EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

diumenge, de juliol 26, 2009

VACANCES

El dijous començaré la meva segona tongada de vacances estiuenques, després de tenir deu dies del 9 al 19 de juliol. El cert és que em ve de gust aparcar la munió de projectes que estic començant a lligar pel primer trimestre de la temporada vinent, i prendre'm uns dies de relax i de turisme.

Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.

Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.

També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.

Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.

Bones vacances a tot i totes!

dimecres, de juliol 22, 2009

PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI

De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.

Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.

Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.

Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).

Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?

Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.

Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.

Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.

Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.

Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.

Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.

Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.

dilluns, de juliol 20, 2009

ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ

En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.

Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.

En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.

Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.

Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.

Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.

Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.

I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.

Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.

dijous, de juliol 02, 2009

CIATE 2009

El CIATE (Curs d'Iniciació A Tècnic d'Esport) és una nova aturada en el meu peregrinatge pels camins de la formació de tècnics esportius. Aquest curs és ofert des de l’Escola Catalana de l’Esport, i les entitats interessades el poden demanar fer-lo dins del calendari que considerin oportú. Un cop cobert un mínim del 80 % d’assistència, els alumnes obtenen un certificat de la Generalitat conforme han fet el curs.

Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.

Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.

Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.

Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.

Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.

Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.

Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.