EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de setembre 27, 2007

FORMAR-SE PER FORMAR EL FACTOR HUMÀ

Sempre, el més important, és el factor humà. En els projectes faraònics del CSKA de Moscou amb les incorporacions estel·lars de Siskaukas, Zisis i Goree, o del Panathinaikos del desitjat Jasikevicius, Diamantidis i el retorn del killer Spanoulis (quin trios d'asos en posicions exteriors). Però així també en equips de base, o en sèniors de categories autonòmiques.

Tinc la sensació, com deia en algun escrit recent, que estem molt lluny de conèixer les estratègies que de debó ens poden ajudar a fer crèixer els nostres equips. Jo mateix haig de fer un esforç continuat per formar-me i establir noves maneres d'abordar la dimensió grupal (meravellosa) del nostre esport.

Però veig, amb una certa inquietud, un discurs uniformador. Fa uns anys identificava l'autoritarisme amb la mare de tots els mals de precària direcció de grup en la que hem crescut molts entrenadors. Ara ja no es tracta d'autoritarisme o no, al meu entendre. Es tracta de conèixer, de manera encertada, els mecanismes que animen l'organització interna dels grups.

Per dir-ho d'una manera més directe: he passat de pensar en termes dels estils de direcció a caure, en el moment present, en que la importància resideix en un aspecte més profund. Un aspecte que té una arrel espistemològica a la que no estem avessats a treure el nas: la nostra visió de l'ésser humà, de l'aprenentatge, de la comunicació, de la formació de grups enfocats a treballar i resoldre una tasca.

Per això estic captivat amb la descoberta de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, un metge psiquiatra argentí que va anar fent tot un viatge colossal (en la seva producció teòrica, però sobretot en el camp aplicat-professional i en la seva esfera personal-existencial) a través de la psicoanàlisi fins arribar a la psicologia social. Formen part del seu llegat, pràcticament desconegut entre nosaltres i degudament silenciat per la dictadura argentina, la tècnica dels grups operatius, l'ECRO, la teoria de l'enfermetat única, les tres àrees de la conducta, la tasca, l'horitzontalitat i verticalitat grupal.

No dubto que per a la formació d'entrenadors resulta complex fer un gir d'aquest estil, un gir radical cap als grups. Fer el pas d'una formació tècnica, a partir d'una pedagogia conductista, a un nou escenari que tingui un lloc central la pedagogia dels grups, és un repte pel futur inmediat. No obstant, i més enllà d'aquesta visió particular de la que donc fe, cal crear un moviment a favor d'aquest moviment cap als grups.