EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dilluns, de desembre 31, 2007

AUDAÇ 2008

D'un temps ençà que penso que expressions com "que tinguis bona sort" (abans de jugar un partit) o "feliç i pròsper any nou" (a amics i familiars en les dates que estem) són expressions que es van buidant de significat i que sovint fem servir com cromos que intercamviem, però sense un valor comunicatiu viscut. És com aquell que signa centenars de cartes cada dia o que saluda a un munt de gent que no coneix de res: acabem per perdre el sentiment i ho fem de manera mecànica.

Jo, per a mi mateix i per a aquells que s'atreveixin a ser-ho, em demano un audaç 2008 enlloc del tradicional, clàssic i fins a cert punt esgotat feliç 2008. I he escollit això d'audaç per que en el fons no ens omple realment allò que diem "felicitat", sinó l'aventura i la nostra audàcia alhora de fer front a la vida i de plantejar-nos cada vegada nous reptes. Ser feliços és un propòsit que cal omplir d'activitat, d'ocupació, de desig trepidant. D'altra manera ens afluixem i vivim sense la tensió necessària per vibrar.

Durant el 2007 he posat en marxa Keysport. També he escrit molt en el meu bloc (que ja supera les 160 entrades i al maig cumplirà el segon aniversari), he fet clínics per la FCBQ i pel CB Calella, he viscut una trepidant temporada amb el CB Calella Termotur i n'he engegat una altra d'esperançadora i atractiva.

També he presentat un text al Premio Anagrama de Ensayo 2008 (de fet, el darrer dia que es podia fer: el 31 de desembre), m'he editat alguns textos inèdits pel gaudi propi i també aliè, he llegit amb passió i fruïció Enrique Pichon-Rivière, m'he envoltat dels meus amics (menys del que hauria volgut, però si no ho he fet més... vol dir alguna cosa) i de la meva parella, he vist molt de bàsquet. Molt.

Per fer veritablement audaç el 2008 haig de superar-me a mi mateix i seguir amb els meus reptes personals: l'escriptura, l'entrenament d'equips, la formació d'entrenadors/es. No sé si serà en aquest ordre la seva importància en el 2008, per què totes tres activitats les trobo importants i nuclears en la meva vida. A més a més estic segur que a aquestes se li afegeixen en poques setmanes alguna altra que ja comença a treure el nas.

Audaç 2008 per a tots vosaltres!

dijous, de desembre 27, 2007

LA NORMALITAT S'HA DE CONSTRUIR SERIOSAMENT

"Jay Haley (1976) y Thomas Szasz (1961) han dado la idea de que es mejor tratar a la gente como si fuera normal, por que cuando las personas son tratadas como gente normal, tienden a actuar de modo más normal."
- César Vásquez Olcese en el seu bloc De mente circular

Aquest Nadal pensava que no tindria prou temps per escriure regularment al bloc i veig que trec estones de sota les pedres. Mentre em prenc un respir en la revisió del text que presentaré al Premio Anagrama de Ensayo 2008, pel qual només em queden un pocs dies per presentar-lo, trobo aquesta frase al hiperespai (ai, no, que això és el que li deia Spock o el comandant de l'Enterprise a Mr. Zulu) i em fa pensar sobre la normalitat.

El dia de Nadal vaig estar xerrant una bona estona amb un familiar que fa anys que té diagnosticat un transtorn esquizofrènic. Va a un centre de dia tres cops per setmana, pateix alguna crisi puntual però d'ell mateix surt ingressar-se en aquests casos. Conviu amb la seva enfermetat de fa anys i ho ha incorporat com part de la seva vida (les crisis, els ingressos, l'etiqueta que li posa la gent).

Mentre parlava amb ell em vaig donar compte que la meva família em prenia, en part, per boig. Ens miraven mentre vam estar parlant més de mitja hora amb cara d'extranyesa. Jo trobo que és una persona molt culte, educada i que té una conversa extraordinària. És una persona llegida i es nota quan parles amb ell: el seu vocabulari, els llibres que ha llegit, els temes que pots arribar a compartir amb ell.

I tot això em fa pensar que, en tractar-lo com una persona normal, aquest familiar meu es comporta de manera normal. Les seves aficions no són dèries d'un malalt mental, sinó passions ben concretes d'una persona que es cultiva en cos i ànima.

Si parles d'espiritualitat amb ell, a ulls de la resta de la família, sembla que entris a formar part de les seves al·lucinacions (de vegades diu veure fantasmes, tot i que jo mai li he sentit dir-ho). Però si parles amb naturalitat, amb normalitat amb ell de qualsevol tema, ell reacciona de manera que s'interessa per la conversa, la viu i l'estona que passes amb ell és engrescadora.

Tot això em fa pensar que la normalitat és una categoria que construim tots junts, i que de vegades deixem fora a les persones etiquetades de "malalts mentals" o en el cas d'esportistes, als "folloneros", del que considerem normal en salut mental o en l'equip.

El nostre poder com entrenadors moltes vegades suposa marcar la diferència entre allò que és acceptable i el que no, i aquesta dimensió és gairebé demiúrgica i certamente perillosa. La nostra anàlisi de la realitat, quan va encaminada al judici moral, ens porta aviat a decidir quin comportament és lícit i quina intenció es pot penalitzar.

La normalitat no és quelcom amb el que puguem jugar, s'ha de construir seriosament. Si tractem amb algú, ho hem de fer amb normalitat si volem una interacció fluïda i que no presuposi una característica determinada. Quan esperem que algú es comporti com un esquizofrènic acabarà complint la nostra expectativa (igual que ens passa amb els "folloneros"), així que cal que tinquem molta cura amb el que desitgem inconscientment dels altres si volem relacionar-nos d'una manera saludable i higiènica.

dimecres, de desembre 26, 2007

CINC LLIÇONS DEL MEU BÀSQUET

Sovint es diu que l'esport és una escola de la vida. Penso en un escrit mínim (i també mini) per aquestes dates nadalenques en que anem atrafegats, se'ns acumulen els àpats en família i hem de fer diverses coses.

De vegades em demano per què estic tant enamorat del bàsquet i no, per exemple, de les bitlles. John Wooden dèia que l'esport revela el caràcter, més que no pas el forma (o el de-forma). Jo li agraeixo al bàsquet el fet de premetre'm descobrir la manera com és la gent i com sóc jo.

Carburo una línia argumental (ara que els guionistes estan de vaga és tot un què fer-ho) per aquest escrit llampec. Penso quelcom que reculli algunes reflexions útils, i a continuació plantejo algunes lliçons pràctiques del bàsquet que m'agrada i que penso que són collita pròpia:
  1. "Recuperem la pilota per poder atacar". Tot i que estem convençuts de començar la casa pels fonaments (i per tant diguem, seguint aquesta idea popular, que la defensa és l'inici per construir un equip), hem d'adornar la defensa de manera que sigui llaminera i evoqui el camí més directe per atacar. Ras i curt, convoquem la defensa amb un esperit festiu-ofensiu.
  2. "Els jugadors són problemàtics només segons la manera que els veus i els tractes". No hi ha res pitjor que posar etiquetes a la gent. Els jugadors els has de saber tractar, i això no només significa ser dolç i amable, sinó en moltes ocasions ser dur i directe sense faltar-los al respecte.
  3. "La nostra feina ben feta ajuda a situar-se els jugadors en el seu rol". Si sabem desplegar bé el nostre rol (i ja sabem pel nou Estatut d'Autonomia com difícil resulta "desplegar" quelcom), els jugadors completaran el que falta del mapa. La nostra posada en escena els convida a relacionar-se d'una determinada manera amb nosaltres.
  4. "El compromís no és de paraula, és amb els fets". Com diu el President Montilla: "fets i no paraules". És difícil aprendre que no hem de vendre la moto ni omplir-nos la boca de sermons: la nostra manera d'actuar no ha de tenir fissures ni portar a possibles equívocs.
  5. "Una estratègia per sobreviure és insuficient; cal dotar-nos de projecte". Hi ha una interessant diferència entre viure i senzillament sobreviure. La supervivència deixa un espai molt minso a crear un projecte, a plantejar-se fites, a caminar per assolir-les. Un entrenador que vulgui fer-la grossa ha de tenir en compte les quatre lliçons anteriors i arrodonir-les amb aquesta.

Us desitjo un feliç 2008 a tots els lectors de meu bloc. Per aquells que hi invertiu de debó en el vostre projecte personal, pronostico èxits per les fites que heu estat fixant-vos pels propers mesos.

divendres, de desembre 21, 2007

CAP A ON VA LA FORMACIÓ DELS TÈCNICS?

Fa temps que no abordava el tema de la Formació d'entrenadors. Un avís que he rebut sobre una activitat que fa la Federació Valenciana el proper 26 de desembre m'ha cridat l'atenció. Sobretot ha estat pel que fa al seu enfocament que, en un inici, em sembla força interessant.

Us facilito un fragment que descriu la convocatòria: "La actividad formativa versará sobre los Diferentes estilos de enseñanza para el bote según el momento evolutivo, y tendrá como objetivos secuenciar la enseñanza del bote e identificar unos factores críticos a superar, justificar diferentes estilos de enseñanza para cada una de las categorías de formación en el tratamiento de la enseñanza del bote, y desarrollar ejercicios para la asimilación del bote con los diferentes estilos de enseñanza."

Em sembla interessant i força innovador que, en una tarda, tres tècnics plantegin l'evolució d'un fonament del joc i facin èmfasi en assenyalar la importància del moments evolutius de l'esportista. Sembla com si el pes de la docència es balanceja d'allò que ensenyem els tècnics a allò que li és propi a l'esportista en aquell moment, un balanceig del l'ensenyament cap a les bases de l'aprenentatge. Hi ha, per tant, un esforç premeditat de plantejar quina metodologia fem servir per actuar d'acord al procés del nen/a que aprèn.

Tot plegat, crec que és enriquidor i fora bo prendre nota d'aquest exemple alhora de plantejar activitats formatives que, malgrat les bones intencions dels organitzadors, de vegades queden en "terra de ningú". Els tècnics que assistim amb freqüència a clínics i activitats formatives sabem que allò que se'ns explica està molt bé, però necessitem portar-ho al nostre context. No dic que no puguem fer aquest exercici d'adaptar-ho, però estaria bé que ens poguéssim nodrir de propostes d'aquest estil, que jo trobo enriquidores i que ens acosten a la realitat del nen/a.

Crec que és un esforç encertat portar les activitats formatives cap una major contextualització en torn a les categories que entrenem, i no només explicar-ho de manera genèrica sense ubicar-ho en el porcés de formació de l'esportista. Un bon propòsit per la formació durant el 2008 en el moment de l'any de fer-se bons propòsits.

dijous, de desembre 20, 2007

LA VIDA D'ESCRIPTOR

Ja fa temps que em considero escriptor a temps parcial. O entrenador a temps parcial.

Paul Shirley, jugador del ViveMenorca, és conegut per escriure un en un bloc de la cadena ESPN. A més a més recomano ferventment que llegiu el seu llibre Can I Keep My Jersey?, on ens narra la seva atribulada carrera per l'NBA i mitja Europa.

Però no vull parlar de l'apreciat amic blocaire i escriptor Paul. Vull parlar de mi, de les meves inquietuds i els meus desigs. Per què ha arribat un punt en que la meva carrera com entrenador segueix endavant i ho fa de manera religiosa (en el sentit llatí de re-ligare, "tornar a lligar") amb la meva vida d'escriptor.

Aviat em vaig sentir identificat amb el discurs interior de Paul Shirley, ple de lucidesa i humor. Però sobretot em vaig identificar amb la seva sensació d'estar entre dues terres: ni del tot jugador ni tampoc del tot escriptor. Jo m'ocupo de que quan entreno em senti plenament entrenador i quan escric, plenament escriptor. Però és una feina que vas fent i que mica en mica va donant els seus fruits.

Aquests darrers dies estic regirant la meva biblioteca virtual. El disc dur del portàtil treu fum. He enviat dos textos que tenia enllestits de fa temps a Cossetània Edicions, i un projecte de llibre a Inde. També he anat fent les correcions pertinents al llibre que vull presentar abans d'acabar l'any al Premio Anagrama de Ensayo 2008, un gran repte que m'entusiasma (i em fa també una mica de por).

Però no en tinc prou amb aquestes maniobres cap als editors catalans. Regiro els arxius que tinc de fa 3, 4 o 5 anys i fins i tot més temps, i en un tres i no res m'edito un grapat de textos amb diferents perfils. Per una banda, Mi desarrollo profesional como entrenador, un diari que va de febrer de 2003 a juliol de 2005 i que té gairebé... 800 pàgines! Per una altra, també faig un buidat de documents que van ser crucials en la meva etapa a Grup Barna i genero Àlbum CB Grup Barna. La meva època fundacional com entrenador (1996-2003).

Després també m'autopublico dos textos més. Un és l'entranyable projecte Excusas de buen perdedor. Argumentos literarios, filosóficos y poéticos para reflexionar sobre el deporte. Allà deixo entreveure la meva debilitat per Javier Marías, Fernando Pessoa, Stanislav Jerzy Lec i altres autors, re-lligant les meves passions literàries amb la reflexió en clau esportiva i ètica. Finalment avui m'autopublico un altre text important per a mi, potser un dels primers que vaig escriure sobre esport fa vora una dècada, El entrenador reflexivo. Ara he decidit canviar-li el nom per La relación formativa en nuestras manos. Manual para el entrenador/a reflexivo/a.

Tot plegat aquests darrers dies estic visquent, en aquesta recta final del 2007, un rush final colossal. No paro d'accedir al meu compte de Lulu. Són dies que estan resultant molt estimulants, que s'estan fent curts i que haig d'allargar la jornada fins ben tard a la matinada per la passió que m'inflama. Molts escrits que surten a la superfície després d'haver estat enfosants al fons del mar molt temps: és com retrobar-se amb vells amics que fa temps que no veus.

En definitiva, tot plegat ha estat retrobar uns tresors d'impressionant valor personal (i considero que també de vàlua literària). Potser algun dia aquests i altres escrits veuen la llum i accepten altres lectors que no jo mateix. De moment, el 2008 portarà el meu primer llibre a la venta, que és un recull d'experiències com entrenador i que serà publicat per Paidotribo.

dilluns, de desembre 17, 2007

QUEIXES I INSULTS QUE SENTS A LA GRADERIA

Aquest cap de setmana, després de gairebé 3 mesos i més de 20 partits de Promoció que he arbitrat, és el primer cop que sento que la graderia s'encén i em critica sense pietat.

Puc entendre que, en un certs moments del partit, els pares i mares discuteixin una decisió arbitral. Puc entendre que no estiguin d'acord amb mi. Però us haig de dir que aquest cap de setmana arbitrava categoria mini i pre-mini, i sobta sentir segons quins comentaris.

Després d'uns minuts de sentir la mateixa cantarella et dones compte que et comencen reclamant insistentment uns tres segons que no són i després entren en les de desqüalificacions i els insults. Com si en alguns llocs de Catalunya l'esport nacional des de la grada fos l'insult i la crítica.

I el més gros de tot això és que veus que els comentaris arriba un punt que no tenen cap relació amb el joc, ni amb la pertinència de les teves decisions. Primer et reclament alguna cosa que no és, i tu ja ho saps que ho estàs fent bé, però quan es cansen de reclamar passen a l'insult per l'insult.

Aquest cap de setmana vaig notar que si bé encara ara som un esport més cívic que el futbol, sempre hi ha aficions que troben l'insult amb facilitat i el fan servir de manera desvergonyida. Un recurs que passa a formar part de la cultura d'aquell club i que ens porta als àrbitres a identificar emocionalment els pavellons amb relació a la seva afició. I, malauradament, també ens porta a fer-nos preveure en futures visites com (poc) respectuosos imaginem que seran amb la nostra feina.

divendres, de desembre 14, 2007

I TROBADA BLOCAIRE DE BÀSQUET

Les darreres setmanes he anat afegint alguns nous blocs de bàsquet a la meva pestanya de Favoritos de l'explorador. Coneguts que s'han animat a escriure i publicar les seves opiniones, també algunes descobertes d'aquestes darreres setmanes... Tot plegat gent que prèn la determinació de compartir els seus punts de vista, de manera apassionada, amb altra gent de bàsquet.

El proper dissabte 29 de desembre he organitzat la I Trobada Blocaire de Bàsquet. He fet una crida a diferents bloggers (o blocaires) per trobar-nos i xerrar sobre la nostra afició comuna: escriure, reflexionar, pensar en veu alta i compartir o generar material (fotogràfic, articles, video) en un bloc propi dedicat al bàsquet. Una manera creativa i original de generar, recopilar, distribuir i compartir coneixement i experiències.

La proposta és extensible als que vulgueu afegir-vos. La idea és trobar-nos el matí de dissabte 29 de desembre de 2007, de 10 a 13 hores, al meu despatx de Premià de Mar. La crida és per a blocaires inquiets i aficionats al bàsquet que puguin estar interessats, sempre hi quan compleixin la condició necessària per assistir: tenir un bloc actiu que parli de bàsquet.

A aquells que vulgueu assistir us facilitaré l'adreça del lloc de celebració de la Trobada. Animo als interessats a penjar un comentari a aquest post indicant el seu interès i la manera de contactar-los/les. Us prego que mencioneu si hi hauria algun tema en concret que us agradaria tractar. Així jo aniré confeccionant un ordre del dia per la Trobada.

Visca l'univers dels blocaires del bàsquet!

dimarts, de desembre 11, 2007

MIRAR L'ESPORT AMB UNES ALTRES ULLERES

"La idea del pensamiento complejo significa que no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar, y yo pienso que tener la conciencia de esto es muy positivo."
Edgar Morin

Jo ja fa anys que porto ulleres. Va ser estar assegut al final de l'aula amb 12 o 13 anys (potser abans i tot) i notar com em costava llegir el que hi havia escrit a la pissarra. Des d'aleshores vaig començar a fer-les servir per veure de lluny (és el mal dels miops, ja se sap) i ara no penso pràcticament que les porto.

Però no vull parlar d'aquestes ulleres. Parlo d'unes altres ulleres, les ulleres ideològiques que ens posem també, com em passa a mi després de tant anys, sense donar-nos compte. Són les "conserves culturals"(Moreno) o els "supòsits bàsics" (Bion).

Em cansa molt veure com els mitjans de comunicació no fan altra cosa que repetir opinions obsoletes en la direcció de grups. Que si diuen que "Rijkaard és massa tou", que si "Ivanovic té amargats als jugadors" o que "el president ha de baixar al vestidors a donar un toc d'atenció als cracks". Tot plegat opinions que simplifiquen completament el que passa en els equips i es queden només amb un bocí de la realitat, l'embolcallen adequadament pel consum massiu i s'aconsegueix donar força a allò que els interessa resaltar en la notícia. I demà serà un altre dia, i serà una altra notícia que només abordarà una petitíssima part del que passa.

Penso que Edgar Morin assenyala un punt clau quan diu: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" com a resum del que ell relaciona amb el pensament complex. En la carrera per dotar-nos d'una millor epistemologia (etimològicament: la ciència del coneixement, o podríem dir la ciència de com arribem a conèixer) per entendre el món, crec indispensable poder donar una visió rica i plena de detalls. Com deia un reconegut epistemòleg de vocació cibernètica: "Dos descripcions són millors que una".

Poder donar matissos i detalls dels afers relacionats amb la vida i, com és el cas d'aquest article, relacionats amb la direcció de grups, resulta de cabdal importància. Però donar-ne detalls vol dir dedicar-li un temps a observar i recollir informació, i a partir d'allà plantejar quin tipus de relacions es concreten realment a la pràctica.

Fa uns dies que preparo un article sobre la "mala sort", les "coincidències" i d'altres fets que tendim a fixar com externs a nosaltres. Llegeixo aquests dies el darrers treballs que ens va deixar Gregory Bateson i descobreixo encissat la seva rabiosa actualitat: "Cuando nos concentramos demasiado estrechamente en las partes, no vemos las necesarias características del todo y entonces nos sentimos tentados a atribuir los fenómenos resultantes de la totalidad a alguna entidad sobrenatural." (1989:178)

Tot plegat em dono compte que anem pel món, tot sovint, amb una caixa d'eines que ens fa més nosa que no pas servei. Massa limitacions per poder engegar un projecte d'entendre el que passa sense estar massa lligats a concepcions fixades i estèrils. Hem de canviar les ulleres amb que mirem el món per poder actuar de manera transformativa, per poder-lo entendre de manera global sense desprestigiar els fets concrets.

Allò concret que puguem detectar i comprovar en el nostre accionar en el món és el que ens permetrà reconèixer pautes (digue-li estructures de joc en els rivals, el tarannà de cadascun dels nostres jugadors o les nostres estratègies com entrenadors) per poder fer un acostament globalitzador a la nostra percepció de la realitat.

No ens serveix adaptar-nos a la visió de l'entrenament que es manega "al carrer" (però també, lamentablement, dins els cercles acadèmics i també a l'àmbit federatiu) i que no ajuda a veure la importància de mirar a través d'uns altres vidres. Uns que ens permetin bellugar-nos ni que sigui amb una certesa inicial, però crucial: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" (Morin). Per tant, aquesta pressumpció de Morin està convidant-nos a recollir els retalls del que passa al món tal com el veiem nosaltres per tal de trobar raonaments ajustats per a fets complexes. La nostra missió és fer un mapa ajuntant els pedaços i no despedaçant, sinó encaixant a través de la nostra mirada allò que passa al món i que hem de desxifrar.

Bibliografia
- Bateson, G. i Bateson, M.C. (1989) El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado. Barcelona, Gedisa.

dilluns, de desembre 03, 2007

UN BLOG D'ACTUALITAT DEL BÀSQUET EUROPEU

Fa mesos que no recomano algun blog interessant. Ara que Psicobasket, Scoop i PizaRisas no donen senyals de vida des de fa molts mesos (una llàstima), i que Ramon Trecet escriu de bàsquet quan no troba res de rabiosa actualitat en F-1, futbol o assumptes de dopatge, crec convenient adreçar-vos a un blog que està sempre al dia del bàsquet nostre de cada dia, el bàsquet ACB i d'Eurolliga: El Blog del Capità Enciam.

Aquest blog recull articles d'opinió i cròniques de partits, però sobretot voldria destacar que al marge del tipus d'informació que es recull, cal dir que es tracten tots els temes des d'un punt de vista seriós i professional. Periodisme constructiu, generador d'idees i de debat, i per tant gens sensacionalista.

Una informació relatada de manera que ens descriu, com podria fer-nos algun diari esportiu a l'ús i, a banda, dona opinions sobre el bàsquet professional europeu. Opinions en que s'atreveix a abordar, sense una grandiloqüència que podria ser contraproduent, aspectes que rasquen la superfície de l'esport. L'aproximació a la filosofia d'un entrenador o el debat sobre què és un "bon joc" són dos exemples del tarannà que té aquest blog, que parla del bàsquet que coneixem d'una manera que no coneixem gaire (i que per mi és de gran valor).

Espero que el gaudiu cada setmana, el Capità Enciam no acostuma a faltar a la seva cita amb l'actualitat!