Fa dies que no escrivia (aquí), i la veritat és que ho trobava a faltar. Em sentia estrany de no dedicar-li alguns minuts a prendre'm un kit kat del frenètic ritme del dia a dia i escriure una estona, i compartir-ho amb vosaltres els meus lectors. Avui dilluns, just abans de començar a preparar els entrenaments d'aquesta setmana, he decidit dedicar-me uns minuts i fer una mirada panoràmica al darrer mes.
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
dilluns, febrer 01, 2010
dimecres, desembre 30, 2009
CASIMIRO, UN MOTIVADOR SENSE ESTRIDÈNCIES
El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
divendres, desembre 18, 2009
IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR
"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
dimarts, desembre 01, 2009
"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"
El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
divendres, novembre 27, 2009
ELS GRUPS D'ESTUDI/FORMACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ D'UNA ÈTICA PROFESSIONAL
Actualment estic posant fil a l'agulla a un projecte que em dona molt bones vibracions: crear un grup de professionals de l'activitat física i l'esport amb els quals reunir-me de manera freqüent per parlar de diferents temes i treballar-los plegats.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
