EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de desembre 31, 2007

AUDAÇ 2008

D'un temps ençà que penso que expressions com "que tinguis bona sort" (abans de jugar un partit) o "feliç i pròsper any nou" (a amics i familiars en les dates que estem) són expressions que es van buidant de significat i que sovint fem servir com cromos que intercamviem, però sense un valor comunicatiu viscut. És com aquell que signa centenars de cartes cada dia o que saluda a un munt de gent que no coneix de res: acabem per perdre el sentiment i ho fem de manera mecànica.

Jo, per a mi mateix i per a aquells que s'atreveixin a ser-ho, em demano un audaç 2008 enlloc del tradicional, clàssic i fins a cert punt esgotat feliç 2008. I he escollit això d'audaç per que en el fons no ens omple realment allò que diem "felicitat", sinó l'aventura i la nostra audàcia alhora de fer front a la vida i de plantejar-nos cada vegada nous reptes. Ser feliços és un propòsit que cal omplir d'activitat, d'ocupació, de desig trepidant. D'altra manera ens afluixem i vivim sense la tensió necessària per vibrar.

Durant el 2007 he posat en marxa Keysport. També he escrit molt en el meu bloc (que ja supera les 160 entrades i al maig cumplirà el segon aniversari), he fet clínics per la FCBQ i pel CB Calella, he viscut una trepidant temporada amb el CB Calella Termotur i n'he engegat una altra d'esperançadora i atractiva.

També he presentat un text al Premio Anagrama de Ensayo 2008 (de fet, el darrer dia que es podia fer: el 31 de desembre), m'he editat alguns textos inèdits pel gaudi propi i també aliè, he llegit amb passió i fruïció Enrique Pichon-Rivière, m'he envoltat dels meus amics (menys del que hauria volgut, però si no ho he fet més... vol dir alguna cosa) i de la meva parella, he vist molt de bàsquet. Molt.

Per fer veritablement audaç el 2008 haig de superar-me a mi mateix i seguir amb els meus reptes personals: l'escriptura, l'entrenament d'equips, la formació d'entrenadors/es. No sé si serà en aquest ordre la seva importància en el 2008, per què totes tres activitats les trobo importants i nuclears en la meva vida. A més a més estic segur que a aquestes se li afegeixen en poques setmanes alguna altra que ja comença a treure el nas.

Audaç 2008 per a tots vosaltres!

dijous, de desembre 27, 2007

LA NORMALITAT S'HA DE CONSTRUIR SERIOSAMENT

"Jay Haley (1976) y Thomas Szasz (1961) han dado la idea de que es mejor tratar a la gente como si fuera normal, por que cuando las personas son tratadas como gente normal, tienden a actuar de modo más normal."
- César Vásquez Olcese en el seu bloc De mente circular

Aquest Nadal pensava que no tindria prou temps per escriure regularment al bloc i veig que trec estones de sota les pedres. Mentre em prenc un respir en la revisió del text que presentaré al Premio Anagrama de Ensayo 2008, pel qual només em queden un pocs dies per presentar-lo, trobo aquesta frase al hiperespai (ai, no, que això és el que li deia Spock o el comandant de l'Enterprise a Mr. Zulu) i em fa pensar sobre la normalitat.

El dia de Nadal vaig estar xerrant una bona estona amb un familiar que fa anys que té diagnosticat un transtorn esquizofrènic. Va a un centre de dia tres cops per setmana, pateix alguna crisi puntual però d'ell mateix surt ingressar-se en aquests casos. Conviu amb la seva enfermetat de fa anys i ho ha incorporat com part de la seva vida (les crisis, els ingressos, l'etiqueta que li posa la gent).

Mentre parlava amb ell em vaig donar compte que la meva família em prenia, en part, per boig. Ens miraven mentre vam estar parlant més de mitja hora amb cara d'extranyesa. Jo trobo que és una persona molt culte, educada i que té una conversa extraordinària. És una persona llegida i es nota quan parles amb ell: el seu vocabulari, els llibres que ha llegit, els temes que pots arribar a compartir amb ell.

I tot això em fa pensar que, en tractar-lo com una persona normal, aquest familiar meu es comporta de manera normal. Les seves aficions no són dèries d'un malalt mental, sinó passions ben concretes d'una persona que es cultiva en cos i ànima.

Si parles d'espiritualitat amb ell, a ulls de la resta de la família, sembla que entris a formar part de les seves al·lucinacions (de vegades diu veure fantasmes, tot i que jo mai li he sentit dir-ho). Però si parles amb naturalitat, amb normalitat amb ell de qualsevol tema, ell reacciona de manera que s'interessa per la conversa, la viu i l'estona que passes amb ell és engrescadora.

Tot això em fa pensar que la normalitat és una categoria que construim tots junts, i que de vegades deixem fora a les persones etiquetades de "malalts mentals" o en el cas d'esportistes, als "folloneros", del que considerem normal en salut mental o en l'equip.

El nostre poder com entrenadors moltes vegades suposa marcar la diferència entre allò que és acceptable i el que no, i aquesta dimensió és gairebé demiúrgica i certamente perillosa. La nostra anàlisi de la realitat, quan va encaminada al judici moral, ens porta aviat a decidir quin comportament és lícit i quina intenció es pot penalitzar.

La normalitat no és quelcom amb el que puguem jugar, s'ha de construir seriosament. Si tractem amb algú, ho hem de fer amb normalitat si volem una interacció fluïda i que no presuposi una característica determinada. Quan esperem que algú es comporti com un esquizofrènic acabarà complint la nostra expectativa (igual que ens passa amb els "folloneros"), així que cal que tinquem molta cura amb el que desitgem inconscientment dels altres si volem relacionar-nos d'una manera saludable i higiènica.

dimecres, de desembre 26, 2007

CINC LLIÇONS DEL MEU BÀSQUET

Sovint es diu que l'esport és una escola de la vida. Penso en un escrit mínim (i també mini) per aquestes dates nadalenques en que anem atrafegats, se'ns acumulen els àpats en família i hem de fer diverses coses.

De vegades em demano per què estic tant enamorat del bàsquet i no, per exemple, de les bitlles. John Wooden dèia que l'esport revela el caràcter, més que no pas el forma (o el de-forma). Jo li agraeixo al bàsquet el fet de premetre'm descobrir la manera com és la gent i com sóc jo.

Carburo una línia argumental (ara que els guionistes estan de vaga és tot un què fer-ho) per aquest escrit llampec. Penso quelcom que reculli algunes reflexions útils, i a continuació plantejo algunes lliçons pràctiques del bàsquet que m'agrada i que penso que són collita pròpia:
  1. "Recuperem la pilota per poder atacar". Tot i que estem convençuts de començar la casa pels fonaments (i per tant diguem, seguint aquesta idea popular, que la defensa és l'inici per construir un equip), hem d'adornar la defensa de manera que sigui llaminera i evoqui el camí més directe per atacar. Ras i curt, convoquem la defensa amb un esperit festiu-ofensiu.
  2. "Els jugadors són problemàtics només segons la manera que els veus i els tractes". No hi ha res pitjor que posar etiquetes a la gent. Els jugadors els has de saber tractar, i això no només significa ser dolç i amable, sinó en moltes ocasions ser dur i directe sense faltar-los al respecte.
  3. "La nostra feina ben feta ajuda a situar-se els jugadors en el seu rol". Si sabem desplegar bé el nostre rol (i ja sabem pel nou Estatut d'Autonomia com difícil resulta "desplegar" quelcom), els jugadors completaran el que falta del mapa. La nostra posada en escena els convida a relacionar-se d'una determinada manera amb nosaltres.
  4. "El compromís no és de paraula, és amb els fets". Com diu el President Montilla: "fets i no paraules". És difícil aprendre que no hem de vendre la moto ni omplir-nos la boca de sermons: la nostra manera d'actuar no ha de tenir fissures ni portar a possibles equívocs.
  5. "Una estratègia per sobreviure és insuficient; cal dotar-nos de projecte". Hi ha una interessant diferència entre viure i senzillament sobreviure. La supervivència deixa un espai molt minso a crear un projecte, a plantejar-se fites, a caminar per assolir-les. Un entrenador que vulgui fer-la grossa ha de tenir en compte les quatre lliçons anteriors i arrodonir-les amb aquesta.

Us desitjo un feliç 2008 a tots els lectors de meu bloc. Per aquells que hi invertiu de debó en el vostre projecte personal, pronostico èxits per les fites que heu estat fixant-vos pels propers mesos.

divendres, de desembre 21, 2007

CAP A ON VA LA FORMACIÓ DELS TÈCNICS?

Fa temps que no abordava el tema de la Formació d'entrenadors. Un avís que he rebut sobre una activitat que fa la Federació Valenciana el proper 26 de desembre m'ha cridat l'atenció. Sobretot ha estat pel que fa al seu enfocament que, en un inici, em sembla força interessant.

Us facilito un fragment que descriu la convocatòria: "La actividad formativa versará sobre los Diferentes estilos de enseñanza para el bote según el momento evolutivo, y tendrá como objetivos secuenciar la enseñanza del bote e identificar unos factores críticos a superar, justificar diferentes estilos de enseñanza para cada una de las categorías de formación en el tratamiento de la enseñanza del bote, y desarrollar ejercicios para la asimilación del bote con los diferentes estilos de enseñanza."

Em sembla interessant i força innovador que, en una tarda, tres tècnics plantegin l'evolució d'un fonament del joc i facin èmfasi en assenyalar la importància del moments evolutius de l'esportista. Sembla com si el pes de la docència es balanceja d'allò que ensenyem els tècnics a allò que li és propi a l'esportista en aquell moment, un balanceig del l'ensenyament cap a les bases de l'aprenentatge. Hi ha, per tant, un esforç premeditat de plantejar quina metodologia fem servir per actuar d'acord al procés del nen/a que aprèn.

Tot plegat, crec que és enriquidor i fora bo prendre nota d'aquest exemple alhora de plantejar activitats formatives que, malgrat les bones intencions dels organitzadors, de vegades queden en "terra de ningú". Els tècnics que assistim amb freqüència a clínics i activitats formatives sabem que allò que se'ns explica està molt bé, però necessitem portar-ho al nostre context. No dic que no puguem fer aquest exercici d'adaptar-ho, però estaria bé que ens poguéssim nodrir de propostes d'aquest estil, que jo trobo enriquidores i que ens acosten a la realitat del nen/a.

Crec que és un esforç encertat portar les activitats formatives cap una major contextualització en torn a les categories que entrenem, i no només explicar-ho de manera genèrica sense ubicar-ho en el porcés de formació de l'esportista. Un bon propòsit per la formació durant el 2008 en el moment de l'any de fer-se bons propòsits.

dijous, de desembre 20, 2007

LA VIDA D'ESCRIPTOR

Ja fa temps que em considero escriptor a temps parcial. O entrenador a temps parcial.

Paul Shirley, jugador del ViveMenorca, és conegut per escriure un en un bloc de la cadena ESPN. A més a més recomano ferventment que llegiu el seu llibre Can I Keep My Jersey?, on ens narra la seva atribulada carrera per l'NBA i mitja Europa.

Però no vull parlar de l'apreciat amic blocaire i escriptor Paul. Vull parlar de mi, de les meves inquietuds i els meus desigs. Per què ha arribat un punt en que la meva carrera com entrenador segueix endavant i ho fa de manera religiosa (en el sentit llatí de re-ligare, "tornar a lligar") amb la meva vida d'escriptor.

Aviat em vaig sentir identificat amb el discurs interior de Paul Shirley, ple de lucidesa i humor. Però sobretot em vaig identificar amb la seva sensació d'estar entre dues terres: ni del tot jugador ni tampoc del tot escriptor. Jo m'ocupo de que quan entreno em senti plenament entrenador i quan escric, plenament escriptor. Però és una feina que vas fent i que mica en mica va donant els seus fruits.

Aquests darrers dies estic regirant la meva biblioteca virtual. El disc dur del portàtil treu fum. He enviat dos textos que tenia enllestits de fa temps a Cossetània Edicions, i un projecte de llibre a Inde. També he anat fent les correcions pertinents al llibre que vull presentar abans d'acabar l'any al Premio Anagrama de Ensayo 2008, un gran repte que m'entusiasma (i em fa també una mica de por).

Però no en tinc prou amb aquestes maniobres cap als editors catalans. Regiro els arxius que tinc de fa 3, 4 o 5 anys i fins i tot més temps, i en un tres i no res m'edito un grapat de textos amb diferents perfils. Per una banda, Mi desarrollo profesional como entrenador, un diari que va de febrer de 2003 a juliol de 2005 i que té gairebé... 800 pàgines! Per una altra, també faig un buidat de documents que van ser crucials en la meva etapa a Grup Barna i genero Àlbum CB Grup Barna. La meva època fundacional com entrenador (1996-2003).

Després també m'autopublico dos textos més. Un és l'entranyable projecte Excusas de buen perdedor. Argumentos literarios, filosóficos y poéticos para reflexionar sobre el deporte. Allà deixo entreveure la meva debilitat per Javier Marías, Fernando Pessoa, Stanislav Jerzy Lec i altres autors, re-lligant les meves passions literàries amb la reflexió en clau esportiva i ètica. Finalment avui m'autopublico un altre text important per a mi, potser un dels primers que vaig escriure sobre esport fa vora una dècada, El entrenador reflexivo. Ara he decidit canviar-li el nom per La relación formativa en nuestras manos. Manual para el entrenador/a reflexivo/a.

Tot plegat aquests darrers dies estic visquent, en aquesta recta final del 2007, un rush final colossal. No paro d'accedir al meu compte de Lulu. Són dies que estan resultant molt estimulants, que s'estan fent curts i que haig d'allargar la jornada fins ben tard a la matinada per la passió que m'inflama. Molts escrits que surten a la superfície després d'haver estat enfosants al fons del mar molt temps: és com retrobar-se amb vells amics que fa temps que no veus.

En definitiva, tot plegat ha estat retrobar uns tresors d'impressionant valor personal (i considero que també de vàlua literària). Potser algun dia aquests i altres escrits veuen la llum i accepten altres lectors que no jo mateix. De moment, el 2008 portarà el meu primer llibre a la venta, que és un recull d'experiències com entrenador i que serà publicat per Paidotribo.

dilluns, de desembre 17, 2007

QUEIXES I INSULTS QUE SENTS A LA GRADERIA

Aquest cap de setmana, després de gairebé 3 mesos i més de 20 partits de Promoció que he arbitrat, és el primer cop que sento que la graderia s'encén i em critica sense pietat.

Puc entendre que, en un certs moments del partit, els pares i mares discuteixin una decisió arbitral. Puc entendre que no estiguin d'acord amb mi. Però us haig de dir que aquest cap de setmana arbitrava categoria mini i pre-mini, i sobta sentir segons quins comentaris.

Després d'uns minuts de sentir la mateixa cantarella et dones compte que et comencen reclamant insistentment uns tres segons que no són i després entren en les de desqüalificacions i els insults. Com si en alguns llocs de Catalunya l'esport nacional des de la grada fos l'insult i la crítica.

I el més gros de tot això és que veus que els comentaris arriba un punt que no tenen cap relació amb el joc, ni amb la pertinència de les teves decisions. Primer et reclament alguna cosa que no és, i tu ja ho saps que ho estàs fent bé, però quan es cansen de reclamar passen a l'insult per l'insult.

Aquest cap de setmana vaig notar que si bé encara ara som un esport més cívic que el futbol, sempre hi ha aficions que troben l'insult amb facilitat i el fan servir de manera desvergonyida. Un recurs que passa a formar part de la cultura d'aquell club i que ens porta als àrbitres a identificar emocionalment els pavellons amb relació a la seva afició. I, malauradament, també ens porta a fer-nos preveure en futures visites com (poc) respectuosos imaginem que seran amb la nostra feina.

divendres, de desembre 14, 2007

I TROBADA BLOCAIRE DE BÀSQUET

Les darreres setmanes he anat afegint alguns nous blocs de bàsquet a la meva pestanya de Favoritos de l'explorador. Coneguts que s'han animat a escriure i publicar les seves opiniones, també algunes descobertes d'aquestes darreres setmanes... Tot plegat gent que prèn la determinació de compartir els seus punts de vista, de manera apassionada, amb altra gent de bàsquet.

El proper dissabte 29 de desembre he organitzat la I Trobada Blocaire de Bàsquet. He fet una crida a diferents bloggers (o blocaires) per trobar-nos i xerrar sobre la nostra afició comuna: escriure, reflexionar, pensar en veu alta i compartir o generar material (fotogràfic, articles, video) en un bloc propi dedicat al bàsquet. Una manera creativa i original de generar, recopilar, distribuir i compartir coneixement i experiències.

La proposta és extensible als que vulgueu afegir-vos. La idea és trobar-nos el matí de dissabte 29 de desembre de 2007, de 10 a 13 hores, al meu despatx de Premià de Mar. La crida és per a blocaires inquiets i aficionats al bàsquet que puguin estar interessats, sempre hi quan compleixin la condició necessària per assistir: tenir un bloc actiu que parli de bàsquet.

A aquells que vulgueu assistir us facilitaré l'adreça del lloc de celebració de la Trobada. Animo als interessats a penjar un comentari a aquest post indicant el seu interès i la manera de contactar-los/les. Us prego que mencioneu si hi hauria algun tema en concret que us agradaria tractar. Així jo aniré confeccionant un ordre del dia per la Trobada.

Visca l'univers dels blocaires del bàsquet!

dimarts, de desembre 11, 2007

MIRAR L'ESPORT AMB UNES ALTRES ULLERES

"La idea del pensamiento complejo significa que no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar, y yo pienso que tener la conciencia de esto es muy positivo."
Edgar Morin

Jo ja fa anys que porto ulleres. Va ser estar assegut al final de l'aula amb 12 o 13 anys (potser abans i tot) i notar com em costava llegir el que hi havia escrit a la pissarra. Des d'aleshores vaig començar a fer-les servir per veure de lluny (és el mal dels miops, ja se sap) i ara no penso pràcticament que les porto.

Però no vull parlar d'aquestes ulleres. Parlo d'unes altres ulleres, les ulleres ideològiques que ens posem també, com em passa a mi després de tant anys, sense donar-nos compte. Són les "conserves culturals"(Moreno) o els "supòsits bàsics" (Bion).

Em cansa molt veure com els mitjans de comunicació no fan altra cosa que repetir opinions obsoletes en la direcció de grups. Que si diuen que "Rijkaard és massa tou", que si "Ivanovic té amargats als jugadors" o que "el president ha de baixar al vestidors a donar un toc d'atenció als cracks". Tot plegat opinions que simplifiquen completament el que passa en els equips i es queden només amb un bocí de la realitat, l'embolcallen adequadament pel consum massiu i s'aconsegueix donar força a allò que els interessa resaltar en la notícia. I demà serà un altre dia, i serà una altra notícia que només abordarà una petitíssima part del que passa.

Penso que Edgar Morin assenyala un punt clau quan diu: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" com a resum del que ell relaciona amb el pensament complex. En la carrera per dotar-nos d'una millor epistemologia (etimològicament: la ciència del coneixement, o podríem dir la ciència de com arribem a conèixer) per entendre el món, crec indispensable poder donar una visió rica i plena de detalls. Com deia un reconegut epistemòleg de vocació cibernètica: "Dos descripcions són millors que una".

Poder donar matissos i detalls dels afers relacionats amb la vida i, com és el cas d'aquest article, relacionats amb la direcció de grups, resulta de cabdal importància. Però donar-ne detalls vol dir dedicar-li un temps a observar i recollir informació, i a partir d'allà plantejar quin tipus de relacions es concreten realment a la pràctica.

Fa uns dies que preparo un article sobre la "mala sort", les "coincidències" i d'altres fets que tendim a fixar com externs a nosaltres. Llegeixo aquests dies el darrers treballs que ens va deixar Gregory Bateson i descobreixo encissat la seva rabiosa actualitat: "Cuando nos concentramos demasiado estrechamente en las partes, no vemos las necesarias características del todo y entonces nos sentimos tentados a atribuir los fenómenos resultantes de la totalidad a alguna entidad sobrenatural." (1989:178)

Tot plegat em dono compte que anem pel món, tot sovint, amb una caixa d'eines que ens fa més nosa que no pas servei. Massa limitacions per poder engegar un projecte d'entendre el que passa sense estar massa lligats a concepcions fixades i estèrils. Hem de canviar les ulleres amb que mirem el món per poder actuar de manera transformativa, per poder-lo entendre de manera global sense desprestigiar els fets concrets.

Allò concret que puguem detectar i comprovar en el nostre accionar en el món és el que ens permetrà reconèixer pautes (digue-li estructures de joc en els rivals, el tarannà de cadascun dels nostres jugadors o les nostres estratègies com entrenadors) per poder fer un acostament globalitzador a la nostra percepció de la realitat.

No ens serveix adaptar-nos a la visió de l'entrenament que es manega "al carrer" (però també, lamentablement, dins els cercles acadèmics i també a l'àmbit federatiu) i que no ajuda a veure la importància de mirar a través d'uns altres vidres. Uns que ens permetin bellugar-nos ni que sigui amb una certesa inicial, però crucial: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" (Morin). Per tant, aquesta pressumpció de Morin està convidant-nos a recollir els retalls del que passa al món tal com el veiem nosaltres per tal de trobar raonaments ajustats per a fets complexes. La nostra missió és fer un mapa ajuntant els pedaços i no despedaçant, sinó encaixant a través de la nostra mirada allò que passa al món i que hem de desxifrar.

Bibliografia
- Bateson, G. i Bateson, M.C. (1989) El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado. Barcelona, Gedisa.

dilluns, de desembre 03, 2007

UN BLOG D'ACTUALITAT DEL BÀSQUET EUROPEU

Fa mesos que no recomano algun blog interessant. Ara que Psicobasket, Scoop i PizaRisas no donen senyals de vida des de fa molts mesos (una llàstima), i que Ramon Trecet escriu de bàsquet quan no troba res de rabiosa actualitat en F-1, futbol o assumptes de dopatge, crec convenient adreçar-vos a un blog que està sempre al dia del bàsquet nostre de cada dia, el bàsquet ACB i d'Eurolliga: El Blog del Capità Enciam.

Aquest blog recull articles d'opinió i cròniques de partits, però sobretot voldria destacar que al marge del tipus d'informació que es recull, cal dir que es tracten tots els temes des d'un punt de vista seriós i professional. Periodisme constructiu, generador d'idees i de debat, i per tant gens sensacionalista.

Una informació relatada de manera que ens descriu, com podria fer-nos algun diari esportiu a l'ús i, a banda, dona opinions sobre el bàsquet professional europeu. Opinions en que s'atreveix a abordar, sense una grandiloqüència que podria ser contraproduent, aspectes que rasquen la superfície de l'esport. L'aproximació a la filosofia d'un entrenador o el debat sobre què és un "bon joc" són dos exemples del tarannà que té aquest blog, que parla del bàsquet que coneixem d'una manera que no coneixem gaire (i que per mi és de gran valor).

Espero que el gaudiu cada setmana, el Capità Enciam no acostuma a faltar a la seva cita amb l'actualitat!

dimarts, de novembre 27, 2007

DETERMINACIÓ

En anglès hi ha expressions com "will to score" i "drive to win", que traduides serien "voluntat d'anotar" i "impuls (o empenta) per guanyar". Aquesta idea d'estar determinat per aconseguir alguna cosa, com dèia fa uns dies, està lluny de simplement tenir "ganes de".

Passen els dies i veig com hi ha jugadors que estan determinats a guanyar i a anotar de manera impenitent. No es tracta només de la qualitat tècnica, de la visió de joc... Es tracta simplement de la determinació, o per dir-ho d'una altra manera, de la decissió continuada de fer-ho bé.

A la nostra infància segurament ens han prés per babaus i ens han dit: "La intenció és el que compta". Aquesta frase és un alegat al terrorisme ètic: ens dona a entendre que si no aconseguim el que volíem, no passa res, ja que el que val (el que es valora) són les intencions i no els actes.

I també ens deslliura de les repercussions que hagin pugut tenir les nostres accions al món. "El nano no volia fer mal a ningú, ho ha fet sensa mala intenció". I què?!?! Em sorpren tant que aquestes alçades estiguem justificant que coses que fem que passin no tenen importància per que no volíem fer mal a ningú...

"Se nos conoce por nuestros actos" és una frase molt recuperable del guió de Batman begins. Si mirem una mica a la xarxa descobrim que la frase està copiada d'un pensador clàssic, Sant Agustí. I si ens sembla que és recuperable en aquest article és per que ens indica la dimensió de la nostra conducta: el que fem té repercusions, siguin quines siguin les nostres intencions, i així és com ens coneix la gent, no pel que pensem o tenim intenció de fer.

Tornat de nou al bàsquet, després de tancar aquesta petita excursió fílmica i filosòfica, m'interessa comentar una altra cosa: la determinació és de cadascú i allà ningú pot ajudar-nos. Podem lloar les accions dels entrenaments, vibrar per una jugada brillant al partit, corregir-los detalls del seu joc o asseure'ls quan volem un canvi de dinàmica de partit... però el jugador ha d'estar a punt per ser letal, ha d'estar determinat a fer-li un descosit a la defensa rival. I al mateix temps ha d'estar decidit a aturar el jugador rival del que s'encarrega, a molestar els seus tirs, donar ajudes als companys, anar al rebot, córrer el contraatac com un llamp.

No vull deixar de d'acabar amb un fet primordial: aquesta determinació va molt més enllà del que podríem pensar, de manera força comú i sense posar-ho en dubte, com un treball psicològic individual i d'arrel bàsicament cognitiva. És un treball que engloba els hàbits arrelats en la persona, les seves actituds, la manera com té cura del seu joc i del seu cos, com es relaciona amb els companys, com els companys el veuen a ell, etc. Com a molt m'atreviria a acceptar que és un treball de psicologia, però de psicologia social.

I parlant de Psicologia Social no podem evitar citar al mestre Enrique Pichon-Rivière: "El sujeto es sano en la medida en que aprehende la realidad en una perspectiva integradora, en sucesivas tentativas de totalización, y tiene capacidad para transformarla modificándose, a su vez, él mismo. El sujeto es sano en la medida en que mantiene un interjuego dialéctico con el medio y no una relación pasiva, rígida y estereotipada."

Per tant estic parlant de la possibilitat de canviar, d'aprendre, de transformar el món i també transformar-se un mateix. És, per tant, un treball sobre tota la persona, la persona en situació, la persona determinant el seu projecte. No m'agradaria reduir la determinació, que amb tots els seus matissos resulta una realitat fantàstica, a partir d'un ximple reduccionisme psicològic.

dimecres, de novembre 21, 2007

HI HA UN MÈTODE PER LA BOGERIA

Fa pocs dies vaig llegir unes declaracions de Grant Hill que em van semblar interessants. Parlava sobre el que ell pensava del joc de Phoenix Suns abans d'arribar a l'equip i quan ha conegut com treballen: "hay un método para la locura. Desde fuera sólo crees que los Suns corren de arriba abajo y ya está. Pero no es cierto. Todo tiene un sentido." (Gigantes del Basket, nº 1146)

Les experiències prèvies dels ultraofensius Denver Nuggets, connectats a través del veterà entrenador Paul Westhead com l'artífex del joc d'aquell equip i de l'actual campió de la WNBA, les Phoenix Mercury, resulta un clar precursor del run and gun de Mike d'Antoni. Les tesis de Westhead, amb 30 anys entre NBA, CBA, NCAA i alguna expeirència en lligues extrangeres, són un referent necessari per l'allau de joc ràpid, fácil i directe dels d'Arizona. Amb els Nuggets va poder aconseguir 119.9 punts de mitja, en el millor promig de l'atac a l'NBA a la temporada 1990-91.

Mike D'Antoni dèia, en aquesta mateixa entrevista-reportatge, que la gent es quedaria sense saber quina és la ment privilegiada que ha creat aquest estil de joc: Nash o ell. Diu que el dia en que Nash anunciï la seva retirada, a l'endemà ho farà ell.

D'Antoni insisteix que Phoenix Suns són el millor equip en l'NBA en percentatges de tir en els primers 7 segons d'atac. No és cap bogeria ni cap casualitat arribar a construir un estil de joc amb el major encert d'una lliga, només cal tenir clar que no sempre es pot anotar abans dels 7 segons màgics. I el que importa és veure què fem després, quan no podem abotar ràpid, i que fan l'altre equip amb els segons que van sumant als futurs (i, és clar, més nombrosos) atacs del rival.

dijous, de novembre 15, 2007

ÈTICA I CANVI

Sovint ens plantejem demanar a la nostra parella o a un amic que canviï de parer sobre un tema, que decideixi diferent, que en definitiva actuï d'una manera més plaent per nosaltres. De vegades, però, ni ens ho plantejem i abordem el canvi dels altres amb una naturalitat pasmosa, i val a dir que de manera completament irrespectuosa.

Demanar algú que canviï no és ètic. Aquest serà el postulat bàsic d'aquest article que mirarà de fer un repàs al canvi en l'esport i analitzar de quina manera podem veure'l per fer-lo ètic. Tot encertar la mirada amb que mirem les persones i ajustem la nostra idea de canvi.

El primer de tot alhora d'abordar el canvi és no donar-lo per necessari. Que nosaltres com tècnics, per exemple, ens plantejem la necessitat de canvi d'una actitud de l'esportista no respon a la seva dinàmica evolutiva interna, sinó a una necessitat o desig nostre. Potser pensem que allò ens facilitarà la nostra feina o que ajudarà a que l'equip tingui millors resultats.

Aleshores el primer que hem de fer és no donar el canvi per necessari i convenient i afrontar la situació de manera més oberta, sense tant prejudici. Enlloc d'enserronar l'esportista dient-li "vols canviar?", el que li hem de plantejar és un més genèric i no condicionador ni manipulador "què vols fer?"

Partint de la premissa que considero ètic la mesura que connecta un mateix amb allò que un vol o desitja per a ell mateix, furgar en el canvi no és una bona estratègia si el que vol el canvi és el tècnic però no pas el jugador. Hem de descobrir què vol fer l'esportista, abans de tot.

Davant la pregunta "què vols fer?" l'esportista no pot fer altre cosa que confrontar allò que li passa a ell, i prendre una determinació del camí que agafarà. Aquella pregunta de la que potser ha fugit o simplement no ha plantejat amb prou claredat per si sol esdevé un rètol lluminós del que no pot apartar la vista mentre nosaltres li assenyalem que ens constesti quelcom.

La pregunta "vols venir a entrenar?" davant una absència anunciada a l'entrenament és molt més demolidora pel jugador que no pas altres estratègies més grolleres i que s'utilitzen més sovint. Per exemple, molt més útil que recriminar-li no venir, ignorar-lo o demanar-li explicacions o justificacions de la seva falta d'assistència. Molt més útil i mantenint-nos en el nostre rol que suplicar-li que vingui (per poder ser 10 i fer 5c5, per poder assejar una nova defensa, etc.).

I és que és més útil, dona en el clau, ja que es desmarca de la resposta usual esperada (recordem: recriminar, ignorar, demanar justificacions, fins i tot suplicar) i planteja aquesta falta d'assistència en relació a la persona mateixa, i no com un greuje en relació a l'entrenador o als companys. I tant que afecta als companys, però cal assenyalar quin projecte està fent l'esportista per a ell mateix, no per a l'equip.

Quin projecte té l'esportista? Faltar per aquest motiu, per aquell altre? Li sap greu faltar quan li adrecem la pregunta que hem dit? El posa en guàrdia o a la defensiva? Totes aquestes preguntes poden arribar a contestar-se d'una manera o altre. I que apareguin aquestes preguntes activa la diensió de projecte de l'esportista, mesura que pot donar-nos rèdits si sabem com abordar sigilosament el canvi a partir del propi desig enunciat per l'esportista.

No podem refiar-nos i actuar sense tèmer algun efecte secundari des de la nostra "benintencionada" posició de poder com a tècnics, sinó guanyant un nou espai, un nou rol, situant-nos en un lloc arresserat. Preguntar "vols venir a entrenar?" no implica desaprovar aquella absència: només aclareix si l'esportista desitja venir però no pot manegar-s'ho d'una altra manera. De fet, ens situa millor, més clarament, en la relació amb la tasca (anar a entrenar) que estem fent i ens situa a nosaltres, els tècnics, interessant-nos per allò que ells desitjen (una posició sempre important que resguardar).

Quan els fem la pregunta "què vols fer?" a l'esportista estem fent una maniobra que indica al propi esportista que ens interessem, però indirectament assenyala amb insistència el seu poder d'actuar i canviar les coses des d'un mateix. Pot voler tenir ganes o pot voler no tenir ganes. Al mateix temps també indica que hi ha possibilitat de mantenir-se en el desig de no canviar, de seguir igual o de canviar, però a partir del propi esportista en relació a ell mateix, a allò què vol fer.

En definitiva, l'esportista es situa més clarament en relació al seu desig i al seu projecte, que quan es respecta des del propi jugador i des de fora, des de la mirada del tècnic, podem dir que té dues vessants plenament ètiques (per un banda, la nostra actuació metodològica, a partir del respecte i l'aclariment de allò que vol l'esportista, sense imposar-li com ha d'actuar; per una altra banda, la decisió pressa per l'esportista, reconeixida com a desig de fer a'quella determinada manera).

dimarts, de novembre 13, 2007

LES "GANES" I EL DECIDIR

Sovint sentim parlar "pestes" d'un jugador, un acte insensible i precipitat com és parlar per parlar. Aleshores establim d'un jugador, sense ser curosos amb ell: "és un egoïsta, no té compromís amb l'equip". Però el compromís amb l'equip s'ha de saber llegir, interpretar, i passa per ser responsable d'un mateix. Caldria que ens possèssim d'acord que vol dir compromís, per que per a cada persona pot ser molt diferent allò que entengui.

Ser responsables pot ser arribar aviat a l'entrenament i quedar-se a tirar després. Però tot això no com una consigna moral que ve embolicada: "has de fer això", com una qüestió d'obligació. No. És molt més que això, és la dimensió de projecte que assoleixes en la teva professió, que es tradueix/reconeix en el teu temps invertit en aquella activitat. És la decisió de voler millorar. És la teva ètica i el respecte que li tinguis a allò que dibuixes com el teu camí professional, ja siguis tècnic, jugador, etc.

És necessari assenyalar que hi ha una diferència entre tenir "ganes" i decidir sobre un assumpte. La gent entén de manera errònia que amb les "ganes" en té prou: però la realitat és que malgrat les ganes la gent es fa la guitza i no assoleix el que diu que vol. Però a través de la decisió, de decidir a cada moment actualitzar el projecte que has engegat, és quan pots assolir els teus propòsits. Com diu Gregory Bateson a Espíritu y naturaleza: "La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".

Quan t'ensumes que el teu equip té "ganes" de guanyar penses: anem per bon camí. Però no n'hi ha prou amb tenir "ganes", hi ha que reseguir altres aspectes que no només l'impuls que detectem. L'equip ha d'estar decidit a guanyar, a actualitzar a cada moment la decisió de comprometre's amb la victòria. Certament molta gent té "ganes" de fer-ho bé i després s'espatlla l'existència de maneres diverses. Nosaltres com a tècnics hem de trobar l'enfocament adequat per que aquesta pregunta, la de decidir-se a guanyar, estigui posant-se al dia a cada instant.

Les "ganes" i el decidir són, doncs, aspectes diferents que de vegades barrejem de manera equivocada. Estar determinat, decidit és diferent a tenir "ganes". Com diu amb certera habilitat Erich Fromm: "Cada segundo es un momento de decisión para lo mejor o para lo peor" (1986:27, la cursiva és meva) Anem a encaminar-nos a ser conscients d'aquesta diferència que marca la diferència en els equips.

Bibliografia
- Fromm, E. (1986) La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanizada. Madrid, FCE-España.

dijous, de novembre 08, 2007

PAUTES, REGULARITATS I ORDRE (Especial entrada nº150)

Fèia dies que rumiava quina entrada podria ser la que fes 150 al meu blog (em resisteixo a escriure, com acostumo a llegir en català, bloc). Gaudint d'un interessant llibre sobre el meu admirat Gregory Bateson (El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado), acabat per la seva filla quan ell va morir, vaig trobar aquesta correspondència:

PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)

La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.

PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.

REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.

ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.

Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.

dimarts, d’octubre 30, 2007

EDUCAR EN ADOLESCÈNCIA

Passen els anys i en la societat es respira un creixent neguit associat a l'educació d'infants i adolescents. No és només un neguit dels pares i mares, sinó una realitat compartida per mestres i també pels entrenadors.

Sovint ens cenyim a una explicació que implica un circuit o cercle viciós. A continuació apunto algunes idees que circulen i que alimenten aquest cercle viciós, i que ens permeten afiançar una visió monolítica de la realitat que ens impedeix afrontar el canvi amb èxit (o mirat d'una altra forma, ens permet mantenir-nos fidels al no canvi, i per tant tenir èxit en no canviar). Allò que el creador del psicodrama Jacob Levy Moreno anomenava "conserves culturals".

De vegades comencem dient els temps han canviat. És tant evident que l'època actual és diferent a fa 20 o 40 anys no ens dona més informació sobre la joventut. Que hagi canviat no implica que necessàriament hàgim anat a pitjor. Dir que hem anat a pitjor és un judici excessivament simplificador de la realitat social en la que vivim.

Els joves d'avui en dia no respecten el que tenen. Els avenços de la democràcia i de les anomeades societat del benestar han donat comoditats. Segons quins sectors crítics (una vessant catastrofista que s'ha apoderat del ram de l'educació) argumenta que ha des-valoritzat la necessitat de guanyar-se les garrofes. Lluny de ser conseqüència directa del que els pares poden donar ara als seus fills, estem davant una assumpció que pretén donar-nos certeses però que està equivocada: més comoditats materials no implica, necessàriament, que no es respecti o es valori el que es té.

Les figures d'autoritat estan posades en dubte. Pares i mares que els costa relacionar-se amb els seus fills i fills, mestres que no poden presentar els continguts de l'assignatura per que estan en situacions precàries per manegar el grup, entrenadors que tenen queixes airades dels jugadors cap als àrbitres... Es tracta realment d'un problema d'autoritat? O bé és un problema de que les tècniques i recursos que maneguem les famílies i la comunitat educativa són insuficients pels reptes que hem de fer front?

Tot plegat ens apareix la necessitat de revisar els rols educatius tradicionals i veure si la fesomia amb que els confeccionàvem és una maniobra intel·ligent per manegar els reptes que tenim davant. Sóc del parer en que hem de trencar primer el motllo de l'educació tal com l'hem viscut i recreat durant les darreres dècades per poder abraçar fòrmules més enginyoses. Hem de refundar el vincle educatiu siguent capaços de modificar les pautes que, sense revisió veritablement crítica, ens porten a fracàs continuat amb el que fem.

No és només que el temps hagin canviat, que als joves tinguin més facilitat per accedir als béns bàsics (i d'altres que no ho són), i que les figures d'autoritat han de afiançar-se en el panorama educatiu. També ens trobem amb que la tècnica educativa ha avançat molt poc, i que la recerca (ja sigui aplicada a la pròpia praxi del grup, com puguin ser la tècnica dels grups operatius; o bé recerca bàsica, sobre la base de neurociències, PNL o avenços en teoria de la comunicació humana) no arriba a les llars, les aules i les pistes. Així és francament difícil de tirar endavant tot el que comporta educar amb èxit i satisfacció.

dijous, d’octubre 25, 2007

LLUNY DEL QUE DIEM VOLDRÍEM HAVER ESTAT, PERÒ SEMPRE APROP DEL QUE VOLEM SER

Feia temps que no escrivia en la vessant de gestió esportiva, en concret avui sobre funcionament de club i dirigents. He tingut un flaix mentre revisava la pàgina dels meus serveis professionals i se m'ha acudit una idea per un article. Sovint funciono d'aquesta manera: tinc algun flaix, de cop i volta, i de seguida que puc me'l poso a escriure. O simplement ho anoto per quan tinc una mica de temps per desenvolupar-ho.

De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.

És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.

La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.

Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.

Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.

Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.

Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.

Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.

dimecres, d’octubre 24, 2007

VORA 150

Concretament 146 entrades fins ara i 147 amb aquesta que començo.

Frapa una mica veure com ha crescut aquest projecte virtualíssim des de que vaig penjar-hi les primeres entrades al mes de maig de 2006. Recullo ara un fragment que em sembla llunyà però que en el fons és l'essència de la meva il·lusió, el punt de partida del meu projecte: "Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades en aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors."

Ha passat ja gairebé un any i mig des de les meves primeres entrades i estic inmensament orgullós del que vaig començar escrivint i molt sorprès de mi mateix pel que he anat afegint.

Amb una producció in crescendo, he desenvolupat un estil propi i cada cop he concretat més les meves propostes, creant línies temàtiques presents des del primer moment: Direcció de grups compta ja amb 30 entrades i Formació d'entrenadors amb 19. Totes dues són de les més prolífiques i al mateix temps, les dues més veteranes. També hauria de mencionar les 25 (amb aquesta 26) d'Autobiogràfics.

De la mateixa manera, crec que em sento especialment orgullós del gir que li he donat als meus escrits en els darrers mesos amb la creació de dues etiquetes. Són Epistemologia i Psicodrama i grups operatius, amb unes humils 3 i 7 entrades respectivament. Humils però encapcelant tot un nou cos de coneixement i reflexió, actualment en un estat embrionari, però que al mateix temps constitueix una base ferma des d'on operar amb il·lusió i èxit.

QUAN NO SÓN FUTILS LES REFLEXIONS?

Li agraeixo molt i molt a la Laura haver-me mencionat la conveniència de fer-li certa reflexió a un jugador sènior de l'equip que entreno i de la que ella és delegada. Una frase dita de passada però des del conveciment, que es podria haver quedat en simple soroll de fons després d'una aplaudida victòria, m'ha donat corda per consagrar-me a l'escriptura apassionada d'aquest article, nascut amb forta convicció ideològica i amb el que m'identifico fins el moll de l'ós.

Em demano, en to retòric, sobre un assumpte sobre el que ja fa temps que tinc un criteri format. Per mi les reflexions són sempre futils.

Introducció
En l'educació esportiva, i de fet en l'educació en general, segueix vigent el principi metodològic segons el qual l'educador arremet contra la inmaduresa de l'infant per donar-li convenientment forma. És a dir, l'educador pren partit en l'educació creant un univers artificial per l'infant, un univers que cau del cel de l'educador per instal·lar-se com escenari i espai d'acció de l'infant.

L'infant de vegades és també un adult dret i fet, com per exemple un sènior. Fa anys que he deixat l'esperança inútil d'il·lustrar-los un camí magnífic, sensacional, idoni per amb ells. El camí l'han de fer ells o elles, però no pas sols. L'apassionament que tinc durant les darreres setmanes amb els grups (veure entrades recents com La importància de l'emergent als grups, Liderar o coordinar?, Rols, Incursions als grups), fruit d'anys d'un profund procés d'elaboració personal, és precissament acompanyar-los.

Mirant la reflexió amb lupa: consideracions ètiques
La reflexió com instrument crea i consolida una determinada relació entre l'entrenador i l'esportista, cenyint-nos a partir d'ara a l'àmbit esportiu. El tipus de relació que estableix és de dependència, i de vegades fins i tot manipulació. Educar a través de la reflexió és perillós, encara que per un ampli ventall de població sigui la manera de fer creure la gent en quelcom. S'educa gràcies al seny que li mostrem a l'esportista. I dic que és perillós, sobretot, ja que podem voler tenir la raó, com entrenadors, sobre qüestions que són perfectament prescindibles pels esportistes. El que per nosaltres és important pot no ser-ho per l'esportista.

Fem un judici de valor, enunciem una reflexió i ens quedem tant amples. No ens prenem la molèstia d'observar sense jutjar, ni de demanar-li què vol fer a aquella persona que tenim a l'equip, sinó que fixem i projectem el nostre desig en els esportistes. No estaria de més donar-nos compte que la reflexió és una camí sutil per crear dependències.

En la mesura que estem establint un tipus de vincle determinat amb els esportistes, és crucial que ens fixem una mica més en com queda definida la relació. Potser així podríem veure que es poden arribar a adscriure, des de posicions de poder o autoritat com ara la de l'entrenador/a, certs rols a les persones. Cal adoptar una mirada, una perspectiva epistemològica diferent a la que maneguem en la nostra cultura per adonar-nos que aquells rols els epsortistes potser no volen actuar-los.

Més consideracions: resultat i efectes pràctics de la reflexió
Més enllà d'aquestes consideracions ètiques (referit al sentit que ètic serà allò que s'ajusti al desig de la persona, al seu projecte), ens estem plantejant el canvi des d'una òptica que resulta contraproduent. La reflexió no la podem comptar entre les estratègies que puguin assolir més èxit per abordar el canvi d'actituds, que en el fons acaba sent el nostre objectiu pedagògic. Fer reflexionar és forçar molt les coses, i forçar-ho d'una manera que en general els alumnes (i també els esportistes) han après a respondre satisfactòriament la nostra ànsia de sentir-los enunciar un discurs pseudoadult convergent amb una certa moral social i educativa.

Cal que ens plantejem com, amb més traça de l'habitual, podem abordar aquestes situacions on el canvi es situa com objectiu operatiu. No volen repetir un episodi de la nostra història com a grup no implica que hàgim de pasar-los la ma per la cara per dir-los què han fet malament, ni tan sols és imprescidible donar-los una advertència amb un to paternalista. Hi ha altres estratègies que ens donen alternatives a un carreró sense sortida, l'educatiu, en el que nosaltres mateixos ens hem ficat.

Després de segles d'una pedagogia que vol convèncer i alliçonar enlloc de situar la persona que aprèn en el lloc de protagonista i del que ha de decidir què vol fer, ara ens venen les presses de voler arreglar-ho tot. I ens oblidem, com hem vingut fet durant suficient temps per gairebé oblidar que hi ha altres estratègies, que sense parar prou atenció en la visió que nosaltres mateixos adoptem del món, no podem veure amb claredat què passa. Afectats pels nostres prejudicis educatius, ens costa pensar que no és només que els joves han canviat, sinó que les estratègies educatives són cada dia més obsoletes i poc operatives.

dimarts, d’octubre 23, 2007

LA IMPORTÀNCIA DE L'EMERGENT EN ELS GRUPS

"El emergente de un grupo es el sujeto que por su historicidad como individuo, ante determinados temas y/o determinados sentimientos, los denuncia en un momento del proceso grupal; esta denuncia adquiere la posibilidad de objetivarse al grupo frente a lo que ocurre y, el coordinador y el observador [en el caso deportivo todo en uno, el entrenador] (la otra parte del grupo), puede señalar o interpretar dando contenido y forma sintética a lo hasta ahora sucedido, y el grupo pasa a otro momento.

De ahí que el emergente es uno de los elementos básicos, es el que marca los discontinuos, es el individuo que sale al paso del suceder grupal como parte comprometida del grupo, y elegida por éste en la interrelación para enunciar lo que está en juego, así su individualidad aparece significada en lo social, es decir, que su individualidad como intimidad se deshace frente a la tarea, para asumir su compromiso grupal y, rehacerse a través de aquella. Así, su historicidad adquiere actualidad sentida y pensada en el trabajo grupal...".
- Armando Bauleo, "Grupo operativo"

Sovint, dins de la nostra precària visió de tècnics respectuosos del model directiu (i de vegades autoritari), se'ns apareix com inadmissible, com una bogeria flagrant, la possibilitat d'escoltar el grup per tal de poder enrahonar després amb els nostres jugadors.

La nostra visió d'entrenadors està tenyida de la necessitat d'orientar, des d'un primer moment de la temporada, la direcció que prén l'equip. L'ansietat de poder no estar concretant prou el projecte ens fa perdre de vista el temps necessari per elaborar les tensions internes del grup. El camí que cal emprendre, el viatge que estem planificant per nosaltres i els jugadors, cal que sigui una operació clara i sense dubtes sobre com organitzar-la. Hem de tenir clar què hem de fer, i què cal que facin els altres per satisfer el que volem fer. Però pel camí perdem indicis interessants, com els que aporta l'emergent del grup.

Parlem de líders en el nostre dia a dia, però poc sentim a parlar d'emergents. Com diu Bauleo, l'emergent és un individu que, per la seva circumstància (Pichon-Rivière parlaria del vector de verticalitat del grup) "destapa" un succés o situació que restava oculta, invisible a la visió del grup. El grup, no per gràcia divina ni gràcia de l'entrenador, pot veure en primer terme una nova dimensió que apareix i re-situa el grup en relació a la tasca. Podríem dir que moltes vegades, per primer cop i alhora gràcies també a l'assenyalament que necessàriament ha de fer l'entrenador que sàpiga el que passa als grups, l'emergent marca UN camí a seguir.

Nosaltres, com entrenadors disciplinats en el model directiu, pensem que tenim en la nostra ment EL camí. Com si la clau estigués en nosaltres els tècnics: la clau, ja ens enganyem prou, està en un altre lloc, als budells del grup. Però som tant badocs que no ens donem compte de que el mateix grup, a través de l'emergent, ens està donant peu a entrar per un camí franc a la victòria. L'èxit resideix en la nostra habilitat per observar, escoltar i identificar l'emergent del grup, posant-lo en el centre de les mirades dels esportistes, més en una operació com coordinadors que no pas com a líders en un sentit clàssic. Així, com coordinadors atents als emergents del grup, se'ns facilita molt i molt la Tasca amb majúscules: entrenar dur, jugar intel·ligent, guanyar els partits.

dilluns, d’octubre 22, 2007

P&P, COM EL R&R

Com el Rock&Roll a nivell musical, en el bàsquet jo és fet una descoberta vital amb el P&P (la Preparació i el Projecte). Enrique Pichon-Rivière parla de tres moments en el treball amb grups operatius: "pre-tarea, tarea y proyecto".

Moltes vegades els tècnics ens centrem exclussivament, en una il·lusa posició de saber fragmentat i estereotipat, en el segon moment, el de la tasca. Aleshores cometem dos grans errors: primer oblidant que abans hem d'escoltar el soroll de fons que fa l'equip, allò que es diu, es fa o s'intueix abans de posar-se a fer feina, a jugar o entrenar; i segon, no divisar la importància de concretar el projecte de l'equip dins i a través de la tasca.

Quan parlo de P&P, de Preparació i Projecte, també vull fer referència a que els entrenadors moltes vegades també ens escudem en "hem de treballar més això o allò altre als entrenaments", com si això ens donés una coartada pels resultats assolits fins aquell moment. Ens autoconvencem, amb un discurs molt propi del nostre àmbit profesional, que més Preparació ens portarà a assolir millores. Com si fos tant matemàtic la manera com arriba l'èxit. Per més càrrega d'entrenament, per exemple. Fem un mini-stage de 3 dies, doble sessió. Fem sessions més extenses, treballant més el físic, més l'estratègia, etc. Canviem sistemes de joc per desentortolligar l'atac o la defensa. No apareix la idea bàsica, fonamental, insustituïble de Projecte, com diríem en castellà, "ni por asomo".

En definitiva, amaguem el cap sota l'ala i fugim d'estudi sense detindre'ns a pensar que potser hi ha alguna altra cosa, algun treball de base o sobre el nostre propi enfocament, que no estem fent bé. Parlo de situacions com ara no calmar les ansietats del grup davant un període d'adaptació (a un nou sistema de treball, una nova categoria, a nous companys, etc.) que ha de viure's, per no perjudicar l'equip, com normal. O bé de posar gradualment sobre la taula la dimensió històrica de l'equip, allò que és un tret propi del seu fer i amb el que ells s'han identificat amb el pas dels anys, i al mateix temps projectar cap al futur les ambicions i el desig del grup.

Aquestes propostes són bàsicament les que un entrenador hauria de fer front en el seu propi projecte de tècnic. Malauradament ens venen explicant coses molt errònies, que no apunten ni de bon tros als fenòmens que són propis de la vida dels grups, i que en definitiva ens situen en un escenari ben pobre on sovint no sabem com desenvolupar veritables mesures exitoses dins de l'entrenament. Tot és donar-se compte de quina mirada val la pena prendre i quines maniobres resulten adequades per assolir millores.

dijous, d’octubre 18, 2007

DEMÀ PASSAT COMENÇA TOT

Com el títol de la tendra pel·lícula Hoy empieza todo, puc dir-me a mi mateix que dissabte començo de nou la meva relació amb el bàsquet. Em torno a enamorar.

Amb 13 anys (sóc dels que vaig començar a jugar tard) vaig enamorar-se del joc. Així va començar tot: primer, com jugador fixe a l'estona dels patis, cistella gran o cistella petita, amb rivals de l'edat o de més grans. Poc després també començaria a competir amb un equip pre-infantil a la lliga escolar del CEEB.

Als 15 ja em vaig començar a enamorar d'entrenar fent d'entrenador ajudant, també al CEEB, al meu col·legi de tota la vida, el Frederic Mistral (després, per allò de la globalització que aleshores ni s'anomenava, es fusionaria amb el Tècnic Eulàlia). Després vaig començar a veure món en les meves visites a CB Grup Barna, AESC-Ramon Llull, CIC, Casp, BAM, etc.

Ja una mica més curtit, al 2002 i per tant amb 24, tinc la meva primera (i curta, de només 3 mesos) experiència amb la Direcció Tècnica del CB Grup Barna. Després vindrien experiències una mica més extenses a BAM, AB Premià i Salesians de Mataró.

I ara, abans de donar altres passos com pugui ser fer de dirigent d'algun club d'aqui uns anys, al 2007 i amb 29 anys començo de nou amb i en el bàsquet. Penso: em torno a enamorar del bàsquet, però ara des d'una altra mirada a l'esport fent d'àrbitre dels partits d'Escola d'Àrbitres de la FCBQ.

Les properes setmanes és ben possible que inaguri una etiqueta en el meu blog sobre aspectes arbitrals i comenci a escriure sobre les meves experiències.

LIDERAR O COORDINAR?

El text que segueix a continuació i que aniré comentant és d'Armando Bauleo. És un fragment d'un article de títol "Aprendizaje y comunidad" i la cursiva que apareix és meva.

"Si uno va a liderar un grupo va a hacer las indicaciones concretas de su organización. En cambio, si uno va a coordinar un grupo va a posibilitar, va a permitir, va a facilitar que el grupo permanentemente se dé la organización que necesita para llevar a cabo su tarea, su finalidad o su objetivo, es decir, que ellos determinen su organización; por lo tanto, ellos van a determinar los líderes que necesitan para la organización que se den."

Es planteja una diferència entre l'actitud de liderar i la de coordinar un grup. S'associa lideratge amb organització, i es confronta amb la possibilitat de "permetre", "facilitar" que el grup tingui un espai per poder dur a terme la seva tasca. El punt important de la coordinació és que el propi grup determini el seu objectiu i l'organització que els cal estructurar per aconseguir dur a terme allò que desitgen. D'aquesta manera el lideratge anirà en funció del que vulguin aconseguir plegats aquell grup, no com una estructura imposada des de fora. El que si que ve imposada és una certa visió o comprensió del grup i de la seva articulació, una visió que permet al coordinador anar assenyalant que ocórre en el grup mentre s'organitza i treballa.

"Entonces el coordinador con respecto a ese grupo, va estar siempre descentrado, es decir, va a estar en otro lugar. El coordinador permanentemente va a tener que observar, tener en cuenta, cuáles son los impedimentos, cuáles son los obstáculos para que ellos puedan llevar a cabo la organización que necesitan, para que ellos puedan tener los líderes que les hacen falta. Claro que acá también se nos mezclan cosas personales y las cosas personales es que nosotros sabemos muy bien como pesa en nosotros todo un sentimiento, podemos llamar así, de apropiación o de sentimiento de propiedad privada, por el cual encontramos coordinadores que dicen "mi grupo", o sea, entran dentro de la ilusión del líder, pero ellos son coordinadores. [...]"

El lloc del coordinador com fora del grup, com un lloc de privilegi per observar les ansietats del grup, les pors, el bloqueig al canvi. L'anàlisi del que emergeix del grup ens dona indicacions de quins poden ser els líders escollits, els líders necessaris per dur a terme la tasca. Encara que també ens podem trobar amb que els coordinadors tinguin la fantasia que el grup és "el meu grup", i per tant entrin en un joc de voler ser líders d'un grup que necessita la coordinació per aclarir què i com volen fer.

"Es decir, en la relación coordinador - grupo uno permite, no apropiándose de los liderazgos, que ellos elijan sus liderazgos, que ellos hagan su organización directamente. El grupo capta, no es necesario que uno se lo diga, que, con respecto a ellos, tenemos otro tipo de relación o sea, no nos apropiamos del grupo, como el grupo nunca se puede apropiar de una tarea. Un grupo puede finalizar de acuerdo a su estructura un objetivo determinado, pero desde ya tiene que saber que esa terminación no es la única en el mundo, van a haber muchas otras terminaciones sobre ese mismo tema."

En la mesura que el grup entén que no els volem foragitar i fer-nos un lloc nosaltres en el lideratge del grup, allà s'articula un espai pel grup per poder viure la tasca com a pròpia. No és el desig del líder que vol guanyar, sinó que és una decisió del grup que es va construïnt amb la feina de mesos. L'opció, la decisió de guanyar, és una determinació que cal confirmar en l'equip des del propi equip: posar-nos en el camí de la victòria és un procés en el que hem de decidir-nos a fer-ho. I cal preservar la multivarància de les formes del guanyar.

dimarts, d’octubre 16, 2007

ROLS

"En la vida de relación siempre asumimos roles y adjudicamos roles a los demás. En condiciones normales cada uno de nosotros debe poder asumir varios roles al mismo tiempo." (Pichon-Rivière, 1985:112)

Sovint m'agrada parlar del rols que agafem (i que de vegades ens venen donats, com el de pare i fill) en la nostra vida. Parlo dels rols que prenem en l'esport, però també els que prenem en la nostra vida i que indiquen aspectes de la nostra personalitat.

La possibilitat de tenir o adoptar diferent rols és un criteri de salut, ja ho havíem dit en d'altres ocasions. Segons la visió de Pichon-Rivière hi ha un aspecte fonamental, el que ell anomena "adaptació activa a la realitat". D'alguna forma, les persones que s'adapten de manera flexible al món tenen més possibilitats d'èxit, ja que amb el seu actuar també estan transformant les circumstàncies del seu entorn, i no es viuen a si mateixes com presoneres del destí.

Hi ha persones, i segur que tenim l'experiència amb alguns jugadors que hem entrenat, que tenen una adaptació passiva a la realitat del joc. La seva manera tancada de relacionar-se els limita, i la seva limitació es constitueix en barrera per a nous aprenentatges. Una adaptació passiva està condicionant la comunicació amb l'entorn, i si la comunicació està condicionada ho estarà també l'aprenentatge. De vegades podem descobrir, amb una mica d'ajuda a través de la supervisió, que hi ha jugadors que tenen un rol més o menys fixe dins del grup, i que segurament reflexa una part de la seva realitat vital més àmplia.

Podem entendre que hi ha una certa relació entre allò de que hem anomenat "adaptació activa a la realitat", amb la idea de transformar el que ens envolta, i la possibilitat d'entrar en el joc d'adoptar diferents rols, de saltar d'un a un altre sense problemes. De fet podríem dir que la riquesa d'un entrenador és la de pensar com entrenador quan li per-toca, però desllindar-se d'aquest rol per una vivència més plena i activa al món quan no és el cas d'haver de ser entrenador.

Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.

dimecres, d’octubre 10, 2007

INCURSIONS ALS GRUPS

Una idea que fa temps a la que m'aferro i em serveix molt per a la meva pràctica com entrenador és la de veurem fora de l'equip. Des de fora és des d'on podem mirar, amb una certa distància, el que ocorre al grup. Podem veure interaccions, pautes de comunicació, rols. Aspectes que des d'altres llocs de l'equip poden resultar difícils de desxifrar.

Deia Albert Einstein, amb una gran visió global del món, que "és la teoria la que decideix sobre el que podem observar". I com deia un altre il·lustre pensador (crec que era Chomsky), el mapa no és el territori. De fet, el nostre mapa té zones d'ombra que no hem observat prou detingudament, i sense saber com és el nostre mapa del que passa el món és clar i notori que ens puguem perdre coses que passen als equips.

He titulat aquest post com incursions als grups ja que m'he trobat fent aquesta imatge per expressar el meu sentir amb els grups. La persona amb qui parlava m'ha seguit en l'imatge i, tot fent broma, ha assenyalat: "si, t'enduràs la motxil·la com si anéssis d'excursió". De fet incursió i excursió tenen una mateixa arrel, encara que el prefix modifiqui el sentit.

I jo em veig a mi mateix fent això, incursions puntuals en el viure del grup, assenyalant assumptes que són recorrent o recordant-los la nostra història com a grup. Jo em situo a fora ja que entenc que és el lloc del que coordina, del que facilita el procés del grup, sense desmerèixer ni arreconar al que en determinats moments pren decisions.

Entrenament i partit estan entrelligats però donen pas a dues versions lleugerament diferents de mi mateix: als entrenaments busques que es donin una sèrie d'automatismes creatius, processos de retroalimentació del grup, assajant jugades i afinant la punteria. En els partits tot això dona pas a una direcció més concreta, directa, de moltes menys explicacions: han d'entendre el que els vull encomanar i fer-ho.

Aquesta doble visió fins i tot a mi m'està costant pair-la, ja que he viscut la segona part del procés (quan ja has posat en comú i estàs de ple ficat en el partit) com una ombra de la direcció autoritària de la que pretesament m'he volgut deslliurar. Malgrat abraçar la coordinació de grups com una opció epistemològica que m'entusiasma, al final sempre hi ha aquell espai necessari d'organitzar i dirigir l'equip en el moment de partit. Per això també la figura de l'entrenador que dirigeix les operacions a més a més del que coordina el grup.

dimarts, d’octubre 09, 2007

UN TEMPS PER TOT

Sempre he estat un defensor afèrrim de que sempre hi ha temps per a tot en la nostra vida. Sobretot sóc un defensor de la necessitat de preservar un temps per llegir i escriure, malgrat els tràfecs de la vida diària.

Aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per escriure en el meu blog. No obstant, això no vol dir que no hagi escrit gens. De fet, aquests darrers tres dies he estat escrivint com posseït. Estava enllestint dues comunicaciones pel IV Congreso Ibérico de Baloncesto: no trobava el fil per escriure-les, i des de divendres a la nit no he parat d'esgarrapar estones per posar-les per escrit i adequar-les a les normes de la 5ª edició del manual de l'APA. De fet, m'he passat un dia del deadline para enviar la segona.

Segueixo, doncs, donant forma a diversos projectes. Uns d'escrits, d'altres amb vida pròpia i fent-se madurs (l'equip) o bé gatejant però amb una curiositat de descobrir el món (com la meva proposta de formació i assessorament a través de Keysport).

Se'm fa extrany, però, no escriure amb la freqüència (haig de reconèixer que potser estava escrivint pel damunt de les meves possibilitats habituals) que acostumava en els darrers mesos. L'estiu ha estat molt cassolà i això es reflexa en la producció del meu blog.

Ara, però, afronto altres projectes que m'entusiasmen tant o més que escriure en el meu blog (un plaer sempre que m'hi poso, són raccions de 45-60 minuts de creativitat i esforç per posar ordre a les meves descobertes).

Per exemple, un Grup d'Estudi que he iniciat fa unes setmanes amb una gent que opera en el camp terapèutic però amb les que trobem afinitats interessant. Costa de trobar gent amb la que connectis i amb la que tinguis un cert llenguatge comú.

O farcir de continguts i promocionar el I Màster de Psicologia Aplicada a l'Esport ofert des del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, del que seré professor en l'àrea de Ciències de l'Esport. El cap de setmana, concretament, vam fer unes sessions de fotos per fer un calendari que servirà de promoció del Màster.

També tinc ganes de començar a arbitrar d'aquí dos caps de setmana. El primer dissabte de promoció estava donant un curs precissament a àrbitres dels Jocs Escolars de Mataró.

Bé, tot plegat, aquest projectes i altres, em tenen captiu i m'acceleren el pols vital (i literari, també s'ha de dir). Espero trobar el punt just per oferir-vos un altre escrit original aviat als meus fidels lectors.

dilluns, d’octubre 01, 2007

POLÍTICA EN EL DIA A DIA

La política és el fer nostre de cada dia. Lluny de la visió que ens proposa la democràcia actual de les cites electorals com moments de participació política, el veritable repte polític per la persona és entendre quin és el seu lloc al món i quin volem que sigui el nostre projecte.

Fa uns dies que tinc un engrescador intercanvi amb una amiga sobre la importància de veure la política de les nostres accions qüotidianes. No parlo de la política en el que fem, com un afegit superposat al que ja sabíem, sinó que parlo de trobar el significat polític de la nostra existència.

Recordava de manera una mica confusa que hi ha un llibre de R.D. Laing que tenia un títol com ara La política de las actitudes. Però després ha estat cercant a Internet i he vist que era La política de la experiencia.

Fa mesos que tinc al calaix un escrit del que em sento molt orgullós, que he anat polint amb el pas del temps i que de moment té el títol de Política en l'educació dels grups esportius. No acabo de trobar l'espai on difondre aquest material, que és la base pel que podria ser una xerrada interessant.

Entre les converses sobre política en el nostre dia a dia i la confecció d'algun article que es relaciona amb la política em sento fent un stop en la meva pròpia incursió política al món, plena de sentit i energia. Una pausa entre els cursos d'entrenador amb metodologies participatives i vivencials, la direcció d'equip amb una perspectiva respectuosa fent una lectura grupal o la supervisió pedagògica a d'altres entrenadors.

Espero trobar el lloc per difondre, en breu, aquesta visió política de l'esport com a vivència que ens ajuda a definir qui som i el nostre projecte.

dijous, de setembre 27, 2007

FORMAR-SE PER FORMAR EL FACTOR HUMÀ

Sempre, el més important, és el factor humà. En els projectes faraònics del CSKA de Moscou amb les incorporacions estel·lars de Siskaukas, Zisis i Goree, o del Panathinaikos del desitjat Jasikevicius, Diamantidis i el retorn del killer Spanoulis (quin trios d'asos en posicions exteriors). Però així també en equips de base, o en sèniors de categories autonòmiques.

Tinc la sensació, com deia en algun escrit recent, que estem molt lluny de conèixer les estratègies que de debó ens poden ajudar a fer crèixer els nostres equips. Jo mateix haig de fer un esforç continuat per formar-me i establir noves maneres d'abordar la dimensió grupal (meravellosa) del nostre esport.

Però veig, amb una certa inquietud, un discurs uniformador. Fa uns anys identificava l'autoritarisme amb la mare de tots els mals de precària direcció de grup en la que hem crescut molts entrenadors. Ara ja no es tracta d'autoritarisme o no, al meu entendre. Es tracta de conèixer, de manera encertada, els mecanismes que animen l'organització interna dels grups.

Per dir-ho d'una manera més directe: he passat de pensar en termes dels estils de direcció a caure, en el moment present, en que la importància resideix en un aspecte més profund. Un aspecte que té una arrel espistemològica a la que no estem avessats a treure el nas: la nostra visió de l'ésser humà, de l'aprenentatge, de la comunicació, de la formació de grups enfocats a treballar i resoldre una tasca.

Per això estic captivat amb la descoberta de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, un metge psiquiatra argentí que va anar fent tot un viatge colossal (en la seva producció teòrica, però sobretot en el camp aplicat-professional i en la seva esfera personal-existencial) a través de la psicoanàlisi fins arribar a la psicologia social. Formen part del seu llegat, pràcticament desconegut entre nosaltres i degudament silenciat per la dictadura argentina, la tècnica dels grups operatius, l'ECRO, la teoria de l'enfermetat única, les tres àrees de la conducta, la tasca, l'horitzontalitat i verticalitat grupal.

No dubto que per a la formació d'entrenadors resulta complex fer un gir d'aquest estil, un gir radical cap als grups. Fer el pas d'una formació tècnica, a partir d'una pedagogia conductista, a un nou escenari que tingui un lloc central la pedagogia dels grups, és un repte pel futur inmediat. No obstant, i més enllà d'aquesta visió particular de la que donc fe, cal crear un moviment a favor d'aquest moviment cap als grups.

dilluns, de setembre 24, 2007

FORMAR GRUPS

"Formarse en grupo implica un aprender a aprender en tanto redefinición de los modelos de aprendizaje en los que nos hemos ido configurando como sujetos cognoscentes, modelos pasivos, receptivos, individualistas, competitivos, teoricistas, autoritarios."
- Ana P. de Quiroga (P. de Quiroga i Freire, 2005:30)

Ens trobem que, en el marc de la direcció d'equips esportius, moltes coses es donen per fetes. En la construcció d'un grup de treball estem poc assebentats de les diferents fases en la vida dels grups.

En un primer moment ens hem d'enfrontar a les resistències del grup. Hi ha poca claredat sobre el què tenim davant, el camí que hem de seguir, com encaixarem plegats. Aquestes resistències, si no les abordem de la manera adequada i els esportistes les reconeixen i les treballen, impedeixen que podem afrontar el treball tècnic, tàctic i estratègic del nostre esport. La preparació de l'equip comença per fer front a aquests mecanismes de defensa grupals que s'activen davant allò nou.

En un segon moment, un cop vençudes les pors del grup davant allò nou, podem iniciar el treball del grup. Qualsevol construcció que volguem que s'estabilitzi en el grup ha hagut d'estar acceptada per l'equip, i hem hagut de sondejar les defenses que ens impedeixen afrontar el canvi d'una manera que no li resulti amenaçadora als membres de l'equip. D'aquesta manera podem crear una sèrie de pautes d'acció que siguin apreses i comunicades dins del grup, i que conformin la seva cultura grupal. L'arsenal de tècniques (en un sentit ampli i no sols esportiu, és a dir, instruments per a l'acció en mans dels jugadors) i d'estratègies de comunicació que puguin desenvolupar es convertirà en el patrimoni de l'equip, i en l'herència que orgullosos podran endur-se els esportistes. Serà, en un futur no llunyà, la seva història feliç i en el moment actual, el seu projecte a assolir i seguir contruint.

D'alguna manera aquesta segona etapa (la de marcar pautes i patrons) es comença sense tenir en compte aquell primer moment que hem comentat, el de les resistències, les pors i les defenses. La esterotípia, segons Pichon-Rivière, és la màxima amenaça per no poder afrontar els canvis dins del grup.

Aquests dos moments (resistències inicials i abordar la tasca) porten a un tercer moment del grup: el de desenvolupar el projecte. Aquest projecte s'ha d'articular a partir de la desactivació/reconeixement de les pors i resistències en el grup, així como en els primer passos de construir la manera de fer del grup.

Quan ens omplim la boca per parlar de projectes en un club, en un equip, molt poques vegades sento a parlar de la mirada acurada a les pors que el grup arrossega, a les esterotípies que mostren, a la dificultat per articular la tasca que tenen entre mans. Tot plegat en l'esport estem a anys llum de fer front d'una millor i més exitosa manera els grups. Com es formen equips de treball eficients resulta encara poc clar, sobretot gràcies als materials tant desastrosos en els que basen la nostra praxi.

Més ens valdria prendre amb força la proposta pichoniana dels grups operatius: tenint en compte la tasca i sense deixar-la en cap moment de banda, cal que al mateix temps es desenvolupin una sèrie d'habilitats de relació dins del grup. A partir de l'aprendre a pensar, bàsic en la tècnica dels grups opertius, és quan es dona un mutu recolzament entre les persones del grup. Bàsicament és quan les relacions del grup, tal com es dibuixen i modifiquen en el seu treball i diàleg en comú, ajuden a construir la tasca (i viceversa).

Bibliografia

- P. de Quiroga, A. i Freire, P. (2005) El Proceso Educativo según Paulo Freire y Enrique Pichon-Rivière. Buenos Aires, Ediciones Cinco.

dilluns, de setembre 17, 2007

HISTÒRIES: PATRONS PER RECONÈIXER QUE LI PASSA ALS EQUIPS

Una idea que fa mesos que tinc al cap és presentar una xerrada tècnica parlant d'històries d'equip. No em refereixo a assumptes com les "crónica en rosa" d'Antoni Daimiel, sinó a l'anàlisi del patró de resultats que desenvolupen els equips en funció de la seva història conjunta.

Aquestes històries que passen als equips, als partits, durant tota la temporada, són patrons que codifiquen una pauta de comportament grupal. Finals ajustats amb desenllaç inesperat, marges considerables a favor en el marcador que acaben en derrota, temporades iniciades amb uns grans resultats i que acaben amb la cua entre cames.

M'he referit a només tres tipologies de pautes que l'equip pot arribar a desenvolupar (de temporada, de partit, de jugadors particula). En aquest post no m'entretindré en descriure com podem canviar aquestes pautes, els veritables motius de les quals no són tant importants com el fet de que estan fixades i es repeteixen de manera regular. El que m'agradaria és donar una sèrie d'apunts sobre els tipus d'històries:

1. Històries de temporada: són idees més o menys explicitades dins del grup sobre com funciona l'equip durant la temporada. Per exemple, comencem molt bé i acabem pel terra a la darrera jornada. O bé: ens costa de posar-nos-hi, però al final acabem pels núvols. Són històries que es construeixen amb l'esforç dels jugadors, de l'equip tècnic, de la directiva. Sovint els esforços per canviar-les (canvi d'entrenador, fitxatge de nous jugadors) no fa res més que alimentar aquest problema, ja que no s'aborda de manera directe.

2. Històries del partits: de la mateixa forma que els equips desenvolupen patrons durant la temporada, també el comportament de l'equip es pot arribar a "llegir" en clau de la micro-lectura històrica del que passa durant els partits. Per exemple, hi ha equips que tenen la tendència a perdre en circumstàncies heròiques. S'agafen a això com un clau roent, malgrat els porti a la derrota, ja que ho han interioritzat com a part essencial de la seva identitat. Viuen com equip també gràcies a aquests moments de patiment heroic. Són potser equips guanyadors però gaudeixen de la seva condició de perdedors heroics.

3. Històries dels jugadors: dèia Ortega y Gasset que l'home és ell i la seva circumstància. En aquest tercer apartat sobre històries que afecten l'equip volia parlar precissament d'això, de la circumstància de cadascú dins l'equip. Em refereixo a allò que el jugador arriba a construir, el projecte que vol per a ell i que desenvolupa en la seva dimensió individual (encara que sempre en clau relacional amb ell mateix i el seu entorn) com un patró reconeixible, encara que de vegades no s'hi fixi. Jugar bé (però sempre fins a un cert punt i no més enllà, no sigui cas que brillem massa), destacar en algunes tasques (però carregar-se ràpidament de faltes), queixar-nos dels altres (tècnics, companys, àrbitres) enlloc de mirar dins un mateix.

Per una banda, volia assenyalar aquests aspectes com crucials, malgrat de vegades quedin al marge de la planifiació tècnica. D'altra banda, m'agradaria afegir a això que he dit el fet de que cal incorporar un vocabulari específic (així com un marc conceptual i teòric concret) per desenvolupar la visió que he mencionat de les històries, que em sembla molt rica i fecunda. En refereixo al vocabulari i conceptes de patró, pauta, comportament grupal, projecte individual i d'equip.

La psicologia esportiva podria tenir molt més en compte tot això, ja que són aspectes que afecten (pel damunt d'altres aspectes que sovint apareixen al capdamunt del rendiment esportiu com cohesió, motivació, concentració, etc.) l'història futura de l'equip.

divendres, de setembre 14, 2007

L'ENTRENAMENT DEL GRUP D'ENTRENADORS OFERT PELS DIRECTORS TÈCNICS

He tingut un flaix i m'ha vingut al cap una pregunta arrebatadorament colpidora: "En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball en el grup d'entrenadors amb els que treballem?"

En una lògica de millorar en la meva tasca com a Director Tècnic he aprofitat oportunitats i he lluitat per fer aflorar criteris educatius en el meu dia a dia com a professional. Han estat lluites titàniques, sota el meu punt de vista, i en segons quines ocasions he obtingut satisfaccions que m'han omplert molt. Tinc la sensació, encara i així, que durant molts anys he ofert "més del mateix" en un àmbit determinat: l'entrenament dels entrenadors.

He treballat en tres clubs i en una escola amb equips federats en els darrers sis anys, i en totes aquestes experiències m'ha quedat la sensació de la dificultat de "crear escola" entre els entrenadors. No parlo ja, com es podria despendre del títol del post, pel fet que els entrenadors es fixin en la manera com treballem a pista i aprenguin de nosaltres. Penso que, encara que a alguns llocs m'han demanat de "ser visible" com a exemple d'entrenador, aquesta no es pas la via a seguir en el futur.

Actualment treballo en la formació de coordinadors i directors tècnics. I una cosa de la que m'estic donant compte és la limatadíssima influència que té aquesta figura en un bon grapat de clubs i escoles. El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors. Una influència que, de manera matissada, podem segurament fer arribar als directius o a les famílies, però al cap i a la fi el que ens interessa fonamentalment com Directors Tècnics és arribar als tècnics precissament.

I me n'adono que tenim una capacitat molt limitada per arribar a confeccionar un mapa bàsic del treball amb grups. Els entrenadors maneguen models d'entrenament sumament personals, i és difícil construir, dibuixar una estratègia conjunta alhora d'afrontar segons quins reptes. Penso que sovint ens omplim la boca amb expressions com ara "planificació vertical" per referir-nos a què treballarem amb els equips en funció de la seva etapa evolutiva (en el millor dels casos) o simplement de la categoria (en la majoria dels casos). I de vegades ens quadricula tant que no veiem que el jugador està construint el seu joc al marge del que ens vingui imposat per aquesta "planificació vertical".

No ens ho muntem bé per crear una línia de treball. Jo he posat en pràctica dinàmiques de grup amb entrenadors, reunions individualitzades i per categories, clínics i d'altres entorns de formació. A més a més, fa anys i anys que penso en la "col·legialitat" com un element clau de la cultura professional dels entrenadors... I haig de reconèixer que és sumament sutbil trobar les formes d'articular aquestes propostes bàsiques de treball, ja que ens trobem que topem constantment amb resistències.

Moltes vegades ens falta temps per fer-ho, això d'estar pels entrenadors, engolits per les endimoniades tasques administratives. Ara bé, quan tenim temps per dedicar-li als entrenadors (i jo sempre he trobat diferents maneres de poder estar disponible per a ells), tot sovint ens trobem que és difícil canviar segons quines pautes d'entrenament que tenen extremadament incorporades. I allà està la traça de cada persona, un cop arribat a aquest escenari, per que sigui capaç de proposar una dinàmica de treball amb la que ell/a s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin.

Amb uns mesos de perspectiva després d'acabar la meva darrera feina en la Direcció Tècnica, i sobretot amb l'alleugeriment que suposa no viure la duresa de la pre-temporada pel Director Tècnic, em puc permetre veure-ho tot de manera diferent. I tant que hi ha bons propòsits en la Direcció Tècnica dels clubs: però desenganyem-nos, és extremadament complex poder enfrontar el repte d'entrenar entrenadors des del rol de Director Tècnic. És a dir, entrenar entrenadors és una tasca en la que encara hem d'avançar molt, ja sigui per manca de temps per consagrar-li o bé per dificultats per trobar l'enfocament adequat.

Quan manegues un cert tipus d'informació, quan et mous en unes lectures i una visió determinada, et trobes que de vegades hi ha una fractura entre uns entrenadors que tenen la casa tota ben amoblada i tu (jo) que vas movent peces per donar-li forma, mica en mica, al puzzle. Les certeses que desafio a diari semblen temples per altres tècnics. La pregunta és com podem desafiar aquestes veritats absolutes, com descongelar principis inamovibles i deixar espai pels canvis. Hem de trobar maniobres per permetre que hi hagi la possibilitat de ser entrenadors més flexibles.

Se que en algun moment puc semblar prepotent, però no és prepotència. Es tracta d'haver-me donat compte, després de repetides experiències, que la fallida més gran en un club (i parlo a nivell esportiu, i no a nivell social o recreatiu, que és com funcionen una àmplia majoria de clubs arreu de la nostra geografia) que per construir un gran projectes esportiu necessites un gran grup d'entrenadors.

Les característiques que se'm passen pel cap per aquest grup són: treballadors, però seguint una línia de treball determinada (que pot ser que estigui fixada o que es vagi elaborant); ambiciosos, però amb coneixement de l'entorn en que actuen i què se'ls demana; inquiets, però no per menjar-se etapes evolutives sinó per respectar cada cop més l'infant.

Ara mateix tinc clar que si inicio un altre projecte com Director Tècnic més endavant em cuidaré de trobar els entrenadors que sintonitzin amb la meva manera de veure les coses. O com a mínim persones que en el seu recorregut inmediat puguin plantejar-se una sèrie de preguntes. La flexibilitat a la que fèia referència uns paràgrafs més amunt va precissament en aquesta línia.

Com el que funciona arreu és nodrir-se dels jugadors del mateix club, per mi resulta extremadament complicat plantejar-me, a hores d'ara, poder empendre un nou disseny tècnic per un club (en el cas que em demanin que jo sigui eix central) sense tenir l'opció a poder escollir les persones amb les que treballaré. No només quines persones, sinó sobretot el seu perfil, formació i experiència. No es tracta de dir "tu no vals" a primer cop d'ull, però si confiar en persones que saps que desitgen construir un projecte.

Penso que la qualitat de la meva feina com Director Tècnic dependrà, entre d'altres moltes coses però sobretot, del missatge que pugui fer arribar als entrenadors per construir quelcom plegats i també de la seva traça alhora d'afrontar, de manera exitosa i plaent per a ells, segons quins reptes de lideratge i de direcció del seu grup.

dimecres, de setembre 12, 2007

ROTACIONS

No acostumo a plantejar articles tècnics en el sentit tradicional dels articles que elaborem els entrenadors (com exemple: la revista Clínic). Em resulta complicat donar opinions fixes, estandaritzades sobre alguna cosa tant variable com dirigir un equip o operar dins d'un esquema d'atac o defensa.

Malgrat en moltes ocasions parlo de direcció de grups, no tinc clar que tingui sistematizada una manera específica de fer les rotacions de jugadors als partits. Però ahir vaig veure un partit de Lliga Catalana d'EBA entre els debutants de l'AESC-Ramon Llull i uns consolidats a la categoria Argenta Granollers. I em dona la sensació ara que m'he posat a escriure que va ser aleshores quan em vaig posar a pensar sobre les rotacions. Encara que fos de manera inconscient, em vaig fixar en si l'entrenador visitant (l'Alex Gil) seguia algun tipus de patró per fer els canvis. Em vaig quedar amb el dubte de fins a quin punt ho tenia preparat, estructurat, dissenyat.

Avui al matí, i després de fer diverses coses que tenia pendent d'abans del pont, m'he posat a escriure com és costum, sense massa idea sobre el tema que finalment escriuria (avui realment estava davant de la pantalla de l'ordinador sense cap idea que conscientment hagués estat guardant per desenvolupar-la). I de cop i volta se m'ha aparegut el tema de les rotacions.

Per una banda, penso que els entrenadors estem massa condicionats amb algunes idees prèvies: no fer jugar un jugador més enllà de 10 minuts, canviar el jugador que ha comès 2 faltes ràpides a l'inici de partit, asseure el jugador que al quart període fa la 4ª falta. El mestre Ferrándiz deia, crec que amb força raó, que no tenia sentit treure de la pista un jugador amb 4 faltes i esperar a tornar-lo a treure uns minuts més tard. És com si l'eliminació per faltes fos a la 4ª, i no a la 5ª.

Per una altra banda, ho penso una mica més i si que tinc una certa filosofia per fer les rotacions. O més que una altra cosa, tinc una visió molt definida de com estructurar la relació entre els jugadors de banqueta i els de pista. És a dir, transmeto als meus equips quina actitud és la desitjable a través d'un treball, el de la paradoxa, que faig servir en altre moments, assenyalant-los i reforçant-los precissament en l'actitud indesitjable.

També és veritat que de vegades els jugadors busquen explicacions per un canvi, o s'enfaden i bramen o gesticulen pel fet d'anar-se a la banqueta. La meva postura en aquest sentit és radical: no fer cap mena de cas al seu show i enviar-lo de pet a la banqueta. No podem donar la sensació en cap moment que ens podem distreure per una enrabiada del jugador, ni que ens enganxem amb aquesta situació. Hi ha frases que serveixen molt en aquestes circumstàncies: "Ara no és moment de parlar d'això".

És clar que per jugar ràpid en atac i fort en defensa has de dosificar els teus jugadors. Si hagués de definir i conretar una mica més la meva filosofia, diria:
  1. M'agrada que tots els jugadors disponibles hagin jugat abans del descans, encara que siguin 3 o 4 minuts. El meu darrer ajudant em dèia que això era important pels jugadors, els fèia sentir que es comptava amb ells.
  2. No canvio un jugador que decideix i s'equivoca, canvio jugadors que estan aturats o que estan fora del partit. Un jugador que no va a per totes és un jugador sota sospita. Així mateix les queixes als àrbitres, si són habituals, malmeten les possibilitats del jugador i també de l'equip.
  3. Busco que, segons quins jugadors carregats de faltes, puguin continuar a pista i aprendre a no cometre faltes, sense baixar el rendiment. És bàsic que els jugadors aprenguin a controlar millor el seu cos: equilibri, anticipació, autoconfiança.
  4. Prefereixo que els jugadors remuntin una situació complicada pel seu compte. Primer, sense demanar temps mort. I si demano temps mort, busco canvis després del temps mort. Hi ha que donar-li l'oportunitat al jugador a que assagi el nou enfocament del problema que has plantejat al temps mort. Si ho aconsegueix és un jugador que ha sortit reforçat, que en dona compte que ha après.

Aquest article m'ha ajudat a estructurar idees que tenia poc clares, i a fixar-me segons quins propòsits per millorar la meva direcció de partit. Espero que als meus lectors fidels també els pugui servir.

dissabte, de setembre 08, 2007

LA MADURESA EN ELS ESPORTISTES

Aquest matí tenia una interessant conversació amb EN Xavi Isern i l'Albert Taranilla. Tots tres hem estat veient junts, durant una estona, alguns partits del Torneig Cadet de Santa Coloma.

Parlàvem de com els canvis a la societat afecten a l'evolució (psicològica, però també física) dels jugadors. Jo defensava que, des del meu punt de vista, encara que hi ha hagut canvis socials i culturals importants, els entrenadors encara podem fer molt. En Xavi era partidari de pensar en la motivació intrínseca, i més aviat poc en allò de que de vegades confiem en excés, la motivació extrínseca. Tot es trobar la manera per influir sense arribar a manipular ningú, sobretot tenint en compte la nostra posició jeràrquica de poder respecte els jugadors.

Veig els jugadors cadets que competeixen a Santa Coloma, probablement els millors d'Espanya en la seva edat, i penso què els fa falta per assolir maduresa en l'esport. Són bons, però els cal treballar molts aspectes del seu joc. I és clar, la maduresa es l'esport no és un compartiment estanc, sinó un espai on demostrar (i on entrenar) la pròpia maduresa personal.

Penso que tot sovint ens equivoquem en la manera com eduquem als nostres esportistes. No són equivocacions imperdonables, que causin traumes psicològics, però tot sovint assajem solucions que no fan més que cronificar el problema al que ens imaginem que no fem res per mantenir-lo. Es tracta, bàsicament, que no sabem aprofitar els recursos humans que tenim, retornant-li a l'esportista una visió empobrida, desafavoridora d'ell mateix.

No és imperdonable, i és clar, però si que resulta un maldecap considerable ja que no acabem d'aprofitar el potencial de l'esportista, que resta adormit per una visió i explicació sota un model de causalitat lineal. Cal que generem noves maneres de mirar les persones, seguint el model de causalitat circular promogut des de la cibernètica, i animar-nos a prendre un nou lloc com observadors. I com ens podem fer-ho per observar millor?

Com diu Heinz von Foerster, rebutjant la postura que conclou: "Objetividad = creer que las propiedades del observador no entran en las descripciones de sus observaciones." No podem ser objectius, però cal trobar estratègies per afinar la nostra mirada per veure millor què passa. Un dels primers passos es desallotjar una manera com veiem el món farcida de prejudicis.

Jo, ara mateix, em trobo que al meu club haig de pensar en trobar suport pel sènior, durant els propers mesos, mirant l'equip júnior, que és de primer any. Que haig de buscar, exactament, per trobar aquells nanos de 16 anys que tinguin un perfil més madur? No és només el talent esportiu en allò que m'haig de fixar, encara que pugui ser el primer que salti a la vista? Com puc entrenar la meva mirada per descobrir, copsar aquells petits detalls que fan d'un nano de 16 anys algú que pugui compartir pista, però també vestidor, amb un equip sènior on la mitjana d'edat ronda els 25 o 26 anys?

Estic mirant la manera de fixar-me en aquells nanos no ja que destaquen de manera més evident (talent físic, tècnic, etc.), sinó que poden ser més madurs en aquesta edat i completar l'equip sènior que entreno. Suposo que puc parlar d'un cert talent a nivell psicològic, mental, o simplement de maduresa en el joc (i en la vida, recordem-ho).

Aquest és un aspecte, el psicològic, que vull tenir molt en compte, que per a mi és fonamental. Encara que al mateix temps, en un altre registre de la meva observació continuada, necessito trobar gent que treballi al límit en els entrenaments, que siguin defensors solvents i que puguin competir físicament amb jugadors sèniors. Caldrà filar prim.

Estic entusiasmat en aventurar-me en aquest camí per completar les fitxes sèniors de les que disposo aquesta temporada.