EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dilluns, de setembre 22, 2008

EL FUTUR DELS PROFESSIONALS DE L'ENTRENAMENT

Caminem a les palpentes cap a una progressiva professionalització de l'esport amateur. Primer va ser l'aparició dels cicles formatius que li fan la competència (encara tímidament) a algunes titulacions federatives, però que al cap i a la fi acabaran arraconant. Després han arribat altres mesures legals, la última i més excepcional de totes elles, la Llei de l'Exercici de les Professions en l'Esport.

La Llei contempla que es puguin fomentar i enquadrar quatre professions dins de l'àmbit de l'esport: professors d'educació física, animadors o monitors esportius professionals, entrenadors professionals, directors esportius.

Pel que fa al món del bàsquet, la primera ens queda bastant fora del nostre abast, tot i que hi ha força llicenciats que són, a més a més, entrenadors. Però la segona, tercera i quarta tenen molta rellevància pel món del bàsquet. Un gran percentatge d'entrenadors es dediquen a equips de formació, amb una remuneració variable.

Les escoles privades i les concertades han estat les primeres en assegurar els seus monitors, per por a possibles accidents i la posterior depuració de les responsabilitats. Els grups d'iniciació esportiva o equips poden suposar de l'ordre de 120 a 200 € al mes per grup. Un entrenador que pugui compaginar dos equips que juguen en dissabte pel matí i un grup sense competició parlaríem que podria assolir d'uns 360 a 600 € mensuals.

Aquesta quantitat sembla poca però... estem parlant de dedicar-li de l'ordre de 10 o 12 hores setmanals per tres grups esportius. No és aquesta una realitat ja professional de l'esport? I és clar que només portant equips és difícil aconseguir un sou digne, però recollint una mica d'aquí i una mica d'allà es poden fer un sou amb diferents partides.

La figura de l'autònom fins ara no estava arrelada a l'àmbit esportiu. Mentre les escoles no van haver d'assegurar als seus monitors, van viure en aquest limb de la legalitat: cobrar en un sobre a final de mes i ja està. Ara això està canviant i molts centres, degut al cost que té assegurar a un monitor, manté sous encara baixos i que disten de plantejar la possibilitat de dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament.

Repeteixo per aquell o aquella que no li hagi quedat prou clar: "dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament". Però per aconseguir-ho els entrenadors podem donar un altres pas: si dels 150 bruts en perceben 125 o 130 nets, i a l'escola tot plegat li costa aquell monitor/a uns 200 €, per què no negociar amb ells la possibilitat de presentar-los una factura?

Un autònom paga de l'ordre de 170 a 250 € mensuals en el tram més baix de la cotització de la Seguretat Social. Així un mateix es paga la seva assegurança mèdica així com el que un va dipositant en les arques de l'estat. Per què no demanar-li a les escoles i ara també als clubs cobrar un 20 o 30% més del que paguen i fer-los una factura?

Així un entrenador d'un club que cobra, posem el cas, 300 € per entrenar dos equips, podria arribar a demanar-ne 375 o 400 amb una factura i amb l'afegit de dir: "escolteu, que jo em pago la Seguretat Social". Si pot donar alguna extraescolar a un AMPA, podria fer el mateix que amb el club. "M'interessa presentar-vos una factura, i així vosaltres us estalvieu el que us costaria contractar-me per només 2,5 hores setmanals". Posem que acorden 150 € més.

Si posats en el tema pensem en el cas d'un ajuntament que vol fer unes classes de bàsquet a les escoles fora de l'horari escolar, finançades pel Patronat d'Esports, aquest entrenador (que porta dos equips federats i un grup d'extraescolars) podria buscar un lloc a l'agenda per aquesta activitat. Li ofereixen 250 € mensuals.

Així tenim aquest entrenador que factura un total de 775 € (375+150+250), dels quals els primers 15 mesos cotitzant pagaria al voltant de 170 € d'autònoms. Dedicant unes 17 hores (12+2,5+4,5) setmanals i un cop havent pagat els autònoms, aquests entrenador ronda els 600 €. No sembla una xifra gens menyspreable si aquesta persona, a més a més, estudia un cicle formatiu o una carrera universitària relacionada amb l'àmbit esportiu, o bé treballa mitja jornada pels matins.

Així doncs les possibilitats del mercat esportiu encara estan molt obertes. És veritat que encara avui és bastant precari la manera de treballar, que només uns pocs centres contracten i asseguren els seus monitors, però aquesta tendència anirà canviant amb el pas del temps.

NOTA: El perfil d'aquest entrenador és fictici, però les quantitats econòmiques aíxí com les solucions pràctiques que es poden prendre són basades en aspectes legals i econòmics vigents actualment.

dimarts, de setembre 09, 2008

EFÍMERA CARRERA DELS QUE "VENEN MOTOS"

Al nostre esport del bàsquet hi ha molt sovint una espècie que, entre les tenebres, desenvolupa els seus tentacles per arrossegar cap al club de torn (mai es mantenen gaire temps al mateix club, és clar) als jugadors o jugadores amb més projecció. No passa tant amb sèniors, on cadascú té un criteri més definit, i per tant és més difícil enganyar la persona que vols fitxar, que a més a més pot informar-se a través de persones que potser coneguin aquell o aquella que vol fitxar-lo.

Hi ha molts venedors de motos professionals. Aquest darrer cap de setmana, en la IV Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ, un dels grups de treball vam aprofundir en el tema de fitxatges en categories de formació. Vaig tenir una sorpresa, tot i que no va ser una sorpresa en majúscules, de sentir de manera convincent com alguns clubs es maneguen ja amb "fitxadors" que, un cop han fet la seva feina de convèncer (de fet, manipular) al jugador/a i la seva família, cobra els calerons que hagin acordat abans i tots amics.

Penso que la carrera d'aquests personatges té un destí tràgic, i summament previsible. És un destí que res té de diví, sinó que les pròpies decisions porten aquestes persones al més cru ostracisme, sobretot amb el pas del temps. Però la seva carrera s'allarga, puntualment, pel crèdit que li donen a algun altre club on el fitxen com entrenador/a o fins i tot com director tècnic, en algun club que està farcit de bones intencions però mancat de criteri esportiu i estratègia institucional.

Una altra nomenclatura habitual per aquests venedors de motos és també les de venedors de fum. És curiós com el terme de "venedor" es repeteix som si des de l'òptica social del carrer, aquest tipus de persona fent aquesta tasca s'assimilés a un venedor, a un comercial que arriba a la porta de casa i et vol encaixar una enciclopèdia de 20 volumns.

La carrera d'aquestes persones acaben amb una condemna, si bé no eterna, si que més o menys velada. Arriba un punt que molta gent sap com operen aquestes persones, ja estiguin afiliades a un club amb algun càrrec o bé van per lliure fins esdevenir una sub-classe dels agents esportius. Ens podem trobar que d'arreu on hagi estat aquella persona l'hagin titllat de poc respectuós, de mirar sempre pels seus interessos, de fitxar jugadors/es prometent coses que no podia complir. Tot plegat la gent s'ensuma, després de conèixer una mica el currículum de cadascú, el que pot esperar d'aquells que es dediquen a vendre motos a tort i a dret.

Ara bé, no hi ha condemna que pugui "fer justícia" a res d'allò que han fet, manipulant a tothom qui s'ha deixat fer. Per que el més sentit de tot això és que la persona qui opera així és per que algú altre entra en el joc que el manipulador li proposa.

No estic pensant en fer cap mena de caça de bruixes amb aquells que enganyen, manipulen o tergiversen informació per beneficiar-se d'alguna manera. Ni tampoc em plantejo de fer una croada per "evangelitzar" amb un esperit de fair-play aquesta colla d'entabanadors, ja que ells mateixos es trobaran amb les conseqüències de les seves accions (tothom es fa un camí amb les seves decisions). El que estic pensant és com podem, els entrenadors i la gent dels clubs, millorar en el nostre servei esportiu fins al punt de construir una reflexió crítica suficient dels esportistes i, per què no, dels pares. Una feina que quan els arribi l'ocasió d'escollir que és el millor per prosseguir una carrera esportiva no respongui als cants de sirena que no tenen cap mena fonament.

dimecres, de setembre 03, 2008

DES DE LA BARRERA

Com els toreros que esperen el seu torn per entrar a matar, jo m'espero i miro les coses del món del bàsquet, per primer setembre en més de 15 anys, sense un equip en l'horitzó de la meva planificació.

La meva companya li deia a un conegut nostre, també en el món del bàsquet: "No, si sembla que li vagi bé no tenir equip: així té més temps per llegir i escriure!" la veritat és que no és ben bé així. Si que m'agrada tenir més temps per llegir i escriure (no m'imagino els dies sense la meva dosi diària de lletres), però també tinc ganes de portar un equip sènior.

Estic content de no haver acceptat les primeres ofertes que vaig tenir. Ara, com passa en alguns entrenadors en l'atur, espero els primers moviments que deixin algun equip sense entrenador.

Jo pensava: t'hauràs d'esperar a que facin fora algú. Però de sobte em vaig donar compte que hi havia altres possibilitats. Per exemple, alguna circumstància familiar o professional. O simplement que vinguin a buscar algú durant la temporada, d'un club important, i que marxi aquell entrenador/a que fins aleshores havia fet una bona feina.

Com he tingut molt de temps per llegir i escriure, enceto el mes de setembre (i la temporada, que seguiré cada setmana) amb tres nous projectes. Per una banda, tinc dos projectes compartits amb altres professionals del món de l'esport i la salut: un llibre sobre educació esportiva i un altres sobre enquadrament. El tercer projecte que ara bellugo és un manual de minibàsquet.

Però estic amb "mono" de portar un equip. Un equip competitu i de fer grans coses. Jo estic frisant per poder començar a treballar i espero a qui truqui a la porta (i jo segueixo oferint-me).

També tinc algunes altres coses en ment per engegar aviat: formació de Directors Tècnics (aviat la V Trobada de Directors Tècnics), clínics per entrenadors/es, tecnificació per jugadors/es i treball amb mares i pares d'esportistes. I, qui sap, dinàmica grupal amb dirigents. Que no pari la feina!