EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, de febrer 25, 2011

THE FIGHTER

Aprofito que aquesta setmana he vist en versió original la pel·lícula The Fighter per inaugurar un nou tag al meu bloc, que resa el nom de Cinefòrums. El cert és que no m'esperava veure, a més a més d'una pel·lícula sobre esport, una altra pel·lícula. Em refereixo a la interessant trama sobre addicció a drogues i molt especialment, un exemple evident de proteccionisme familiar. Més enllà del context esportiu, la situació familiar aporta un batibull de situacions dignes d'anàlisi.

La més rellevant de totes ha estat, sense cap mena de dubtes, el paper que té la família en el desenvolupament personal dels fills. És gloriós el visionat de les escenes on la mare i les germanes dels protagonistes queden "retratades", i mai millor dit. Es tracta d'una brutal dissecció dels problemes que abuden en la cura i educació dels fills, i posant l'exemple de l'esport, en un nivell en que comencen a moure's calers, és fantàstic per fer la reflexió escaient.

Podem veure com tota la família "viu del cuento" a raó dels combats del germà Mike (Mark Whalberg). La mare és la mànager que diu protegir els interessos dels seus fills (com creure-se-la?). El germà gran (un excel·lentment demacrat Christian Bale, qui hagués imaginat la seva carrera arran de la seva primerenca aparició com a protagonista a American Psycho) és l'entrenador del germà petit, i no compleix el més mínim, tot això amenitzat per la seva addicció al crack. I l'allau de germanes, fins a set, que són els peons a les mans de la mare, una autèntica manipuladora.

Considero que és versemblant la manera com en Miki tracta d'ensortir-se'n de la bombolla que l'envolta, i que genera una confusió colossal. A banda de basar-se en una història real, és un tema punyent i dels nostre dia a dia veure com els interessos del boxador es confonen amb els interessos de la mare, de les germanes, del germà entrenador i addicte. Gràcies a l'aparició d'un personatge femení que passa a ser parella de Mike, així com el posicionament del pare, Mike dona un pas endavant per prendre les seves pròpies decisions, per tallar el llast que li aporta la seva família.

Trobar parella és el primer pas per constituir un projecte diferent a la família d'origen. Mike ja ha estat en parella i té una filla, però està separat i no té bona relació amb la seva ex-dona. La possibilitat de tornar a estar en parella li obre la porta a tornar a refundar la seva història personal, a fer-se un projecte seu íntim. La seva carrera com boxador no està en les seves mans, sinó que segueix la melodia que li marquen la mare i el germà gran... fins que ell es cansa.

Es definitiva, una pel·lícula basada en una història real, rodada per ser un entreteniment però que aporta una visió interessant sobre el paper dels pares en el món de l'esport i, per extensió, també en el desenvolupament personal del fills, amb els riscos possibles. En aquest cas els riscos es concreten en les manipulacions orquestrades per una mare omnipresent i psicòpata, un exemplar digne d'estudi per un sistema familiar per llogar-hi cadires, així com un germà gran que tothom a la família té en un pedestal, encara que la seva situació sigui desesperada.

diumenge, de febrer 13, 2011

QUÈ LI PASSA A XAVI PASCUAL AMB ELS TEMPS MORTS?

Ahir a la Copa del Rei els locutors de Teledeporte es van fixar en un detall curiós: Xavi Pascual va demanar i anul·lar fins a quatre vegades seguides el temps mort. Finalment, a la cinquena ocasió que el va demanar durant el segon quart de la revifada del Caja Laboral, va fer-lo servir. Els locutors ja feien broma. Per cert, una gran descoberta aquest Joe Arlauckas. Fins ara, quan feia el partit del Reial Madrid d'Eurolliga, em semblava més ensopit. A la Copa m'ha causat més bona impressió.

Tornant al tema: mi això que ha fet Pascual no em sembla gens extrany. De fet, fa una pila d'anys ja vaig veure a Pascual fent això mateix, sinó encarà més exagerat. Amb un amic vam anar a veure un partit de lliga EBA a Montcada. Aleshores jugaven allà il·lustres ex-ACB com Dani Pérez i Maiol Cisteró. El partit els enfrontava a l'equip que aleshores entrenava Xavi Pascual, el nòmada conjunt del CB Aracena.

Xavi Pascual va demanar i anul·lar temps morts... en vuit o nou ocasions en un mateix quart! A cada jugada que el seu equip recuperava la pilota i aconseguia una nova oportunitat d'encistellar, l'anul·lava. Però si no feien cistella i el Montcada tenia ocasió d'escurçar distàncies en el marcador, el tornava a demanar. Amb el meu amic ens vam fer un fart de riure veient a Pascual, que aleshores crec que ni coneixíem el seu nom, fent i desfent... i mai millor dit.

Pascual ha pujat esglaó a esglaó per les categories de la FCBQ i després de la FEB. No podem deixar de banda que abans d'aterrissar al Barça com entrenador ajudant, va agafar el CB Aracena i va aconseguir fer el salt de lliga EBA a aleshores LEB-2, per tornar a enfilar-se una mica més amunt encara, a LEB-1, la temporada que ja competien a Ponts.

Com a curiositat, a banda del costum de demanar i anul·lar temps morts repetides vegades, Pascual té un altre tret característic en els seus temps morts. Aquesta temporada no li he notat tant com en les anteriors en que l'hem conegut com entrenador del Barça. El cert és que tenia una tendència molt marcada, ara ja no tant, a menjar-se els articles a les frases. Pràcticament podríem dir que, en els seus temps morts, parlava "com un indi".

No estic segur si estalviar-se els articles a les instruccions als jugadors li permet parlar més. Vagi per davant que aquestes dues rareses que el caracteritzen no treuen gens ni mica la bona feina que està fent. I és que és ben cert que estem davant d'un tècnic excel·lent, algú que com bé diu Joan Creus quan parlava de la renovació del contracte del tècnic, a banda de fer guanyar el Barça, l'ha fet jugar amb un bàsquet atractiu i modern.