DES DE LA BARRERA

Com els toreros que esperen el seu torn per entrar a matar, jo m'espero i miro les coses del món del bàsquet, per primer setembre en més de 15 anys, sense un equip en l'horitzó de la meva planificació.

La meva companya li deia a un conegut nostre, també en el món del bàsquet: "No, si sembla que li vagi bé no tenir equip: així té més temps per llegir i escriure!" la veritat és que no és ben bé així. Si que m'agrada tenir més temps per llegir i escriure (no m'imagino els dies sense la meva dosi diària de lletres), però també tinc ganes de portar un equip sènior.

Estic content de no haver acceptat les primeres ofertes que vaig tenir. Ara, com passa en alguns entrenadors en l'atur, espero els primers moviments que deixin algun equip sense entrenador.

Jo pensava: t'hauràs d'esperar a que facin fora algú. Però de sobte em vaig donar compte que hi havia altres possibilitats. Per exemple, alguna circumstància familiar o professional. O simplement que vinguin a buscar algú durant la temporada, d'un club important, i que marxi aquell entrenador/a que fins aleshores havia fet una bona feina.

Com he tingut molt de temps per llegir i escriure, enceto el mes de setembre (i la temporada, que seguiré cada setmana) amb tres nous projectes. Per una banda, tinc dos projectes compartits amb altres professionals del món de l'esport i la salut: un llibre sobre educació esportiva i un altres sobre enquadrament. El tercer projecte que ara bellugo és un manual de minibàsquet.

Però estic amb "mono" de portar un equip. Un equip competitu i de fer grans coses. Jo estic frisant per poder començar a treballar i espero a qui truqui a la porta (i jo segueixo oferint-me).

També tinc algunes altres coses en ment per engegar aviat: formació de Directors Tècnics (aviat la V Trobada de Directors Tècnics), clínics per entrenadors/es, tecnificació per jugadors/es i treball amb mares i pares d'esportistes. I, qui sap, dinàmica grupal amb dirigents. Que no pari la feina!