CAL FER FALTA?

Avui a la nit estic especialment content. Després de la meva dosi setmanal de bàsquet viscut en primera persona (faig 3 hores cada dilluns en un programa de treball sobre habilitats personals en relació a la tècnica), en aquest estat momentani d'entrenador a l'atur, trobo una estona per escriure unes quantes ratlles d'un nou apartat del meu bloc.

Després d'escriure, ja fa molt de temps, la sèrie d'articles Hacia una arqueologia del entrenamiento deportivo, ara començo aquesta Trampes que ens posem a nosaltres mateixos. En aquest seguit d'entrades parlaré, sense embuts, dels paranys que ens posem els propis entrenadors, ja sigui per desconeixement, ja sigui pel nostre propi funcionament o dinàmica personal dins de l'àmbit de l'esport, així com personal en general.

Avui començaré escrivint sobre un assumpte que em fascina: en un final de partit ajustat, cal fer falta? La meva tesi serà que no hem de fer falta o que, com a mínim, és una opció molt poc interessant i atractiva, que normalment se'ns acaba girant en contra.

Recordo que en el curs d'entrenador de Segon Nivell (quina gran colla: Lluís Riera, Pau Ferré, Mario i tants d'altres) es debatia quan fer falta i quan no, com si hagués un llibre que pogués guiar en aquestes decisions. La veritat és que allò era un embolica que fa fort, un gruix de comentaris que poc tenien en compte algunes de les reflexions bàsiques que vull compartir amb vosaltres a continuació. Ara apunto alguns dels arguments per tot plegat:

1. La falta mata el joc. Així de simple. Ras i curt, quan fem una falta estem trencant el joc, estem escapçant la possibilitat d'una bona defensa que ens permeti recuperar la pilota, de que l'altre equip pugui jugar. El joc perd la seva continuïtat, el seu esdevenir, per que nosaltres el matem -mai més ben dit- a cops. Li estem fent mal al joc que tant ens estimem sense donar-nos compte. De fet, hi ha una expressió dins el reglament (que ara no se si ja no es fa servir) que indica molt bé aquest estat del joc, que també és estat d'ànim: pilota morta.
2. Els rivals han de lluitar per fer la cistella. Si els fem falta ràpida, els portem gratuïtament als tirs lliures. Al meu entendre, doncs, els estem regalant la possibilitat d'anotar. I com això no m'entra al cap li demano als meus equips que forcin la defensa al màxim però sense cometre falta a propòsit. Vull defensar per guanyar el partit. Per això no entenc que quedant 40, 50 o 60 segons es facin faltes a propòsit, amb un marcador igualat o susceptible de ser igualat en el temps restant. Si estic guanyant, encara amb més motiu: facin la cistella de dos o de tres, l'han de ficar. I és difícil si l'equip està decidit a defensar sense fer falta. Tot plegat encara t'ha de quedar temps per encistellar...
3. Existeix l'excepció a la meva Norma de No Fer Falta? Pot ser que l'únic cas susceptible de fer falta sigui quan queda menys d'una possessió i l'altre equip guanya. Només en aquest cas entenc que es faci falta, ja que si l'equip rival decideix renunciar a jugar l'atac i esperar exhaurir la possessió podem perdre.
4. A qui afavoreix aquesta decisió? Tot plegat penso que com entrenador m'agrada no fer falta a propòsit, i defensar les accions finals de partit en els partits ajustats. Espero que, de la mateixa manera, l'altre equip també defensi. I és per això, per aquesta confabulació de tots dos equips, que apareix un beneficiari més: el joc es juga i es dona de manera més fluïda, més bonic de jugar-lo, dirigir-lo, veure'l.

Seguiran havent una pila d'imitadors d'entrenadors a les graderies dient què era més convenient fer, si això o allò altre. També tindrem jugadors porucs i desconfiats de la defensa, desitjosos d'oferir l'oportunitat dels tirs lliures al rival quan són veritablement capaços de grans esforços defensius. Però hem de tenir clar que la pressió, amb el marcador igualat o amb un lleuger avantatge (1,2 o 3 punts) pel nostre equip, està en els rivals en la mesura que estan obligats a fer bàsquet. I això, ja ho sabem, pesa a l'esquena de qualsevol.