LA NORMALITAT S'HA DE CONSTRUIR SERIOSAMENT

"Jay Haley (1976) y Thomas Szasz (1961) han dado la idea de que es mejor tratar a la gente como si fuera normal, por que cuando las personas son tratadas como gente normal, tienden a actuar de modo más normal."
- César Vásquez Olcese en el seu bloc De mente circular

Aquest Nadal pensava que no tindria prou temps per escriure regularment al bloc i veig que trec estones de sota les pedres. Mentre em prenc un respir en la revisió del text que presentaré al Premio Anagrama de Ensayo 2008, pel qual només em queden un pocs dies per presentar-lo, trobo aquesta frase al hiperespai (ai, no, que això és el que li deia Spock o el comandant de l'Enterprise a Mr. Zulu) i em fa pensar sobre la normalitat.

El dia de Nadal vaig estar xerrant una bona estona amb un familiar que fa anys que té diagnosticat un transtorn esquizofrènic. Va a un centre de dia tres cops per setmana, pateix alguna crisi puntual però d'ell mateix surt ingressar-se en aquests casos. Conviu amb la seva enfermetat de fa anys i ho ha incorporat com part de la seva vida (les crisis, els ingressos, l'etiqueta que li posa la gent).

Mentre parlava amb ell em vaig donar compte que la meva família em prenia, en part, per boig. Ens miraven mentre vam estar parlant més de mitja hora amb cara d'extranyesa. Jo trobo que és una persona molt culte, educada i que té una conversa extraordinària. És una persona llegida i es nota quan parles amb ell: el seu vocabulari, els llibres que ha llegit, els temes que pots arribar a compartir amb ell.

I tot això em fa pensar que, en tractar-lo com una persona normal, aquest familiar meu es comporta de manera normal. Les seves aficions no són dèries d'un malalt mental, sinó passions ben concretes d'una persona que es cultiva en cos i ànima.

Si parles d'espiritualitat amb ell, a ulls de la resta de la família, sembla que entris a formar part de les seves al·lucinacions (de vegades diu veure fantasmes, tot i que jo mai li he sentit dir-ho). Però si parles amb naturalitat, amb normalitat amb ell de qualsevol tema, ell reacciona de manera que s'interessa per la conversa, la viu i l'estona que passes amb ell és engrescadora.

Tot això em fa pensar que la normalitat és una categoria que construim tots junts, i que de vegades deixem fora a les persones etiquetades de "malalts mentals" o en el cas d'esportistes, als "folloneros", del que considerem normal en salut mental o en l'equip.

El nostre poder com entrenadors moltes vegades suposa marcar la diferència entre allò que és acceptable i el que no, i aquesta dimensió és gairebé demiúrgica i certamente perillosa. La nostra anàlisi de la realitat, quan va encaminada al judici moral, ens porta aviat a decidir quin comportament és lícit i quina intenció es pot penalitzar.

La normalitat no és quelcom amb el que puguem jugar, s'ha de construir seriosament. Si tractem amb algú, ho hem de fer amb normalitat si volem una interacció fluïda i que no presuposi una característica determinada. Quan esperem que algú es comporti com un esquizofrènic acabarà complint la nostra expectativa (igual que ens passa amb els "folloneros"), així que cal que tinquem molta cura amb el que desitgem inconscientment dels altres si volem relacionar-nos d'una manera saludable i higiènica.