EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

divendres, de maig 23, 2008

APRENDRE A VIURE

Acabo de comprar un bitllet electrònic per viatjar a Nova York aquest estiu. Quan he imprimit el comprovant del bitllet m'he adonat que el lema del portal on l'he comprat és "Aprende a vivir". Ha estat xocant llegir això i haver-me passat les darreres setmanes llegint molts autors propers al Psicodrama, sobretot Moreno i alguns del seu seguidors.

Jacob Levy Moreno (1889-1974) fou metge i psiquiatra. Una de les inquietuds més presents i persistents a la seva obra va ser portar l’àmbit terapèutic del tractament individual i verbal com era habitual a la dècada de 1920 i 1930 (sobretot per la influència de la psicoanàlisi) a un treball grupal i per l’acció, com després es va poder comprovar amb el Psicodrama. Ell és l’exponent del desenvolupament d’una molt potent Teoria dels Rols, així com una interessant visió de l’espontaneïtat, la creativitat i les relacions en general, gràcies a les seves aportacions a partir de la Sociometria, el Teatre de l’Espontaneïtat i el Psicodrama. Algunes de les definicions que va fer servir Moreno per definir el rol van ser:

- Rol és la mínima unitat de conducta.
- Rol és la mínima unitat de cultura.
- Ocupar rols és anterior al sorgiment del jo (
self). Els papers no surten del jo, sinó que el jo sorgeix dels papers...
- El sorgiment i posterior desenvolupament dels rols socials es dona en la base al joc i intercanvi de estableixen amb els seus complementaris exercits per altres significatius del seu món
(Mónica Zuretti).

El tipus de vincle que es desenvolupa amb les altres persones et situa en un lloc determinat dins del grup, un rol o paper, en definitiva un lloc, un espai que pots anar fent més teu. Un espai en el que repeteixes unes conductes fins al punt de l'estereotípia, que ja sabem per Pichon-Rivière que és un senyal de malaltia. Tanmateix és inherent al rol la tensió entre el lloc que t'assignes tu mateix i que et ve assignat pels altres a fora (complementarietat), entre repetir-te a tu mateix o viure de manera diferent.

Una de les debilitats (en el sentit d'allò que li agradava més parlar, pensar, actuar, no pas de feblesa sinó precissament fortalesa del seu pensament) de Moreno era veure la persona sempre en clau creativa. Per exemple Blatner comenta: "El psicodrama és un mètode de psicoteràpia en el qual els pacients actuen els aconteixements rellevants de la seva vida enlloc de simplement parlar d'ells". Parlar implica un compromís diferent d'actuar, així que una teràpia en que s'actua és una teràpia que implica un major compromís, veure's a un mateix de manera més nítida.

Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.

Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.

Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.

dilluns, de maig 19, 2008

POSAR NOM AL QUE FAS

Em trobo dins d'un interessant procés de determinar l'àmbit d'influència de la meva feina com Director Tècnic o, com més m'agrada dir-ho a mi en aquest cas concret pel club que m'ho ha demanat, com Director de Minibàsquet.

Al club estem volent delimitar les meves competències, així com les de l'altre Director Tècnic (per mi, Director de Bàsquet) en relació a una necessària figura per nosaltres dos: el Director Esportiu o Responsable Esportiu o, com més m'agrada a mi, Director d'Activitats.

El Director d'Activitats és el responsable de coordinar i relacionar les tasques esportives que duen a terme entrenadors i Directors Tècnics amb els aspectes d'organització del club, que són bàsics per assolir un bon funcionament general a nivell organitzatiu. Funciona com un recolzament bàsic en l'aspecte operatiu pels Directors Tècnic: dissenya horaris, realitza tràmits, preveu torneigs, vehicula relacions externes. Precisament per què cobreix les activitats del club en diferents àrees (social, aministrativa, també esportiva) crec que la millor nomenclatura és aquesta de Director d'Activitats.

Que siguem 3 Directors no és capritxós. Dos operem clarament sobre l'àmbit esportiu, el que podríem dir tècnic. I l'altre opera sobre l'àmbit de l'organització interna i les relacions amb altres entitats. A mi em preocupava que el Director d'Activitats no fos més ni menys que els Directors Tècnics, i que tinguéssim clares les nostres atribucions que d'alguna manera ens marca la Junta Directiva. Que no fos més per tal d'evitar que una persona que no decideix sobre aspectes esportius (concretament: tècnics) no fos el responsable d'avaluar la tasca dels Directors Tècnics. Per una altra banda, i per no ser menys, que no es consideressin les seves tasques com les "engrunes" de l'altra part de la gestió, la part esportiva. Totes dues vessants són importants i necessari portar-les al dia.

Per primera vegada en la meva carrera com Director Tècnic (CB Grup Barna, BAM, AB Premià, Salesians Mataró) tinc la possibilitat de poder-me consagrar al treball de pista gràcies a la incorporació d'un Director d'Activitats. Així podré estar més pendent de la supervisió dels entrenadors i l'atenció als pares i mares, ja que gràcies a aquesta figura dins del club que s'encarrega de cobrir aquests assumptes puc estar íntegrament per la vessant esportiva.

Lligar una sèrie d'assumptes a mig camí entre la gestió administrativa i logística és sempre un maldecap pels clubs, i espero que en aquesta nova aventura de Direcció Tècnica trobem el just equilibri per desenvolupar correctament cadascú la nostra tasca, i articulats també entre nosaltres.

dimarts, de maig 13, 2008

AVÍS PER NAVEGANTS (DE LA DIRECCIÓ TÈCNICA)

Em trobo iniciant, il·lusionat, un nou projecte de Direcció Tècnica. Després d'un any desconnectat del treball quotidià amb un club, però gràcies a precisament haver pres una mica de distància, he pogut començar a concretar una estructura de treball que m'està seduint molt.

M'he trobat en la meva carrera com Director Tècnic amb entrenadors que, davant les fotocòpies que els passava amb una planificació tècnica o indicacions diverses, poc es veia reflectit en el seu dia a dia a la pista. Ara m'he proposat crear documents més sintètics, més visuals, que recullin la informació mínima per poder desenvolupar una sèrie de línees de treball comunes a equips mini, pre-mini i d'escola de bàsquet.

He pensat en lligar alguns aspectes de psicomotricitat i intencions tàctiques dins de l'estructura d'una sessió amb jocs preesportius pels nens i nenes d'escola.

Pels pre-minis he començat a desenvolupar una sèrie d'elements de treball que cobreixen diferents àrees de desenvolupament. En certa mesura m'he basat en una classificació de les habilitats esportives. Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport:
  1. Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi.
  2. Les tècniques, amb els objectes fixes.
  3. Les tàctiques, amb els companys i adversaris.
  4. Les estratègiques, amb el reglament (normes).
  5. Les interpretatives, amb els fets.
Més enllà d'aquesta quíntuple ocupació que m'he buscat, amb els minis he estat pensant en una filosofia de defensa pressionant tota la pista amb algunes variants.

Em falta temps per posar tot això per escrit, sobretot amb gràfics i esquemes (crec que serà un encert presentar-ho així als entrenadors). Però he trobat uns minutets per explicar la il·lusió que tinc per donar-li forma al que em volta fa dies pel cap.

Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.

dimecres, de maig 07, 2008

EDUCAR DES DEL ROL

Estava en la taula del meu despatx i he vist una d'aquelles notes que de vegades penjes al suro i que després te n'oblides durant mesos. He trobat, entre altres anotacions, un adagio interessant:

Cada uno en su lugar
para poder educar

La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.

El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.

Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.

Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).

Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.

Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.