CANVIS D'HANDBOL, ENTRE UN RECURS I UN ABÚS

De vegades als entrenaments, quan organitzo alguna situació de 3x3x3 o bé 4x4x4, i hi ha excedent de jugadors, els dic que ells mateixos facin "canvis d'handbol". Darrerament m'he fixat que més entrenadors ACB, i també de sèniors en generals, s'han abonat a aquesta pràctica. Hi ha diferents lògiques per fer-los:

Defensor per atacant. És el més comú. Posem algun especialista defensiu per tal de robar alguna pilota o capturar algun preuat rebot en la recta final del partit.

Temps per organitzar-nos. Opció interessant. El canvi en si no és el que importa, el que "guanyem" és el temps mentre es fa. Mancats de temps morts, o guardant-los pels instants finals, alguns entrenadors que esperen la pressió del rival després de bàsquet fan algun canvi per mirar de donar temps a "veure" quina defensa ens faran (pressió, traps, etc.). També podem llegir-ho com l'oportunitat de la defensa per col·locar millor les seves peces.

Canvis estratègics que busquen la resposta del rival. Posar en atac quatre petits i en defensa posar de nou dos interiors.

Totes aquestes diferents lògiques se li haurien de sumar altres exemples i possibilitats. Però un tema que m'amoïna és com aquest recurs que, de manera puntual, ens pot ajudar a treure algun petit avantatge, pot convertir-se en una situació contraproduent pels nostres jugadors.

Penso que els entrenador hem de complir amb un requisit bàsic. Cal que donem una sensació de continuïtat al joc del nostre equip, i totes aquestes interrupcions correm el risc que descol·loquin als nostres jugadors. La idea de holding (o "sostén") de Winnicott ens ajuda a entendre el tipus de relació que cal establir, no només amb els infants, sinó també amb els esportistes.

Winnicott proposa que el cuidador que enfronta la tasca de tenir curs d'un infant ha de vetllar no només pel benestar físic, sinó també emocional de l'infant. Un carrusel de canvis tenen conseqüències en el estat d'atenció i concentració dels jugadors. Entrar, sortir, entrar, sortir... Un no parar que situa al jugador en situacions no dramàtiques d'estrès, però sense que es pugui arribar a sentir còmode en el flux del joc.

Quan apostem per una determinada defensa o per un cinc, és interessant poder donar-los continuïtat. Sinó estem fent un parèntesi, i els estem dient: "Tu serveixes per defensar" o bé "Tu serveixes per atacar, no et desgastis amb faltes".

Un exemple interessant en quan al canvi de rol crec que és el de Navarro després del seu pas per l'NBA. Físicament està millor que altres anys, i a més a més demostra que, sense arribar al nivell de Basile o Grimau, pot donar un bon rendiment defensiu. És interessant que Pascual li pugui donar continuïtat en el joc, ja sigui en finals ajustats, fent-lo servir tant en defensa com en atac. Una altra cosa és que Pascual ho faci, però el rendiment defensiu de Navarro ha millorat respecte altres temporades de manera palesa.

Un jugador pel que apostem pel seu rendiment a les dues cistelles és un jugador que, a la llarga, ens respondrà millor quan l'equip ho necessiti i el posem a pista. La continuïtat que li puguem donar en moments àlgids dels partit marcarà també l'evolució futura de l'esportista, gràcies a la sensació de que els "sostenim" i aguantem a pista mentre treballin al límit. Sinó sempre podran "escaquejar-se" de la defensa, com si fos alguna cosa que no els toqués.