MODELANT LA TEVA VISIÓ SUPERFICIAL DEL MÓN

Sovint sentim a dir que una persona és "superficial" per dir que no té gaires inquietuds ni aspiracions. En relació a això es parla que una persona és "profunda" quan té un nivell cultural alt: llegeix, va al teatre i a mueseus, es demana aquella pregunta monzoniana de el perquè de tot plegat.

Ahir vaig acabar les meves vacances "oficials" (ara fins el 1 de setembre aniré incorporant-me seguint el principi de progressivitat que serveix per la teoria de l'entrenament, i també per altres àmbits). Per apaivagar el principi de realitat que pesa sobre tots nosaltres i del que sobretot parlen alguns psicoanalistes, vaig visitar en una tarda calurosa dues llibreries barcelonines ben climatitzades i amb un fons bibliogràfic important.

Allà buscava alguns títols per fullejar-los abans de prendre una decisió de compra. Sobretot estava buscant textos del psicoanalista i pediatra britànic D.W. Winnicott.

No acostumo a visitar cap llibreria amb la idea de buscar alguns llibre concret (allò de dir: haig de comprar-me tal llibre) o bé rastrejar algun autor concret. Aquesta excepció d'ahir confirma la regla general, que és bastant fiable. Però com semblava de totes maneres inevitable, vaig estar també mirant encuriosit alguns prestatges de les seccions de psicologia i pedagogia.

Sóc amant de la cibernètica, Aquest terme prové del grec kybernetés, que significa timoner. Estudia els fenómens de retroamimentació en els sistemes vius i també en els mecànics. Però buscant un dels títols de Winnicott vaig anar a petar a la subsecció de Psicopatologia. Vaig veure un títol enginyós: Mi psicosis, mi bicicleta y yo. Els llibres de psicologia acostumen a tenir títols més seriosos, més acadèmics. Quan en trobo algun que se surt de la norma, penso: aquest deu valer la pena, tindrà alguna cosa especial.

Vaig decidir fullejar-lo amb la garantia de que, pel seu aspecte, el llibre era de la prestigosa editorial argentina Amorrortu. La vaig encertar de ple: enmig de llibres sobre anorexia nerviosa i altres trasntorns d'índole molt diversa, vaig trobar una joia. Només agafar el llibre i mirar-ne la portada vaig començar a sentir un formigueig que m'indicava que anava per bon camí. El subtítol aclaria una mica més de què podia anar un llibre amb un títol tant particular: La autoorganización de la locura.

La paraula psicosis havia portat a una classificació del llibre simplement pel títol, no pel seu contingut. Quan vaig començar a llegir la introducció un cop a casa, una nota al peu en va enviar a la darrera cita a peu pàgina, ja al final del llibre. Em va semblar molt divertida i per això la cito textualment aquí: "Si ustde está todavía esperando la bicicleta anunciada en el título, ella llegó a ese lugar por vía de desplazamiento y condensación. El título debería ser el realidad Mi psicosis, mi auto y yo (después de todo, este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así)."

Que meravellós poder citar un autor que, amb alegria, diu: "este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así." (la cursiva és meva). Em sembla genial que davant d'un tema complex i seriós com és la cibernètica aquest autor es permeti la llicència literària de dir "y cosas así". Fantàstic!

Com classifiquem? Com veiem el món i posem en diferents categories? Aquest és un procés ben subjectiu. La persona que va endreçar aquest llibre a la subsecció de Psicopatologia no debia tenir cap mena de dubtre que aquell llibre, malgrat el títol aparentment estrafalari, anava necessàriament allà.

Ens passa el mateix als entrenadors. Posem dins del calaix de "conflictius" a aquells jugadors al que els precedeix la mala fama, i després és realment més difícil mirar-los amb uns altres ulls. Nosaltres estem con-formant aquell comportament individual amb el tipus de respostes que donem a aquella persona. O també passa a l'escola, amb els alumnes "exemplars": està demostrat que els professors es resisteixen a suspendre a un alumne al que consideren molt bons estudiants. En el món de bàsquet, i ja com a tercer i últim exemple, una altra idea recorrent que sovint sentim: "és difícil entrenar noies".

Tots aquests clixés, tòpics i prejudicis conformen visions superficials de les coses. I aqui no vull dir si més o menys culte, sinó simplement que es queda amb una opinió sobre allò evident, sense buscar què emergeix de manera implícita de tot plegat. Hem d'estar molt atents amb les maneres com classifiquem, ja que així és com veiem el món i també com definim les possibilitats de canvi a l'abast.