EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dilluns, d’abril 30, 2007

RAMON TRECET, UN PRECURSOR DE L'ANDRÉS MONTES

Poca gent de menys de 20 o 22 anys ha conegut el bàsquet amb els ulls i la parla de Ramon Trecet. Professional de les ones, expert en música amb programa propi i excel·lent narrador del bàsquet NBA, Trecet fa anys que no retransmet. Potser ara que tothom parla d'Andrés Montes algú el podria repescar: val la pena sentir-lo. O també per tapar el dol de la pre-jubilació del Pedro Barthe.

En el temps que no hi havia Canal +, TVE retrasmetia (rieu-vos dels horaris actuals de mantinada, ara els fan en directe, abans els feien a aquelles hores -o més tard- per que no es considerava el bàsquet NBA mereixedor del prime time) els partits amb la veu de Ramon Trecet. Eren moments màgics.

Dos moments que m'uneixen a Trecet. El primer, el concurs d'esmaixades que va guanyar el celtic Dee Brown inflant-se les seves Reebok The Pump. En Trecet ens dèia des del rigorós directe (els All Star eren una altra història) de manera deliciosament expressiva: "La marca de sabatilles es deu estar fregant les mans...!"

El segon, més recent, sentint-lo parlar en una taula rodona de periodisme i bàsquet a Vitòria, al mes de desembre del 2005, dins del Congrés Ibèric de Bàsquet. Un personatge antisistema, que diu les coses pel seu nom, menys "dulcificat" que en Montes, gens políticament correcte, i amb una capacitat verbal similar (jo fins i tot el considero millor narrador, no ja showman).

Ara té un blog en que parla desaforadament de futbol i de tots els esports. M'ha cridat l'atenció que parlés tant extensament de bàsquet NBA, però l'ocasió s'ho mereixia: Don Nelson, el mestre, té contra les cordes Avery Johnson, el deixeble, en la eliminatòria Mavericks-Warriors (1er a l'Oest contra 8è), amb un 3-1 a la sèrie de vuitens, per entendre'ns.

No se'm fa estrany compartir aquesta passió. Jo, com en Trecet, sóc adminador declarat dels Warriors dels 120 punts, els dels anys noranta i que van nomenar-se Run TMC (T de Tim Hardaway, M de Mitch Richmond i C de Chris Mullin), precursors del joc que ens meravella avui dels Phoenix Suns, i al mateix temps deudors dels Nuggets dels 80's. Don Nelson era l'entrenador, i malgrat haver estat un jugador ràcan i no gaire habilidós, que es diu que es posava cola a les mans per fer més creïbles les seves fintes de tir. Precissament per això, potser, per haver estat un jugador orfe de talent, ell ha construit equips que ataquen sense compassió. Com aquesta darrera versió dels seus ja clàssics Warriors dels noranta.

Penso que igual que hi ha una "generación plus", que han viscut el bàsquet a partir del sobrenoms que posa Montes i de la crònica en rosa de Daimiel, alguns hem tingut ls sort d'encarinyar-nos del bàsquet a través de Ramon Trecet. Sense ell el bàsquet, sense cap mena de dubte, no hagués estat el mateix per mi.

diumenge, d’abril 29, 2007

NO PAIN, NO GAIN

Aquesta dita s'aplicava raonablement bé a l'entrenament (ja fos físic o esportiu) fa algunes dècades: si no pateixes no millores. M'ha vingut al cap que és una fòrmula interessant, però anant una mica més enllà entenc que és aplicable també a l'entrenament psicològic.

Som sovint reacis als canvis en la nostra vida. No ens agrada canviar d'allò on ens sentim confortables i segurs a un estat desconegut, que no sabem si ens farà ser més feliços o ens portarà més mals de cap.

Els esportistes tenen, com qualsevol persona, resistències que els fan desistir de canviar. Són aspectes que donen per suposats, que estan incrustats en la seva manera de fer, ser o pensar, i que ells mateixos (o elles mateixes) es repeteixen que no poden canviar.

Podríem parlar de l'entern debat entre temperament i caràcter. Temperament s'entèn a un seguit de trets de la personalitat que tenen una base genètica i que, d'alguna forma, es considera que són més defícils de modificar. El caràcter és la formació de la personalitat a través de la cultura i de l'educació.

Aquesta diferenciació amaga una visió de la vida molt conservadora. No podem canviar segons quins trets de la personalitat per que tenen una base genètica. Crec que és un gran error dir això, ja que ens fa desistir de canviar situacions, reaccions, comportaments que poden beneficiar a l'esportista.

La primera clau, al meu entendre, és no pensar que hi hagi cap tret de la personalitat que es pugui modificar. La segona clau és considerar que qualsevol manifestació de la personalitat ocurreix en un context d'interacció, així que hem de tenir en compte com es relaciona aquella persona amb els altres.

La tercera clau és que, sota un prisma que (1) tot el que és la persona es pot canviar i que (2) el que canviem no són només trets individuals sinó maneres de relacionar-nos, podem aventurar-nos a dir que podrem fer-ho si la persona té desig i intenció decidida de fer-ho.

Canviar és sacrificar alguna cosa que som o hem estat per abraçar una nova condició, més plena i que ens ajuda a crèixer com a persones en el món. Quan un esportista comença a caminar aquest camí del canvi descobreix que per si mateix és capaç de donar-li la volta a situacions que creia que l'atenaçàven. Però és un camí que els esportistes han d'aprendre mica en mica i han de ser conscients que en el viatge, ells són els que prenen el timó i bufen a les veles, com el Baró de Münchausen que s'estirava de la coleta per treure's del fangar.

El Baró de Münchausen, a l'entendre de Paul Watzlawick, respresenta un bon exemple de l'esforç que resprenta "tirar d'un mateix" per tal de canviar i sortir endavant en les dificultats.

divendres, d’abril 27, 2007

EDUCAR LA MIRADA

"La educación debe [...] consagrarse a identificar la fuente de errores, ilusiones y cegueras."
- Edgar Morin

Tercera entrega de les inspiracions a partir de les meves reflexions amb l'Albert Taranilla. Aquest cop parlaré del tema que restava pendent: els entrenadors. Tractaré de diferenciar aquells que "canvien cromos" o juguen a moure peces d'escacs, d'aquells que eduquen la mirada dels esportistes. Potser podria ser una hipotètica (o potser no tant) tercera entrega de la relació entrenador-jugador (revisar la primera i la segona).

Parlàvem encarnissadament amb l'Albert de lideratge, de direcció de grups, de comunicació... i de cop i volta l'Albert em va demanar:
- I tu com treballes amb el teu equip?

L'Albert em feia una pregunta directe, de les que de vegades es deixen de fer. Era una pregunta audaç. No tenim moltes vegades el temps i la intimitat per demanar-nos, els uns als altres, com entrenem. Vaig donar-me compte que era del tipus de preguntes que, quan es fan, t'adones que és important, i que és vital contestar-la. I cal contestar-la : és a dir, constestar-la de cor i amb el convenciment d'aquelles idees que estructuren la teva manera de treballar.

Jo li vaig fer cinc cèntims de la meva manera de treballar. Algunes coses les coneixia. D'altres no n'havia sentit a parlar, o només de rebot. De cop i volta vaig dir-li, com a rèplica a allò que ell anomenava "entrenadors que canvien cromos". Jo li vaig dir:
- Hem d'educar la mirada dels esportistes.

De seguida vaig pensar: la mirada en clau tàctica, de pressa de decisió, sobretot en aquest aspecte. Però també en clau ètica. És a dir, un esportista que aprèn a mirar a allò que l'envolta i mirar-se (veure's) millor a ell/a mateix/a.

M'he alegrat molt de veure que en Joan-Carles Mèlich està convidat a les 4es Jornades del FIEP i 3es de Blanquerna del 24 de maig. Mèlich és un dels meus filòsofs de l'educació preferits. Sovint l'he llegit i de seguida vaig notar, mentre parlava amb l'Albert, que hi havia una connotació d'aquest autor en la meva expressió aparentment irreflexiva.

La mirada s'educa, entre altres elements, a partir de desenvolupar els següents trets:
  1. UNA MIRADA LLIURE DE JUDICI: alliberar-nos de la tirania del judici i escrutini constant a l'esportista. Si no els mirem en clau de demostrar-los si van bé o malament, ell podran mirar amb uns altres ulls.
  2. UNA MIRADA REVOLUCIONÀRIA: entrenar a partir d'una metodologia que faci protagonistes als jugadors, que deixi en un segon terme els anhels i cabòries de l'entrenador/a, i que descobreixi l'arrel de l'èxit i la satisfacció en els grups esportius. Lluitar per no veure'ls només com "cromos" dins d'una partida mental que portem al cap (i que ens porta de cap).
  3. UNA MIRADA PRÒPIA: ajudar als esportistes a descobrir el seu desig envers la pràctica esportiva, a redescobrir-lo si cal. Una mirada que es reconeix per les 4 P's: (pròpia) plaent, personal, privilegiada.
  • Plaent: que connecti amb allò que a l'esportista el fa gaudir, el fa sentir ple.
  • Personal: que és única, irrepetible i intransferible.
  • Privilegiada: contruir-la i arribar-hi et fa sentir especialment afortunat, orgullós i content.

No cal dir que la mirada nostre ajuda a construir la mirada de l'esportista. Si nosaltres tenim una mirada severa i clarament negativa (com un bon amic em recordava del seu entrenador), l'efecte en els nostres jugadors serà clar, diàfan, evident. Serem uns moralistes de pa sucat amb oli, uns traficants d'influències que els desanimarem a la més mínima. Per què ser ètic no vol dir pas educar en una certa doctrina o línia, sinó oferir una visió descriptiva dels fets i plantejar una elecció. Veure amb claredat les eleccions que prenem en el camí de la nostra vida és el fet més crucial per dirigir-les cada vegada d'una manera més i més plaent per nosaltres mateixos.

Hem d'escollir la mirada amb que mirem als nostres jugadors, i això és un pas clau per desenvolupar la nostra metodologia. Si volem que els jugadors desenvolupin una mirada pròpia cal confrontar-los a la realitat dels fets, no a una prolongació de la nostra visió utòpica i ideal, ni tampoc a la nostra visió derrotista. Hem de fer-los obrir els ulls al que hi ha: aleshores podran decidir que volen fer amb allò que han vist, decidiran de quina manera (i fins a quin punt) els incumbeix mantenir-ho o bé canviar-ho.

dilluns, d’abril 23, 2007

ELS JUGADORS QUINS ENTRENADORS VOLEN?

"Haz lo que puedas, con lo que tengas, donde estés".
- Theodor Roosevelt

Els jugadors han de ser partícips de l'estratègia de l'equip que, tot i ser dissenyada pels tècnics, han de conèixer, compendre i compartir. Aquesta és una premissa que jo assumeixo com natural per la direcció dels grups i que hem de desenvolupar en els nostres equips. Però quins entrenadors volen els esportistes?

La meva visió de l'entrenament està tenyida del que jo vull fer amb els meus equips, la manera com els vull coordinar però, al cap i a la fi, els equips volen (prefereixen) ser dirigits d'una manera o una altra.

En aquesta darrera temporada he vist alguns entrenadors fora de context, fent exigències (al club o bé als jugadors) com si estiguessin entrenant en alguna altra categoria. Però més que no entrenant en una altra categoria, demanant-li als seus jugadors les coses com si fossin de lògica fer-les. Em dona la sensació de que els entrenadors de vegades xoquem amb la realitat de que els nostres equips tenen assignatures pendents, i no sabem com treballar-les per examinar-nos de nou.

La realitat dels equips és que hem de treballar amb esportistes que lluiten per trobar l'actitud i el compromís cap a l'equip. És clar que una pila d'esportistes estan totalment implicats, però potser els hi manca fe en les seves possibilitats, en el seu talent. Sovint alguns entrenadors donen per assumit que aquella actitud i compromís venen empaquetades a cada persona. I el que em sembla més perillós és que quan tenen la sospita de que allò falta no dubten en posar el crit al cel.

Faig completament meva la frase de Roosevelt i penso que l'hem d'aplicar als nostres equips. Els nostres jugadors no volen entrenadors que s'enyorin dels esportistes que han tingut (la nostàlgia ens cega davant de les persones amb les que treballem actualment) ni que deixin en evidència la persona. No podem ser tant poc respectuosos amb els esportistes com per donar a entendre que no s'ha esforçat prou o que hauria de tenir una actitud diferent.

Crec que els entrenadors necessitem no ja creure o tenir confiança en els esportistes que tenim ("creure" o "tenir confiança" sempre m'han semblat més qüestions del propi esportista més que no pas del tècnic), sinó aprendre a mirar-los sense jutjar-los. No hem de veure'ls com millors o pitjors que uns altres que hem tingut, com uns de més o menys compromesos, sinó que hem d'arribar al punt que la comparació sigui amb ells mateixos.

Els entrenadors hem de volcar-nos en que els esportistes busquin la darrera versió, millorada, de si mateixos. Hem d'esbrinar si ho volen i trobar els camins per acompanyar-los de braçet (però ells obrint-se camí).

dissabte, d’abril 21, 2007

LA TRIBU DELS JUSTOS

L'altre dia parlava amb un bon amic meu, l'Albert Taranilla, i vam fer una repassada maratoniana al món del bàsquet: jugadors, entrenadors i directius van tenir el seu moment de glòria. Em quedo sobretot amb la molt bona estona que vaig passar amb ell i amb algunes idees que penjaré aquest vespre (escou la derrota) i més endavant al blog, i que refereixo tot seguit.

  1. Directius: han de ser justos i atendre els interessos de totes les persones que formen part del club, i no pas els seus pel damunt dels altres.
  2. Entrenadors: diferenciar aquells que "canvien cromos" o juguen a moure peces d'escacs amb aquells que eduquen la mirada dels esportistes.
  3. Jugadors: han de ser partícips de l'estratègia de l'equip que, tot i ser dissenyada pels tècnics, han de conèixer, compendre i compartir.
ELS DIRECTIUS (o la tribu dels justos)

Penso que cal ser una persona molt justa per assumir un càrrec de directiu. No és fàcil de fer la tasca de directiu, et prèn temps, és exigent i necessites una visió global i entenedora. Fent un una ullada ràpida als clubs, tinc la sensació de que ens fan falta persones justes per aquests càrrecs.

Què vol dir per mi ser just? Vol dir ser mesurat, equilibrat, ajustar-te a l'entorn en el que actues i veure quina és la teva tasca. Què és necessari fer s'enfronta tot sovint amb què és el que t'interessa.

Entendre la tasca de directiu és un repte gegantí. Jo li deia a l'Albert que aquestes persones que estan a la directiva havien de ser-ho, de justos, i l'Albert em deia que sovint era tot el contrari: que miraven pels seus interessos.

Pensem en la figura d'un jutge. S'encarrega de decidir sobre temes que no l'afecten però que necessiten tenir un interlocutor vàlid, del qual es respecta la seva decisió o veredicte. De vegades els jutges són apartats d'un cas per un conflicte d'interessos. Una bona pregunta que podem fer-nos és si un jutge negre pot decidir de manera justa en un judici sobre un cas de racisme.

Un directiu just seria aquella persona que entén quins interessos romanen dins d'una associació i els fa presents en la seva tasca. No es tracta de ser neutre davant el que passa, ja que sempre hi ha una presa de partit. Però no fas la tasca pel teu lluiment o per satisfer els desitjos/interessos dels que estan al teu voltant. És llaminer voler aprofitar-se'n, però és totalment equivocat fer-ho.

I quan em refereixo que un directiu "entén quins interessos romanen dins d'una associació" no em refereixo a la història pretèrita d'un club, sinó a les persones que en formen part en l'actualitat. Per tant, els interessos del directiu han de ser, a la força, els interessos de la gent que omple, per dir-ho d'alguna manera, el club. Reconec la importància de la meva tasca com a directiu en el moment que conec els interessos de la gent del club i actuo de manera seriosa.

Ara bé, segur que hem de fer salvetats als interessos dels grups que formen part del club. Hem de dotar-nos de mecanismes democràtics, però no hem de respondre a tot allò que els socis (i altres persones dins del club) estiguin cercant dins aquella associació. Podem descobrir que no volem lluitar per segons quins interessos, ens fem a la idea que no ens identifiquem amb segons quins grups que formen part del club, i deixem de voler-hi fer la tasca de directius.

Ser just és un requisit fonamental de la tasca del directiu, però no és fàcil ser-ho i no doblegar-te en moments que necessites deixar de banda la teva condició (de pare o mare, d'ex-entrenador/a, d'empresari, d'aficionat) i actuar de manera justa i imparcial, atenent als interessos del club.

dilluns, d’abril 16, 2007

DISCURSOS PERILLOSOS (I DE RETRUC LA RELACIÓ ENTRENADOR-JUGADOR)

"...allí está lo interesante: comenzar a pensar con cuidado sobre un tema difícil, antes de actuar o juzgar a partir de pálpitos, prejuicios o inercias de algún tipo."
- Roberto Gargarella (2006:11)

Sovint ens llancem a la piscina amb excessiva rapidesa. Ens aventurem a donar una opinió sense donar-nos temps suficient per articular un discurs amb una o dus idees raonades, amb una certa base sobre la que poden defensar-nos. Abandonem la trinxera sense saber si ens poden disparar només treure el cap.

Vaig tenir Roberto Gargarella com a professor d'Introducció al Dret en la meva fallida experiència a la Llicenciatura de Ciències Polítiques a l'UPF (mira per on, vaig acabar a unes altres Ciències, les Ciències de l'Esport). Va ser un dels professors més interessants d'aquell primer i únic curs d'aquella carrera, i un dels més enèrgics i apassionats del que mai he tingut.

Quan llegia les primeres pàgines d'aquest llibre seu que em va arribar a les mans en una de les meves visites a la Llibreria Laie de Via Laietana, em vaig donar compte que la frase que cito a la capçelera de l'article és una frase imprescindible.

No podem anar pel món pensant els temes importants sense prendre'ns un temps, un espai, per a la reflexió. Jo me'l prenc tot sovint escribint a aquest blog. Primer escric l'article i un cop l'he acabat (el procés acostuma a ser d'uns 20 minuts, no m'hi passo més estona), clico a "Vista previa" i faig una primera i darrera lectura abans de penjar-lo.

No podem agafar-nos a qualsevol idea que ens vingui al cap en la defensa (o en la crítica) a un tema important. Els prejudicis de vegades ens condicionen tant que no ens donem compte, formen part del nostre imaginari particular i ens sembla que és per a tothom el mateix (norma universal d'un fet tremendament concret i personal). Els tenim tant incorporats que no podem fer com els vidres d'unes ulleres, que ens els treiem i podem mirar el món, però sense fer-ho a través d'aquells vidres.

LA RELACIÓ ENTRENADOR-JUGADOR
Amb la relació amb els jugadors jo deixo ulleres (tot i que en porto sempre), prejudicis i sensacions personals per tractar als esportistes sense jutjar-los. No és fàcil, ja que el primer que fem pràcticament amb qualsevol àmbit de la vida es posar-nos a jutjar la gent. I el que és més perillós, sense informació suficient ni un temps per veure, dins de la complexitat de la vida. Costa molt d'adonar-nos què és el que realment ha passat, ja que ca dotar-nos d'unes eines d'observació, anàlisi i reflexió que no ens les ensenyen.

Tinc algunes idees molt clares sobre com estructurar la meva relació amb esportistes:
  • La idea principal és que res del que facin o diguin (o deixin de fer o de dir) s'ha d'haver fet per un motiu concret (sovint conflueixen de diferents) i evident (ens trobem que són inconscients). És important que no me l'imagini, ja que puc elaborar raonaments molt equivocats (en tot cas puc demanar a ells que m'ho expliquin, que em diguin d'on ve allò que ha passat).
  • Una altra idea important és que no haig d'entrar a valorar en quin lloc de la seva escala de valors col·loquen el bàsquet (qui som els entrenadors per dir-los si el tenen massa amunt o massa avall?!).
  • La causalitat lineal és perillosa: A no només li fa alguna cosa a B. B té una història comuna amb A, A potser l'hem vist en un moment concret i li carreguem les culpes, però B porta temps buscant-li les pessigolles a A. Tot plegat, hem de veure la retroalimentació (feedback) de les accions més enllà del que ha passat en aquell moment concret.
  • És molt nociu per a les relacions "etiquetar" la gent. Quan ho fem, estem col·laborant (de manera sistèmica) a que el seu comportament es cronifiqui. Cada vegada que ens queixem de que algú és d'alguna manera (sempre sota la nostra mirada particular), estem deixant per "impossible" que pugui actuar de manera diferent, i per tant no l'ajudem gens ni mica.
Hem anat d'una reflexió més filosòfica a una altra més concreta, en relació a les relacions. Aviat podré fer servir la segona part d'aquest article per una xerrada.

Bibliografia
- Gargarella, R. (2006) Carta abierta sobre la intolerancia. Apuntes sobre derecho y protesta. Buenos Aires, Siglo XXI Editores.

PESIC A PESIC

Aquesta expressió apareix en una pancarta que fa mesos que està penjada als partits de l'Akasvayu Girona.

Fontajau ha viscut aquest cap de setmana una muntanya russa d'emocions. Victòria rotunda el divendres davant un MMT Estudiantes que estava en ratxa després del canvi de tècnic , i avui èxtasi col·lectiva després de derrotar al conjunt ucranià que va sorprendre a la Virtus Bolonya en l'altra semifinal.

No he pogut assistir cap dels dos dies, entrenava el divendres i jugava diumenge a la tarda (gran victòria a Pineda, 62-77).

Malgrat no haver-hi estat, me n'alegro com a soci del CB Girona (aquesta és la segona temporada que ho sóc), però especialment per dos amics que han "fitxat" amb en Pesic aquest darrer estiu per l'equip de Girona. Són Borja Comenge i Dejan Kamenjasevic, companys de promoció en el Curs Superior del 2003.

Felicitats a ells dos, tot l'staff i els jugadors, i també a l'afició de Fontajau, de la que en formo part cada dos diumenges.

divendres, d’abril 13, 2007

QUÈ ÉS NECESSARI EMPRENDRE I EN QUÈ VAL LA PENA GASTAR-SE ELS DINERS

Avui he tingut un dinar entretingut amb gent de bàsquet. Hem estat parlant de moltes coses, però el tema principal (si es pot dir així ja que de tants mòbils sonant durant l'àpat semblaven més aviat directius d'una emprea que entrenadors de bàsquet) ha estat relacionat amb el mercat potencial al que puc arribar amb l'empresa que he engegat.

Teníem obert el debat de que els clubs, les AMPA's o els ajuntaments podien necessitar consultoria o formació, però que a fi de comptes o els seus dirigents no ho consideraven necessari, o bé feien números i pensaven que no tenien els recursos econòmics per finançar-ho.

La veritat és que la realitat és més que allò que percebem allà fora. Sense ànim de posar-nos especialment més filosòfics del que és costum en aquest blog, dir-vos que percebem però alhora interactuem a diferents nivells amb allò que percebem i per això ens arriba una imtage construïda de la realitat. Es noten les lectures de Gregory Bateson (no confondre amb Gregory House, ja que malgrat ser dos genis, un fou de carn i ossos i l'altre ho és de la petita pantalla). La mirada de l'observador, dèiem, com sabem de fa temps, influeix a allò que està passant i no podem deixar-la de banda, ni ens deixa indiferents.

Com es pot veure, un no pot evitar posar-se filosòfic. Tot plegat, em sento una ment inquieta i emparentat en certa manera amb els filòsosofs peripatètics grecs, que pensaven tot caminant. En el meu cas, davant del portàtil, en el tren o conduint.

Dit això, és cert que dos dels problemes amb els que hem puc trobar són (1) la manca de costum o no percepció de la necessitat de demanar assessorament, per una banda, i per l'altra (2) el fet de considerar que no es tenen recursos econòmics suficients per pagar un servei d'aquesta mena.

Per anem a l'arrel del plantejament: per a alguns de la taula (mentre ens barallàvem per acabar-nos unes amanides pantagruèliques) aquest dos punts (1 i 2) eren vist com un problema, un obstacle o un handicap. Era la mirada sobre uns fets que tenyien i podien fer més negre la situació del que realment pot arribar a ser. Per què mirat amb un altres ulls pot estar tenyit d'esperança i optimisme, que no confondre amb una mirada pueril que no atén a raons. Però, en tot cas, no voldria portar-ho al terreny de l'optimisme i el pessimisme, que són paraules per mi buïdes (o buidades) de significat.

Seguim. Per a mi, per exemple, en això consistia la gràcia de centrar-me en aquest mercat: assumir precissament el repte de poder triomfar en un àmbit que per alguns no ha estat lucratiu ni especialment exitós alhora de captar clients.

Veure un problema o un repte són maneres diferents de mirar les coses. Jo penso que pot arribar a trencar-se el costum (més fàcilment del que molta gent es pensa) de que les entitats sense ànim de lucre no demanin, habitualment, assessorament. Per a mi cal preguntar-nos: qui ofereix serveis a aquestes entitats i què se'ls pot oferir que els resulti atractiu? Com podem arribar als nostres clients i presentar-los quelcom atractiu?

Com sempre a tot arreu, als clubs els recursos econòmics també són limitats. Anem a fer atractiu poder contractar aquests serveis que oferim amb cura, professionalitat i bona imatge, i vincular-ho a processos personals i organitzatius que aportin sensacions que no hi eren. Que obrin la porta a la satisfacció, l'autoconeixement i la utilitat a les persones dins de les institucions esportives que vulguin tenir aquesta experiència. I si no ens volen contractar és que no els interessa comptar amb l'ajuda per passar per aquesta experiència. Per tant, especialment en el cas de Keysport, s'estaran perdent una oportunitat molt, molt bona.

dimecres, d’abril 11, 2007

DISCURS D'UNA ENTITAT ESPORTIVA MEDIOCRE

A mi em dona la sensació de que els clubs esportius han de buscar motors per liderar el projecte d'aquella entitat, ja sigui des de dins de la directiva, en la direcció tècnica, en el grup d'entrenadors/es o bé d'altres col·lectius que vigoritzin l'organització.

Darrerament he vist com un excès d'interès per voler dirigir l'àrea esportiva des de la directiva porta a prendre decisions esportives arriscades i que comprometen el futur esportiu a pocs partits d'acabar la lliga. També he vist com els clubs s'ofeguen en un mar de dubtes i indefinició del projecte i canvien d'entrenador diverses vegades en una mateixa temporada. Però també he pogut comprovar que la importància de la directiva en un club és relativa: la trobes a faltar en alguns moments però hi ha clubs que se'n surten la mar de bé sense directiva o amb una directiva sota mínims.

La veritat és que per a mi la directiva té, a nivell personal, un valor ambivalent. La meva relació amb elles ha quedat lluny de la placidesa en alguns casos. En d'altres ens hem entès força bé, hem parlat el mateix llenguatge, i hem caminat junts per un temps. De fet, n'he viscut de molt diferents a CB Grup Barna, AESC-Ramon Llull, BAM, AB Premià, així com actualment a CB Calella i AE Salesians Mataró. En alguns casos eren presidencialistes; d'altres tenien tendències i neguits per la gestió; altres eren molt familiars i reposades; també les he trobat, en d'altres casos, d'inexistents, d'indiferents, d'inoperants. Algunes, per què no dir-ho, també les he trobat sincerament confiades en els responsables tècnics que hi eren al davant. Aquestes darreres són les que més m'agraden.

Podríem compondre una Balada de la Directiva Trista i Apagada que Esgota les seves Darreres Llàgrimes si estiguèssim al Far West. Però no és el cas. I darrerament penso cada dia a més força i convicció que qualsevol Directiva que es valori ha d'afegir valor a l'organització (valgui la redundància). És per això que hem de buscar eines per adreçar als que endrecen, com comentava en la III Trobada de Directors Tècnics del passat 31 de març. És a dir, per formar i ajudar en la seva tasca a Directives que tenen l'impuls de fer bé les coses però, malauradament, no reuneixen prou (auto)coneixement del grup, reflexió en clau institucional, expertesa en rols i comunicació, així com disseny d'organitzacions.

No val de res fer-nos llàstima i dir que fem allò que podem. No n'hi ha prou. Per favor, la Directiva no ha de ser-hi allà i prou! Ha de voler-hi ser per fer valuosa la seva tasca, per fer-la amb talent i amb professionalitat, per marcar diferències i ser un termòmetre ètic!

Només les entitats mediocres es conformen amb dir que fan el que poden. No és ben bé el discurs de la institució, sinó d'alguns dels seus membres. Però el problema és que ens l'acabem creient tots plegats, passa a formar part del nostre paissatge habitual i l'acceptem com familiar, normal, correcte. Allò que algú ha dit és un lloc comú en la cultura de la nostre organització, s'instal·la i va deixant-nos a tots igual, uniformes. Si, de vegades ens refugiem en dir que fem el que podem, però això només amaga que hauríem d'estar fent alguna altra cosa. Hem de tenir el valor de fer-les, aquelles coses importants i necessàries. I no ens valen excuses.

divendres, d’abril 06, 2007

PENSAR ESTRATÈGICAMENT ALS CLUBS

Sovint se'ns menja el dia a dia, i deixem de pensar en el futur. Aquest és un dels reptes dels clubs esportius, on les activitats diàries tenen un pes tant imaginadament important que deixem de pensar en cap allà on volem anar. Dic imaginadament per que sembla que si descuidem el més mínim allò que urgeix, la organització s'esfonsi. En una de les meves lectures més recents, uns especialistes en directives d'organitzacions sense ànim de lucre, plantejaven la pregunta interessant: "Si de cop i volta desapareixès la Junta Directiva d'aquesta entitat, què es dixaria de fer?"

La major part de la gent a que li van preguntar això van contestar en una mateixa línia: administració, resolució de problemes, qui obre i qui tanca, etc. Però pràcticament en cap moment va aparèixer la Junta Directiva com una font de visió estratègica. És a dir, no tenien la sensació que si desapareixien de l'entitat els trobessin a faltar o es deixés de fer una prospecció de futur, una aproximació als recursos que necessitaran en un marge de dos anys, o la necessitat de revisar la cultura organitzativa per fer mes flexible i rica la pressa de decisió.

Tot seguit vaig a citar alguns dels problemes que porten a les entitats esportives a descuidar-se, a deixar de preocupar-se per punts indispensables del seu funcionament. S'oblida sovint el seu pla estatègic que, en termes del carrer, és l'ànima (o com a mínim allò que anima) de l'organització. Es deixa de banda el futur per centrar-se en el present, com si d'una llossa es tractés. Alguns autors ho ha resumit d'aquesta manera, amb una advertència: "Que allò urgent no tapi allò important".

EL CALVARI DE L'ESTRATÈGIA. UN NEGUIT AFEGIT, I NO UNA PASSIÓ

  1. Conflictes puntuals que necessiten una visió general que ens ajudi a entendre'ls, però als que dediquem una resolució sancionadora que resulta pírrica en relació al context.
  2. Subministrament de material esportiu que no acaba de funcionar-nos bé, però sobre el qual no tenim esperança de millora del servei ni molt menys de canviar-lo.
  3. Injerències per una manca de claredat de rols que no tenen una resposta enèrgica, sinó que mirem cap a una altra banda per no haver d'enfrontar-nos, ser durs i marcar els límits de la nostra feina i la dels altres.
  4. Relacions amb entitats externes que no afegeixen valor a la nostra tasca, i que no trobem la manera d'aconseguir que funcionin en el nostre benefici i no ens desgastin.
  5. Problemes de comunicació amb les famílies, que volen saber del projecte però sobre les quals tenim una influència (i oferim una informació) molt residual.
  6. Excessiva rotació dels tècnics que no ens ajuda a consolidar cap mena de grup e treball o comunitat de pràctica (Wenger), i sobre el qual prenem mesures reparadores i de "canviar cromos".
  7. Negativitat en l'ambient de directiva per acúmul de tasques, indefinició de rols i una insatisfacció generalitzada, quan hi ha aspectes de direcció, estratègia i lideratge que resulten apassionants i equilibren la visió accelerada de les tasques diàries.
  8. Resultats poc satisfactoris en equips de rendiment, sobre el quals hem de trobar una estatègia a llarg termini per a la seva millora, amb dotació de recursos econòmics, sponsors per fitxatges, promoció de la cantera.
  9. Dificultats per fer front a les prerrogatives per demanar subvencions, deixant passar una oportunitat interessant de finançament i de poder crear una base per a nous projectes.
  10. Visió de futur basada en l'oportunisme d'una situació o circumstància puntual, sense pensar en una estratègia coherent de futur que afegeixi valor a l'organització o que pugui donar sortida als interessos dels diferents stakeholders.
Aquest decàleg no pretén ser exhaustiu, però si més no apunta a situacions que podem reconèixer als clubs. Si més no si fem ús d'una mirada crítica i compromesa amb la importància de l'estratègia per a les nostres organitzacions, que encara sense afany de lucre, han de poder aspirar a crèixer, dotar-se de recursos i a funcionar cada vegada millor. Tot plegat és una aspiració humana més que no pas exclusivament professional o amb un rerafons empresarial.

dijous, d’abril 05, 2007

EL TRIOMF D'UNA ACTITUD

Ja fa temps que penso que sóc un professional de l'esport. Fa deu anys estava entrenant minis a Grup Barna i cobrava 10.000 pessetes al mes (però que es feia efectiu en dos pagaments, un al Nadal i un altre al juny). Ja aleshores tenia l'esperança de ser professional de l'esport.

Aquella esperança no anava lligada a ser entrenador ACB en un tres i no res. La meva aspiració era fer, primer de tot, les coses de manera professional. Ja en aquells temps sorprenia als cordinadors que van haver al club (primer Edu González, després Josep Maria Marsà i Andrés Andilla) per la meva actitud professional.

Recordo com en Josep Maria Marsà, un personatge conegut en el món del bàsquet, es va quedar ben sorprès quan li vaig ensenyar l'informe que havia preparat per tractar un tema conflictiu: l'amenaça en bloc d'un equip cadet d'abandonar el club sinó es feia cas de les seves exigències. Davant aquesta mesura de pressió, el club va actuar amb cautela, va fer la seva feina a nivell de coordinadors i de directiva, es va decidir una línia oficial i vam actuar en conseqüència.

Recordo que aquells dies, on les actituds d'intolerància i persecució hostil a algunes persones van ser acarnissades, vaig poder demostrar la meva vàlua redactant un informe escrupulós i treballant colze amb colze amb coordinadors i directiva.

Guardo un regust agredolç d'aquella experiència, va ser tota un "xoc de realitat", però ara ho veig amb perspectiva i encara li dono més valor. Eren els meus primers passos dirigint-me a mi mateix com un professional de l'esport.

diumenge, d’abril 01, 2007

LA III TROBADA, TOT UN ÈXIT

Dissabte al matí Calella va acollir la III Trobada de Directors Tècnics i Coordinadors/es. Gràcies a l'amabilitat, organització i diligència del Joan Ferrer, del CB Calella, vam assolir un nivell organitzatiu esplèndid, del que van gaudir assitents i ponents. L'atenció al detall va ser l'element definitori de la Trobada.

Dir que, com en les Trobades anteriors, l'ambient va ser distès i la gent va tenir una actitud molt positiva. Escoltant, preguntant, participant en els grups de treball del darrer moment del matí.

La formació com a eix de la Trobada ens va dur a parlar d'alguns àmbits inhòspits dels clubs, sobretot en referència a pares i mares, així com dirigents. L'atenció i fins i tot formació que reben mares i pares de part dels clubs, el paper de les directives en clubs on la gestió és cada cop més professional pel volum d'esportistes implicats, la formació dels tècnics des del punt de vista federatiu i des del Departament d'Educació, la formació dels jugadors/es des del punt de vista tècnic i humà.

La Trobada també va servir per repartir entre els assitents la publicitat dels serveis de la meva empresa de formació i consultoria esportiva.

Aquells i aquelles que no van poder assitir poden descarregar-se els documents de les 4 ponències a la pàgina del CB Calella.

Gràcies de nou a en Joan Ferrer, el CB Calella i tots els assitents per aquesta nova i magnífica Trobada de Directors Tècnics.