EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dissabte, de març 28, 2009

LA RELACIÓ AMB LA NORMA

Fa poques setmanes la meva supervisora em va dir que això de fer d'àrbitre, d'aplicar la norma, era un rol molt transferencial. Això vol dir que la gent es movilitza molt a nivell emocional amb aquest rol. És a dir, que a través de la seva relació amb tu (que com àrbitre ets qui aplica la norma) aquella persona parla, expressa i assenyala molts aspectes de la seva persona.

La norma és, per definició, un límit que acceptem per poder dur a terme alguna activitat. En el cas de l'esport, aquests límits figuren al reglament i tothom, encara que desconegui la norma, està obligat a complir-lo si participa del partit.

Avui he viscut una situació insòlita. En el interval entre el tercer i quart període d'un partit de cadet masculí nivell C-1 un dels dos equips s'ha negat a signar les sortides. El capità i el delegat han dit que no ho farien aleshores, que s'esperarien al final de període. Jo els he dit que no es podia començar el període sense la signatura conforme a les sortides. Així, negant-se a continuar el partit, és com hem posat punt final al partit.

En partit havia estat força travat fins aquell moment. Moltes faltes en el rebot per mans a l'esquena i per picar el braç d'un rival en la lluita pel rebot. Eren faltes ben evidents, però que han portat a que el joc es fes espès. Els jugadors visitants s'estranyaven de que assenyalés aquestes faltes, com que els recordés als tirs lliures que es fiquessin la samarreta per dins. El delegat de l'equip visitant, que ha estat el que ha renunciat a continuar el partit, deia que "per ser més grossos no havien de fer més faltes". Per ser més grossos no, però per empènyer si.

Després de les advertències oportunes per tocar la pilota després de cistella, per simular o exagerar contactes i per protestes reiterades, he hagut d'aplicar allò que diu en reglament. Després d'advertir, has de sancionar amb falta tècnica aquelles accions que veus que són mereixedores. Entre les tècniques i les faltes personals, sense oblidar una norma que sovint els àrbitres es prenen a la lleugera (els tres segons), l'afició visitant s'ha enfurismat i ha començat a carregar contra mi. Insults, bromes i al final anar-me seguint per la banda del camp han estat algunes de les seves mesures per mirar de fer canviar el meu criteri.

Parlant amb la meva companya en arribar a casa a dinar, ella m'ha dit una frase que em sembla clau per entendre tot això: "Si els altres caps de setmana no els assenyalen els tres segons o les faltes tècniques, és clar que s'enfadaran amb tu, no tant per què no ho siguin, sinó per que no els assenyalen normalment".

Així, el drama dels àrbitres com jo mateix, d'aquells que ens prenem cada partit seriosament i apliquem el reglament al peu de la lletra i sense concessions, és que s'enfadin amb nosaltres. Així és com la gent entorn del partit s'anima a dir-nos que xiulem malament, quan el que realment passa és que apliquem un reglament de manera íntegra i que alguns entrenadors, jugadors i també públic no coneixen prou bé, ja que no s'aplica amb rigor en cadascun dels partits, sigui la categoria que sigui.

divendres, de març 27, 2009

INCONSTÀNCIA, INCONSCIÈNCIA, INCONTINÈNCIA

Com altres vegades em poso a fer un breu llistat de qualitats que han de lluir els entrenadors. Penso que hi ha tres qualitats que un entrenador ha de poder manegar: la constància en el seu enquadrament de treball, la consciència sobre ell mateix i allò que li passa, i la continència del seu discurs.

Tinc algunes llibretetes en les que apunto aspectes que se m'acudeixen durant el dia. Idees per un clínic, els comptes per l'hipoteca, un llistat de llibres que vull llegir-me. No m'he acostumat a prendre'n nota amb el mòbil, de tot això, encara que tingui software Windows Mobile.

Avui estava fent una ullada a una d'aquestes llibretetes i m'ha aparegut algunes "perles". Són frases que vaig sentir a un entrenador al mes de gener del 2008, i que han donat peu a altres reflexions. Jo li dic, carinyosament, entrenador Z, i és un personatge que apareix sovint en un llibre que he titulat Quin món deixem als que venen? Escrits de pedagogia, política i civisme.

Ara me n'adono que m'he deixat algunes frases molt bones, i en rellegir-les de seguida m'ha suggerit el títol d'aquest post. Relaciono algunes frases de l'entrenador Z amb les qualitats que he assenyalat com bàsiques per l'entrenador:

La constància. Aquesta és una gran virtut dels entrenadors. Els tècnics hem de ser un exemple de regularitat. Per alts i baixos ja tenim als jugadors; nosaltres hem de ser com un rellotge suís. En la mesura que els jugadors aprenen què poden esperar de nosaltres, els estem ensenyant el camí de la manera com relacionar-se amb nosaltres.

Ser constant és demostra dient: "El dissabte, si fem el que hem estat assajant aquesta setmana, guanyarem". La constància entre allò que hem fet durant la setmana i allò que esperem dels jugadors en el partit certifica la nostra professionalitat.

L'entrenador Z addueix: "El domingo tenemos que ganar sí o sí, pero tranquilamente". Aleshores és obligatori guanyar? Podem obligar i al mateix temps dir que ho poden fer tranquil·lament? I quin lligam hi ha entre el treball fet i el que podem fer que passi? On apareix aquest nexe?

La consciència. Es demostra consciència d'un mateix sent curós del que fem, de no donar passos en fals. Hi ha entrenadors que es retraten amb un "arranque" que han tingut, i queden en evidència davant de tothom per la resta de la temporada.

La credibilitat que tenim com entrenadors depèn de petits detalls, de donar senyals suficients que som allà pendents del que passa i organitzant el joc, però sense perdre els papers.

Per la seva banda l'entrenador Z ens anticipa: "Vamos a ganar seguro". Pretendre ser omniscient i preveure, assegurar què és el que passarà pot fer pensar als altres que som bojos. Massa convenciment pot arribar a fer-nos por. No podem arriscar-nos i dir això que diu l'entrenador Z. És absurd, arriscat i fruit d'una profunda i malaltissa inconsciència. Aquest convenciment pot indicar que estem desconnectats del que passa, que no som capaços de llegir entre línies el món que ens envolta i actuem sense cenyir-nos als fets, només pensant en il·lusions.

La continència. Finalment la continència. Davant dels acalorats retrets de polítics i els judicis precipitats d'educadors de pa sucat amb oli, els entrenadors esportius tenim el repte de no parlar pels descosits ni dir-la grossa.

A l'entrenador Z se li acut dir: "Me voy a cagar en...". Una bonica medalla que penjar-se a la jaqueta, un insult que serveix de tub d'escapament però que no té cap funcionalitat volguda. A què respon tal enunciat? Simplement a deixar-nos endur per la falta de consciència d'un mateix, mostrant la nostra inconstància i fent ús d'una temible incontinència verbal.

dimarts, de març 24, 2009

BARÇA-TAU

Falten escassos 10 minuts per que comenci la eliminatòria entre el Barça i el TAU. Tinc el pressentiment, si es pot dir així, que serà una eliminatòria molt emocionant.

Però com barcelonista moderat que sóc (ja fa molts anys que vaig deixar d'anar al Camp Nou), tinc seriosos dubtes que el Barça pugui desmuntar l'arquitectura infernal del TAU d'Ivanovic.

La història de Xavi pascual amb el TAU com rival no és gaire engrescadora: escombrats a la final de la temporada passada, van perdre aquest any a la Lliga al Palau, eliminats a la Copa. Ja fos Spalijha l'any passat o Ivanovic aquest, la màquina de fer bàsquet del baskonia segueix impossible pel tècnic català.

Molt hauran de canviar les coses. El millor que podria passar, per l'aficionat sense gaire lligam emocional, seria una victòria a domicili a cadascun de les dues visites.

Penso que el Barça, després de la desfeta a Manresa i de veure la lliçó de bàsquet del TAU davant la Penya, no serà capaç de guanyar tots dos partits a Barcelona. El meu pronòstic és que la sèrie s'anirà a 5 partits, i que si arriba fins allà se l'endurà el Barça. Si és més curta tinc la sensació que se l'endurà el TAU.

Claus de la sèrie pel Barça:
1. Defensa de Pete Mickael.
2. Equilibri joc interior i exterior en atac.
3. Aturar les transicions del TAU.

Claus de la sèrie del TAU:
1. Defensa de Fran Vázquez.
2. Carregar de faltes els pivots del Barça.
3. Punts dels bases (Prigioni i Ilievski), més "anotadors" que Sada i Lakovic (encara fora de forma).

dissabte, de març 21, 2009

LA GRAPA EN EL BÀSQUET FEMENÍ

Fa un parell de dies Barack Obama va haver de disculpar-se després d'unes declaracions poc afortunades. En el late show de Jay Reno (crec que aquest és el seu nom), quan li van demanar si sabia jugar a bitlles, va explicar quina marca havia fet i de seguida va fer la broma que era una marca per anar als jocs paralímpics. Allà va fer una relliscada, i es va sortir del discurs políticament correcte.

Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".

Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.

Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.

"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.

Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).

Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).

De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.

dimarts, de març 17, 2009

ESPERAR EL TEU MOMENT

Ahir estava entrenant un grup d'infantils i els vaig insistir, més del que tenia pensat en un primer moment, en una idea bàsica pel joc ordenat: "Espereu el vostre moment".

Jugàvem una arribada de contraatac amb la pilota per la banda, el carril central lliure per arribar en carrera i tallar fins a sota de l'anella, per després continuar-ho aclarint la zona i permetent un nou tall, ara des del costat feble. Una experiència d'arribar jugant que és el segons cop que els portava a aquest grup.

La generació de bàsquet And1 ja fa temps que corre pels patis d'escola i també pels clubs. És inevitable que els jugadors avui en dia vesteixin samarretes de Paul Pierce o Chris Paul. Aquest darrer, de la mateixa manera que Tony Parker, són jugadors d'1x1 per definició, i tenen unes habilitats estupendes.

Això està molt bé. Bases ofensius i anotadors sempre seran benvinguts. El bàsquet modern és així. Però també necessitem que tots els jugadors siguin capaços de jugar amb pausa també, i això implica necessàriament estar quiets en algun moment del joc. Fixar el seu defensor és una de les missions imprescindibles que cal que compleixin els jugadors sense pilota, i no crec que s'insisteixi prou en els entrenaments. Una pausa dinàmica, vull dir. Mirant la pilota, fent ajudes ofensives en les penetracions, anant al rebot. O bé esperant per aparèixer i poder jugar l'1x1.

Hi ha tendència a pensar en termes de col·laboració o bé amb passada, o bé amb bloqueigs, però no tant en termes de fixar l'aparellament defensiu. I és una de la premisses més importants per un bon joc d'equip, en la mesura que jo penso que les aclarides són "el" fonament bàsic del joc col·lectiu, el principi organitzador, en iniciació als esports col·lectius.

Em trobo en un moment professional en que he hagut d'aturar-me. Picava algunes portes però no sabia si em volien cridar per treballar amb mi, o no. Quedar-me quiet ha estat un canvi, un posar-me en marxa, encara que soni estrany. Estava sempre fent el mateix, i si sempre demanes però no t'ho demanen, el que estàs fent és ocupar un rol poc lluït, gens interessant.

He vist com aquest canvi de no trucar més a aquells que no em truquen està funcionant. Ara m'estan telefonant d'altres llocs per oferir-me feina, i m'estic permetent demanar feina a altres llocs més interessants i prestigiosos que fins ara. Com a mínim no estableixo una relació de demanar i demanar. A la Universitat de Barcelona, per exemple. Els proposo algunes activitats i volen comptar amb mi. A més a més ara trobo més llocs que, directament, m'ofereixen feina sense jo oferir-me. Podríem dir que "estic esperant el meu moment", és a dir, que espero que en truquin i em demanin què faig i si els puc ajudar (faig el meu 1x1 amb el client).

Fet aquest breu apunt autobiogràfic, seguiré amb el que anava dient. Els jugadors han de poder quedar-se quiets un moment, respectar un ordre en els talls (una norma dins del joc), per després poder aparèixer i demanar la pilota. Massa jugadors demanen massa sovint la pilota. I el que convé, com també en altres àmbits de la vida, és esperar el teu moment. Hi ha un timing que cal respectar, i si ho fem tot lliga, tot es sincronitza molt més bé.

dilluns, de març 09, 2009

CANVIS D'HANDBOL, ENTRE UN RECURS I UN ABÚS

De vegades als entrenaments, quan organitzo alguna situació de 3x3x3 o bé 4x4x4, i hi ha excedent de jugadors, els dic que ells mateixos facin "canvis d'handbol". Darrerament m'he fixat que més entrenadors ACB, i també de sèniors en generals, s'han abonat a aquesta pràctica. Hi ha diferents lògiques per fer-los:

Defensor per atacant. És el més comú. Posem algun especialista defensiu per tal de robar alguna pilota o capturar algun preuat rebot en la recta final del partit.

Temps per organitzar-nos. Opció interessant. El canvi en si no és el que importa, el que "guanyem" és el temps mentre es fa. Mancats de temps morts, o guardant-los pels instants finals, alguns entrenadors que esperen la pressió del rival després de bàsquet fan algun canvi per mirar de donar temps a "veure" quina defensa ens faran (pressió, traps, etc.). També podem llegir-ho com l'oportunitat de la defensa per col·locar millor les seves peces.

Canvis estratègics que busquen la resposta del rival. Posar en atac quatre petits i en defensa posar de nou dos interiors.

Totes aquestes diferents lògiques se li haurien de sumar altres exemples i possibilitats. Però un tema que m'amoïna és com aquest recurs que, de manera puntual, ens pot ajudar a treure algun petit avantatge, pot convertir-se en una situació contraproduent pels nostres jugadors.

Penso que els entrenador hem de complir amb un requisit bàsic. Cal que donem una sensació de continuïtat al joc del nostre equip, i totes aquestes interrupcions correm el risc que descol·loquin als nostres jugadors. La idea de holding (o "sostén") de Winnicott ens ajuda a entendre el tipus de relació que cal establir, no només amb els infants, sinó també amb els esportistes.

Winnicott proposa que el cuidador que enfronta la tasca de tenir curs d'un infant ha de vetllar no només pel benestar físic, sinó també emocional de l'infant. Un carrusel de canvis tenen conseqüències en el estat d'atenció i concentració dels jugadors. Entrar, sortir, entrar, sortir... Un no parar que situa al jugador en situacions no dramàtiques d'estrès, però sense que es pugui arribar a sentir còmode en el flux del joc.

Quan apostem per una determinada defensa o per un cinc, és interessant poder donar-los continuïtat. Sinó estem fent un parèntesi, i els estem dient: "Tu serveixes per defensar" o bé "Tu serveixes per atacar, no et desgastis amb faltes".

Un exemple interessant en quan al canvi de rol crec que és el de Navarro després del seu pas per l'NBA. Físicament està millor que altres anys, i a més a més demostra que, sense arribar al nivell de Basile o Grimau, pot donar un bon rendiment defensiu. És interessant que Pascual li pugui donar continuïtat en el joc, ja sigui en finals ajustats, fent-lo servir tant en defensa com en atac. Una altra cosa és que Pascual ho faci, però el rendiment defensiu de Navarro ha millorat respecte altres temporades de manera palesa.

Un jugador pel que apostem pel seu rendiment a les dues cistelles és un jugador que, a la llarga, ens respondrà millor quan l'equip ho necessiti i el posem a pista. La continuïtat que li puguem donar en moments àlgids dels partit marcarà també l'evolució futura de l'esportista, gràcies a la sensació de que els "sostenim" i aguantem a pista mentre treballin al límit. Sinó sempre podran "escaquejar-se" de la defensa, com si fos alguna cosa que no els toqués.

dilluns, de març 02, 2009

ES VEIA VENIR

Ho sento. Trigaré uns dies en parlar dels temes que vaig prometre tractar. Però és que es veia venir.

El Barça ha passat de 12 a 4 punts de diferència amb els seus perseguidors, el seu arxienemic i nèmesi (com en els còmics), el Reial Madrid.

Ho avançava el dia 7 de febrer, és a dir, fa poques setmanes. No havia hagut sotracs importants de joc però el discurs ja indicava que es podia estar jugant amb foc. Cito el meu article Oscil·lacions en el nivell de joc:

Guardiola mesura molt que l'èxtasi col·lectiu no envaeixi l'equip. Però
inevitablement els banys de realisme que dona cada setmana a l'equip comporten,
de vegades, que l'equip no surti a arrasar sinó a salvar l'expedient. I té tant
a veure el llenguatge que empra de manera quotidiana, com també el plantejament
de les rotacions.

Dic banys de realisme quan realment, el que jo diria, és que
"punxen" una mica l'equip. El desinflen. I això es nota d'una manera o una altra
en els partits.

El cert és que tanta prudència, tant anar poc a poc, ha acabat afectant l'equip. Ja no es tracta de fer confiança als jugadors, sinó que els jugadors s'han descol·locat de tal manera que ara l'equip va en caiguda lliure. M'agradaria dir que es refaran en un tres i no res, però el Madrid prem l'accelerador de fa més de dos mesos a la lliga, i els últims entrebancs blaugranes fan pensar que la lliga perilla.

I perilla sobretot per que el Barça, amb això de portar UNICEF a la samarreta, sembla estar fent d'ONG dels equips necessitats. De tant bé que anaven, es va desfermar la "generositat" i van donar una empenta al cuer, l'Espanyol, per sortir del pou. I ara arriba el torn de l'Atlètic de Madrid, que acabava d'entrenador nou tècnic.

Entre els comentaris de Guardiola que desinflen al més trempat dels futbolistes de la plantilla, i l'actitud de deixar aixecar el cap al rival enlloc d'esclafar-los. Com sinó s'entén acabar perdent 4-3 al Calderón després de començar el partit i encarar-lo amb un 0-2? Això vol dir un parcial en contra de 4-1!

Fa uns dies sentia per la ràdio, crec que era a Els millors anys de la nostra vida, una entrevista amb l'entrenador de porters de Van Gaal mentre va estar al Barça. Va ser just després de la pífia de Valdés contra l'Espanyol, amb el segon gol de "lo Pelat". Hoek, crec que així s'escrivia el cognom, deia que Valdès era un gran porter, que mereixia estar entre els tres porters de la selecció, que havia millorat el seu joc (es referia a com la juga amb el peu?) i que els errors dels porters sempre són més notoris. Deia que si tens dos ocasions de tocar la pilota, i en una estàs malament i et marquen, que és el 50 %. Ja té raó. Però el que cal es jugar bé, i no cometre aquests errors de pati de col·legi.

Diumenge al Calderón va cantar Márquez en la cobertura i Puyol en el tall, i també Henry placant a l'àrea a un jugador "colchonero". Però hi va haver més errors. I a mesura que es sumen i, a més a més, no es solucionen, puja la nòmina de riscos per deixar escapar la lliga.