EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dissabte, de setembre 08, 2007

LA MADURESA EN ELS ESPORTISTES

Aquest matí tenia una interessant conversació amb EN Xavi Isern i l'Albert Taranilla. Tots tres hem estat veient junts, durant una estona, alguns partits del Torneig Cadet de Santa Coloma.

Parlàvem de com els canvis a la societat afecten a l'evolució (psicològica, però també física) dels jugadors. Jo defensava que, des del meu punt de vista, encara que hi ha hagut canvis socials i culturals importants, els entrenadors encara podem fer molt. En Xavi era partidari de pensar en la motivació intrínseca, i més aviat poc en allò de que de vegades confiem en excés, la motivació extrínseca. Tot es trobar la manera per influir sense arribar a manipular ningú, sobretot tenint en compte la nostra posició jeràrquica de poder respecte els jugadors.

Veig els jugadors cadets que competeixen a Santa Coloma, probablement els millors d'Espanya en la seva edat, i penso què els fa falta per assolir maduresa en l'esport. Són bons, però els cal treballar molts aspectes del seu joc. I és clar, la maduresa es l'esport no és un compartiment estanc, sinó un espai on demostrar (i on entrenar) la pròpia maduresa personal.

Penso que tot sovint ens equivoquem en la manera com eduquem als nostres esportistes. No són equivocacions imperdonables, que causin traumes psicològics, però tot sovint assajem solucions que no fan més que cronificar el problema al que ens imaginem que no fem res per mantenir-lo. Es tracta, bàsicament, que no sabem aprofitar els recursos humans que tenim, retornant-li a l'esportista una visió empobrida, desafavoridora d'ell mateix.

No és imperdonable, i és clar, però si que resulta un maldecap considerable ja que no acabem d'aprofitar el potencial de l'esportista, que resta adormit per una visió i explicació sota un model de causalitat lineal. Cal que generem noves maneres de mirar les persones, seguint el model de causalitat circular promogut des de la cibernètica, i animar-nos a prendre un nou lloc com observadors. I com ens podem fer-ho per observar millor?

Com diu Heinz von Foerster, rebutjant la postura que conclou: "Objetividad = creer que las propiedades del observador no entran en las descripciones de sus observaciones." No podem ser objectius, però cal trobar estratègies per afinar la nostra mirada per veure millor què passa. Un dels primers passos es desallotjar una manera com veiem el món farcida de prejudicis.

Jo, ara mateix, em trobo que al meu club haig de pensar en trobar suport pel sènior, durant els propers mesos, mirant l'equip júnior, que és de primer any. Que haig de buscar, exactament, per trobar aquells nanos de 16 anys que tinguin un perfil més madur? No és només el talent esportiu en allò que m'haig de fixar, encara que pugui ser el primer que salti a la vista? Com puc entrenar la meva mirada per descobrir, copsar aquells petits detalls que fan d'un nano de 16 anys algú que pugui compartir pista, però també vestidor, amb un equip sènior on la mitjana d'edat ronda els 25 o 26 anys?

Estic mirant la manera de fixar-me en aquells nanos no ja que destaquen de manera més evident (talent físic, tècnic, etc.), sinó que poden ser més madurs en aquesta edat i completar l'equip sènior que entreno. Suposo que puc parlar d'un cert talent a nivell psicològic, mental, o simplement de maduresa en el joc (i en la vida, recordem-ho).

Aquest és un aspecte, el psicològic, que vull tenir molt en compte, que per a mi és fonamental. Encara que al mateix temps, en un altre registre de la meva observació continuada, necessito trobar gent que treballi al límit en els entrenaments, que siguin defensors solvents i que puguin competir físicament amb jugadors sèniors. Caldrà filar prim.

Estic entusiasmat en aventurar-me en aquest camí per completar les fitxes sèniors de les que disposo aquesta temporada.