EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de juny 03, 2011

SILENCI PRODUCTIU

Ja anava camí de fer dos mesos de la meva darrera entrada en el blog. No és que no hagi hagut ocasions per escriure sobre esport, com ara els triomfs del Barça de futbol o bé l'ocasió més recent de totes elles: el triomf del Biscaia Bilbao Basket en las semis de l'ACB davant d'un Real Madrid ben ensopit. I és que parlar d'aquest equip, tot estudiant la comunicació verbal i no verbal d'Emanuel Molin, seria un assumpte apassionant a desenvolupar...

El títol del post és prou revelador. No he escrit al blog, però he escrit molt en aquestes darreres setmanes. I més enllà d'escriure, he fet un pas de gegant en la meva carrera d'escriptor firmant amb l'Editorial INDE tres contractes. Tres contractes per tres llibres, quin goig! Ells s'han compromès a publicar tres obres que jo tenia pràcticamente enllestides, i a les quals he fet els darrers retocs aquestes dies, per acabar de polir-les i deixar-les com a mi m'agraden.


Aquestes tres obres meves toquen diferents temes relacionats amb l'esport, els grups i la filosofia de les activitats d'esport en edat escolar. Veuran la llum en els propers dotze mesos, i no en una editorial de pa sucat amb oli, no, sinó amb la prestigiosa Editorial INDE, tot un clàssic dels textos d'Educació Física, psicomotricitat i esports en general. Un cop ja he publicat amb Paidotribo i ara ho faré amb ells, considero que he assolit la fita de publicar amb les que jo considero les dues millors editorials esportives d'Espanya, i probablement també de les més punteres en parla hispana.

Els llibres que he acordat publicar amb INDE toquen, com us dic, temàtiques diverses. A banda, està pendent de que en els propers mesos vegi la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). A continuació us faré un petit tast dels temes que hi abordo en els tres llibres que publicarà INDE, marcant-vos les línies mestre amb les quals he construit el meu discurs:

Aprender a ganar. La competición en el desarrollo de los deportistas
Ja fa temps que volia publicar aquest text que planteja els seriosos dubtes que en la pràctica apareixen quan parlem de si les persones volem allò millor per nosaltres. És usual sentir a dir que "la gent sempre vol el millor" o, en el cas dels esportistes, que "sempre surten al camp a guanyar". La meva experiència em demostra que això no es gens ni mica així, i que sempre hi ha resistències individuals o grupals que cal vèncer per assolir el millor per a un mateix.

Aprendre a fer esport és, doncs, també aprendre a guanyar. Aquells que institucionalitzen un discurs en el qual l'esport educatiu, formatiu o com li vulguem dir està abocat a aprendre a jugar junts, a divertir-nos, a tenir hàbits saludables, a fer amics, etc. sense mencionar també l'aprendre a guanyar, aquesta gent s'equivoca. No podem esbiaixar el que ha estat històricament l'esport, i fins i tot l'esport amb infants ha de plantejar com fem florir les llevors de la formació dins d'una competició que ens ajuda a aprendre a guanyar. Vler guanyar és una fita preuada i molt educativa.

Sóc conscient que el discurs políticament correcte, a dia d'avui, és el que menciona la formació en les edats infantil i juvenil, i la contraposa a la competició per a edats més avançades. Ens hem fartat de crear nous esports a la carta amb una competitivitat light, així com els jocs cooperatius o les modificacions normatives dels miniesports, entre les quals destaquen la norma d'alineació i la prohibició de diferents recursos tàctics-estratègics.

Considero que hem de deixar de sobreprotegir i infantilitzar als jugadors i als entrenadors de l'esport en edat escolar per poder donar un pas endavant en la construcció d'una filosofia esportiva que agermani l'educació amb la competició, dins de la fòrmula d'aprendre a guanyar. I és que no porta enlloc de dir que la gent cal que aprengui a perdre, com es ve a dir des de segons quines corrents pseudopedagògiques... allò important és educar-los per que aprenguin a guanyar!

Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para las organizaciones de deporte en edad escolar
Quan vaig estar escrivint Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos, vaig dedicar un dels capítols a reflexionar sobre la direcció tècnica en minibàsquet. Quan vaig adonar-me que en un sol capítol no podia reflectir les meves idees sobre el tema només de manera superficial, em vaig posar a escriure... fins que en pocs dies el projecte d'un nou llibre sobre direcció tècnica va agafar forma.

Arran de la Llei 3/2008 de la Generalitat de Catalunya es reconeixen quatre professions en l'àmbit esportiu català: entrenador professional, monitor professional, professor d'Educació Física i director esportiu. Jo he estat uns quants anys fent de coordinador i director tècnic a clubs de bàsquet i també en les extraescolars d'un centre educatiu, un càrrec que té similituds amb la nomenclatura legal de director ssportiu. Després de tot aquest temps treballant en aquest àmbit, em vaig donar compte de les mancances de formació estaven més esteses, fins i tot, que les ja notables carències de la formació dels tècnics esportius.

En aquest llibre reflexiono sobre el paper clau del Director Tècnic en les organitzacions d'esport en edad escolar, ja siguin clubs, associacions, AMPA, centres educatius, serveis municipals, empreses, etc. Aquesta figura no ha rebut una atenció suficient, i crec que ens els propers deu anys veurem una modificació radical de la concepció del treball que ha d'assumir el que jo penso que és el primer professional de les organitzacions d'esport en edat escolar.

Si el títol del llibre resa "Direcció Técnica y Pedagógica" és precisament per que una de les tasques principals del Director Tècnic és entrenar el grup d'entrenador i monitors de l'entitat. Igual que els entrenadors entrenen els jugadors i, a nivell vincular -com a mínim, sinó és que a més a més els poden portar a la pista- també han d'"entrenar" als pares i mares dels jugadors, els Directors Tècnics ens hem d'involucrar de valent en la formació dels entrenadors i treballar amb ells com a grup. Lamentablement hi ha un seguit de tasques, algunes d'elles no tècniques, que ens prenen temps de la tasca primordial de formar el grup d'entrenadors, i això és quelcom que hem de canviar.

El dia a dia de les organitzacions d'esport en edat escolar, la relació amb els membres de la Junta Directiva, els errors més freqüents comesos pels Directors Tècnics o els fonaments de la psicologia social i grupal que hem de conèixer per tractar amb tothom són alguns dels pilars d'un llibre amb vocació divulgativa, un llibre que planteja l'enfrontament de la tasca de la Direcció Tècnica amb plenitud de professionalitat, recursos i il·lusió.

El deporte como escuela de líderes
Com en el cas anterior, aquest llibre té un antecessor, que no és altre que El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008). En aquella ocasió vaig estar parlant de les meves aventures amb equips de base, amb nens i nenes, amb adolescents també. En aquest cas parlo dels equips sèniors que he entrenat, i en descobreixo algunes de les situacions amb les que em vaig trobar i la manera com vaig respondre.

Però no és un mer apunt biogràfic el que faig. També he anat introduint dosis raonables -i raonades- de la teoria que fonamenta la meva visió de la direcció d'equips esportius. De fet, encara que em baso en els equips sèniors que he entrenat, ni menciono els equips que són ni tampoc el nom dels jugadors, ja que entenc que allò que vàrem viure no haig d'esbombar-ho dient qui és qui. El respecte a la privacitat és important, com dic a la Introducció, però això no treu que pugui arribar a conformar un material didàctic i d'investigació en tècniques grupals.

Aquest ha estat un procés molt ric per mi entrenar a uns i als altres, des dels meus començaments amb equips sèniors a les darreres experiències, cada cop més satisfactòries.
Si un eix vertebrador té el llibre és aquest: assenyalar un camí envers d'autogestió grupal. Les meves propostes d'entrenament en bàsquet han anat millorant amb el pas del temps i dels equips, oferint-los un enquadrament cada cop millor als jugadors. Tractar-los com un grup diferent a mi o l'staff, quan n'he tingut, ha suposat un dels primers pasos. Hem de distingir el que volem assolir els entrenadors i el que, com a grup, els jugador volen conquerir. Només fent aquesta diferència -tant vital i higiènica- podem ajudar-los a treure el màxim d'ells mateixos, provent que siguin ells els que ocupin els rols grupals, especialmente que endevinguin líders. D'aquí, doncs, la idea de l'esport com escola de líders.

L'autogestió ha estat un repte per a mi en la meva carrera com entrenador, i així ho he volgut palesar en aquest text. He entrenat equips de tots els colors, però sempre he tingut a l'horitzó el trobar fòrmules per que ells es fessin més càrrec del que feien, assolint un nivell de compromís grupal i de responsabilitat individual que fes pujar el llistó d'exigència i, per tant, ajudés a millorar els resultats obtinguts. I com no podia ser d'altra manera, el llibre funciona com a punt i seguit en la meva carrera com entrenador d'equips sèniors, que vull seguir desenvolupant.

Tots tres llibres considero que tindran una bona acollida pels lectors. Toquen temàtiques diverses i ben presents en el debat esportiu i educatiu. Crec que el millor adjectiu que li puc trobar és dir que tots tres són llibres punyents. Aprender a ganar dona la volta als discursos al voltant de l'educació en valors a través de l'esport, que molt sovint pequen de massa teòrics i políticament correctes, deixant la competició i la competitivitat com un drap brut. Manual de Dirección Técnica y Pedagógica ve a cobrir un buit en el món editorial pel que fa a textos específicament per la gestió de l'esport en edat escolar, que no és equiparable als manuals de gestió, marketing i d'altres qüestions que apareixen per parlar-nos de la gestió de grans esdeveniments esportius, de la gestió de clubs professionals, etc. I en el cas de El deporte como escuela de líderes apareix un tractat sobre la direcció de grups que planteja, amb decisió, l'assumpte de l'autogestió no com quelcom superficial i gairebé cosmètic, sinó com una filosofia de direcció i també de vida.

Ens els propers mesos us aniré informant de amb quin ordre i a quin ritme decideixen els patrons de l'Editorial INDE anar publicant les meves cabòries. I ara, després d'aquests dos mesos de silenci productiu (de fet superproductiu), potser faci algun post, ja ho veurem.