EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, de desembre 30, 2011

DIME QUE PSICOLOGÍA ELIGES, TE DIRÉ QUÉ ENTRENADOR ERES

No frecuento mucho los blogs de la página de la ACB, y sin embargo me he dejado seducir por el rótulo de uno de los posts recientes, que rezaba: La psicología en el deporte. Yo tengo una historia particular con la psicología: interés adolescente por el tema, estudios en la Facultad (sin acabar), ocho años colaborando con la Comisión y luego Sección de Psicología del Deporte del Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña, infinidad de lecturas sobre el tema, algunos libros publicados (y por publicar) con un pie en la disciplina. Es por esto, y por otros motivos -como mi predilección por los asuntos relacionados con la dinámica grupal, la psicología social, el psicoanálisis- que me he animado a escribir sobre la psicología del deporte tal como la practica un entrenador de un equipo junior femenino.

Después de una introducción nombrando a los "grandes" (a saber, Scariolo, Guardiola, Mourinho), pasa a describir la escena del crimen. Y lo digo en estos término por que me parece criminal el grado de manipulación y confusión a los que somete a las jugadoras que entrena, y que luego se cerciora en asegurar que no pretende ser su amigo (ni falta que hace, se ha quedado antes bien a gusto liándola parda).

Todo empieza con un aparentemente inocuo comentario: "Las y los jóvenes se despistan con gran facilidad, cuesta mucho motivarlas por ello es clave planificar retos y temas al igual que entrenamientos y partidos." Bueno, puedo aceptar que los jóvenes se despistan, pero no más que los mayores, y además acostumbra a ser muy poco si les interesa lo que están haciendo. Por lo demás, ¿se tiene que motivar? ¿Motivar para qué? ¿Para jugar? ¿Para ganar?

La situación es la siguiente: antes de enfrentarse a un equipo con el que se había perdido en cuatro ocasiones la temporada anterior, además por un escaso margen, se enfrentaban primero a las líderes de la competición. Pierden y además por una diferencia muy considerable. Es entonces cuando se pone en marcha la maquinaria maquiavélica.

Después de calificar para nosotros los lectores -se supone que habrá llegado ese mismo mensaje a las jugadoras, de una u otra manera- a ese rival como "imposible de ganar", la cual cosa dice muy poco de la capacidad de cambio y mejora que advierte este entrenador en sus jugadoras -con mis equipos no pueden haber nunca partidos "imposibles de ganar"-, se pone en marcha para preparar la semana de ese partido clave. Al margen que yo no hablo con mis equipos después del partido, lo que propone aquí tiene delito, por que hay muchas maneras de hablar: "Lo malo es que lo hicimos [perder] de la peor forma posible y eso me enfureció. Era la excusa perfecta para conseguir lo que quería: ponerles las pilas, y ésta se presentó sin buscarla. Las cosas se dieron de tal manera que yo, con mis palabras y enfado postpartido en el vestuario, me convertí en el foco del enfado del grupo."

Es decir, que para cohesionar a las jugadoras lo mejor es ponértelas en contra tuya. Fantástico. La mejor manera que a este entrenador con tendencias manipuladoras se le ocurre "jugar" con las jugadoras es haciendo que se sientan avergonzadas de lo mal que han jugado, para que así reaccionen. Esto parte de esa filosofía que cuando un grupo se enfrenta a alguien, incluso al entrenador, eso les sirve para unirse.

Para mí, la finalidad nunca justifica los medios. Hay medios, hay formas de conseguir las cosas por las que yo no pienso transigir. No lo permito con mis jugadores (por ejemplo, que se insulten), como tampoco lo considero oportuno en mí (por ejemplo, presionar a los árbitros para "conseguir" algo a cambio). Aunque este entrenador nos advierte: "Sé que se enfadaron por mis formas y desde el primer entrenamiento de esa semana quisieron tener reunión. Por uno u otro motivo la fui eludiendo y aumentando el cabreo y cuando llegó aquella reunión no di mi brazo a torcer. Me había encontrado la excusa perfecta para que el equipo sintiera un punto de unión y orgullo, debían de demostrar que, aquel que les dijo que no venía a hacer amigas, era un tonto y que iban a callarme la boca. En definitiva, era ponerme en su contra para motivarlas."

Yo no hago la reunión o la dejo de hacer para irles cargando de rabia a los jugadores... De hecho, mi norma es que los jugadores pueden hablar del partido -si es que quieren- el primer día de entrenamiento de la semana, y durante un tiempo breve, del orden de 5 a 10 minutos. Las jugadoras de este equipo, en cambio, se van cabreando y cabreando, y con motivos... y cuando llega la espera reunión, el entrenador sigue en plan "puta" siendo el enemigo, siendo el que les toca las narices. Casi como los militares que aparecen en películas como Oficial y caballero, o en esa de Clint Eastwood en que interpreta al intructor de los novatos.

Con la manera cómo se ha preparado el terreno, no es de esperar otra cosa si no que siguiese en la misma línea cafre de yo soy el enemigo a batir. De hecho, nos dice: "Lógicamente antes del partido la charla fue muy sencilla y básicamente se resumió en "pensáis que estoy equivocado, pues salid allí y cerrarme la boca". Me gustaría pensar que llegamos a ir ganando por 20 puntos antes del descanso por aquellas palabras, pero sería sobrevalorar mi capacidad de manipular mentes (por mucho que alguno se empeñe en decir que yo manipulo, jejeje). Supongo que después de esa semanita de cuchillos voladores y algo más que tensión en los entrenes, el equipo salió muy motivado y con el punto de acierto necesario para ganar. Ojo, luego casi nos remontan, pero habíamos trabajado tan bien durante 20 minutos que el partido se había decidido antes."

Está claro que sí, que esta relación entrenador-jugadoras se basa en la manipulación, en el agravio, en realzar la sensación de culpabilidad de las jugadoras por haber perdido de manera abultada el partido anterior. Y todo con el "sano" objetivo (muy, muy entrecomillado) de conseguir una reacción, algo que a la postre casi se le gira en contra en la segunda parte. Aunque no hay de qué preocuparse (o precisamente sí lo hay): tarde o temprano la situación acabará explotando, y esta artimaña para ganar un partido contra un rival que había sido superior el año anterior, se acabará girando en contra del equipo.

La cosa ya ha pasado de azul oscuro, pero ¿qué más decir? Bueno, que la clausura del post no tiene tampoco desperdicio, después de haberse entronado como "manipulador" para volver a regodearse en ello: "Por cierto, como tampoco soy el ogro Shrek del baloncesto, la semana siguiente fue la del relax. Incluso jugué una pachanguita con ellas para que la que quisiera me diera un par de "palos" jugando. De eso se trata, de jugar al palo y la zanahoria.

La psicología es tan compleja que seguiré estudiando a los/las mejores, a los/las que tengo al lado como a los que están lejos para quizá algún día sí poder decir con orgullo que soy un psicólogo manipulador de colectivos.... de momento no paso de ser un mero aprendiz, jajaja."

Pues nada, que la "psicología es tan compleja" pero que a fin de cuentas se reduce a eso "de jugar al palo y la zanahoria". ¿Complejo es ponerte delante de la jugadoras para que te apedreen durante la semana como enemigo público número uno, de manera que luego quieran "demostrar" algo al entrenador en el partido, y que a fin de cuentas y después de todo ese maltrato psicológico -nunca mejor dicho- el entrenador se brinde a confundirse con las jugadoras, a simetrizarse con ellas, y haga una pachanga que "para que la que quisiera me diera un par de "palos" jugando"? Está claro, a ente entrenador le gusta que le den caña, le gusta ser el que se lleva los palos. Bueno, señores, si es para esto para lo que tenemos la psicología en el deporte, pues vamos arreglados.

dilluns, de desembre 12, 2011

LA PRIMERA EN LA FRENTE

Ya lo decía yo que hay buenas y malas maneras de tomarse un lockout. El Real Madrid, ese equipo dirigido por Pablo Laso que caminaba con paso firme hasta hace escasas fechas, se dio de bruces contra una de las peores versiones de Estudiantes de los últimos años. Y es que un equipo con media de 65 puntos por partido, que ya ha perdido alguno de los encuentros de esta campaña por 50 puntos, le endosó al Real Madrid la friolera de 90. Incluso Antoine Wright parecía un jugador de baloncesto frente al equipo blanco.

Estamos frente a un caso evidente de cómo afecta a un equipo las bajas de jugadores mediada la temporada. Aunque Tomic diese un paso al frente en ataque, Velickovic aún no está de vuelta. Reyes estuvo gris excepto en algún rebote de ataque y canasta marca de la casa; Begic metió un buen mate por línea de fondo... y ya poco más. Mirotic venía de ser MVP en Euroliga, pero no mantuvo el nivel mostrado unos días antes. Y es que Ibaka es mucho Ibaka, y su rol no se distribuye de buenas a primeras entre los compañeros, aunque luzca a buen nivel un Tomic, por cierto venido a menos desde la llegada de Ibaka.

En el reemplazo de lo aportado por Rudy en su rol estamos en lo mismo. Con Carroll sin adaptarse a la titularidad de la misma manera que lucía como reserva hace pocos días, y Pocius inédito, Laso tiró de algunos minutos de Llull como escolta, y de un tiempo considerable de Singler en la pista. Suárez estuvo espeso y gris, como Felipe Reyes, inclusó cantó más que una almeja con ese triple librado a partir de una jugada de banda, y que no tocó ni el aro, que hubiera podido dar un vuelco a un final de partido en que Estudiantes tuvo miedo de ganar. Por tanto, ni el juego exterior ni el interior estuvieron a la altura del encuentro, probablemente encontrando a faltar a sus ya dos ex-estrellas NBA.

Veremos cómo Laso reconduce una situación que aparece en este partido, y que veremos cuánto tiempo continúa. Y es que la duda es más bien el tiempo que tardarán en volver a situar al grupo, que es un grupo nuevo fruto de adiciones y sustracciones varias, para que compita al nivel... al menos al mismo nivel que el Barça Regal. No dudo de que habrá titubeos como el del partido contra un Estu plagado de veteranos (De la Fuente, Gabriel y Carlos Jiménez estuvieron mucho tiempo en pista). Lo más probable es que el Real Madrid pase entre tres y cinco semanas para ajustar los nuevos roles que se tienen que reasignar con la salida de Rudy e Ibaka, así como la llegada de Singler y la reincorporación de Velickovic. Quizá para los dos o tres partidos últimos antes de la Copa de Rey pueda recomponerse un poco... ¿pero quién sacará las castañas del fuego en la Copa? ¿Qué podemos decir de los efectos menos evidentes, que pueden ser de más larga duración, como cuando se llega a finales ajustados? ¿Qué pasará con la distribución de los liderazgos? ¿Quiénes serán los saboteadores?

Un último tema que me gustaría mencionar, relacionado en este caso con los nuevos jugadores que llegan y juegan. Pasó con Ibaka, sin entrenar apenas. Ha pasado de nuevo con Singler. Me parece preocupante que los equipos deportivos, en base a las decisiones de sus entrenadores, "confíen" la suerte de todo el equipo a los recién llegados... Lo vimos en pretemporada del Barça con Cesc jugando sin apenas haber entrenado, pasando por delante de los ya consolidados en el vestuario. Y lo vemos, cada vez más, en el baloncesto como lo vemos en el fútbol. Me preocupa que los entrenadores de baloncesto nos estemos "futbolizando" con eso de poner a jugar a jugadores que no conocen las pautas y patrones de juego propios del equipo... pues una cosa es saberse un par de sistemas de ataque, y otra bien distinta que un jugador sea conocedor del grupo, de sus patrones, de su forma de funcionar, etc. por el tiempo que lleva entrenando con sus compañeros. Y los que han entrenado dos días o menos no saben nada de todo eso.

dissabte, de desembre 03, 2011

TRES BUENAS MANERAS DE TOMARSE UN LOCKOUT

Tras meses de incertidumbre, desde hace ya algunos días sabemos que la NBA se pondrá en marcha -prácticamente como regalo de Navidad- el día 25 de diciembre. La cuenta atrás ya ha empezado, y los jugadores que habían venido a "hacer las Américas" (en este caso algunos "descubrían" Europa, y no el continente americano) se apresuran a hacer las maletas. Uno de los ejemplos más destornillantes habrá sido ese visto y no visto de Goran Dragic en Vitoria, aunque la breve estancia de Splitter en Valencia tampoco da para mucho, a pesar de su indudable liderazgo en un par de choques ligueros y el dejar la puerta abierta a volver... a Europa.

Yo soy del parecer que equipos como el Barça Regal o el Panathinaikos han acertado con el planteamiento de no querer contar con estrellas de la NBA mientras no se sabía que ocurriría con el lockout. Los grupos pasan por un bache emocional siempre que no se sabe si van a seguir juntos o no. Por super-profesionales que sean, los jugadores no rinden lo mismo sabiendo que en una semana pueden estar fuera, ni tampoco los que tienen contrato en Europa para todo el año no podemos garantizar que no les quede mal cuerpo. De hecho, los que ahora se irán han tenido que jugar con la incetidumbre de dónde estarían la semana siguiente, pero los que no tenían planes de marcharse a media campaña tendrán que hacer el proceso de duelo por los que se hayan ido. Ya veremos como capean el temporal las próximas semanas el Real Madrid sin Ibaka ni Rudy, a pesar de sumar al prometedor Singler; también podemos sacar conclusiones de la temprana eliminación de la Euroliga del faraónico proyecto de Scariolo en Milán, Gallinari de por medio.

A estos dos equipos que he mencionado antes, Regal Barça y Panathinaikos, me gustaría añadir también el CSKA. El caso Kirilenko es particular y distinto a muchos de los otros jugadores NBA que han venido a Europa. Kirilenko vuelve a su equipo de origen, a su país de origen, y con la posibilidad de decidir si quiere quedarse todo el año dada su condición de agente libre. Marc Gasol -creo que en las mismas condiciones contractuales allí que Kirilenko- podría haber hecho lo mismo: jugar en Barcelona (o en otro sitio), y decidir luego si completar la temporada, o bien marcharse. Lo importante en el caso Kirilenko, además de ir a un sitio conocido, es que tiene la última palabra de poder seguir. Además, me parece muy sano que el presidente del CSKA le haya puesto una fecha límite para que se decida: vemos todas las cartas sobre la mesa.

Mis planteamientos favoritos en la dirección deportiva de los tres equipos que han optado por no fichar jugadores con "cláusula de salida con el cese del lockout" han sido:

Primero: Panathinaikos. Obradovic no se la juega, no hace inventos. Quiere tener a sus jugadores que pueden fichar en el club, tengan más o menos dinero, pero siempre para todo el año. Se atreve, en los años de bonanza económica en Grecia, a tener plantillas de 13 y 14 jugadores, dejando en ocasiones al resolutivo Drew Nicholas -entre otros- fuera de la convocatoria. Chapeau para el maestro Obradovic, que a pesar de que el baloncesto heleno esté de rebajas, ha conseguido mantener a Diamantidis, que ya es mucho, y ha vestido el resto del equipo con garantías.

Segundo: Barça Regal. Joan Creus y Xavi Pascual no han querido escuchar cantos de sirena. Han hecho una plantilla de 12 para Euroliga y descartando a un jugador que no sea formado en clubs ACB cada jornada de la Liga Endesa. Ese es su modelo de plantilla este año, y no se han vuelto locos por las fluctuaciones del mercado. Sin embargo, el hecho de permitir a los hermanos Gasol entrenar con el equipo puede parecer un gesto amigable, pero no exento de riesgos. La competencia entre jugadores con ficha y los que no tienen ficha a veces puede ser fuente de conflictos, como también la intensidad esperable del que se tienen que ganar el puesto, y los que no. Además, en las idas y venidas de los Gasol a EE.UU. para eso de cotizar allí al menos una vez al mes, daba la impresión más de que iban al gimnasio a mantenerse en forma que no a formar parte de la disciplina de un equipo. Por las informaciones disponibles, tanto iban a algunas sesiones como se ausentaban de otras, fruto de compromisos publicitarios o de otro tipo. Esto siempre puede crear malestar entre los que llevan todo el tute desde prinicipio de pretemporada.

Tercero: CSKA. Al margen de Kirilenko y lo que pueda hacer, el fichaje de Teodosic ha sido uno de los grandes aciertos, como también el de Krstic. El núcleo de jugadores rusos de ha ido ampliando, con agradables sorpresas como Shved y Vorontsevich. Por lo tanto, y a la espera de la decisión de Kirilenko, el equipo está la mar de bien ensamblado, con un buen trabajo de Kazlaukas después de su paso más bien discreto por el banquillo de la selección china. Ahora bien, si Kirilenko decide irse, van a tener que pasar la fase de duelo por su partida e ir ajustando los roles a la nueva realidad grupal, es decir, al nuevo grupo que se conforma con la baja de un jugador, sea Kirilenko o el que hace número 12, 13 o 14 de la plantilla.

Tres excelentes equipos de baloncesto, tres muy buenos entrenadores, tres direcciones deportivas que han tomado decisiones meditadas y con puntos en común las unas con las otras, aunque también con algunas diferencias significativas. Pongo la mano en el fuego que al menos dos de estos tres equipos, si no los tres, estarán en la Final Four, y no sólo por el talento que reúnen en sus respectivas plantillas, si no también por las sabias decisiones que se han tomado en los despachos descartando fichajes rutilantes, pero por una estancia incierta, que podía ir de una semana hasta dos o tres meses, o quizá toda la temporada. Está claro que hay siempre fichajes de renombre que poder hacer, más si estábamos en año de lockout... pero ya se sabe lo que reza el dicho: pan para hoy y hambre para mañana.

dimecres, d’octubre 26, 2011

"LAS PASARÁS CANUTAS PARA MARCAR", LE DIJO MARCELINO A GUARDIOLA

Después de enjabonar al técnico blaugrana en la semana previa al Barça - Sevilla agradeciéndole por haber podido presenciar los entrenamientos del Barça, vimos que el aprendiz había tomado buenos apuntes y le dio un baño defensivo al maestro. Desde el Inter de Mourinho en la ya célebre vuelta de semis de la Champions -sí, la de los aspersores-, pocos equipos se habían puesto tan bien atrás para parar la avalancha de juego ofensivo de los de Pep.

Las claves fueron ponerle a un Barça repleto de jugones, pero casi siempre sin extremos, una defensa bien puesta y bien tupida en el corredor central de la cancha, lo que podríamos decir el trozo de campo que se delimita en la frontal del área grande. Al no usar las bandas, el Barça fue a chocar cada vez con una defensa bien organizada, que a diferencia de esa misma semana con la visita europea del Viktoria Pilsen, no habían dudas si no claridad de conceptos y mucha actividad (muchas "piernas", que diríamos en baloncesto).

Marcelino dispuso una defensa de dos líneas, en las que como elemento primordial estaba el aguntar el uno contra uno a los jugadores del Barça, y asegurar que por detrás hubiese al menos un jugador bien posicionado para ayudar. No hubo muchas situaciones claras de romper en el uno contra uno en el partido dada la gran entrega y entereza defensiva en la faceta del uno contra uno, pero a pesar de ello Marcelino quería evitar esas dos o tres jugadas en que el talento pudiese doblegar a sus discípulos.

Lo básico del partido fue eso: Marcelino no quería ver ni en pintura un regate cómodo del rival, y sus jugadores debían aguantar el envite del ataque azulgrana. Cada jugada de uno contra uno tenía detrás un respaldo defensivo, ya fuese para disuadir del regate hacia el centro, o bien para convertirlo en un bosque de piernas y, por tanto, en tarea prácticamente imposible.

Y el Barça, con Guardiola a la cabeza, cayó en el a estrategia del embudo de Marcelino. El Sevilla dejaba paso franco por las bandas, pero el Barça renunciaba a jugarlas. Cuando no hay un delentero centro corpulento ni centrales de envergadura, el Barça desiste de jugar por las bandas. Tanto que ni siquiera las pisa. Alves gusta de ir enseguida hacia la portería en lugar de alargar el campo para buscar un centro al área. Abidal sube de manera tímida, y cuando lo hace de manera decidida, a menudo no le dan en balón en profundidad.

Es así como el juego preciosista del Barça, el juego de ataque repleto de jugones, se ve obnubilado en su pléyade de talento... pues es una cuestión física que por dónde no hay espacios libres, no se puede pasar. El Barça que tanto gusta a la parroquia barcelonista y también a un buen puñado de rivales, se harta se jugar por el centro, al toque y con pases cada vez en menos espacio, pero en ocasiones cae en esa embriaguez conocida del "jogo bonito".

No descubriremos ahora las virtudes del juego del Barça de Guardiola. Aunque con equipos bien armados detrás, como este caso el Sevilla de Marcelino, le hacen subir los colores al todopoderoso Barça. ¿Y cómo lo hacen? Muy claro: taponando el centro de la cancha, colapsando espacios, esperando atrás y cuando lo atacantes del Barça encaran portería, no permitiendo ningún regate fácil. A sabiendas que el Barça no marca apenas goles desde fuera del área, ni tampoco después de carrerón por la banda y centro, ¿qué más queda en consideración? Ah, sí, que al Barça (dicen que especialmente a Messi) no le pitan los penaltis a favor. Así que con la pelota dividida, hay que lanzarse a por ella, aún a riesgo de que señalen la pena máxima.

Dos menciones adicionales. Primero y más importante: Javi Varas, excelso. Segundo: Kanouté consiguió despistar a Messi. Únicamente decir que antes del encontronazo con Cesc, el jugador sevillista hubiera merecido la segundo cartulina amarilla. La secuencia fue la siguiente: Kanouté merodea el punto de penalti cuando Messi ya ha dejado preparado el balón y se dispone a chutar, a lo que Iturralde le saca la amarilla. Mientras Iturralde apunta la targeta, baja la mirada y no ve -o no sanciona- una nueva acción irreglamentaria de Kanouté, que toca el balón del punto de penalti. Por tanto, Kanouté hubiera tenido que ir a la calle por la segunda amarilla, que Iturralde no vio o no quiso sacar.

De esta manera fue como el Sevilla plantó cara al Barça: con el planteo defensivo de Marcelino y con las argucias psicológicas de Kanouté. Claro que el esfuerzo de esas dos líneas defensivas no hibiera sido tan meritorio sin la inconmensurable actuación del joven y menudo Javi Varas. Volviendo al elogio de la defensa numantina del Sevilla, si el Viktoria Pilsen fue un queso gruyere en el apartado defensivo, el Sevilla fue un queso brie o camembert, que son pastosos. O fueron como una fondeu de queso, en las que primero el queso es líquido y, a medida que pasa la noche, cada vez se solidifica más, se espesa de tal modo que lo atrapa todo dentro. Así es como languideció el ataque azulgrana, con un alarde de espesor y brillantez de Marcelino.


dimarts, d’octubre 04, 2011

Tertúlia a Catalunya Ràdio

El diumenge passat vaig participar a la tertúlia de futbol del programa de cap de setmana El suplement. Em van convidar per parlar de violència i futbol. Jo mateix i l'altre convidat, el psicòleg de l'esport Jaume Martí, vàrem estar donant els nostres punts de vista sobre els assumptes que guionista, així com la conductora del programa, ens van demanar.

Per poder escoltar el programa, cliqueu aqui i avançeu fins el 19'50''. A partir d'aquell punt són uns quinze minuts d'audio. Espero que us agradi.

dijous, de setembre 08, 2011

TRECET NO S'ARRONSA I PARLA CLAR DEL QUE CAL DECIDIR SOBRE PAU

Ramon Trecet ha agafat una deriva en els darrers temps que em feia dubtar del seu savoir-faire demostrat durant una pila d'anys quan ell treballava fent l'NBA, alehores en obert, per Televisió Espanyola i de matinada. Repescar-lo pel gran públic era una empresa arriscada, encara que com a col·laborador del diari Marca durant els últims anys, amb un blog certament actiu i polèmic on no es talla un pel, el pas a fer de comentarista a Marca TV era un pas. De fet, durant l'any ell fa els partits de LEB Or que s'emeten els divendres al vespre.

Tinc un amic i col·lega professional que darrerament li té jurada al Trecet. Si bé es cert que el seu to és molt crític, especialment amb Pau Gasol i Sergio Scariolo, crec que destaca el seu missatge per l'absència de discurs crític entorn a la Selecció Espanyola. Mel Otero és un espantaocells, que a la mínima que es critica el combinat espanyol "corre un tupido velo", ja sigui cridant l'atenció sobre un altre assumpte o bé sense mantenir el diàleg que s'espera que mantinguin locutor i comentarista. Per la seva banda, Iturriaga fa la guerra pel seu compte, s'empipa de que toquin el seu estimat Calderón i difícilment veu com, en segons quins aspectes, l'equip espanyol fa aigües. Ara bé, ja sabem que l'Itu té sortides ben divertides, i per això se li pot perdonar una mica la seva ceguesa. Però el Mel Otero és infumable de totes totes.

És per això que el fet que algú dels tres que parlen, a banda de Carlota Reig a peu de pista, digui que calia prendre una decisió de banqueta per la qual podria arribar a "prescindir emocionalmente de [Pau] Gasol y jugar con los otros del banquillo" (acaballes del segon quart Alemanya-Espanya, 7.9.2011), va ser tota una revelació. En un discurs tant monòton, només podent sortir dels tòpics amb una gracieta de l'Itu o per l'esperit combatiu i crític de Trecet, ofegat per Mel Otero, sentir dir això va ser quelcom balsàmic. I és que Pau Gasol no havia sumat ni un sol punt al descans, portava jugats 16 minuts, havia sumat tres rebots i, això si, havia ofert una defensa solvent davant de Nowitzki. Sembla que si el rival té nom, Pau Gasol es posa les piles en defensa, encara que vagi mig coix.

I arribem al punt culminant, en la qual podem comentar la dada més reveladora de tot plegat: segons fonts de l'staff de la Selecció Espanyola, Pau Gasol estava al 60%. A mi em sembla inversemblant haver de fer jugar algú en aquestes condicions, per molt que sigui un "puto amo" com Pau Gasol. Felipe, Ibaka i si m'apures, fins i tot Claver, podien sortir i donar el 100%. Algú podrà dir que Pau al 60% els passa la ma per la cara als altres tres: jo tinc els meus dubtes. Però bé, donem per bo que una mica més de mig Pau val més que un Ibaka, un Felipe o un Claver sencers.

El problema ja no és tant si la jugada li va sortir bé a Scariolo en aquesta ocasió, i Pau va fer un tercer quart sublim. El que passa és que actuar d'aquesta manera té conseqüències. I és aquí on fins i tot el perspicaç Trecet no arriba a veure que, en actuar d'aquesta manera, Scariolo els està dient als companys de Pau que són un arreplegats. I això, a la llarga, acaba passant factura en l'equip, que petarà per alguna banda. Ja veurem si serà en aquest campionat, quan arribi l'hora de jugar contra Sèrbia o contra França per jugar-se el pas a les eliminatòries. O bé quan arribi l'hora dels talls, dels partits de caixa o faixa.

Estic convençut que, més enllà de les desavinences que puguin sorgir entre ells -ahir Rudy estava mosca de cedir-li protagonisme a un endollat San Emeterio-, incoscientment això acabarà petant. Algú del planter que no està al màxim juga i, per tant, en algun punt es deixa de valorar la bonica progressió de Felipe al campionat (de menys a més, contra Alemanya només 3 minuts) o el ventall de recursos, tant ofensius com defensius, d'un imponent Ibaka.

Un apunt final: Pau és el jugador feborit (favorit de la FEB) de la selecció espanyola de bàsquet, amb el permís de Navarro, que ja sabem que és un bon jan i amic de l'ànima del Pau. Però cal recordar com en l'Europeu femení d'enguany, també una jugadora feborita com Sancho Lyttle va tenir un rol protagònic sense pràcticament haver entrenat amb les companyes, arribant fins a l'extrem de dir-nos per televisió -serà una qüestió definida pels cossos tècnics a la FEB quan els entrevisten?- que Lyttle afrontava el partit crucial d'Espanya al 20% del seu rendiment. De fet, ho vam poder comprovar veient-la coixa pel mig de la pista, anant amunt i avall.

Per molt feborits que siguin Pau i Lyttle pels seus seleccionadors, pel director tècnic, pel president o fins i tot si hi ha un clam popular de l'afició que juguin, si sumem el que podien aportar tots dos no ens arriba si per comptar un jugador/a sencer/a. Per mi, el que queda pendent de veure és quan la jugada arriscada d'Scariolo de posar Pau sense estar al 100% els hi passa factura a l'equip. Ja hem vist com quan es posen la granota de fer feina, com la primera part contra Lituània, el joc que poden fer és avassagador.

Del que estic conveçut és que en un moment o altre tindrà conseqüències. Bé, es va patir contra Polònia al debut, també contra Gran Bretanya i es es va "palmar" de manera incomprensible amb Turquia. Encara que, a jutjar per les declaracions d'Scariolo on ell assegurava que no s'havia de començar un campionat llarg com aquest al 100%, apareixen paral·lelismes entre no anar al 100% com equip i tenir algun jugador, com el cas del Pau, al 60%.

dissabte, d’agost 27, 2011

CONSEQÜENTS: COMPTAR QUE ALLÒ QUE FAS TÉ CONSEQÜÈNCIES

Fa uns dies que Scariolo ja ha decidit que Carlos Suárez no anirà a Lituània per jugar l'Eurobasket 2011. Les bones actuacions de Sada i San Emeterio, a banda de la confiança en Claver per poder jugar de '3' alt i ser a més a més el cinquè pívot de la rotació, han fet decantar a Scariolo i, és clar, el seu staff, per deixar fora Suárez. Ni la titularitat en alguns partits, com tampoc que hagi sortit abans en la rotació que homes com Llull o San Emeterio, no han fet que l'aler madrileny pugui complir allò que deia en la seva presentació per la cadena La Sexta: "Lituania es mi primer gran campeonato". Fent servir la frase ja tòpica: pues va a ser que no.

Fent una decisió de dur dos tresos com Rudy i San Emeterio, que són més dosos que tresos, i tenir a la recàmera Claver que pot defensar alguns alers alts, tot i que la defensa i el cos a cos no sigui pas el seu fort, ha estat el que ha deixat clar el seleccionador espanyol aquests tres últims partits. La rotació està clara, hi ha tres bases de garanties i una rotació de quatre alers de molt de nivell, amb Llull definitivamente fent d'escorta, malgrat Pablo Laso l'esperi a Madrid per que jugui de base. Pel que fa al joc interior, poques novetats, encara que si una de molt important: Pau Gasol pot sortir de la banqueta.

Crec que entre el partit contra Eslòvenia del dissabte 20 i el partit del dia 21, també contra Eslovènia, a Scariolo se li debia aparèixer la Verge. Bé, més que una aparició, sembla que d'un dia per l'endemà va treure conclusions. El dissabte 20 Marc Gasol va estar molt encertat, amb una percentatges molt bons, mentre que Pau -tot i sortir de titular- va estar maldestre en el tir, crec que amb un 0/6 d'inici, i en defensa va estar fent el gos. L'entrada de Marc com un vendaval no va fer canviar a Scariolo, que li va seguir donant minuts a Pau malgrat la falta d'encert i, el que és encara més creu, la falta d'intensitat. Amb tot, a la segona part Pau va fer un parell de palmejos, alguna cistella alliberat de defensa i un grapat de tirs lliures, i va a acabar com màxim anotador de l'equip malgrat haver-se arrossegat durant la primera part.

A l'endemà Scariolo va canviar de parer, i va posar a Marc d'inici. Sortir amb Marc i deixar a Pau a la banqueta, tal com havien estat els números de tots dos, volia dir ser conseqüent amb l'encert de Marc i, també, amb el desencert i falta d'intensitat de Pau. Per tant, se li reconeixia la bona a feina a en Marc al mateix temps que se li enviava un missatge a Pau: si vols ser titular posa't les piles. I ves per on, com no podia ser d'una altra manera en aquests casos, Pau va entendre el que li estaven dient! Va sortir de la banqueta i en un tres i no res havia convertit els seus tres o quatre primers llançaments. Va estar actiu en defensa, va còrrer la pista en el contraatac i també en el balanç. I és que això del balanç és quelcom que jo li havia tirat en cara, i sembla que ell està corregint.

Ara bé, tot i que Scariolo ha donat mostres de ser coneqüent amb aquestes decisions que podríem dir que s'han tornat un patró més o menys reconeixible a partir del partit contra Escolvènia del dia 21, hi ha algunes coses que encara no rutllen del tot bé. És que algú amb dos dits de front pensa que Claver serà el primer canvi dels interiors? En el comiat de l'afició espanyola de la Selecció abans de marxar a Lituània, Claver va ser a la pista més minuts que cap altre partit de la gira. El fet de que juguéssin a València i la baixa de Felipe Reyes no em semblen prou motiu per esperar al segon quart per veure Ibaka a la pista, un jugador que pot aportar molt més que Claver, com a mínim pel que han demostrat tots dos aquestes setmanes. Per tant, Scariolo va fer un gest de cara a la galeria, i també de cara a Claver, encara que puguem anticipar que el rol de Claver serà força residual.

Li donc el mèrit a Scariolo per aconseguir que el passotisme de Pau no s'anquilosés en l'equip: simplemente va fer falta el gest de tenir-lo a la banqueta i posar de titular al seu germà. Ara bé, és un funcionament molt ONG posar a Claver com primer canvi en el darrer partit de preparació, quan no s'espera que aquest sigui el seu rol. Ibaka i els dos Gasol, amb permís de l'absent Felipe Reyes, són els amos del joc interior, i els que jugaran més minuts.

Està per veure si Scariolo segueix la línia conseqüent que va marcar deixant Pau a la banqueta i posant a Marc de titular després del pobre partit de Pau el dia 20. Trobo que el seu plantejament el dia 21, almenys pel que fa als Gasol, va ser impecable. Marc mereixia ser titular i Pau no; Pau va posar-se les piles sortint de la banqueta, i va fer un el seu millor partit en el que portaven de preparació. I és que per molt que arribés a ser el màxim anotador de la Selecció en una pila de partits, Pau no havia fet un bon partit el dia 20, ni segurament la majoria dels d'abans. Bé, acceptables per la majoria de mortals, però no pel nivell que pot donar Pau Gasol quan es posa a jugar al 100%. De fet, s'havia gratat la panxa a la pista en molts moments, com venia sent la tònica des del primer partit de preparació. I és que no ens podem deixar seduir per allò que li sentim dir a La Sexta quan surt de titular, alguna cosa com "cuando juego sólo quiero ganar". No és gens ni mica cert: Pau Gasol no vol guanyar sempre.

Una dificultat que anticipo que pot ocòrrer al campionat -en la línia al tracte misericordiós amb Claver a València- és el rol que pugui tenir Felipe Reyes, que després de perdre el seu pare i no disputar cap dels dos últims partits de preparació, pot ser que trigui una mica a tornar-se a ficar en la dinàmica de l'equip. Només espero que Scariolo no el posi per "pena" a pista. Jo com entrenador voldria estar completament segur que està ficat en el campionat, i vigilaria de no donar-li minuts "per recuperar-lo pel grup". Per reincorporar-lo caldrà esperar a estar convençuts que pot rendir al màxim, i no regalar-li res fent un gest plenament ONG.

divendres, d’agost 19, 2011

PAU GASOL, DARRER "DESCARTE"; MOURINHO, CESSAT FULMINANTMENT PER FLORENTINO

Aquests dos escenaris són improbables, però no precisament per que no hi hagi motius per que els desenllaços fossin, al cap i a la fi, aquests. Parlar d'aquests dos casos, com una mena de ciència-ficció, no és res més que un divertiment d'estiu... un divertiment que, de pas, pot servir per posar negre sobre blanc i aclarir una sèrie de situacions de l'actualitat esportiva que sempre tant m'apassiona.

L'actualitat informativa en el món de l'esport l'ha acaparada, en els darrers cinc dies, el duel de Supercopa d'Espanya i, tangencialment, la vaga de l'Associació de Futbolistes per -almenys- la primera jornada de lliga 2011-12. Jo he seguit els dos partits del Barça i Madrid, però també he vist amb interès -excepte la segona part de l'intrascendent partit contra Bulgària- les evolucions de la selecció espanyola de bàsquet.

Anem a pams. Scariolo ha d'anunciar, un dia d'aquests, el darrer "descarte": la llista final ha de ser de 12 i no de 13 jugadors, com ara mateix té a disposició. Si no fos pel pobre rendiment de Carlos Suàrez cada cop que apareix a pista, sent un manyoc de nervis; si no fos per la dissolució dins del joc col·lectiu de Victor Claver en el rol de '4'; o fins i tot per la falta de consistència i d'encert en atac de Fernando San Emeterio, jo apostaria per descartar Pau Gasol. Els motius? Ben senzill: Gasol va a mig gas en aquests partits, no corre en el balanç defensiu, en 1x1 està tou en atac (Jankunas, que és 10 centímetres més baix que ell, el va posar en seriosos problemes durant uns quants minuts), no defensa i aleshores obliga als seus companys a haver-lo d'ajudar. A més a més, quan rep pilotes interior aguanta massa i, per tant, triga en passar-a en les nombroses ocasions que fi fan dos contra un.

La parella estel·lar que havien de ser els germans Gasol està fent aigües. Dos jugadors de 2,15 estan concedint infinitat de rebots ofensius als rivals quan juguen junts, i si bé es veritat que els exteriors han de col·laborar tancant als seus homes, els Gasol moltes vegades pensen agafar els rebots sense bloquejar al seu home i, de vegades, sense desenganxar els peus de terra. Com si estiguessin repenjats a la barra d'un bar, amb un cubata a la ma, i esperant d'agafar el rebot amb la ma lliure -però sense aixecar el cul del tamburet.

Ara bé, com que Pau Gasol acaba contra Lituània amb 18 punts, s'acaba tot el debat. Com que juga més de vint minuts, no hi ha dubte que és "referent", encara que estigui espès en atac i vacil·lant en defensa. Fins i tot quan Ramon Trecet diu les coses com són i critica l'actitud de Pau Gasol, el narrador Mel Otero -indigne successor a La Sexta de l'anyorat Andrés Montes- li va treient importància dient "temps mort" mentre Trecet menciona el nom de Pau Gasol, o bé s'nima a dir que són tots els jugadors espanyols que no estan bé.

Juga bé la selecció quan Pau Gasol és a pista? A EE.UU. tenen un barem estadístic en que es valora com està l'equip quan un jugador entra a pista, i com està l'equip quan l'equip surt. No em resultaria gens ni mica extrany que Pau Gasol "restés" en el joc de la Selecció. Jo és la sensació que tinc, malgrat que sigui un jugador fora de sèrie... però sense estar totalment implicat, totalment ficat en el treball. Ara -i també alguna altre estiu- no ho està.

Un argument més: Marc Gasol és una ombra del gran jugador que és, es contagia del seu germà i potser el que està fent és inconscientment està per sota del rendiment del seu germà gran per no deixar-lo en evidència. Si Marc fes un 20-10 com ha estat fent tot l'any a l'NBA, Pau Gasol xuparia banqueta, i serien Felipe -una assegurança en el camp després d'un any difícil al Reial Madrid- i Ibaka -jugador encara per fer però amb unes condicions esplèndides, i tot cor- els que es repartirien la resta de minuts a pista. I un darrer detall que confirma la meva hipòtesi del funcionament inconscient de Marc Gasol: la imatge colossal del Marc a la final del Mundial de 2006, que era el campionat del seu debut i sent el jugador número 12, la va assolir amb el seu germà lesionat, fora de la final. Per tant, sense risc de posar-lo en evidència amb el seu joc fantàstic en la defensa d'Scorechianitis i en el joc del bloc directe.

Pau Gasol no serà tallat. Però potser és el que li convindria a aquest equip, o bé que Scariolo no el tornés a posar a pista quan firma un 0/6 en tirs de dos i deixa molts forats a la defensa... per no parlar de quan marxa de "palomero" després de sortir a puntejar un tir, tot un clàssic del seu joc a la Selecciço. I és que si aquest és el funcionament a nivell grupal dins del Selecció, si Pau Gasol és una "vaca sagrada", aleshores és del tot comprensible que Fran Vázquez no vagi a la Selecció. Potser Fran Vázquez ha sapigut veure que Xavi Pascual no té favoritismes, i si alguns dels pívots blaugranes no estan fins, se'n van de pet a la banqueta. Segurament s'olora que a la Selecció no passa gens ni mica el mateix, sobretot sin Pau va convocat i ensdevé "heroi" i "salvador".

Pel que fa al segon assumpte: Mourinho no es només el "puto amo" de la sala de premsa, tal com va dir Guardiola la temporada passada. És també amo i senyor del Reial Madrid, fa i desfa, pica l'ullet i... pica a l'ull. M'abono a la teoria d'Antoni Daimiel -que bé que va una mica se seny al programa Futboleros de Marca TV!- de que per que Piqué tingués raó de que Mourinho s'està carregant el futbol espanyol, abans s'hauria de carregar el Reial Madrid. Daimiel ho va dir al programa del dijous 18 d'agost.

Penso que Florentino té davant seu l'oportunitat de donar un tomb al romb del Madrid. Podria perfectament fulminar a Mourinho i, amb l'impass de la vaga de jugadors, signar un nou entrenador. A mi m'agrada Radomir Antic, encara que últimament no li hagi donat feina a cap "gran". Amb el planter que té el Reial Madrid bé li podria disputar al Barça tots els títols, però crec que seria necessari canviar l'inquilí de la banqueta. També és veritat que hauria de posar-se a buscar algú corre-cuita, però potser millor això que no tenir aquest terrorista que ha passat d'agredir verbalment a rivals i àrbitres, a fer-ho físicament.

Com Pau Gasol no serà tallat a la Selecció, tampoc Mourinho serà cessat. Serien totes dues decisions sanes: la Selecció de bàsquet funcionaria millor, sense haver d'arrossegar el pes mort en defensa de Pau i alliberant a Marc de la llarga ombra del seu germà. Però a la Selecció haurien de treure's una bena dels ulls, de la mateixa manera que Florentino hauria de prendre cartes en l'assumpte. Mourinho s'ha passat tres pobles i ara és el moment de que Florentino no es deixi endur en aquesta espiral autodestructiva en que Mourinho a inserit al Reial Madrid. Però és d'esperar que tot segueixi igual, encara que se li pogués donar un tomb cap a la salut en tots dos casos.

dijous, d’agost 11, 2011

MÉS EDUCACIÓ

Els aldarulls i robatoris a Londres i les seves rodalies ha estat el principal plat informatiu dels darrers dies. Ahir vaig sentir les declaracions de David Cameron al Parlament, en que s'encèn en parlar del pillatge que cometen multitud de joves anglesos, amb un gruix important entre 12 i 16 anys, pel que sembla. Cameron parla amb tant de convenciment que arriba a titllar-los de "malats". I com es comentava en algunes de les informaciones del 3/24, anuncia ma dura de la policia, persecució judicial dels culpables... però no menciona l'educació en el seu discurs?

Està clar que els aldarulls a Londres s'han sortit de mare. Com s'ha dit, poc o res té a veure amb la mort d'un jove en mans dels policies londinencs. Els joves han aprofitat les protestes al carrer per assaltar botigues, supermercats, benzineres, etc. Però l'oblit en mencionar l'educació demostra com els polítics s'ocupen molt més de tapar forats que no de preveure els possibles conflictes i invertir en educació, ja sigui escolar, esportiva o de qualsevol altre tipus.

A banda de dir que els vàndals que apareixen als carrers saquejant botigues, Cameron no ha tingut cap mena de problema d'assenyalar als pares com responsables que aquests adolescents facin tot tipus de delictes. Quan Cameron diu que els pares no estan a casa per educar als seus fills no proposa cap mena d'alternativa i, per tant, deixa apartat en el calaix el problema de fons. No podem oblidar que fa pocs anys, també al Regne Unit, es va obrir el debat si professors i mestres podien arribar a amonestar als joves que cometessin actes incívics al carrer. Per tant, la proposta era que els docents poguessin fer de policies dels joves, amuntegant en el rol d'educador una sèrie de responsabilitats que correspon a una altra institució: la policia.

En quan a allò que els docents puguin fer, estic segur que els recursos en dinàmica grupal seria una de les eines pel desenvolupament professional dels docents, a més a més de poder ajudar a afrontar les problemàtiques que queden més palesades quan pensem en els aldarulls al Regne Unit.

Per tant, penso que després de controlar els actes vandàlics, seria convenient obrir un debat profund a nivell educatiu. L'educació mai ha estat una prioritat suficientment ben moblada de recursos econòmics, ni de programes educatius seriosos i ambiciosos. No penso que hi hagi hagut innovació educativa després del constructivisme (les famoses reformes dels sistemes educatius a les dècades de 1980 i 1990), i hem de fer un pas endavant quan ja anem camí del 2020. No parlo, però, de plantejar la necessitat de mesures reeducatives amb aquests joves vàndals: al que em refereixo és a fer-li un rentat de cara a tot allò que es belluga en l'àmbit de l'educació i que fa tuf de ranci. I entre d'altres coses important, la que m'ho sembla més és formar als educadors en nocions sobre els grups i el seu funcionament.

Podem lamentar que en aquesta ocasió al Regne Unit tampoc hi hagut prou sintonia i rebuig de la culpabilització recíproca entre docents i pares, que només fa que tirar per l'aigüera. Quan l'agitador de tot plegat és el prime minister, veiem com no és només que l'Estat del Benestar vagi a la deriva. Del que es tracta, més aviat, és la manca d'horitzons formatius en la societat, la manca d'un paradigma formatiu que serveixi de paraigüa per comprendre i afrontar la insatisfacció i, sobretot, la manca de límits en que neden aquests joves.

Quan no hi ha mesures estatals efectives, el caire educatiu llueix per la seva debilitat, sovint apareixen els retrets entre adults sobre el que passa amb les joves generacions. Ja seria hora de deixar els retrets, de fixar-se només en les sancions i també deixar de dir que els fa vergonya el que veuen a les imatges: els joves mostren el desencís vital i la manca de límits que ha impregnat tota una generació. Estem disposats a reflexionar com recuperar-la?

dijous, de juliol 21, 2011

MERCAT D'ESTIU: ELS ENTRENADORS

Sembla que amb l'acord per la composició de les plantilles dels equips ACB s'obrirà el tap que alguns equips havien fet fins que no s'aclarís aquesta situació. Jo em vull fer ressò de la tornada de Luis Casimiro a les banquetes de Valladolid. El tècnic de Ciudad Real ja va estar uns mesos com inquilí de la banqueta de l'actual Blancos de Rueda. Estic convençut que a poc que pugui mantenir el nucli de jugadors -en la seva presentació ja va avançar com d'important seria comptar amb Dumas-, el tècnic que va fer campió al TDK Manresa de Creus, Peñarroya i companyia farà una molt bona feina. L'acredita una trajectòria que, malgrat altibaixos, ha tingut una línia coherent. De fet, amb la direcció de Casimiro als temps morts és amb un dels moments de la temporada en el que frueixo més dels comentaris que podem sentir a la televisió. Un article meu de 2008 i un altre de 2009 així ho palesen.

La sortida de Casimiro de la banqueta d'Estudiantes posa la catifa vermella pel retorn del fill pròdig, Pepu Hernàndez, després del seu pas triomfal per la Selecció -encara que va sortir escaldat- i una etapa discreta al DKV Joventut. I també podríem parlar de la tornada d'un altre fill, o com a mínim d'un entrenador fet a la casa com ajudant de Pedro Martínez, en el cas de l'arribada de Salva Maldonado a la banqueta del Joventut. Amb pocs diners i molta gent de la cantera Maldonado haurà de fer lluiment de la seva capacitat de fer que els seus equips defensin amb consistència (ho ha demostrat amb escreix, en els darrers anys, a Gran Canària i a Fuenlabrada). A més a més, s'ha de dir que el joc d'atac que ha triat pels jugadors que ha tingut a les seves ordres ha fet dels seus dos darrers equips uns dels rivals més temuts a la lliga ACB, especialment quan jugaven com locals.

Pablo Laso provarà sort al Real Madrid. Està per veure si aquest entrenador amb ja força experiència a les banquetes es pot adaptar a un equip gran. Va passar sense pena ni glòria per la banqueta de Pamesa, i encara que ha fet unes bones campanyes a Sant Sebastià, cal veure com s'adapta als jocs d'equilibri que seguramente li demanaran fer al club blanc, que en una sola tempora ha enterrat en l'oblit de les banquetes ACB i Eurolliga a Messina i a Molin. Jo penso que Laso no podrà dur el Reial Madrid al nivell del Barça d'enguany, encara que si que pugui competir amb el Caja Laboral, per cert arrassat en el seu joc interior amb la sortida de Barac, encara que no tant per la de Batista, que n' s'hi va acabar d'adaptar. Potser si el Reial Madrid tenen paciència amb Laso, en dos o tres anys li pot arrebassar el títol ACB al Barça o al Caja Laboral, però aquest any em sembla que encara no ho veurem.

Arribem al cas del Sant Sebastià. Després de sortir Laso, els directius del club s'han refiat de Sito Alonso, encara que s'hagin entrevistat amb altres candidats. Probablement pel crèdit d'haver estat la ma dreta d'Aíto a Badalona o bé, qui ho sap, per tenir els mateixos agents que Xavi Pascual i això pot fer-li guanyar números, Alonso comença la seva segona experiència com primer tècnic ACB. Si fem una mica de memòria, però, la sortida de Sito Alonso de la Penya va estar farcida de retrets al club, dient que no l'havien recolzat prou, que havia estat "massa de la Penya" i això l'havia desafavorit, que havia comptat molt amb els joves (com si això fos excusa a un club com la Penya). Ja veurem si Sito Alonso acaba els dos anys que ha signat, ja que en la seva etapa com primer entrenador a la Penya es va veure un empitjorament de les prestacions del seu equip mentre va estar treballant.

Per mencionar la darrera novetat, tenim Paco Olmos a València. Torna, un altre cop, un antic inquilí de la banqueta. Sembla una mica contradictori que Power Electronics hagi gaudit de Pesi i que a la temporada següent contractin Olmos que, no ho oblidem, ha perdut la categoria amb el Menorca. Molt em temo que Olmos podria ser un Hussein segona part, sobretot si els jugadors se li posen de cul, encara que estan aplegant una sèrie de jugadors joves (San Miguel, Ogilvy, Faverani) barrejats amb veterans joves (Martínez, de Colo, Lischuk). Ja veurem com li surt la recepta al València, i si el retorn d'un vell conegut els funciona.

divendres, de juny 17, 2011

REGAL BARÇA TEMPORADA 2011-12

El Regal Barça ha fet la primera operació oficial per confeccionar la plantilla per la temporada 2011-12. Amb la roda de premsa en que s'anuncia la marxa de Ricky Rubio a l'NBA serveix per començar a poder fer travesses de quins seràn els jugadors que entrenarà Xavi Pascual la temporada vinent. Els jugadors amb contracte són Sada, Navarro, Ingles, Lorbek i Perovic. A més a més Mickael és a prop de signar, Eidson sona com segon extracomunitari a banda de Mickeal, i el club té una opció per renovar N'Dong.

Dono per fet que el bon ull clínic de Creus i Pascual, així com les filtracions als mitjans de comunicació, acabarà confirmant els rumors que posen a Eidson en l'òrbita blaugrana. No tenir un '3' alt és quelcom que és paga a l'ACB i també a Eurolliga, i no cal que pensem gaire: el Panathinaikos va jugar la carta de posar un '3' alt (Perperoglu o fins i tot Kaimakoglu), o bé un jugador molt físic com Sato, superior en el pal baix a Anderson.

El Barça 2009-10 tenia pocs sistemes per a jugadors concrets, i aquests estaven pensats per Mickael, tot un tret revelador de la importància d'aquest jugador en els esquemes de joc de l'equip. Podem dir que Mickael, si està bé de salut, és el millor '3' que juga a aquesta banda de l'Atlàntic. I fitxant a Eidson s'aconsegueix tenir un recanvi per Mickael, o fins i tot poder jugar amb tots dos junts. En quan a N'Dong, considero que el rendiment ha estat molt bo en alguns dels partits del play-off, i penso que el club el renovarà.

Des de l'UE es posa en dubte si el sistema de "cupos" de l'ACB és legal. Em refereixo a això que es cuinen peròdicament entre ACB, Consejo Superior de Deportes i ABP: 4 seleccionables per a una plantilla d'11 jugadors, o bé 5 si són 12 fitxes. Mentre això no canvïi, haurem de seguir pensant que a Sada i Navarro s'hauran d'afegir com a mínim tres seleccionables més. Anderson i Morris tenen un peu i mig fora del club, mentre que Basile és una incògnita. Roger Grimau també és una incògnita, encara que l'afavoreix ser seleccionable, i ja li ha fet saber al Victor Lavagnini que "no siguis gafe", ja que al periodista se li va ocòrrer fer un comentari molt poc afortunat sobre la continuitat del capità en el moment de celebrar el títol de l'ACB. La continuitat de Lakovic també penja d'un fil.

A mi m'alegraria molt que Roger, Lakovic i Basile continuessin la temporada vinent. Tots tres són tot cor. Però el que està clar és que no podran fer-ho tots tres, potser només dos d'ells, a més estirar. O potser cap. Només hi ha una opció remota: que quan pensin en els dos bases comptin a Lakovic amb Sada, i que Ingles passi a fer el paper de "combo-guard" que ha tingut Lakovic aquests darrers dos anys d'ençà l'arribada de Ricky, i estiguin servits en quant a seleccionables... la qual cosa voldria dir no fitxar Eidson, ni repescar Rabaseda, i buscar un '4' seleccionable que valgui la pena.

La meva travessa és:

Bases: Sada i Lakovic. Si volen fitxar un base seleccionable, podria ser Rodrigo San Miguel. Lakovic aleshores no continuaria.

Alers: Navarro, Ingles, Mickael, (Eidson) i Rabaseda (o bé Grimau).

Pívots: Lorbek, Perovic, N'Dong, Fran Vázquez. I un cinquè pívot, seleccionable si continua Lakovic, i comunitari si es fitxa un base seleccionable.

Jo estaria molt content si el Barça fitxés a Dusko Savanovic per cobrir el buit que probablement deixarà Morris. És un jugador super-classe, molt intel·ligent, capaç d'encistellar de tres punts -si fa no fa com Morris-, jugar com un mestre al pal baix i passar-la com els àngels -com ni pot sommiar Morris-, i un esglaó per darrera en quan a taps. En quan a la defensa del 1x1, tots dos són bastant tovets, així que el perfil defensiu de l'equip -a banda del tema dels taps- no canviaria gaire, encara que en atac l'equip tindria molts més registres. Us imagineu jugant en alguns moments a Savanovic de '4' i Lorbek de '5'?

Que vingués Savanovic dependria d'assegurar cinc seleccionables (Sada, Navarro, Rabaseda o bé Grimau un any més, Fran i un cinquè jugador). Jo estaria encantat, ja ho he dit, però totes les meves travesses s'esborren si canvia el marc de contractació -tal i com suggereix la UE- o bé el Barça decideix tenir una plantilla de 13 o 14 fitxes de bon començament de pre-temporada.

dilluns, de juny 06, 2011

MOLTS DUBTES, FALTA D'ORDRE I POSAT D'ESPANTAOCELLS

L'estampa d'Emanuel Molin a la sèrie de semifinals entre el BBB i el Real Madrid ha estat per llogar-hi cadires. Podem fer-nos a la idea de que després de rebre dos severs correctius a la Final Four de l'Eurolliga per un marge de 20 punts de diferència, hi havia alguna cosa que no rutllava en aquest equip. Si bé ja vaig fer menció de com Messina fugia d'estudi quan va plegar d'entrenar al Real Madrid, no està de més dir que Molin ha acabat d'enfonsar un vaixell que, com el Titanic, havia topat amb un iceberg. I ja sabem que els icebergs els hi veièm un bocí, però queda la gran part sense veure's.

Un entrenador interí com Molin que tot just l'ascendeixen proclama que pensa i entèn el bàsquet "tal qual" com Messina, que assumeix la responsabilitat de la derrota en el tercer partit de la sèrie contra BBB, que no encerta a reaccionar per demanar els temps morts en moments crucials i li han de dir a cau d'orella que s'enrecordi de fer-ho... Aquest entrenador és més aviat un espantaocells que no algú que prengui decisions.

Jo identifico a Molin amb aquest personatge del conte del Mago de Oz, ja que el tret característic d'aquest entrenador és que s'ha quedat palplantat en alguns moments crucials dels partits, sense reaccionar, gairebé quedant-se en blanc. El llistat de carències mostrades per l'entrenador italià és força extens:

1. Hem pogut veure la manca d'entesa de Molin amb els jugadors, com ara en algun temps mort: ja fa un parell de setmanes Fisher i Velickovic li van discutir en un mateix partit allò que els deia. Ha estat Velickovic castigat des d'aleshores? Recordem que Molin el va estar fent servir com '3' alt per donar descans a Suárez, i ha estat després que Tucker ha jugat molt sovint de '3', una posició en la que no llueix i a la qual no està acostumat, sobretot en defensa.

2. També m'ha quedat la sensació de que, a banda de que deixava de demanar temps morts mentre es quedava embadalit, quan els ha demanat ha deixat poc clar el que volia. Manel Comas, amb un to molt políticament correcte per a un company de feina, va dir després d'un temps mort caòtic en la sèrie contra BBB que a veure si malgrat tot els hi havia quedat clar als jugadors el que s'havia de fer. Amb una mala gestió del temps mort és difícil que els quedin clares les coses als jugadors, per això Molin hauria de ser clar, quan no ho és!

3. Una altra cosa que costa molt d'entendre és que, fins i tot en els moments més desesperats del quart i definitiu partit de la sèrie, les dues darrers jugades acaben llençant Tucker i Suárez, que han estat horrorosos tots dos en aquest sèrie. Llull els ha mantingut amb vida en diferents partits, Sergio Rodríguez ha donat un pas endavant i Tomic ha estat referent de principi de partit, però després ha restat desaparegut en combat.

4. Una altra cosa que costa molt d'entendre és com en el darrer partit de la sèrie Mirotic pràcticamente no juga, i Molin opta per posar molts minuts en pista dos cincs, ja sigui la parella Fisher-Tomic o la de Fisher-Begic. Jo no sé si això ho tenien entrenat, però dona la sensació de que Molin s'ho va treure de la màniga per veure si sonava la flauta. El Real Madrid ha jugat amb un '4' obert tota la temporada. Felipe ha tirat de tres punts, Mirotic ha tingut partits brillants tirant des de les cantonades sobretot, i fins i tot Garabajosa va encertar alguns llançaments mentre Messina va comptar amb ell. De cop i volta Molin decideix posar dos cincs a pista durant molts minuts, qui sap si per millorar en l'apartat del rebot, un aspecte que els va condemnar en el tercer partit de la sèrie, el que BBB gira la truita.

Em quedo amb els primers plans a Molin, al qual TVE li ha fet un marcatge de càmeres no massa abusiu, però el suficient per palesar que no ha estat a l'alçada. En aquests primers plans hem pogut veure que feia la fila de estar absent. Tant és així que Jota Cuspinera li va a dir a manca de 50 segons de la eliminació en el quart partit que demanés temps morts per guanyar mig camp i preparar una jugada. Em sembla recordar que Hervelle acabava de fer la cistella gairebé definitiva a passada de Jackson, un llançament preciós amb rectificat inclós, gairebé quan sonava la botzina. Un llançament que podria haver-se fet després d'estar-se més de tres segons a la zona, també convé dir-ho.

Amb un entrenador caga-dubtes no vas enlloc. A mi el posat de Molin m'ha recordat, ja ho he dit, a un personatge del Mago de Oz: l'espantaocells. Recordem que en aquesta història l'espantaocells té moltíssims dubtes, no es decideix a tirar pel dret. Un entrenador no es pot permetre tenir tants dubtes, posar tant poc ordre en el joc de l'equip i certificar, en la roda de premsa, que quan perdia de 19 al descans del segon partit no va dir res especialment per què ja estava clar que havien de canviar les coses a la segona part. Si perden el partit i és responsabilitat seva com entrenador, i quan remunten gairebé guanyen ell no ha dit res de l'altre món, aleshores millor que recollim la paradeta. És clar que els jugadors havien de canviar, però la gràcia dels entrenadors és que els diguem alguna cosa als jugadors, sobretot en els moments quan més els cal una mica d'ordre...

divendres, de juny 03, 2011

SILENCI PRODUCTIU

Ja anava camí de fer dos mesos de la meva darrera entrada en el blog. No és que no hagi hagut ocasions per escriure sobre esport, com ara els triomfs del Barça de futbol o bé l'ocasió més recent de totes elles: el triomf del Biscaia Bilbao Basket en las semis de l'ACB davant d'un Real Madrid ben ensopit. I és que parlar d'aquest equip, tot estudiant la comunicació verbal i no verbal d'Emanuel Molin, seria un assumpte apassionant a desenvolupar...

El títol del post és prou revelador. No he escrit al blog, però he escrit molt en aquestes darreres setmanes. I més enllà d'escriure, he fet un pas de gegant en la meva carrera d'escriptor firmant amb l'Editorial INDE tres contractes. Tres contractes per tres llibres, quin goig! Ells s'han compromès a publicar tres obres que jo tenia pràcticamente enllestides, i a les quals he fet els darrers retocs aquestes dies, per acabar de polir-les i deixar-les com a mi m'agraden.


Aquestes tres obres meves toquen diferents temes relacionats amb l'esport, els grups i la filosofia de les activitats d'esport en edat escolar. Veuran la llum en els propers dotze mesos, i no en una editorial de pa sucat amb oli, no, sinó amb la prestigiosa Editorial INDE, tot un clàssic dels textos d'Educació Física, psicomotricitat i esports en general. Un cop ja he publicat amb Paidotribo i ara ho faré amb ells, considero que he assolit la fita de publicar amb les que jo considero les dues millors editorials esportives d'Espanya, i probablement també de les més punteres en parla hispana.

Els llibres que he acordat publicar amb INDE toquen, com us dic, temàtiques diverses. A banda, està pendent de que en els propers mesos vegi la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). A continuació us faré un petit tast dels temes que hi abordo en els tres llibres que publicarà INDE, marcant-vos les línies mestre amb les quals he construit el meu discurs:

Aprender a ganar. La competición en el desarrollo de los deportistas
Ja fa temps que volia publicar aquest text que planteja els seriosos dubtes que en la pràctica apareixen quan parlem de si les persones volem allò millor per nosaltres. És usual sentir a dir que "la gent sempre vol el millor" o, en el cas dels esportistes, que "sempre surten al camp a guanyar". La meva experiència em demostra que això no es gens ni mica així, i que sempre hi ha resistències individuals o grupals que cal vèncer per assolir el millor per a un mateix.

Aprendre a fer esport és, doncs, també aprendre a guanyar. Aquells que institucionalitzen un discurs en el qual l'esport educatiu, formatiu o com li vulguem dir està abocat a aprendre a jugar junts, a divertir-nos, a tenir hàbits saludables, a fer amics, etc. sense mencionar també l'aprendre a guanyar, aquesta gent s'equivoca. No podem esbiaixar el que ha estat històricament l'esport, i fins i tot l'esport amb infants ha de plantejar com fem florir les llevors de la formació dins d'una competició que ens ajuda a aprendre a guanyar. Vler guanyar és una fita preuada i molt educativa.

Sóc conscient que el discurs políticament correcte, a dia d'avui, és el que menciona la formació en les edats infantil i juvenil, i la contraposa a la competició per a edats més avançades. Ens hem fartat de crear nous esports a la carta amb una competitivitat light, així com els jocs cooperatius o les modificacions normatives dels miniesports, entre les quals destaquen la norma d'alineació i la prohibició de diferents recursos tàctics-estratègics.

Considero que hem de deixar de sobreprotegir i infantilitzar als jugadors i als entrenadors de l'esport en edat escolar per poder donar un pas endavant en la construcció d'una filosofia esportiva que agermani l'educació amb la competició, dins de la fòrmula d'aprendre a guanyar. I és que no porta enlloc de dir que la gent cal que aprengui a perdre, com es ve a dir des de segons quines corrents pseudopedagògiques... allò important és educar-los per que aprenguin a guanyar!

Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para las organizaciones de deporte en edad escolar
Quan vaig estar escrivint Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos, vaig dedicar un dels capítols a reflexionar sobre la direcció tècnica en minibàsquet. Quan vaig adonar-me que en un sol capítol no podia reflectir les meves idees sobre el tema només de manera superficial, em vaig posar a escriure... fins que en pocs dies el projecte d'un nou llibre sobre direcció tècnica va agafar forma.

Arran de la Llei 3/2008 de la Generalitat de Catalunya es reconeixen quatre professions en l'àmbit esportiu català: entrenador professional, monitor professional, professor d'Educació Física i director esportiu. Jo he estat uns quants anys fent de coordinador i director tècnic a clubs de bàsquet i també en les extraescolars d'un centre educatiu, un càrrec que té similituds amb la nomenclatura legal de director ssportiu. Després de tot aquest temps treballant en aquest àmbit, em vaig donar compte de les mancances de formació estaven més esteses, fins i tot, que les ja notables carències de la formació dels tècnics esportius.

En aquest llibre reflexiono sobre el paper clau del Director Tècnic en les organitzacions d'esport en edad escolar, ja siguin clubs, associacions, AMPA, centres educatius, serveis municipals, empreses, etc. Aquesta figura no ha rebut una atenció suficient, i crec que ens els propers deu anys veurem una modificació radical de la concepció del treball que ha d'assumir el que jo penso que és el primer professional de les organitzacions d'esport en edat escolar.

Si el títol del llibre resa "Direcció Técnica y Pedagógica" és precisament per que una de les tasques principals del Director Tècnic és entrenar el grup d'entrenador i monitors de l'entitat. Igual que els entrenadors entrenen els jugadors i, a nivell vincular -com a mínim, sinó és que a més a més els poden portar a la pista- també han d'"entrenar" als pares i mares dels jugadors, els Directors Tècnics ens hem d'involucrar de valent en la formació dels entrenadors i treballar amb ells com a grup. Lamentablement hi ha un seguit de tasques, algunes d'elles no tècniques, que ens prenen temps de la tasca primordial de formar el grup d'entrenadors, i això és quelcom que hem de canviar.

El dia a dia de les organitzacions d'esport en edat escolar, la relació amb els membres de la Junta Directiva, els errors més freqüents comesos pels Directors Tècnics o els fonaments de la psicologia social i grupal que hem de conèixer per tractar amb tothom són alguns dels pilars d'un llibre amb vocació divulgativa, un llibre que planteja l'enfrontament de la tasca de la Direcció Tècnica amb plenitud de professionalitat, recursos i il·lusió.

El deporte como escuela de líderes
Com en el cas anterior, aquest llibre té un antecessor, que no és altre que El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008). En aquella ocasió vaig estar parlant de les meves aventures amb equips de base, amb nens i nenes, amb adolescents també. En aquest cas parlo dels equips sèniors que he entrenat, i en descobreixo algunes de les situacions amb les que em vaig trobar i la manera com vaig respondre.

Però no és un mer apunt biogràfic el que faig. També he anat introduint dosis raonables -i raonades- de la teoria que fonamenta la meva visió de la direcció d'equips esportius. De fet, encara que em baso en els equips sèniors que he entrenat, ni menciono els equips que són ni tampoc el nom dels jugadors, ja que entenc que allò que vàrem viure no haig d'esbombar-ho dient qui és qui. El respecte a la privacitat és important, com dic a la Introducció, però això no treu que pugui arribar a conformar un material didàctic i d'investigació en tècniques grupals.

Aquest ha estat un procés molt ric per mi entrenar a uns i als altres, des dels meus començaments amb equips sèniors a les darreres experiències, cada cop més satisfactòries.
Si un eix vertebrador té el llibre és aquest: assenyalar un camí envers d'autogestió grupal. Les meves propostes d'entrenament en bàsquet han anat millorant amb el pas del temps i dels equips, oferint-los un enquadrament cada cop millor als jugadors. Tractar-los com un grup diferent a mi o l'staff, quan n'he tingut, ha suposat un dels primers pasos. Hem de distingir el que volem assolir els entrenadors i el que, com a grup, els jugador volen conquerir. Només fent aquesta diferència -tant vital i higiènica- podem ajudar-los a treure el màxim d'ells mateixos, provent que siguin ells els que ocupin els rols grupals, especialmente que endevinguin líders. D'aquí, doncs, la idea de l'esport com escola de líders.

L'autogestió ha estat un repte per a mi en la meva carrera com entrenador, i així ho he volgut palesar en aquest text. He entrenat equips de tots els colors, però sempre he tingut a l'horitzó el trobar fòrmules per que ells es fessin més càrrec del que feien, assolint un nivell de compromís grupal i de responsabilitat individual que fes pujar el llistó d'exigència i, per tant, ajudés a millorar els resultats obtinguts. I com no podia ser d'altra manera, el llibre funciona com a punt i seguit en la meva carrera com entrenador d'equips sèniors, que vull seguir desenvolupant.

Tots tres llibres considero que tindran una bona acollida pels lectors. Toquen temàtiques diverses i ben presents en el debat esportiu i educatiu. Crec que el millor adjectiu que li puc trobar és dir que tots tres són llibres punyents. Aprender a ganar dona la volta als discursos al voltant de l'educació en valors a través de l'esport, que molt sovint pequen de massa teòrics i políticament correctes, deixant la competició i la competitivitat com un drap brut. Manual de Dirección Técnica y Pedagógica ve a cobrir un buit en el món editorial pel que fa a textos específicament per la gestió de l'esport en edat escolar, que no és equiparable als manuals de gestió, marketing i d'altres qüestions que apareixen per parlar-nos de la gestió de grans esdeveniments esportius, de la gestió de clubs professionals, etc. I en el cas de El deporte como escuela de líderes apareix un tractat sobre la direcció de grups que planteja, amb decisió, l'assumpte de l'autogestió no com quelcom superficial i gairebé cosmètic, sinó com una filosofia de direcció i també de vida.

Ens els propers mesos us aniré informant de amb quin ordre i a quin ritme decideixen els patrons de l'Editorial INDE anar publicant les meves cabòries. I ara, després d'aquests dos mesos de silenci productiu (de fet superproductiu), potser faci algun post, ja ho veurem.

divendres, d’abril 01, 2011

PERÒ... I PEROVIC?

Les dues derrotes en terres gregues deixen el Regal Barça sense la possibilitat de defensar el títol de campions, precisament aquest any que es va decidir el Palau Sant Jordi com seu de la Final Four. Aquesta crua i amarga realitat peels culers, així com per la gent que hem gaudit d'un excel·lent repertori de joc d'aquest equip des de que Pascual n'és l'entrenador, no amaga les febleses d'un equip al que Obradovic li ha aconseguit prendre la mida i buscar-li les pessigolles.

Ens hem de treure el barret. Mentre Messina abandona el timó de l'equip blanc i delega en el seu deixeble avantatjat, tot dient que faltava maduresa a l'equip, i Vujosevic fracassa estrepitosament a Moscou, Obradovic torna a donar moltes alegries a l'afició del Panathinaikos. I és que la feina no era gens fàcil, sobretot després de la marxa del "trànsfuga" Spanoulis a l'Olympiakos, o la marxa d'un altre del pilars -i mai millor dit- de l'equip les darreres temporades, el colossal Pekovic. Que no hi sigui Jasikevicius no resulta una baixa tant considerable com les altres dues.

És clar, amb les baixes de Pekovic i Spanoulis calia fer alguna cosa. D'entrada, més galons -encara més- a Diamantidis, que abans s'havia de repartir la pilota amb Spanoulis. Calathes ha donat un pas endavant aquest any, i Drew Nicholas és d'aquells americans seriosos i complidors que no abunden. Sato ha tingut dies de tots colors en aquesta sèrie, des del decebedor primer encontre al Palau, a cistelles importants de tres punts però sobretot, en alguns moments claus, quan ha aturat en les penetracions un jugador com Anderson que trenca fàcilment a tothom. Tepic ha estat una presència testimonial, pero ha sortit els seus quatre minutets per donar descans a Diamantidis i Calathes, i de nou a la banqueta. I la feina que havia de fer, ja l'havia feta.

Batiste és una assegurança de vida, així com l'ofici de Tsartsaris i la punteria de Fotsis. Entre aquests tres pívots, els que més minuts han estat a pista, completen una de les millors rotacions interiors d'Europa... però millor que la del Barça? Fins i tot Vogioukas ha tingut el seu moment estelar en el quart partit, després de jugar només els inicis dels tres anteriors, pràcticament com si anés a desgastar als rivals i fer un parell de faltes. Kaimakoglu ha aparegut per jugar de '3' i de '4', i no ha decebut. Com Tepic, ha entrat amb una missió concreta -donar descans- i s'ha tornat a la banqueta.

Però tornem al Barça. El primer que haig de dir és que en el quart partit vaig trobar a faltar Perovic. No va jugar ni un sol minut. Fins i tot al tercer quart em semblava veure el joc de peus del jugador serbi... però en els moviments al pal baix de Vogioukas! Aquest llargarut jugador l'ha emulat diverse vegades girant-se cap a línia de fons i treient un mig ganxo amb l'esquerra. Aquest és un moviment que Perovic té apamat! Jo, sincerament, crec que el Panathinaikos no tenia ningú per aturar Perovic en 1x1, a no ser que sortís uns minuts Maric, però actualment està fora de forma, com es va poder veure al Palau.

Després d'uns partits molt bons a ACB, és extrany que Perovic no hagi jugat en el quart partit, i que durant l'eliminatòria Pascual no hagi fet la seva rotació de tres '5' diferents: Perovic-Vázquez-N'dong. Potser Perovic hagués pogut aportar alguna cosa més, però cal dir que Fran ha tingut bons minuts en atac durant la sèrie. En defensa ja és una altra cosa, on Fran i N'dong han patit de valent. Ara bé, no tota l'esquinçada del joc de l'equip blaugrana s'acaba amb l'absència de Perovic.

Se m'acudeixen quatre reflexions per explicar una mica més els detalls de la derrota del Barça, quatre més a banda de l'absència de Perovic:

1) Molta defensa en zona. Pascual no ens té acostumats als espectadors a tenir tant de temps defenses zonals. Crec que els jugadors tampoc estan acostumats. El Regal Barça ha fet molta zona aquesta sèrie amb el Panathinaikos, potser Pascual ha anat a remolc de la box and one d'Obradovic, defensa que posava ja fos amb Navarro o Lakovic a pista, fins asfixiar l'atac blaugrana. Crec que Pascual ha sumat més minuts en zona en quatre partits que en els tres anys que entrena l'equip. Jo recordo un dia jugant molts minuts a Manresa i poca cosa més, a banda de defenses especials puntuals.

2) Navarrodependència. Tot semblava indicar que el Regal Barça dels darrers temps cada cop depenia menys de la participació de Navarro per fer el seu joc d'atac. Però en les situacions límit això es deixa notar, i quan van maldades allò que funciona amb una cadència agradable s'entortolliga d'una manera horrorosa. I en aquesta sèrie s'ha fet palesa l'obsessió en alguns moments, el desfici, de jugar per Navarro quan estava marcat i, de vegades també estabornit, per la defensa grega. Un senyal més de la depèndencia de Navarro és que quan el quart partit, que Pascual va decidir començar-lo amb Navarro a la banqueta, de seguida que el Panathinaikos es va posar 6-0 va fer-lo anar a la cadira de canvis, encara que després el fes tornar a seure amb els seus companys. Comences sense Navarro a veure si ataques diferent, si la defensa grega no planteja tants paranys i quan et claven un 6-0 t'afanyes a voler posar Navarro? Pascual potser pensaria: "Haig de posar un Navarro a la meva vida", o bé que Navarro s'havia de posar la cap per fer de superheroi. El que potser no van tenir en compte és que els superherois són molt més recents que els déus de la mitologia grega...

3) Fer faltes enlloc de defensar i anar a recuperar. Aquest no és un mal exclussiu del Barça. Em farto de sentir als entrenadors dient "tenim x faltes d'equip per donar, no concedim cistelles", enlloc de dir-los: "defenseu sense faltes". Fer falta no és compatible amb defensar bé. És més, per defensar realment bé s'han d'evitar les faltes. El més flagrant va ser quan, en el quart partit i a manca de 2 minuts pel final, els jugadors del Barça fessin tres faltes seguides per ordre de Pascual per arribar al llindar del bonus, enlloc de defensar la jugada, recuperar de seguida i encistellar. Com és lògic, quan ja no calia fer-la -per mi no cal en cap moment-, crec que va ser Navarro o Ricky que va fer la falta que ja els duia als tirs lliures sense haver-se d'esforçar gaire. I és clar, amb la inèrcia de les tres faltes anteriors qualsevol canvia de xip i es posa a defensar enlloc de fer falta! Però bé, aquest és un mal estès pertot del que no s'escapa aquest fabulós equip, així que no li donarem més voltes (per ara).

4) La defensa de les penetracions i el bloc directe central. A mesura que passen els mesos més em costa d'entendre l'animalada de treball defensiu que els suposa als pívots del Barça haver d'aturar les penetracions dels exteriors, ja siguin creades a partir d'aclarides o de blocs directes, i que tanmateix hagin de recuperar el seu home o com a mínim assegurar una bona posició de rebot defensiu. Ja és veu d'hores lluny que Pascual exigeix aquest treball als seus interiors, i que és la seva manera d'entendre l'estratègia defensiva. Però el que cal analitzar és si aquesta filosofia defensiva no genera una cert acomodament dels jugadors exteriors, que saben que tenen un bastió al darrera que els protegeix. Em crida l'atenció com alguns jugadors del Barça xoquen amb el bloquejador enlloc de rodejar-lo (si els pívots els donen un flash o un show) o, com seria gairebé sempre la millor opció, passen forts de primer home.

Precisament amb equips que dominen el bloc directe central, situació paradigmàtica del que no ha de permetre la defensa (és a dir, que la pilota estigui al centre de la pista), és quan i on no queda clar el costat d'ajuda i, per tant, on s'espatlla tota bona defensa col·lectiva. El jugador que ha de caure per recollir la continuació de l'home gran després del bloqueig, sovint un dels alers, ja no queda clar qui és al no estar la pilota decantada. El Barça és en aquestes circumstàcies en les quals pateix més. Aquest no deixar el mig o centre de la pista és un ABC defensiu que si no es té cura, acaba per matar-te. Tant o més que quan no ets prou consistent en la defensa del 1x1 i et trenquen fàcil de fora a dins, o sinó vas a passar el bloc sinó a xocar. O fins i tot allò que us dèia d'anar a fer la falta enlloc de defensar i recuperar.

Aquest passadís central se l'ha buscat a consciència el mestre Diamantidis, que tant s'espavila en l'1x1 com a partir del bloc directe. Però abans ja havíem vist senyals d'alarma amb els partits contra Caja Laboral aquest any, on Marcelinho i Barac han fet un estrip a la defensa blaugrana. També el Fuenlabrada els va donar de tastar aqesta mateixa medicina amb un Ayón sensacional en el bloc i continuació, sortint una mica del patró dels darrers equips de Salva Madonado. Potser havia preferit més situacions de blocs indirectes: recordem les bones campanyes amb el Gran Canària, amb les sèries de passar i moure's i bloquejar indirecte. I no és que Fuenlabrada no jugui sistemes per buscar tirs després de bloc indirecte, que també ho fa, però contra el Barça els van castigar en el forat més gran que té la defensa blaugrana: la defensa de la continuació del bloquejador en situacions de bloc directe central, fruit de la gran dedicació dels interiors a taponar les penetracions dels exteriors.

M'he esplaiat força. Feia dies que no escrivia -al bloc, vull dir-, i arran de la decepció d'Atenes se m'han encès algunes llumetes, i he decidit compartir-les amb vosaltres. D'altra banda estic convençut que jugadors i staff tècnic aixecaran el cap, i com a bèstia ferida seran encara més temibles en el camí cap als playoffs de l'ACB. Després d'aquesta decepció no m'imagino al Regal Barça plantant-se a la final de l'ACB i deixant córrer el factor pista, que gairebé segur que acaba assegurant en el que queda de lliga regular, i encaixant un 3-0 com la temporada passada. Esperem que aquest Regal Barça sigui com l'au fènix i revisqui de les seves pròpies cendres, però caldrà tirar de video i passar la ITV una mica més aviat del que podien imaginar-se ells mateixos.

diumenge, de març 06, 2011

MESSINA O L'ART DE FUGIR D'ESTUDI

Hi ha una frase feta en català que serveix a les mil meravelles per descriure la decisió d'Ettore Messina de plegar com entrenador de l'imperial i faraònic segon projecte de l'italià a l'exigent secció de bàsquet del Real Madrid. La frase no és una altra que aquesta que encapçala l'article: fugir d'estudi.

En Xavier Gil apunta a la pàgina web questionem.com: "És que fugir d'estudi no és ben bé el mateix... Això seria escurrir el bulto o salirse por la tangente, és a dir esquivar un tema. En canvi, irse por las ramas significa donar moltes voltes o no anar al gra."

La veritat és que Messina ben bé podem dir que ha fugit d'estudi, esquiva EL TEMA. Amb el trist justificant de que marxa per ajudar així l'equip, se'n va un dels grans tècnics europeus per la porta de darrera i, a més a més, deixant algunes qüestions sense respondre. La confusió impera en el discurs de l'italià. Mirem amb cura algunes de les seves declaracions dels darrers dies, aquestes recollides per cadenaser.com:

"Estoy muy contento con cómo trabaja la plantilla. Es importante saber competir cada partido en un mundo donde solo se sabe ganar. He intentado proteger al equipo y quitarle la obligación de ganar a un equipo muy joven. He tenido una buena relación con ellos".

"El equipo me ha reconocido que se ha desenchufado. Le falta madurez al equipo. Siempre esperas que el equipo de un pasito más. Le falta cohesión y sentido de unidad que es fundamental. Tiene potencial y tiene que dar este salto. Espero que el equipo esté en la Final Four".

"Hay expectativas que para mí son un poco difícil de convertir. No quiero hacer heroísmo porque he dejado aquí un contrato de año y medio y la posibilidad de una Final Four. Si hago esto es porque quiero ayudar a unir".

1. No lliga que digui que està content de com treballa l'equip, i que aleshores plegui. Hem sentit molt aquesta temporada que l'equip era molt jove, que era un equip de futur. Amb això no crec que enganyi gaire gent. Dona la sensació de que així es cobreix les esquenes tot dient que si no feien més enguany, serà pels fruits de demà o demà passat. Ell no ha tingut paciència per fer florir l'equip, s'ha rendit a mig camí.

2. El discurs de la protecció és un arma de doble fil. Protegir l'equip pot ser tenir cura de que no remenin el grup de jugadors, que l'entrenador treballi com a filtre. Això em sembla correcte i necessari. Però també pot voler dir tractar-los com nens petits. Només dos exemples: el primer, les esbroncades sistemàtiques a Sergio Rodríguez. Recordar un travelling -i mai millor dit- que quedarà per la història de TVE fruit del novedós seguiment amb càmeres del camí als vestidors del equips al descans, on a Messina només li faltava encanyar al base. El segon, el mareig que ha tingut Velickovic, a cavall de dues posiciones diferents i amb un tracte severíssim del fins ara entrenador.

3. A l'equip li manca, segons Messina, maduresa i cohesió. Quan parla de l'equip, s'inclou ell, o bé només són els jugadors i ell resta al marge? No són precissament aquests dos dels aspectes fonamentals on podem trobar el segell d'un entrenador? Sóc del parer que els equips realment apassionants d'entrenar són els inmadurs, els que parteixen d'una càrrega d'aspectes resistencials, i on conduir-los cap a la maduresa és el Repte. El camí cap a la maduresa és EL TEMA. Implícitament Messina indica que no es pot fer càrrec d'aquest repte, que no sap com fer-s'ho per ajudar a madurar aquest excel·lent planter de jugadors a nivel tècnic, ni tampoc fer-los jugar de manera cohesionada.

4. No, no vol fer d'heroi... però assenyala que deixa estar un any i mig de contracte. Ell es "sacrifica", ho fa per "fer un favor", per "unir i no dividir"... vaja, que és un heroi i un autèntic sant. I diu que també deixa estar la possibilitat de complir amb 10 Final Four en la darrera dècada. Encara que mirant-ho fredament, també deixa enrera la possibilitat de que el Power Electronic València el deixi fora, després de ressucitar l'equip amb l'arribada de Pesic. I també deixa enrera la possibilitat de no guanyar cap títol en dos anys amb un dels millors clubs d'Europa. I això pot ser inaguantable per algú que ha triomfat amb la Fortitudo, la Benetton, el CSKA.

Manel Comas parlava durant el partit Real Madrid - DKV Joventut en termes de "caballero" per descriure la decisió de Messina. Jo no estic gens d'acord. Messina fuig d'estudi, evita fer part de la feina indispensable d'un entrenador. Necessàriament els entrenadors hem d'afrontar el fet d'agafar un equip inmadur i sense cohesió, i ajudar als jugadors a esdevenir un equip madur i cohesionat. Quan no ho aconseguim estem indicant que ens manca aquesta part fonamental de la nostra preparació que són el coneixements sobre psicologia i psicoanàlisi dels grups. Ara bé, com que el seu substitut diu que pensa el bàsquet com el pensa Messina, i que allò que els fa diferents és com són com persones, potser no veurem gaire variacions -ni aportacions grupals novedoses, encara que els facin falta- d'aquí a final de temporada.

divendres, de febrer 25, 2011

THE FIGHTER

Aprofito que aquesta setmana he vist en versió original la pel·lícula The Fighter per inaugurar un nou tag al meu bloc, que resa el nom de Cinefòrums. El cert és que no m'esperava veure, a més a més d'una pel·lícula sobre esport, una altra pel·lícula. Em refereixo a la interessant trama sobre addicció a drogues i molt especialment, un exemple evident de proteccionisme familiar. Més enllà del context esportiu, la situació familiar aporta un batibull de situacions dignes d'anàlisi.

La més rellevant de totes ha estat, sense cap mena de dubtes, el paper que té la família en el desenvolupament personal dels fills. És gloriós el visionat de les escenes on la mare i les germanes dels protagonistes queden "retratades", i mai millor dit. Es tracta d'una brutal dissecció dels problemes que abuden en la cura i educació dels fills, i posant l'exemple de l'esport, en un nivell en que comencen a moure's calers, és fantàstic per fer la reflexió escaient.

Podem veure com tota la família "viu del cuento" a raó dels combats del germà Mike (Mark Whalberg). La mare és la mànager que diu protegir els interessos dels seus fills (com creure-se-la?). El germà gran (un excel·lentment demacrat Christian Bale, qui hagués imaginat la seva carrera arran de la seva primerenca aparició com a protagonista a American Psycho) és l'entrenador del germà petit, i no compleix el més mínim, tot això amenitzat per la seva addicció al crack. I l'allau de germanes, fins a set, que són els peons a les mans de la mare, una autèntica manipuladora.

Considero que és versemblant la manera com en Miki tracta d'ensortir-se'n de la bombolla que l'envolta, i que genera una confusió colossal. A banda de basar-se en una història real, és un tema punyent i dels nostre dia a dia veure com els interessos del boxador es confonen amb els interessos de la mare, de les germanes, del germà entrenador i addicte. Gràcies a l'aparició d'un personatge femení que passa a ser parella de Mike, així com el posicionament del pare, Mike dona un pas endavant per prendre les seves pròpies decisions, per tallar el llast que li aporta la seva família.

Trobar parella és el primer pas per constituir un projecte diferent a la família d'origen. Mike ja ha estat en parella i té una filla, però està separat i no té bona relació amb la seva ex-dona. La possibilitat de tornar a estar en parella li obre la porta a tornar a refundar la seva història personal, a fer-se un projecte seu íntim. La seva carrera com boxador no està en les seves mans, sinó que segueix la melodia que li marquen la mare i el germà gran... fins que ell es cansa.

Es definitiva, una pel·lícula basada en una història real, rodada per ser un entreteniment però que aporta una visió interessant sobre el paper dels pares en el món de l'esport i, per extensió, també en el desenvolupament personal del fills, amb els riscos possibles. En aquest cas els riscos es concreten en les manipulacions orquestrades per una mare omnipresent i psicòpata, un exemplar digne d'estudi per un sistema familiar per llogar-hi cadires, així com un germà gran que tothom a la família té en un pedestal, encara que la seva situació sigui desesperada.

diumenge, de febrer 13, 2011

QUÈ LI PASSA A XAVI PASCUAL AMB ELS TEMPS MORTS?

Ahir a la Copa del Rei els locutors de Teledeporte es van fixar en un detall curiós: Xavi Pascual va demanar i anul·lar fins a quatre vegades seguides el temps mort. Finalment, a la cinquena ocasió que el va demanar durant el segon quart de la revifada del Caja Laboral, va fer-lo servir. Els locutors ja feien broma. Per cert, una gran descoberta aquest Joe Arlauckas. Fins ara, quan feia el partit del Reial Madrid d'Eurolliga, em semblava més ensopit. A la Copa m'ha causat més bona impressió.

Tornant al tema: mi això que ha fet Pascual no em sembla gens extrany. De fet, fa una pila d'anys ja vaig veure a Pascual fent això mateix, sinó encarà més exagerat. Amb un amic vam anar a veure un partit de lliga EBA a Montcada. Aleshores jugaven allà il·lustres ex-ACB com Dani Pérez i Maiol Cisteró. El partit els enfrontava a l'equip que aleshores entrenava Xavi Pascual, el nòmada conjunt del CB Aracena.

Xavi Pascual va demanar i anul·lar temps morts... en vuit o nou ocasions en un mateix quart! A cada jugada que el seu equip recuperava la pilota i aconseguia una nova oportunitat d'encistellar, l'anul·lava. Però si no feien cistella i el Montcada tenia ocasió d'escurçar distàncies en el marcador, el tornava a demanar. Amb el meu amic ens vam fer un fart de riure veient a Pascual, que aleshores crec que ni coneixíem el seu nom, fent i desfent... i mai millor dit.

Pascual ha pujat esglaó a esglaó per les categories de la FCBQ i després de la FEB. No podem deixar de banda que abans d'aterrissar al Barça com entrenador ajudant, va agafar el CB Aracena i va aconseguir fer el salt de lliga EBA a aleshores LEB-2, per tornar a enfilar-se una mica més amunt encara, a LEB-1, la temporada que ja competien a Ponts.

Com a curiositat, a banda del costum de demanar i anul·lar temps morts repetides vegades, Pascual té un altre tret característic en els seus temps morts. Aquesta temporada no li he notat tant com en les anteriors en que l'hem conegut com entrenador del Barça. El cert és que tenia una tendència molt marcada, ara ja no tant, a menjar-se els articles a les frases. Pràcticament podríem dir que, en els seus temps morts, parlava "com un indi".

No estic segur si estalviar-se els articles a les instruccions als jugadors li permet parlar més. Vagi per davant que aquestes dues rareses que el caracteritzen no treuen gens ni mica la bona feina que està fent. I és que és ben cert que estem davant d'un tècnic excel·lent, algú que com bé diu Joan Creus quan parlava de la renovació del contracte del tècnic, a banda de fer guanyar el Barça, l'ha fet jugar amb un bàsquet atractiu i modern.

dijous, de gener 27, 2011

OPINAR VS. DESCRIURE: UN DEBAT OBERT ALS MEDIA ESPORTIUS

Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.

Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:

1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.

2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.

3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.

Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.

M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).

Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.

Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.

El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.

Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.

Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.

Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.