EDUCAR LA MIRADA

"La educación debe [...] consagrarse a identificar la fuente de errores, ilusiones y cegueras."
- Edgar Morin

Tercera entrega de les inspiracions a partir de les meves reflexions amb l'Albert Taranilla. Aquest cop parlaré del tema que restava pendent: els entrenadors. Tractaré de diferenciar aquells que "canvien cromos" o juguen a moure peces d'escacs, d'aquells que eduquen la mirada dels esportistes. Potser podria ser una hipotètica (o potser no tant) tercera entrega de la relació entrenador-jugador (revisar la primera i la segona).

Parlàvem encarnissadament amb l'Albert de lideratge, de direcció de grups, de comunicació... i de cop i volta l'Albert em va demanar:
- I tu com treballes amb el teu equip?

L'Albert em feia una pregunta directe, de les que de vegades es deixen de fer. Era una pregunta audaç. No tenim moltes vegades el temps i la intimitat per demanar-nos, els uns als altres, com entrenem. Vaig donar-me compte que era del tipus de preguntes que, quan es fan, t'adones que és important, i que és vital contestar-la. I cal contestar-la bé: és a dir, constestar-la de cor i amb el convenciment d'aquelles idees que estructuren la teva manera de treballar.

Jo li vaig fer cinc cèntims de la meva manera de treballar. Algunes coses les coneixia. D'altres no n'havia sentit a parlar, o només de rebot. De cop i volta vaig dir-li, com a rèplica a allò que ell anomenava "entrenadors que canvien cromos". Jo li vaig dir:
- Hem d'educar la mirada dels esportistes.

De seguida vaig pensar: la mirada en clau tàctica, de pressa de decisió, sobretot en aquest aspecte. Però també en clau ètica. És a dir, un esportista que aprèn a mirar a allò que l'envolta i mirar-se (veure's) millor a ell/a mateix/a.

M'he alegrat molt de veure que en Joan-Carles Mèlich està convidat a les 4es Jornades del FIEP i 3es de Blanquerna del 24 de maig. Mèlich és un dels meus filòsofs de l'educació preferits. Sovint l'he llegit i de seguida vaig notar, mentre parlava amb l'Albert, que hi havia una connotació d'aquest autor en la meva expressió aparentment irreflexiva.

La mirada s'educa, entre altres elements, a partir de desenvolupar els següents trets:

1. UNA MIRADA LLIURE DE JUDICI: alliberar-nos de la tirania del judici i escrutini constant a l'esportista. Si no els mirem en clau de demostrar-los si van bé o malament, ell podran mirar amb uns altres ulls.
2. UNA MIRADA REVOLUCIONÀRIA: entrenar a partir d'una metodologia que faci protagonistes als jugadors, que deixi en un segon terme els anhels i cabòries de l'entrenador/a, i que descobreixi l'arrel de l'èxit i la satisfacció en els grups esportius. Lluitar per no veure'ls només com "cromos" dins d'una partida mental que portem al cap (i que ens porta de cap).
3. UNA MIRADA PRÒPIA: ajudar als esportistes a descobrir el seu desig envers la pràctica esportiva, a redescobrir-lo si cal. Una mirada que es reconeix per les 4 P's: (pròpia) plaent, personal, privilegiada.

• Plaent: que connecti amb allò que a l'esportista el fa gaudir, el fa sentir ple.
• Personal: que és única, irrepetible i intransferible.
• Privilegiada: contruir-la i arribar-hi et fa sentir especialment afortunat, orgullós i content.

No cal dir que la mirada nostre ajuda a construir la mirada de l'esportista. Si nosaltres tenim una mirada severa i clarament negativa (com un bon amic em recordava del seu entrenador), l'efecte en els nostres jugadors serà clar, diàfan, evident. Serem uns moralistes de pa sucat amb oli, uns traficants d'influències que els desanimarem a la més mínima. Per què ser ètic no vol dir pas educar en una certa doctrina o línia, sinó oferir una visió descriptiva dels fets i plantejar una elecció. Veure amb claredat les eleccions que prenem en el camí de la nostra vida és el fet més crucial per dirigir-les cada vegada d'una manera més i més plaent per nosaltres mateixos.

Hem d'escollir la mirada amb que mirem als nostres jugadors, i això és un pas clau per desenvolupar la nostra metodologia. Si volem que els jugadors desenvolupin una mirada pròpia cal confrontar-los a la realitat dels fets, no a una prolongació de la nostra visió utòpica i ideal, ni tampoc a la nostra visió derrotista. Hem de fer-los obrir els ulls al que hi ha: aleshores podran decidir que volen fer amb allò que han vist, decidiran de quina manera (i fins a quin punt) els incumbeix mantenir-ho o bé canviar-ho.