EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimecres, de desembre 30, 2009

CASIMIRO, UN MOTIVADOR SENSE ESTRIDÈNCIES

El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.

És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.

Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.

En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.

És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.

Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.

Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.

Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.

Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.

divendres, de desembre 18, 2009

IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR

"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.

L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.

Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.

Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.

Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.

El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?

És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?

Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.

Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.

dimarts, de desembre 01, 2009

"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"

El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.

Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.

Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.

A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.

Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.

Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.

I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.

El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.

Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.