EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimarts, de desembre 30, 2008

ERRORS EN LA FORMACIÓ

Darrerament algunes persones m'ha demanat consell sobre formació per entrenadors, tant pel que fa a la vessant de la formació de l'entrenador (en les diverses fórmules en que es pot plantejar, de les quals jo sóc un fervent entusiasta de la supervisió) com també per la formació de formadors (és a dir, sobre els cursos d'entrenador).

Estic en un moment professional on accepto aquells projectes que em semblen engrescadors i descarto els que no en fan en pes. Crec que això és important pel meu desenvolupament: les decisions que prenem és allò que et fa a tu mateix, allò que acceptes com també allò que rebutges. Tanmateix com m'ha passat ara fa uns mesos desestimant alguns projectes sènior.

Com també quan em dono un temps sense fer de Director Tècnic (i al mateix temps m'ajuda a prendre perspectiva i parlar amb detall de diferents assumptes relacionats), ara que fa uns mesos que no dono cap curs, clínic o seminari per entrenadors i puc pensar en alguns temes imprescindibles per la formació. Per això titulo així aquest article.

No he pensat en un desenvolupament sistemàtic, sinó en 7 o 8 temes que mencionaré i que consideraré errors que podem evitar en la formació d'entrenador, i que segurament tenen lectures similars quan parlem de formació de jugadors o de dirigents.

Pensar que presentar-te com a model interessarà als altres. És habitual donar per fet que la gent que va a un curs va a escoltar-te a tu, a sentir les teves "batalletes". Amb el meu equip faig això..., els meus equips defensen així..., etc. Així es com el professor el presenta davant els alumnes com model de fer les coses, quan el que realment necessita un entrenador jove és trobar la seva manera d'entrenar. Una estratègia de formació que considero imprescindible és demanar a què venen els alumnes, què els interessa. No donem per suposat a què venen, si us plau: demanem-los què volen, què busquen.

Esperar que els alumnes voldran seguir la classe sense posar "pegues". Segueix de la idea anterior que si els expliquem segons quines coses (la nostra vida), potser els alumnes no atenen, es distreuen, xerren entre ells. A més a més, encara que enfoquem la classe en allò que els pot interessar, sempre hi haurà algú que no li semblarà bé, que prendrà el rol de sabotejador. Passa en tots els grups, i en els de formació allò interessant és analitzar les resistències per entrar en la tasca com material grupal que els ajudarà a guaitar també, millor, el funcionament dels grups que ells entrenen.

Pensar que estaran sempre al 100%. L'atenció fluctua, per molt que allò que escoltin els agradi. Convé planificar les pauses, demanar-los quan els sembla millor fer-les. Forma part de la tasca del formador assumir que no sempre s'està fresc, i poder introduir activitats disteses (com jocs o dinàmiques de grup) en moment que hi ha força cansament. Aquesta és una manera de vigoritzar el grup, de mirar de donar-los una empenteta per tirar endavant en un matí massa llarg o en una tarda que es fa eterna. Un formador que no assumeix que hi ha moments de cansament caurà segurament en la desesperació, o desesperarà als alumnes amb la seva exigència constant i infalible.

Comunicar-los que hi ha actituds que ens molesten. Hi ha actituds que no hem de dir si ens molesten més o menys, o si ens agraden, sinó simplement enunciar una norma: "mentre explico la lliçó no es pot parlar". Si en canvi parlem en termes de que "em toca molt els nassos que algú parli mentre explico", indirectament els estem dient com ens poden tocar els nassos. En un cas posem la Norma per davant; en l'altre ens posem nosaltres, i els posem a l'abast poder-nos "desmoralitzar", entrar en l'estira i arronsa de qui porta la paella pel mànec, de qui té el poder per molestar a qui.

Dir-los que fan malament les coses. Tot plegat, dins de la manera de donar-los classe, hem de parar atenció a no deixar per estúpid a cap alumne. És habitual que molts professors entrin a estigmatitzar l'alumne, dient si no és tontet o alguna cosa per l'estil, quan hauria de treballar per a que aquella persona pugui canviar el seu rol (si ho desitja). No es tracta, aleshores, de si fan les coses bé o no (un entrenador novell no té per què saber fer d'entrenador), sinó de si estan començant a trobar un mètode de treball que els resulta còmode per la seva activitat com entrenadors. Si comencen, d'alguna manera, a entendre d'allò.

Confondre i barrejar diferents nivells o tipus lògics. La "classe" dels professors és diferent a la "classe" dels alumnes, tot i que comparteixin el mateix espai, l'aula o la pista, depèn dels casos. L'entrenador és un tipus lògic diferent i per damunt jeràrquicament que el jugador, i per això mateix convé no barrejar-los. El binomi entrenador-jugador, i també el professor-alumne, indiquen nivells lògics diferents. Un alumne d'un grup que al mateix temps dona la lliçó als seus companys infringeix aquesta separació de tipus lògic, i desencadena una sèrie de problemes i recels segurs dins del grup, així com dona una molt pobre imatge de l'organització.

En resum, considero que la pregunta de què els interessa als alumnes és bàsica i fonamental per qualsevol formador que vulgui fer bé la seva feina. Durant molt de temps fer bé la feina ha estat entès com seguir el programa de l'assignatura, i examinar al final als alumnes, per veure si ho han entès. Hem de donar un pas endavant en això, jugadors i alumnes ho necessiten, i al cap i a la fi tots sortirem guanyant: millors resultats, tothom més satisfet. I sobretot més ganes d'aprendre tots plegats (1) a partir de veure què i com ens interessa aprendre, tot (2) assumint i treballant les dificultats "naturals" de qualsevol procés d'aprenentatge (expressades amb l'avorriment, la fatiga, el xiuxiueig), (3) analitzant els rols que apareixen en el grup, (4) mantenint de manera clara els nivells lògics que donen coherència i claredat a l'activitat i als rols d'aquells que hi participem.

dilluns, de desembre 29, 2008

LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (1ª PART)

Segons informa La Vanguardia a través de l'agència EFE: Al término del encuentro Jaume Ferrer, directivo responsable de la sección de balonmano, Xavier Ò Callaghan, gerente de la sección, y Enric Masip, director técnico, mantuvieron una reunión de urgencia para analizar la situación por la que atraviesa el Barça.

Jaume Ferrer se mantuvo muy comedido en sus declaraciones al indicar: "Lo que en estos momentos sentimos es decepción. Esperábamos más del equipo, pero ahora no hay más remedio que tirar hacia adelante".

"Tenemos un mes de descanso debido a la disputa del Mundial de Croacia. Ahora tenemos que preparar la Liga, la Copa del Rey y la Copa de Europa e intentar luchar por ellas y rectificar errores como los de esta final", añadió.

Aunque no trascendió lo tratado en la reunión, Enric Masip fue muy claro al respecto del futuro de la sección: "El que no quiera luchar y no esté dispuesto a dejarse la piel por el Barcelona ya puede coger la maleta y marcharse a otro sitio. La derrota ha sido muy dolorosa, aún más por el hecho de haber sido en nuestra casa y ante nuestra afición".

"La sensación de ridículo con la que se ha ido el público es la misma que he tenido yo. Los que somos ganadores y sentimos tanto este club y esta camiseta nunca olvidaremos esta derrota. Ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado", deseó.

Las reflexiones en voz alta del ejecutivo del FC Barcelona animaron a que en la sección se recuerde la derrota de ayer "para que no vuelva a suceder".

"La actitud tiene que ser otra. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo mal que se ha hecho y que también piense en sus prioridades: que primero piense en el club y en su compromiso y sus sentimientos hacia él", dijo.

El cert és que és força xocant que just al final del partit s'organitzi aquest tipus de reunió als passadissos. Com passa amb els entrenadors i els jugadors quan acaba el partit, comentar les coses en calent no acostuma a ser la millor solució. I fer-ho al mig del passadís dona una pobre imatge, a més de ser quelcom de cara a la galeria, per que ho vegin els periodistes i les càmeres.

Un gest que no vaig veure fins l'endemà a les imatges de TV3 al canal 3/24 i que també assenyala un punt que pot ser conflictiu. El jugador Iker Romero xerra amb Enric Masip. Podríem titular aquella imatge com "el líder del Barça de l'etapa Xesco-Cadenas parla amb el líder de l'etapa Valero". Dona la sensació que el Secretari Tècnic fa un posat de "no t'amoïnis, ves-te'n tranquil, això ho arreglarem". És possible que el jugador escoltés part de la conversació dels càrrecs de direcció de la secció? I que opinés enfadat sobre no anar convocat?

Per acabar d'adobar el panorama en que tots s'apunten a la crítica i la queixa fàcil (al partit els porters i Cadenas, els que més), després d'acabat el partit Jaume Ferrer i també Masip, el metge de l'equip declara que Romero podria haver jugat, i que si no ho ha fet "haurà estat per decisió tècnica".

Ara mateix la secció és un garbuix considerable. Fa unes setmanes Kasper Hvidt declara que al final de la temporada se'n va. Ara l'equip s’acomiada fins després del Mundial de Croàcia amb la sensació agredolça d'haver deixat escapar el títol de la Copa Asobal. Queden molts deures per fer.

Però l'escrit volia aprofundir en les perspectives actuals de la funció del Secretari o Director Tècnic, d'ara en endavant simplement DT. El cert és que no hi ha un acord mínim sobre les funcions que cal que compleixi un DT. És qui fitxa els jugadors, per damunt fins i tot de l'opinió del tècnic? És qui confecciona el pressupost per fitxatges? És qui decideix el perfil d'entrenador que més interessa al club? Pot dir si l'equip juga bé o no, si els jugadors tenen l'actitud adequada o no?

Hi ha altres preguntes que també cal fer-se, pensant en la relació del DT amb la gent del seu entorn proper, començant pel tècnic. Cal que s'estigui a la vora de la banqueta als partits o bé és millor posar certa distància i veure-ho des de tribuna? Avalua el treball del tècnic de manera constant, o cal que l'ajudi a fer la seva feina no ficant-se en la seva àrea de treball? Parla amb els jugadors o bé hauria d'abstenir de fer-ho?

Una primera idea que m'agradaria deixar clara és que la parcel·la del tècnic és diferent a la del DT. Si tots dos es posen a competir per definir què és un bon joc de l'equip, enlloc de col·laborar estaran competint. El tècnic és qui ha de posar els ciments de l'estil de joc, i en tot cas el DT hauria de facilitar-li al màxim tots els recursos que li fessin falta al tècnic per tal de poder donar forma al seu projecte. Si necessita un determinat tipus de jugador, el DT ha de treballar per aconseguir-lo. Si a les instal·lacions d'entrenament s'ha d'afegir una sala d'edició de vídeo, ha de vetllar per complir amb el desig de l'entrenador.

Un primer pas, seguint aquesta idea, és veure al DT com facilitador del treball dels tècnics. Com he dit no competeix públicament per dirimir quin seria el joc que hauria de fer l'equip, encara que de portes endins pugui haver una sèrie de directrius institucionals sobre la manera com es vol que juguin els equips de la casa. Tanmateix tampoc hauria de "pontejar" els tècnics i xerrar amb els jugadors, demanant-los l'opinió. Com he assenyalat en altres ocasions, el president no ha de baixar al vestidor a dir-li res a la plantilla. El vestidor queda reservat pels jugadors i l'staff.

Tot plegat hem de plantejar-nos, doncs, com contestaríem a les preguntes que he apuntat. De moment insisteixo en la idea que el DT ha de facilitar la feina de l'equip, aportant aquells recursos que són necessaris pel seu funcionament, mentre que no ha de jutjar el que faci l'entrenador de torn. No podem fer ballar la guillotina damunt dels caps dels esportistes ni dels tècnics.

Un darrer apunt. Aquest tipus de situacions (les reunions improvisades al passadís, posar el dubte l'actitud dels esportistes o tenir una relació amb els esportistes "pontejant" al tècnic) no és patrimoni de clubs petits o clubs grans, de clubs de base o de clubs professionals, sinó que són maneres de funcionar que podem veure a tort i a dret per tot arreu on trobem un club o una associació.

A LA PUTA PARRA

Dubtava si posar un títol, un xic groller, però molt explícit i comú en el món de que estem al voltant de la trentena.

El diumenge vaig anar al Palau Blaugrana... a veure handbol. Jugaven el FC Barcelona Borges contra Ademar León, en la final per assolir la Copa Asobal. Esperava que el Barça, amb el factor de pista a favor, sabria imposar el seu joc treballat en defensa i ràpid en les transicions.

El partit ha transcorregut segons el guió que més l'interessava a l'Ademar. Molts pocs gols del Barça en la primera part (crec que només 10), i encert rotund en l'atac durant tot el partit de l'equip visitant, portant el ritme de joc.

Però el que més m'ha cridat l'atenció és que el Barça ha estat en tot moment out del partit. On el jugadors de l'Ademar recuperaven pilotes rebotades en aturades de Kasper o de Barrufet, els jugadors del Barça arribaven un segon tard. On uns estaven aprofitant al màxim les oportunitats de disparar i marcar superant la defensa i el porter, els altres estavellaven les pilotes al pal o anaven directament fora.

En qualsevol cas, el Barça ha estat espès. Un joc ensopidet durant els 60 minuts, pràcticament cap contraatac reeixit i a més a més la sensació que perdien quantitats inimaginables d'energies en les queixes. M'he fixat que sobretot els dos porters són els que més s'han queixat, així com el tècnic, en Manolo Cadenas.

En unes de les moltes situacions, Kasper es queixava i mentre els jugadors han aprofitat per treure ràpidament un cop franc i fer-li gol. Tinc la sensació d'haver respirat un ambient molt futbolero en un esport que creia que compartia més respecte per l'àrbitre i pel reglament, com acostuma a passar en el bàsquet o en el rugby.

Les queixes no han ajudat gens al Barça a ficar-se en el partit. Les queixes, de fet, els han mantingut en l'espessor del seu joc, o l'han espessit encara més. Això i un plantejament similar de l'Ademar al que va fer en defensa el Ciudad Real, col·locant un home en defensa individual sobre Lazlo Nagy, un dels màxims referents del Barça Borges, sobretot si no pot comptar amb Iker Romero.

Per acabar-ho d'adobar, en declaracions al TV3 d'Enric Masip, secretari tècnic de la secció, comenta que no entén com l'equip ha donat una impressió tant pobre. Desqualifica obertament el treball de l'equip i afegeix que en el temps en que ell jugava, mai es donava un partit per perdut. Així, a més a més de posar en entredit la professionalitat de l'equip, posa com a referent per la secció el que es va fer quan ell jugava. En propers escrits abordaré aquest assumpte de la direcció tècnica, i com el rol d'ex-jugador "contamina" el seu treball com responsable tècnic.

Si bé és cert que l'equip no ha estat bé, que el joc ha estat molt espès i que les queixes han ennuvolat encara més les pobres perspectives sobre la victòria, no calia sinó culpabilitzar als jugadors com si fossin nens petits. Però això queda per una altra ocasió...

dilluns, de desembre 22, 2008

L'ENTRENADOR VENUT

El meu temps sense entrenar m'està portant a diferents pistes a veure sèniors. En aquestes visites aprofito per reactivar vells contactes amb dirigents, esportistes i també entrenadors.

En quan al que veig durant el temps de joc, em quedo una mica embadalit. He triat el tema de l'entrenador venut per posar algunes evidències de com els entrenadors, per molt que no ho sembli, van a remolc dels passos que donen els jugadors.

En altres textos he escrit que la relació entre entrenador i jugadors ha de ser complementària, és a dir, cal que hi hagi una diferenciació podríem dir jeràrquica entre ells sense que en cap moment arribi a confondre's qui està per damunt. Ara bé, això no s'aconsegueix d'un dia per un altre. Sovint els entrenadores flirtegen amb relacions simètriques, és a dir, relacions que comunicativament tendeixen a posar-los en el mateix nivell dels jugadors.

Però quan parlo de l'entrenador venut em refereixo a aquella persona que amb la seva manera de comunicar-se està posant en evidència que s'està col·locant per sota del jugador, que amb la seva manera d'expressar-se controla les decisions de l'entrenador.

Aquest darrer cap de setmana he vist dos exemples. El primer és quan en un partit l'entrenador canvia un jugador, pels indicis que vaig poder percebre un dels anotadors de l'equip, i tant bon punt l'asseu aquest comença a renegar. Xuta una ampolla de plàstic, comença a remugar mentre busca la samarreta d'escalfament, i així passa uns 10 o 15 segons. Un cop assegut a la banqueta, algun company li diu alguna cosa. Això no fa més que empipar-lo més encara, i aleshores l'entrenador s'acosta, i deixant la pista a la seva esquena, comença a xerrar amb ell.

La interacció entre ells dos dura mig minut com a màxim. En termes comunicatius, l'entrenador ha percebut el missatge que el jugador volia dipositar: estic disconforme. Però en fer-li cas, en el moment que hi va a enraonar, l'entrenador es posa per sota del jugador i la complementarietat no la marca l'entrenador, tal com ell la vol, sinó que la marca el jugador. Es tracta d'una situació clara i meridiana: un jugador, fent ús de la seva teatralitat, actua el seu disgust i l'entrenador cau de quatre potes. Per mi l'entrenador es rebaixa en fer-li cas a la seva reacció infantil i immadura, reforçant així aquest aspecte de la seva personalitat i per tant també el rol que està decidint actuar. Això no li portarà més que més maldecaps aquell mateix partit o en el futur immediat.

Ja fa temps que aquest tipus de reaccions no els dono cap mena d'importància. No mereix la meva atenció, a no ser que senti que per exemple comença a queixar-se als àrbitres un cop assegut o bé que està dient-me alguna cosa, per que jo la senti. En aquests casos seria adient dir-li que no volem sentir queixes als àrbitres o bé dir-li que durant el partit no és moment de parlar d'allò.

Un altre cas que també vaig veure el cap de setmana. Una picabaralla entre dos jugadors del mateix equip, que tracten d'aclarir una situació i estan enraonant amb un to alt al mig de la pista, gesticulant també. L'entrenador s'acosta a la taula d'anotador i comença a dir: "Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps!" S'ha vist de manera clara que l'entrenador estava amoïnat per la discussió que estaven tenint tots dos jugadors, i enlloc de mirar si la resolien ells mateixos o demanant-los que s'acostessin a la banda mentre es tiraven tirs lliures, actua en funció dels jugadors i anticipa la possible resolució del conflicte entre ells cridant-los a l'ordre.

En aquest segons cas l'entrenador es preocupa dels jugadors, negant-los la possibilitat de posar-se d'acord i temperar els ànims. Tots dos estaven defensant enèrgicament la seva postura, però això no vol dir que calgui frenar-los. L'entrenador s'ha venut a la idea de que els esportistes no podrien resoldre, llimar aquell conflicte, i consumeix un temps mort per que la cosa no vagi més enllà.

Tant en aquest cas com en el primer, l'entrenador es ven al impuls dels seus jugadors, que amb les seves expressions fan actuar als entrenadors massa pendents d'aspectes que els esportistes han d'aprendre a manegar ells mateixos (estar empipats, entendre's entre ells). Però també estan venuts, a banda dels seus jugadors, que són els que marquen un seguit dels seus passos, a una idea de la direcció de grups que no els funcionarà ja que els col·loca sistemàticament per sota en la relació amb els esportistes, oferint-los de dura la paella del partit pel mànec.

dimecres, de desembre 17, 2008

BUIT DE PODER

El buit de poder és un fet que, de tant acostumant, passa desapercebut a la majoria de clubs.

Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.

Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.

Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.

De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.

És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.

Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.

dimecres, de desembre 03, 2008

DONDE MANDA CAPITÁN, NO MANDA MARINERO

El culebrot de l'Espanyol acaba en comiat del tècnic i ràpida contractació. Podríem apel·lar a allò que "el rei ha mort; llarga vida al rei!" per desitjar-li millor sort a Mané, substitut de Márquez.

Fa unes setmanes vaig sentir que li demanaven en roda de premsa a Márquez per qui decidia qui tirava els penaltis a l'equip. Era el 4 de novembre, i les seves declaracions van ser aquestes: "Lo importante es provocarlos y luego ya veremos quién los tira. Si le digo a Tamudo que lo tire, lo hará porque tiene casta". En un tall de televisió que vaig poder sentir de seguida va proseguir, envalentonat, que ell ho decidia... per en un segon canviar-li la cara completament i dir obertament alguna cosa així com: "Qué va, yo no pinto nada".

És simptomàtic que l'entrenador espanyolista digui davant els periodistes que no pinta res. I és ben cert que allà on mana capità, no manen els mariners. Però si es dona el cas que els mariners manen més que el capità, aleshores el capità te les hores comptades... el botaran els mateixos mariners o bé algú de fora.

Però hi ha un detall important a tenir en compte: els mariners poden manar només si el capità desocupa el seu rol i els permet decidir a ells, els "autoritza" a fer la seva feina mentre ell deixa de fer-la. Sembla de calaix que si un jugador falla penaltis o en el bàsquet tirs lliures, l'entrenador pugui designar algú altre per llençar-los. I aquí no hi ha espai per "donar confiança" ningú: es tracta de ficar la piloteta, i res millor que comptar amb els que demostren estar en millor forma.

Si Tamudo i altres pesos pesants del vestidor prenien aquest tipus de decisions tècniques, l'estada de l'entrenador tenia data de caducitat. Ara Márquez s'acomiada després d'11 jornades de lliga i es retira del pla mediàtic... probablement fins que d'aquí mig any li proposin portar el filial o entrar de nou a l'organigrama tècnic del club, com es fa amb la gent de la casa. Però potser encara el veurem, al seu doble del Crackòvia, durant algunes setmanes més, i seguirem pensant si en la realitat estava tant venut com en la ficció...