EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, d’octubre 07, 2008

VA DE MARCS

Sito Alonso va fer unes declaracions abans de la Supercopa celebrada els passats dies 26 i 27 de setembre a Saragossa que en van deixar una mica perplex.

Alonso deia que la Supercopa suposava l'oportunitat de tenir dos partits més per anar incorporant dos dels nous fitxatges de l'equip que més tard s'havien incorporat a l'equip. Mensah-Bonsu i Bogdanovic han de fer-se, és clar, a la dinàmica de l'equip.

Per què em van deixar perplex aquestes declaracions? Doncs bé, sovint veiem com els entrenadors no saben callar sobre segons quins temes (Paco García renegant dels seus jugadors a Valladolid; Manel Comas fent declaracions ofensives a Sevilla, el famós NAF). La prudència sembla ser un art que han assajat els nous entrenadors que ara arriben, ja sigui el mateix Sito Alonso, el Jaume Ponsarnau o el revaloritzat Xavi Pascual.

Però la prudència de vegades no és suficient. Quin missatge estava donant Alonso a la premsa? És veritat que en un equip com el Joventut, on els mecanismes de l'equip són importantíssims, la possibilitat de donar minuts a jugadors nous és un discurs adequat i prudent. Però caldria veure si com a marc per l'equip és suficientment ambiciós.

Després de la rotunda victòria del Joventut en la final de la Lliga Catalana enfront del Barça, les expectatives que genera el tècnic aragonès semblen ser simplement de dir: "ens interessa seguir fent el nostre rodatge". I la veritat és que, com afegit a guanyar cada partit, no és gens ni mica un objectiu sense importància sinó tot el contrari: un exemple de visió global... però poc ambiciosa.

Així la prudència no l'hem de confondre en no presentar un marc d'acció el màxim d'exigent per cada moment de la temporada. Potser calia fer èmfasi no tant en el fet de la possibilitat de jugar dos partits, sinó en guanyar aquella competició. Se m'acudeixen algunes preguntes: què els queda pensar a la resta de jugadors respecte el que, a ulls del seu tècnic, per a ells suposa aquell duel? Què espera Alonso d'ells? Que acompanyin als nouvinguts? El CAI, esperonat pel seu públic, va anar a per totes en la semifinal. I com és habitual, qui més desitja la victòria acostuma a endur-se-la. El marc previ al partit ja indicava quines podien ser les predisposicions dels equips.