ÈTICA D’ENTRENAMENT I EL PAPER “OBLIGATORI” DELS ENTRENAMENTS

Hi ha una impressió equivocada, una desviació epistemològica d’un gruix considerable, respecte el paper que tenen les normes en els grups.

Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.

Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.

Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.

Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.

D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?

El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.

Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.

Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»

Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).

El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.

No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.

Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.

Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.

Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.

Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.

Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.

El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.