ERRORS EN LA FORMACIÓ

Darrerament algunes persones m'ha demanat consell sobre formació per entrenadors, tant pel que fa a la vessant de la formació de l'entrenador (en les diverses fórmules en que es pot plantejar, de les quals jo sóc un fervent entusiasta de la supervisió) com també per la formació de formadors (és a dir, sobre els cursos d'entrenador).

Estic en un moment professional on accepto aquells projectes que em semblen engrescadors i descarto els que no en fan en pes. Crec que això és important pel meu desenvolupament: les decisions que prenem és allò que et fa a tu mateix, allò que acceptes com també allò que rebutges. Tanmateix com m'ha passat ara fa uns mesos desestimant alguns projectes sènior.

Com també quan em dono un temps sense fer de Director Tècnic (i al mateix temps m'ajuda a prendre perspectiva i parlar amb detall de diferents assumptes relacionats), ara que fa uns mesos que no dono cap curs, clínic o seminari per entrenadors i puc pensar en alguns temes imprescindibles per la formació. Per això titulo així aquest article.

No he pensat en un desenvolupament sistemàtic, sinó en 7 o 8 temes que mencionaré i que consideraré errors que podem evitar en la formació d'entrenador, i que segurament tenen lectures similars quan parlem de formació de jugadors o de dirigents.

Pensar que presentar-te com a model interessarà als altres. És habitual donar per fet que la gent que va a un curs va a escoltar-te a tu, a sentir les teves "batalletes". Amb el meu equip faig això..., els meus equips defensen així..., etc. Així es com el professor el presenta davant els alumnes com model de fer les coses, quan el que realment necessita un entrenador jove és trobar la seva manera d'entrenar. Una estratègia de formació que considero imprescindible és demanar a què venen els alumnes, què els interessa. No donem per suposat a què venen, si us plau: demanem-los què volen, què busquen.

Esperar que els alumnes voldran seguir la classe sense posar "pegues". Segueix de la idea anterior que si els expliquem segons quines coses (la nostra vida), potser els alumnes no atenen, es distreuen, xerren entre ells. A més a més, encara que enfoquem la classe en allò que els pot interessar, sempre hi haurà algú que no li semblarà bé, que prendrà el rol de sabotejador. Passa en tots els grups, i en els de formació allò interessant és analitzar les resistències per entrar en la tasca com material grupal que els ajudarà a guaitar també, millor, el funcionament dels grups que ells entrenen.

Pensar que estaran sempre al 100%. L'atenció fluctua, per molt que allò que escoltin els agradi. Convé planificar les pauses, demanar-los quan els sembla millor fer-les. Forma part de la tasca del formador assumir que no sempre s'està fresc, i poder introduir activitats disteses (com jocs o dinàmiques de grup) en moment que hi ha força cansament. Aquesta és una manera de vigoritzar el grup, de mirar de donar-los una empenteta per tirar endavant en un matí massa llarg o en una tarda que es fa eterna. Un formador que no assumeix que hi ha moments de cansament caurà segurament en la desesperació, o desesperarà als alumnes amb la seva exigència constant i infalible.

Comunicar-los que hi ha actituds que ens molesten. Hi ha actituds que no hem de dir si ens molesten més o menys, o si ens agraden, sinó simplement enunciar una norma: "mentre explico la lliçó no es pot parlar". Si en canvi parlem en termes de que "em toca molt els nassos que algú parli mentre explico", indirectament els estem dient com ens poden tocar els nassos. En un cas posem la Norma per davant; en l'altre ens posem nosaltres, i els posem a l'abast poder-nos "desmoralitzar", entrar en l'estira i arronsa de qui porta la paella pel mànec, de qui té el poder per molestar a qui.

Dir-los que fan malament les coses. Tot plegat, dins de la manera de donar-los classe, hem de parar atenció a no deixar per estúpid a cap alumne. És habitual que molts professors entrin a estigmatitzar l'alumne, dient si no és tontet o alguna cosa per l'estil, quan hauria de treballar per a que aquella persona pugui canviar el seu rol (si ho desitja). No es tracta, aleshores, de si fan les coses bé o no (un entrenador novell no té per què saber fer d'entrenador), sinó de si estan començant a trobar un mètode de treball que els resulta còmode per la seva activitat com entrenadors. Si comencen, d'alguna manera, a entendre d'allò.

Confondre i barrejar diferents nivells o tipus lògics. La "classe" dels professors és diferent a la "classe" dels alumnes, tot i que comparteixin el mateix espai, l'aula o la pista, depèn dels casos. L'entrenador és un tipus lògic diferent i per damunt jeràrquicament que el jugador, i per això mateix convé no barrejar-los. El binomi entrenador-jugador, i també el professor-alumne, indiquen nivells lògics diferents. Un alumne d'un grup que al mateix temps dona la lliçó als seus companys infringeix aquesta separació de tipus lògic, i desencadena una sèrie de problemes i recels segurs dins del grup, així com dona una molt pobre imatge de l'organització.

En resum, considero que la pregunta de què els interessa als alumnes és bàsica i fonamental per qualsevol formador que vulgui fer bé la seva feina. Durant molt de temps fer bé la feina ha estat entès com seguir el programa de l'assignatura, i examinar al final als alumnes, per veure si ho han entès. Hem de donar un pas endavant en això, jugadors i alumnes ho necessiten, i al cap i a la fi tots sortirem guanyant: millors resultats, tothom més satisfet. I sobretot més ganes d'aprendre tots plegats (1) a partir de veure què i com ens interessa aprendre, tot (2) assumint i treballant les dificultats "naturals" de qualsevol procés d'aprenentatge (expressades amb l'avorriment, la fatiga, el xiuxiueig), (3) analitzant els rols que apareixen en el grup, (4) mantenint de manera clara els nivells lògics que donen coherència i claredat a l'activitat i als rols d'aquells que hi participem.