadors: com podem relacionar-nos amb ells i ajudar-los en la seva feina d’educar?"
I tot això arriba en un moment en que el recentment estrenat programa de TV3 Crackòvia porta setmanes aportant dins el seu discurs televisiu el tema dels hàbits lectors i les inquietuds culturals dels esportistes. Els futbolistes desconeixedors de la cultura es relacionen amb un míster, l'imitador del Pep Guardiola, que en la imaginació dels guionistes del programa evita el joc directe per marcar i esperona al seu vestidor amb lectures (però no seria Pessoa, com va declarar el veritable Pep Guardiola en una roda de premsa).

Es tracta d'un tema que sovint es mira amb una visió escapçada. I jo tinc ganes de portar l'esport, en aquest cas l'esport de base, al salons de lectura. Per què per mi llegir, escriure i entrenar mai han estat renyits sinó tot al contrari. Crec que tinc la mà trencada convertint totes aquestes activitats en un procés de construccció personal que, per mi, resulta indubtablement meravellós.

dimarts, d’octubre 07, 2008

VA DE MARCS

Sito Alonso va fer unes declaracions abans de la Supercopa celebrada els passats dies 26 i 27 de setembre a Saragossa que en van deixar una mica perplex.

Alonso deia que la Supercopa suposava l'oportunitat de tenir dos partits més per anar incorporant dos dels nous fitxatges de l'equip que més tard s'havien incorporat a l'equip. Mensah-Bonsu i Bogdanovic han de fer-se, és clar, a la dinàmica de l'equip.

Per què em van deixar perplex aquestes declaracions? Doncs bé, sovint veiem com els entrenadors no saben callar sobre segons quins temes (Paco García renegant dels seus jugadors a Valladolid; Manel Comas fent declaracions ofensives a Sevilla, el famós NAF). La prudència sembla ser un art que han assajat els nous entrenadors que ara arriben, ja sigui el mateix Sito Alonso, el Jaume Ponsarnau o el revaloritzat Xavi Pascual.

Però la prudència de vegades no és suficient. Quin missatge estava donant Alonso a la premsa? És veritat que en un equip com el Joventut, on els mecanismes de l'equip són importantíssims, la possibilitat de donar minuts a jugadors nous és un discurs adequat i prudent. Però caldria veure si com a marc per l'equip és suficientment ambiciós.

Després de la rotunda victòria del Joventut en la final de la Lliga Catalana enfront del Barça, les expectatives que genera el tècnic aragonès semblen ser simplement de dir: "ens interessa seguir fent el nostre rodatge". I la veritat és que, com afegit a guanyar cada partit, no és gens ni mica un objectiu sense importància sinó tot el contrari: un exemple de visió global... però poc ambiciosa.

Així la prudència no l'hem de confondre en no presentar un marc d'acció el màxim d'exigent per cada moment de la temporada. Potser calia fer èmfasi no tant en el fet de la possibilitat de jugar dos partits, sinó en guanyar aquella competició. Se m'acudeixen algunes preguntes: què els queda pensar a la resta de jugadors respecte el que, a ulls del seu tècnic, per a ells suposa aquell duel? Què espera Alonso d'ells? Que acompanyin als nouvinguts? El CAI, esperonat pel seu públic, va anar a per totes en la semifinal. I com és habitual, qui més desitja la victòria acostuma a endur-se-la. El marc previ al partit ja indicava quines podien ser les predisposicions dels equips.

dijous, d’octubre 02, 2008

A VOLTES AMB EL PENSAMENT MÀGIC

No és estrany veure que hi ha entrenadors, esportistes o directius que s'expliquen en món fent servir el pensament màgic. Fer-lo servir seria dir: "Com hem guanyant quan duia aquesta samarreta, la duré els propers partits". Un raonament així participa del que podem dir pensament màgic.

El pensament màgic no és altra cosa que una visió del món tenyida de fantasia. Allà on altres veuen accions i les seves conseqüències, altres s'afanyen a buscar-ne motius insòlits: una samarreta de la sort, un costum que ens "afavoreix".

De pensament màgic en podem trobar de diferents menes: per exemple, en les cultures primitives. Lamentablement els occidentals confonem la saviesa ancestral d'altres pobles amb el pensament màgic. La veritat és que en les cultures primitives convivia el pensament màgic i l'estudi de la natura i de l'home. Tal com passa avui en dia, milers d'anys després.

També hi ha pensament màgic en l'infant. Un infant pensa que el món gira no al voltant del sol, sinó al seu voltant. Quan els infants comencen a tenir noció de que hi ha uns diferència entre l'ambient i el seu estat físic i mental, també comencen a atribuir coses que passen al seu desig. Com que desitjo menjar, em donen de menjar. A partir d'aquí elabora la seva visió del món que mica en mica anirà xocant amb el principi de realitat.

I també trobem que en adults hi ha encara pensament màgic. Per entendre'ns, seria tot allò que sense una explicació raonable (sinó simplement supersticiosa) donem per bo i segur. Posar-se la mateixa roba que en una victòria important és senyal de pensament màgic. Com ho és també creure en una rutina d'escalfament i que, sinó es fa bé, ja es mal senyal.

Els bons o mal auguris no venen per si sols, sinó que la persona sovint té la necessitat de refermar les seves sospites. Vas a camp del líder i algú diu: "Avui faria falta un miracle per guanyar". Quin tipus de idea representa això? Doncs que no està en les nostres mans guanyar, sinó que depèn d'una altra instància (la Més Alta Instància, en aquest cas).

Amb el pensament màgic un s'espolsa la responsabilitat de ser autor dels seus actes. Molts vegades sentim a parlar de calçotets màgics, però si tot queda en això és una superstició superficial. La cosa es complica quan pensem que no depèn de nosaltres fer un bon resultat: depèn de la sort, de que l'altre equip tingui un mal dia, que els àrbitres no ens perjudiquin.

El pensament màgic fa de la realitat un joc de nens i no un mapa de la realitat que volem fer nostra. Hem de decidir si volem seguir sent nens que encara no saben interpretar el món sinó és a través de la seva fantasia, fet que els allunya de vincular-se amb el món, o guarnir-nos de maduresa i veure quines són les conseqüències de les nostres accions i com podem treballar per modelar millor el món que ens envolta.

dilluns, de setembre 22, 2008

EL FUTUR DELS PROFESSIONALS DE L'ENTRENAMENT

Caminem a les palpentes cap a una progressiva professionalització de l'esport amateur. Primer va ser l'aparició dels cicles formatius que li fan la competència (encara tímidament) a algunes titulacions federatives, però que al cap i a la fi acabaran arraconant. Després han arribat altres mesures legals, la última i més excepcional de totes elles, la Llei de l'Exercici de les Professions en l'Esport.

La Llei contempla que es puguin fomentar i enquadrar quatre professions dins de l'àmbit de l'esport: professors d'educació física, animadors o monitors esportius professionals, entrenadors professionals, directors esportius.

Pel que fa al món del bàsquet, la primera ens queda bastant fora del nostre abast, tot i que hi ha força llicenciats que són, a més a més, entrenadors. Però la segona, tercera i quarta tenen molta rellevància pel món del bàsquet. Un gran percentatge d'entrenadors es dediquen a equips de formació, amb una remuneració variable.

Les escoles privades i les concertades han estat les primeres en assegurar els seus monitors, per por a possibles accidents i la posterior depuració de les responsabilitats. Els grups d'iniciació esportiva o equips poden suposar de l'ordre de 120 a 200 € al mes per grup. Un entrenador que pugui compaginar dos equips que juguen en dissabte pel matí i un grup sense competició parlaríem que podria assolir d'uns 360 a 600 € mensuals.

Aquesta quantitat sembla poca però... estem parlant de dedicar-li de l'ordre de 10 o 12 hores setmanals per tres grups esportius. No és aquesta una realitat ja professional de l'esport? I és clar que només portant equips és difícil aconseguir un sou digne, però recollint una mica d'aquí i una mica d'allà es poden fer un sou amb diferents partides.

La figura de l'autònom fins ara no estava arrelada a l'àmbit esportiu. Mentre les escoles no van haver d'assegurar als seus monitors, van viure en aquest limb de la legalitat: cobrar en un sobre a final de mes i ja està. Ara això està canviant i molts centres, degut al cost que té assegurar a un monitor, manté sous encara baixos i que disten de plantejar la possibilitat de dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament.

Repeteixo per aquell o aquella que no li hagi quedat prou clar: "dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament". Però per aconseguir-ho els entrenadors podem donar un altres pas: si dels 150 bruts en perceben 125 o 130 nets, i a l'escola tot plegat li costa aquell monitor/a uns 200 €, per què no negociar amb ells la possibilitat de presentar-los una factura?

Un autònom paga de l'ordre de 170 a 250 € mensuals en el tram més baix de la cotització de la Seguretat Social. Així un mateix es paga la seva assegurança mèdica així com el que un va dipositant en les arques de l'estat. Per què no demanar-li a les escoles i ara també als clubs cobrar un 20 o 30% més del que paguen i fer-los una factura?

Així un entrenador d'un club que cobra, posem el cas, 300 € per entrenar dos equips, podria arribar a demanar-ne 375 o 400 amb una factura i amb l'afegit de dir: "escolteu, que jo em pago la Seguretat Social". Si pot donar alguna extraescolar a un AMPA, podria fer el mateix que amb el club. "M'interessa presentar-vos una factura, i així vosaltres us estalvieu el que us costaria contractar-me per només 2,5 hores setmanals". Posem que acorden 150 € més.

Si posats en el tema pensem en el cas d'un ajuntament que vol fer unes classes de bàsquet a les escoles fora de l'horari escolar, finançades pel Patronat d'Esports, aquest entrenador (que porta dos equips federats i un grup d'extraescolars) podria buscar un lloc a l'agenda per aquesta activitat. Li ofereixen 250 € mensuals.

Així tenim aquest entrenador que factura un total de 775 € (375+150+250), dels quals els primers 15 mesos cotitzant pagaria al voltant de 170 € d'autònoms. Dedicant unes 17 hores (12+2,5+4,5) setmanals i un cop havent pagat els autònoms, aquests entrenador ronda els 600 €. No sembla una xifra gens menyspreable si aquesta persona, a més a més, estudia un cicle formatiu o una carrera universitària relacionada amb l'àmbit esportiu, o bé treballa mitja jornada pels matins.

Així doncs les possibilitats del mercat esportiu encara estan molt obertes. És veritat que encara avui és bastant precari la manera de treballar, que només uns pocs centres contracten i asseguren els seus monitors, però aquesta tendència anirà canviant amb el pas del temps.

NOTA: El perfil d'aquest entrenador és fictici, però les quantitats econòmiques aíxí com les solucions pràctiques que es poden prendre són basades en aspectes legals i econòmics vigents actualment.

dimarts, de setembre 09, 2008

EFÍMERA CARRERA DELS QUE "VENEN MOTOS"

Al nostre esport del bàsquet hi ha molt sovint una espècie que, entre les tenebres, desenvolupa els seus tentacles per arrossegar cap al club de torn (mai es mantenen gaire temps al mateix club, és clar) als jugadors o jugadores amb més projecció. No passa tant amb sèniors, on cadascú té un criteri més definit, i per tant és més difícil enganyar la persona que vols fitxar, que a més a més pot informar-se a través de persones que potser coneguin aquell o aquella que vol fitxar-lo.

Hi ha molts venedors de motos professionals. Aquest darrer cap de setmana, en la IV Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ, un dels grups de treball vam aprofundir en el tema de fitxatges en categories de formació. Vaig tenir una sorpresa, tot i que no va ser una sorpresa en majúscules, de sentir de manera convincent com alguns clubs es maneguen ja amb "fitxadors" que, un cop han fet la seva feina de convèncer (de fet, manipular) al jugador/a i la seva família, cobra els calerons que hagin acordat abans i tots amics.

Penso que la carrera d'aquests personatges té un destí tràgic, i summament previsible. És un destí que res té de diví, sinó que les pròpies decisions porten aquestes persones al més cru ostracisme, sobretot amb el pas del temps. Però la seva carrera s'allarga, puntualment, pel crèdit que li donen a algun altre club on el fitxen com entrenador/a o fins i tot com director tècnic, en algun club que està farcit de bones intencions però mancat de criteri esportiu i estratègia institucional.

Una altra nomenclatura habitual per aquests venedors de motos és també les de venedors de fum. És curiós com el terme de "venedor" es repeteix som si des de l'òptica social del carrer, aquest tipus de persona fent aquesta tasca s'assimilés a un venedor, a un comercial que arriba a la porta de casa i et vol encaixar una enciclopèdia de 20 volumns.

La carrera d'aquestes persones acaben amb una condemna, si bé no eterna, si que més o menys velada. Arriba un punt que molta gent sap com operen aquestes persones, ja estiguin afiliades a un club amb algun càrrec o bé van per lliure fins esdevenir una sub-classe dels agents esportius. Ens podem trobar que d'arreu on hagi estat aquella persona l'hagin titllat de poc respectuós, de mirar sempre pels seus interessos, de fitxar jugadors/es prometent coses que no podia complir. Tot plegat la gent s'ensuma, després de conèixer una mica el currículum de cadascú, el que pot esperar d'aquells que es dediquen a vendre motos a tort i a dret.

Ara bé, no hi ha condemna que pugui "fer justícia" a res d'allò que han fet, manipulant a tothom qui s'ha deixat fer. Per que el més sentit de tot això és que la persona qui opera així és per que algú altre entra en el joc que el manipulador li proposa.

No estic pensant en fer cap mena de caça de bruixes amb aquells que enganyen, manipulen o tergiversen informació per beneficiar-se d'alguna manera. Ni tampoc em plantejo de fer una croada per "evangelitzar" amb un esperit de fair-play aquesta colla d'entabanadors, ja que ells mateixos es trobaran amb les conseqüències de les seves accions (tothom es fa un camí amb les seves decisions). El que estic pensant és com podem, els entrenadors i la gent dels clubs, millorar en el nostre servei esportiu fins al punt de construir una reflexió crítica suficient dels esportistes i, per què no, dels pares. Una feina que quan els arribi l'ocasió d'escollir que és el millor per prosseguir una carrera esportiva no respongui als cants de sirena que no tenen cap mena fonament.

dimecres, de setembre 03, 2008

DES DE LA BARRERA

Com els toreros que esperen el seu torn per entrar a matar, jo m'espero i miro les coses del món del bàsquet, per primer setembre en més de 15 anys, sense un equip en l'horitzó de la meva planificació.

La meva companya li deia a un conegut nostre, també en el món del bàsquet: "No, si sembla que li vagi bé no tenir equip: així té més temps per llegir i escriure!" la veritat és que no és ben bé així. Si que m'agrada tenir més temps per llegir i escriure (no m'imagino els dies sense la meva dosi diària de lletres), però també tinc ganes de portar un equip sènior.

Estic content de no haver acceptat les primeres ofertes que vaig tenir. Ara, com passa en alguns entrenadors en l'atur, espero els primers moviments que deixin algun equip sense entrenador.

Jo pensava: t'hauràs d'esperar a que facin fora algú. Però de sobte em vaig donar compte que hi havia altres possibilitats. Per exemple, alguna circumstància familiar o professional. O simplement que vinguin a buscar algú durant la temporada, d'un club important, i que marxi aquell entrenador/a que fins aleshores havia fet una bona feina.

Com he tingut molt de temps per llegir i escriure, enceto el mes de setembre (i la temporada, que seguiré cada setmana) amb tres nous projectes. Per una banda, tinc dos projectes compartits amb altres professionals del món de l'esport i la salut: un llibre sobre educació esportiva i un altres sobre enquadrament. El tercer projecte que ara bellugo és un manual de minibàsquet.

Però estic amb "mono" de portar un equip. Un equip competitu i de fer grans coses. Jo estic frisant per poder començar a treballar i espero a qui truqui a la porta (i jo segueixo oferint-me).

També tinc algunes altres coses en ment per engegar aviat: formació de Directors Tècnics (aviat la V Trobada de Directors Tècnics), clínics per entrenadors/es, tecnificació per jugadors/es i treball amb mares i pares d'esportistes. I, qui sap, dinàmica grupal amb dirigents. Que no pari la feina!

dimarts, d’agost 26, 2008

ÈTICA D’ENTRENAMENT I EL PAPER “OBLIGATORI” DELS ENTRENAMENTS

Hi ha una impressió equivocada, una desviació epistemològica d’un gruix considerable, respecte el paper que tenen les normes en els grups.

Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.

Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.

Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.

Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.

D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?

El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.

Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.

Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»

Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).

El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.

No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.

Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.

Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.

Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.

Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.

Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.

El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.