LA GRAPA EN EL BÀSQUET FEMENÍ

Fa un parell de dies Barack Obama va haver de disculpar-se després d'unes declaracions poc afortunades. En el late show de Jay Reno (crec que aquest és el seu nom), quan li van demanar si sabia jugar a bitlles, va explicar quina marca havia fet i de seguida va fer la broma que era una marca per anar als jocs paralímpics. Allà va fer una relliscada, i es va sortir del discurs políticament correcte.

Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".

Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.

Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.

"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.

Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).

Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).

De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.