ELS JUGADORS QUINS ENTRENADORS VOLEN?

"Haz lo que puedas, con lo que tengas, donde estés".
- Theodor Roosevelt

Els jugadors han de ser partícips de l'estratègia de l'equip que, tot i ser dissenyada pels tècnics, han de conèixer, compendre i compartir. Aquesta és una premissa que jo assumeixo com natural per la direcció dels grups i que hem de desenvolupar en els nostres equips. Però quins entrenadors volen els esportistes?

La meva visió de l'entrenament està tenyida del que jo vull fer amb els meus equips, la manera com els vull coordinar però, al cap i a la fi, els equips volen (prefereixen) ser dirigits d'una manera o una altra.

En aquesta darrera temporada he vist alguns entrenadors fora de context, fent exigències (al club o bé als jugadors) com si estiguessin entrenant en alguna altra categoria. Però més que no entrenant en una altra categoria, demanant-li als seus jugadors les coses com si fossin de lògica fer-les. Em dona la sensació de que els entrenadors de vegades xoquem amb la realitat de que els nostres equips tenen assignatures pendents, i no sabem com treballar-les per examinar-nos de nou.

La realitat dels equips és que hem de treballar amb esportistes que lluiten per trobar l'actitud i el compromís cap a l'equip. És clar que una pila d'esportistes estan totalment implicats, però potser els hi manca fe en les seves possibilitats, en el seu talent. Sovint alguns entrenadors donen per assumit que aquella actitud i compromís venen empaquetades a cada persona. I el que em sembla més perillós és que quan tenen la sospita de que allò falta no dubten en posar el crit al cel.

Faig completament meva la frase de Roosevelt i penso que l'hem d'aplicar als nostres equips. Els nostres jugadors no volen entrenadors que s'enyorin dels esportistes que han tingut (la nostàlgia ens cega davant de les persones amb les que treballem actualment) ni que deixin en evidència la persona. No podem ser tant poc respectuosos amb els esportistes com per donar a entendre que no s'ha esforçat prou o que hauria de tenir una actitud diferent.

Crec que els entrenadors necessitem no ja creure o tenir confiança en els esportistes que tenim ("creure" o "tenir confiança" sempre m'han semblat més qüestions del propi esportista més que no pas del tècnic), sinó aprendre a mirar-los sense jutjar-los. No hem de veure'ls com millors o pitjors que uns altres que hem tingut, com uns de més o menys compromesos, sinó que hem d'arribar al punt que la comparació sigui amb ells mateixos.

Els entrenadors hem de volcar-nos en que els esportistes busquin la darrera versió, millorada, de si mateixos. Hem d'esbrinar si ho volen i trobar els camins per acompanyar-los de braçet (però ells obrint-se camí).