EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, de juny 17, 2011

REGAL BARÇA TEMPORADA 2011-12

El Regal Barça ha fet la primera operació oficial per confeccionar la plantilla per la temporada 2011-12. Amb la roda de premsa en que s'anuncia la marxa de Ricky Rubio a l'NBA serveix per començar a poder fer travesses de quins seràn els jugadors que entrenarà Xavi Pascual la temporada vinent. Els jugadors amb contracte són Sada, Navarro, Ingles, Lorbek i Perovic. A més a més Mickael és a prop de signar, Eidson sona com segon extracomunitari a banda de Mickeal, i el club té una opció per renovar N'Dong.

Dono per fet que el bon ull clínic de Creus i Pascual, així com les filtracions als mitjans de comunicació, acabarà confirmant els rumors que posen a Eidson en l'òrbita blaugrana. No tenir un '3' alt és quelcom que és paga a l'ACB i també a Eurolliga, i no cal que pensem gaire: el Panathinaikos va jugar la carta de posar un '3' alt (Perperoglu o fins i tot Kaimakoglu), o bé un jugador molt físic com Sato, superior en el pal baix a Anderson.

El Barça 2009-10 tenia pocs sistemes per a jugadors concrets, i aquests estaven pensats per Mickael, tot un tret revelador de la importància d'aquest jugador en els esquemes de joc de l'equip. Podem dir que Mickael, si està bé de salut, és el millor '3' que juga a aquesta banda de l'Atlàntic. I fitxant a Eidson s'aconsegueix tenir un recanvi per Mickael, o fins i tot poder jugar amb tots dos junts. En quan a N'Dong, considero que el rendiment ha estat molt bo en alguns dels partits del play-off, i penso que el club el renovarà.

Des de l'UE es posa en dubte si el sistema de "cupos" de l'ACB és legal. Em refereixo a això que es cuinen peròdicament entre ACB, Consejo Superior de Deportes i ABP: 4 seleccionables per a una plantilla d'11 jugadors, o bé 5 si són 12 fitxes. Mentre això no canvïi, haurem de seguir pensant que a Sada i Navarro s'hauran d'afegir com a mínim tres seleccionables més. Anderson i Morris tenen un peu i mig fora del club, mentre que Basile és una incògnita. Roger Grimau també és una incògnita, encara que l'afavoreix ser seleccionable, i ja li ha fet saber al Victor Lavagnini que "no siguis gafe", ja que al periodista se li va ocòrrer fer un comentari molt poc afortunat sobre la continuitat del capità en el moment de celebrar el títol de l'ACB. La continuitat de Lakovic també penja d'un fil.

A mi m'alegraria molt que Roger, Lakovic i Basile continuessin la temporada vinent. Tots tres són tot cor. Però el que està clar és que no podran fer-ho tots tres, potser només dos d'ells, a més estirar. O potser cap. Només hi ha una opció remota: que quan pensin en els dos bases comptin a Lakovic amb Sada, i que Ingles passi a fer el paper de "combo-guard" que ha tingut Lakovic aquests darrers dos anys d'ençà l'arribada de Ricky, i estiguin servits en quant a seleccionables... la qual cosa voldria dir no fitxar Eidson, ni repescar Rabaseda, i buscar un '4' seleccionable que valgui la pena.

La meva travessa és:

Bases: Sada i Lakovic. Si volen fitxar un base seleccionable, podria ser Rodrigo San Miguel. Lakovic aleshores no continuaria.

Alers: Navarro, Ingles, Mickael, (Eidson) i Rabaseda (o bé Grimau).

Pívots: Lorbek, Perovic, N'Dong, Fran Vázquez. I un cinquè pívot, seleccionable si continua Lakovic, i comunitari si es fitxa un base seleccionable.

Jo estaria molt content si el Barça fitxés a Dusko Savanovic per cobrir el buit que probablement deixarà Morris. És un jugador super-classe, molt intel·ligent, capaç d'encistellar de tres punts -si fa no fa com Morris-, jugar com un mestre al pal baix i passar-la com els àngels -com ni pot sommiar Morris-, i un esglaó per darrera en quan a taps. En quan a la defensa del 1x1, tots dos són bastant tovets, així que el perfil defensiu de l'equip -a banda del tema dels taps- no canviaria gaire, encara que en atac l'equip tindria molts més registres. Us imagineu jugant en alguns moments a Savanovic de '4' i Lorbek de '5'?

Que vingués Savanovic dependria d'assegurar cinc seleccionables (Sada, Navarro, Rabaseda o bé Grimau un any més, Fran i un cinquè jugador). Jo estaria encantat, ja ho he dit, però totes les meves travesses s'esborren si canvia el marc de contractació -tal i com suggereix la UE- o bé el Barça decideix tenir una plantilla de 13 o 14 fitxes de bon començament de pre-temporada.

dilluns, de juny 06, 2011

MOLTS DUBTES, FALTA D'ORDRE I POSAT D'ESPANTAOCELLS

L'estampa d'Emanuel Molin a la sèrie de semifinals entre el BBB i el Real Madrid ha estat per llogar-hi cadires. Podem fer-nos a la idea de que després de rebre dos severs correctius a la Final Four de l'Eurolliga per un marge de 20 punts de diferència, hi havia alguna cosa que no rutllava en aquest equip. Si bé ja vaig fer menció de com Messina fugia d'estudi quan va plegar d'entrenar al Real Madrid, no està de més dir que Molin ha acabat d'enfonsar un vaixell que, com el Titanic, havia topat amb un iceberg. I ja sabem que els icebergs els hi veièm un bocí, però queda la gran part sense veure's.

Un entrenador interí com Molin que tot just l'ascendeixen proclama que pensa i entèn el bàsquet "tal qual" com Messina, que assumeix la responsabilitat de la derrota en el tercer partit de la sèrie contra BBB, que no encerta a reaccionar per demanar els temps morts en moments crucials i li han de dir a cau d'orella que s'enrecordi de fer-ho... Aquest entrenador és més aviat un espantaocells que no algú que prengui decisions.

Jo identifico a Molin amb aquest personatge del conte del Mago de Oz, ja que el tret característic d'aquest entrenador és que s'ha quedat palplantat en alguns moments crucials dels partits, sense reaccionar, gairebé quedant-se en blanc. El llistat de carències mostrades per l'entrenador italià és força extens:

1. Hem pogut veure la manca d'entesa de Molin amb els jugadors, com ara en algun temps mort: ja fa un parell de setmanes Fisher i Velickovic li van discutir en un mateix partit allò que els deia. Ha estat Velickovic castigat des d'aleshores? Recordem que Molin el va estar fent servir com '3' alt per donar descans a Suárez, i ha estat després que Tucker ha jugat molt sovint de '3', una posició en la que no llueix i a la qual no està acostumat, sobretot en defensa.

2. També m'ha quedat la sensació de que, a banda de que deixava de demanar temps morts mentre es quedava embadalit, quan els ha demanat ha deixat poc clar el que volia. Manel Comas, amb un to molt políticament correcte per a un company de feina, va dir després d'un temps mort caòtic en la sèrie contra BBB que a veure si malgrat tot els hi havia quedat clar als jugadors el que s'havia de fer. Amb una mala gestió del temps mort és difícil que els quedin clares les coses als jugadors, per això Molin hauria de ser clar, quan no ho és!

3. Una altra cosa que costa molt d'entendre és que, fins i tot en els moments més desesperats del quart i definitiu partit de la sèrie, les dues darrers jugades acaben llençant Tucker i Suárez, que han estat horrorosos tots dos en aquest sèrie. Llull els ha mantingut amb vida en diferents partits, Sergio Rodríguez ha donat un pas endavant i Tomic ha estat referent de principi de partit, però després ha restat desaparegut en combat.

4. Una altra cosa que costa molt d'entendre és com en el darrer partit de la sèrie Mirotic pràcticamente no juga, i Molin opta per posar molts minuts en pista dos cincs, ja sigui la parella Fisher-Tomic o la de Fisher-Begic. Jo no sé si això ho tenien entrenat, però dona la sensació de que Molin s'ho va treure de la màniga per veure si sonava la flauta. El Real Madrid ha jugat amb un '4' obert tota la temporada. Felipe ha tirat de tres punts, Mirotic ha tingut partits brillants tirant des de les cantonades sobretot, i fins i tot Garabajosa va encertar alguns llançaments mentre Messina va comptar amb ell. De cop i volta Molin decideix posar dos cincs a pista durant molts minuts, qui sap si per millorar en l'apartat del rebot, un aspecte que els va condemnar en el tercer partit de la sèrie, el que BBB gira la truita.

Em quedo amb els primers plans a Molin, al qual TVE li ha fet un marcatge de càmeres no massa abusiu, però el suficient per palesar que no ha estat a l'alçada. En aquests primers plans hem pogut veure que feia la fila de estar absent. Tant és així que Jota Cuspinera li va a dir a manca de 50 segons de la eliminació en el quart partit que demanés temps morts per guanyar mig camp i preparar una jugada. Em sembla recordar que Hervelle acabava de fer la cistella gairebé definitiva a passada de Jackson, un llançament preciós amb rectificat inclós, gairebé quan sonava la botzina. Un llançament que podria haver-se fet després d'estar-se més de tres segons a la zona, també convé dir-ho.

Amb un entrenador caga-dubtes no vas enlloc. A mi el posat de Molin m'ha recordat, ja ho he dit, a un personatge del Mago de Oz: l'espantaocells. Recordem que en aquesta història l'espantaocells té moltíssims dubtes, no es decideix a tirar pel dret. Un entrenador no es pot permetre tenir tants dubtes, posar tant poc ordre en el joc de l'equip i certificar, en la roda de premsa, que quan perdia de 19 al descans del segon partit no va dir res especialment per què ja estava clar que havien de canviar les coses a la segona part. Si perden el partit i és responsabilitat seva com entrenador, i quan remunten gairebé guanyen ell no ha dit res de l'altre món, aleshores millor que recollim la paradeta. És clar que els jugadors havien de canviar, però la gràcia dels entrenadors és que els diguem alguna cosa als jugadors, sobretot en els moments quan més els cal una mica d'ordre...

divendres, de juny 03, 2011

SILENCI PRODUCTIU

Ja anava camí de fer dos mesos de la meva darrera entrada en el blog. No és que no hagi hagut ocasions per escriure sobre esport, com ara els triomfs del Barça de futbol o bé l'ocasió més recent de totes elles: el triomf del Biscaia Bilbao Basket en las semis de l'ACB davant d'un Real Madrid ben ensopit. I és que parlar d'aquest equip, tot estudiant la comunicació verbal i no verbal d'Emanuel Molin, seria un assumpte apassionant a desenvolupar...

El títol del post és prou revelador. No he escrit al blog, però he escrit molt en aquestes darreres setmanes. I més enllà d'escriure, he fet un pas de gegant en la meva carrera d'escriptor firmant amb l'Editorial INDE tres contractes. Tres contractes per tres llibres, quin goig! Ells s'han compromès a publicar tres obres que jo tenia pràcticamente enllestides, i a les quals he fet els darrers retocs aquestes dies, per acabar de polir-les i deixar-les com a mi m'agraden.


Aquestes tres obres meves toquen diferents temes relacionats amb l'esport, els grups i la filosofia de les activitats d'esport en edat escolar. Veuran la llum en els propers dotze mesos, i no en una editorial de pa sucat amb oli, no, sinó amb la prestigiosa Editorial INDE, tot un clàssic dels textos d'Educació Física, psicomotricitat i esports en general. Un cop ja he publicat amb Paidotribo i ara ho faré amb ells, considero que he assolit la fita de publicar amb les que jo considero les dues millors editorials esportives d'Espanya, i probablement també de les més punteres en parla hispana.

Els llibres que he acordat publicar amb INDE toquen, com us dic, temàtiques diverses. A banda, està pendent de que en els propers mesos vegi la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). A continuació us faré un petit tast dels temes que hi abordo en els tres llibres que publicarà INDE, marcant-vos les línies mestre amb les quals he construit el meu discurs:

Aprender a ganar. La competición en el desarrollo de los deportistas
Ja fa temps que volia publicar aquest text que planteja els seriosos dubtes que en la pràctica apareixen quan parlem de si les persones volem allò millor per nosaltres. És usual sentir a dir que "la gent sempre vol el millor" o, en el cas dels esportistes, que "sempre surten al camp a guanyar". La meva experiència em demostra que això no es gens ni mica així, i que sempre hi ha resistències individuals o grupals que cal vèncer per assolir el millor per a un mateix.

Aprendre a fer esport és, doncs, també aprendre a guanyar. Aquells que institucionalitzen un discurs en el qual l'esport educatiu, formatiu o com li vulguem dir està abocat a aprendre a jugar junts, a divertir-nos, a tenir hàbits saludables, a fer amics, etc. sense mencionar també l'aprendre a guanyar, aquesta gent s'equivoca. No podem esbiaixar el que ha estat històricament l'esport, i fins i tot l'esport amb infants ha de plantejar com fem florir les llevors de la formació dins d'una competició que ens ajuda a aprendre a guanyar. Vler guanyar és una fita preuada i molt educativa.

Sóc conscient que el discurs políticament correcte, a dia d'avui, és el que menciona la formació en les edats infantil i juvenil, i la contraposa a la competició per a edats més avançades. Ens hem fartat de crear nous esports a la carta amb una competitivitat light, així com els jocs cooperatius o les modificacions normatives dels miniesports, entre les quals destaquen la norma d'alineació i la prohibició de diferents recursos tàctics-estratègics.

Considero que hem de deixar de sobreprotegir i infantilitzar als jugadors i als entrenadors de l'esport en edat escolar per poder donar un pas endavant en la construcció d'una filosofia esportiva que agermani l'educació amb la competició, dins de la fòrmula d'aprendre a guanyar. I és que no porta enlloc de dir que la gent cal que aprengui a perdre, com es ve a dir des de segons quines corrents pseudopedagògiques... allò important és educar-los per que aprenguin a guanyar!

Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para las organizaciones de deporte en edad escolar
Quan vaig estar escrivint Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos, vaig dedicar un dels capítols a reflexionar sobre la direcció tècnica en minibàsquet. Quan vaig adonar-me que en un sol capítol no podia reflectir les meves idees sobre el tema només de manera superficial, em vaig posar a escriure... fins que en pocs dies el projecte d'un nou llibre sobre direcció tècnica va agafar forma.

Arran de la Llei 3/2008 de la Generalitat de Catalunya es reconeixen quatre professions en l'àmbit esportiu català: entrenador professional, monitor professional, professor d'Educació Física i director esportiu. Jo he estat uns quants anys fent de coordinador i director tècnic a clubs de bàsquet i també en les extraescolars d'un centre educatiu, un càrrec que té similituds amb la nomenclatura legal de director ssportiu. Després de tot aquest temps treballant en aquest àmbit, em vaig donar compte de les mancances de formació estaven més esteses, fins i tot, que les ja notables carències de la formació dels tècnics esportius.

En aquest llibre reflexiono sobre el paper clau del Director Tècnic en les organitzacions d'esport en edad escolar, ja siguin clubs, associacions, AMPA, centres educatius, serveis municipals, empreses, etc. Aquesta figura no ha rebut una atenció suficient, i crec que ens els propers deu anys veurem una modificació radical de la concepció del treball que ha d'assumir el que jo penso que és el primer professional de les organitzacions d'esport en edat escolar.

Si el títol del llibre resa "Direcció Técnica y Pedagógica" és precisament per que una de les tasques principals del Director Tècnic és entrenar el grup d'entrenador i monitors de l'entitat. Igual que els entrenadors entrenen els jugadors i, a nivell vincular -com a mínim, sinó és que a més a més els poden portar a la pista- també han d'"entrenar" als pares i mares dels jugadors, els Directors Tècnics ens hem d'involucrar de valent en la formació dels entrenadors i treballar amb ells com a grup. Lamentablement hi ha un seguit de tasques, algunes d'elles no tècniques, que ens prenen temps de la tasca primordial de formar el grup d'entrenadors, i això és quelcom que hem de canviar.

El dia a dia de les organitzacions d'esport en edat escolar, la relació amb els membres de la Junta Directiva, els errors més freqüents comesos pels Directors Tècnics o els fonaments de la psicologia social i grupal que hem de conèixer per tractar amb tothom són alguns dels pilars d'un llibre amb vocació divulgativa, un llibre que planteja l'enfrontament de la tasca de la Direcció Tècnica amb plenitud de professionalitat, recursos i il·lusió.

El deporte como escuela de líderes
Com en el cas anterior, aquest llibre té un antecessor, que no és altre que El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008). En aquella ocasió vaig estar parlant de les meves aventures amb equips de base, amb nens i nenes, amb adolescents també. En aquest cas parlo dels equips sèniors que he entrenat, i en descobreixo algunes de les situacions amb les que em vaig trobar i la manera com vaig respondre.

Però no és un mer apunt biogràfic el que faig. També he anat introduint dosis raonables -i raonades- de la teoria que fonamenta la meva visió de la direcció d'equips esportius. De fet, encara que em baso en els equips sèniors que he entrenat, ni menciono els equips que són ni tampoc el nom dels jugadors, ja que entenc que allò que vàrem viure no haig d'esbombar-ho dient qui és qui. El respecte a la privacitat és important, com dic a la Introducció, però això no treu que pugui arribar a conformar un material didàctic i d'investigació en tècniques grupals.

Aquest ha estat un procés molt ric per mi entrenar a uns i als altres, des dels meus començaments amb equips sèniors a les darreres experiències, cada cop més satisfactòries.
Si un eix vertebrador té el llibre és aquest: assenyalar un camí envers d'autogestió grupal. Les meves propostes d'entrenament en bàsquet han anat millorant amb el pas del temps i dels equips, oferint-los un enquadrament cada cop millor als jugadors. Tractar-los com un grup diferent a mi o l'staff, quan n'he tingut, ha suposat un dels primers pasos. Hem de distingir el que volem assolir els entrenadors i el que, com a grup, els jugador volen conquerir. Només fent aquesta diferència -tant vital i higiènica- podem ajudar-los a treure el màxim d'ells mateixos, provent que siguin ells els que ocupin els rols grupals, especialmente que endevinguin líders. D'aquí, doncs, la idea de l'esport com escola de líders.

L'autogestió ha estat un repte per a mi en la meva carrera com entrenador, i així ho he volgut palesar en aquest text. He entrenat equips de tots els colors, però sempre he tingut a l'horitzó el trobar fòrmules per que ells es fessin més càrrec del que feien, assolint un nivell de compromís grupal i de responsabilitat individual que fes pujar el llistó d'exigència i, per tant, ajudés a millorar els resultats obtinguts. I com no podia ser d'altra manera, el llibre funciona com a punt i seguit en la meva carrera com entrenador d'equips sèniors, que vull seguir desenvolupant.

Tots tres llibres considero que tindran una bona acollida pels lectors. Toquen temàtiques diverses i ben presents en el debat esportiu i educatiu. Crec que el millor adjectiu que li puc trobar és dir que tots tres són llibres punyents. Aprender a ganar dona la volta als discursos al voltant de l'educació en valors a través de l'esport, que molt sovint pequen de massa teòrics i políticament correctes, deixant la competició i la competitivitat com un drap brut. Manual de Dirección Técnica y Pedagógica ve a cobrir un buit en el món editorial pel que fa a textos específicament per la gestió de l'esport en edat escolar, que no és equiparable als manuals de gestió, marketing i d'altres qüestions que apareixen per parlar-nos de la gestió de grans esdeveniments esportius, de la gestió de clubs professionals, etc. I en el cas de El deporte como escuela de líderes apareix un tractat sobre la direcció de grups que planteja, amb decisió, l'assumpte de l'autogestió no com quelcom superficial i gairebé cosmètic, sinó com una filosofia de direcció i també de vida.

Ens els propers mesos us aniré informant de amb quin ordre i a quin ritme decideixen els patrons de l'Editorial INDE anar publicant les meves cabòries. I ara, després d'aquests dos mesos de silenci productiu (de fet superproductiu), potser faci algun post, ja ho veurem.