EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de desembre 22, 2010

"PER QUÈ NO PODEM FER ZONA?"

Una de les sorpreses més agradables de la primera tarda de clínics i conferències que he preparat en col·laboració amb el CB Llavaneres ha estat una pregunta d'un jugador pre-infantil, ja a ls acaballes de l'activitat. Gairebé en temps de descompte del clínic titulat "Iniciació als principis defensius zonals. Treball a partir de jocs i de joc reduït", un jugador pre-infantil ha fet un incís... magistral. "A mi m'agradaria fer una pregunta", ha dit ell, tot solemnes. Tot seguit ha dit: "Per què [els pre-infantils] no podem fer zona?"

El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.

M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"

La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:

(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).

Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.

Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.

El segon motiu que he nomenat ha estat:

(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.

Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.

La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.

dilluns, de desembre 13, 2010

BALANÇ DE LA PRESENTACIÓ AL ROBAFAVES

Dijous passat vaig passar una bona estona presentant el meu llibre Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte a la llibreria Robafaves de Mataró. Ja vaig pel tercer llibre, de moment a llibre per any des del 2008, i per cada nova obra que publico acudeixo, ja amb un punt cerimoniós, a la meva cita amb la llibreria mataronina.

El cert és que la llibreria és un lloc emblemàtic per mi. Des de que visc a Premià de Mar, i ara farà ja sis anys, quan no vaig a les llibreries barcelonines, m'atanço al Robafaves. És àmplia en el seu catàleg i espaiosa en la seva distribució. A més a més, la prestatgeria d'esports es va engrandint amb el pas del temps, encara que un dels treballadors va puntualitzar: "El que s'amplia és la secció del Barça". Donc fe de que hi ha molt de publicat sobre el Barça, però també hi pots trobar llibres sobre altres assumptes esportius diversos.

Però en aquesta ocasió no hi anava com client, com lector: la meva visita era en el rol d'autor. I em vaig sentir a gust amb la gent que hi treballa i va arranjar la part logística de l'acte. També va ser d'agrair les paraules del Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus, i la presentació a càrrec de l'amiga i col·lega profesional Sílvia Callejas.

Tot plegat, tant els parlaments que tots tres portàvem preparats com el torn de preguntes i comentaris van ser moments gratificants. Jo vaig voler fer èmfasi en els recents casos en que l'esport es pot llegir en clau ètica: el positiu de Contador, el xiulet de Pinto, l'espatlla trencada de Mark Webber, l'anomenada "Operación Galgo" que esquitxava Marta Domínguez, entre d'altres.

Arran d'aquest i altres temes vaig parlar dels valors que jo destaco dels trenta sobre els que he escrit, probablement l'honestedat i l'autogestió. També sobre el públic al que s'adreça el llibre: sobretot pares i mares d'esportistes, però nogensmenys els tècnics que cerquen definir la seva fislosofia esportiva. Per suposat, el capítol de mares i pares inclou el nodrit i important contingent pels clubs que representen els membres de les Juntes Directives. Ells també poden treure fruits de la lectura del meu llibre.

En els propers mesos veurà la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Quan hi hagi novetats al respecte, ho comunicaré puntualment en aquest, el meu bloc.

dijous, de desembre 02, 2010

RE-PRESENTACIÓ DE "BUEN DEPORTISTA, MEJOR PERSONA" I DARRERES CORRECCIONS AL "MANUAL DE MINIBASKET"

Dijous 9 de desembre a les 19:00 hores re-presento (torno a presentar) el meu darrer llibre publicat, que porta el títol de Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte (Editorial Proteus). Com ja vaig fer al mes de juny a l'Abacus del carrer Balmes de Barcelona, aquest cop la farem petar una estona a la Llibreria Robafaves (C/ Nou, 9 - Mataró).

"Re-presento" el meu darrer llibre en dos sentits: primer, i com ja he dit, per ser el segon cop que faig la presentació. Però segon, per què portem un show particular. Entre d'altres coses compto amb la meva amiga i col·lega professional Sílvia Callejas per presentar l'acte, així com també hi serà Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus. Després farem una copa de vi dolç i unes pastes.

I es que nosaltres tres serem a l'escenari, i esperem trobar un nodrit auditori. Un auditori amb el que poder interactuar després de re-presentar el llibre. Un auditori que potser ja ha tastat el llibre, ja que des de que va sortir al més de juny algun dels assistents se l'ha pogut llegir. Això ho tinc present, ja que és una possibilitat. I és que una de les coses que més il·lusió em fa a la meva vida, sobretot en la meva vessant com escriptor, és que m'interpel·lin sobre la meva obra.

Tanmateix aquests dies he enllestit les correccions de la còpia, ja maquetada, de Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Ha estat una feinada impressionant, encara que era totalment d'esperar: un llibre de 400 pàgines un cop muntat, amb una lletra de tamany mig, suposa una lectura exigent, detallada i, sobretot, perllongada.

Ha estat un gust poder-li dedicar el meu temps els darrers deu dies a revisar a fons aquesta obra. Estic convençut que l'obra és trencadora en molt sentits, i abarca infinitat d'aspectes relacionats amb l'entrenament d'infants, encara que en molts moments sigui extensible també al treball amb adults. L'èmfasi en els aspectes grupals, els pilars dels quals són per mi els rols, l'enquadrament i la comunicació, és un dels punts forts del llibre.

Estic frisós de fer la presentació el dijous 9 al Robafaves, i que d'aquí uns mesos -espero que pocs, durant el primer semestre del 2011- el meu flamant Manual de minibasket... arribi al públic. Mentre això arriba vaig organitzant alguns cursos, com ara la propera Jornada de Formació del 17 i 18 de desembre que porta per títol Noves tendències en l'entrenament del minibàsquet.

Esteu convidats a venir a la presentació!

dimarts, d’octubre 26, 2010

COMETRE LA QUARTA FALTA A LA MEITAT DEL DARRER PERÍODE

Feia dies que no entrava a posar al dia el meu bloc. La veritat és que ja trobava a faltar esbargir-me una estona escrivint sobre esport. Sóc conscient de la doble deriva dels meus darrers posts: per una banda, futbolera; i per l'altra, posant el dit a la nafra d'alguns discursos de periodistes, discursos que m'inflamen. Però ara toca canviar el decorat, parlar de bàsquet i mirar de fer, més que una crítica constructiva (que no se ben bé el que és, encara que sigui una expressió comuna, habitual), un anàlisi comunicatiu.

La meva pregunta és: què vol dir que un entrenador substitueixi a un jugador que, a falta de cinc minuts per acabar el partit, comet la quarta falta? Crec que no és gens estrambòtic dir que una porció d'entrenadors reaccionen automàticament fent un canvi, i posant algun altre jugador a pista, algú que estigui menys "amenaçat" que el que acaba de cometre la quarta. Jo no sóc del parer de canviar un jugador en aquesta situació, ja que amb el poc temps que queda no crec que el canvi pugui servir per "reservar-lo". De fet, sovint els entrenadors no tornen a posar-lo més a pista.

El que passa és que actuar d'aquesta determinada manera comunica una sèrie d'aspectes, transmet una sèrie de missatges, no només als jugadors, sinó més enllà del cercle de l'equip, però sobretot és quelcom que importa pel que fa al rol que aleshores ocupen els jugadors:

a) Enlloc d'estar eliminat amb cinc faltes, estàs "eliminat" amb només quatre. Clarament el missatge que li arriba a un jugador és que allò que el condemna a la banqueta no és el reglament i el fet de cometre la cinquena, sinó els clixés que l'entrenador duu a sobre i que condicionen la partipació, potser vital, d'aquell jugador que ha comès la quarta. Estem perdent el jugador? Jo tinc clar que si no compto amb algú que porta quatre faltes, l'estic perdent pel que podria arribar a fer abans de cometre la cinquena, si és que l'arriba a cometre. A més a més, un entrenador rival que ens hagi fet l'scouting fins al nivell de detall de fixar-se amb això, pot buscar forçar la quarta per "provocar" el canvi. Només faria la salvetat de fer el canvi amb la quarta si aquella falta que ha comès el jugador ens indica, d'alguna manera encara que pugui semblar massa subtil el senyal que ens arriba, que no està dins del partit. Això podria passar en alguns casos, i aleshores trobaria justificar canviar-lo, d'acord al significat que té aquella falta en el discurs del jugador.

b) Un jugador amb quatre faltes no defensa al 100%. Si canviem algú que li han assenyalat la quarta, i està jugant prou bé, de manera indirecta podem estar donant a entendre que "el jugador és egoïsta i no voldrà fer la cinquena falta, per tant no defensarà al màxim". Estic segur que alguns entrenadors desconfien dels seus jugadors, i s'imaginen que la defensa no serà al límit, sinó que el jugador es reservarà. No és tant una qüestió de si realment s'està reservant algun jugador, com ara la desconfiança que mostra l'entrenador, la falta de convicció en que el jugador s'esforçarà sense amagar-se en el joc defensiu. Aquesta desconfiança, moltes vegades no prou fonamentada o dirigida de manera generalitzada a tots els jugadors, malmet el bon treball que pugui haver estat fent i podria continuar desenvolupant el jugador, coronant una participació excel·lent. És precisament en aquest sentit que podem veure l'entrenador en un rol de sabotejador del projecte victoriòs de l'equip.

c) No es pot defensar sense fer falta. Això és el més gruixut de tot, el que em fa posar de més males puces. En el rerefons d'aquest debat de si canviar o no canviar el jugador amb quatre faltes, el que flota a l'aire és precisament el dubte de que es pugui jugar sense infringir l'apartat normatiu de les faltes. De fet, un grapat d'entrenadors s'afanyen a recordar als seus jugadors que "tenim encara tres faltes d'equip per fer", la qual cosa és una invitació a fer falta, és a dir, a matar el joc. Em va agradar sentir un comentari durant un temps mort de Salva Maldonado en el partit Fuenlabrada - Unicaja, jugat fa escassos dies, dient als seus jugadors quelcom de relacionat, no ja amb les faltes, sinó amb la defensa.

Doncs del que hem de parlar als jugadors és de defensar, atacar, córrer el contraatac, però no mencionar el fer faltes com si fos part d'un temps mort, d'un temps pels comentaris tècnics. Per mi parlar de fer falta és dels comentaris més poc tècnics que un entrenador pugui fer, encara que faci el posat de tècnic estratega que dosifica les faltes d'equip. No ho és pas, ja que et carregues estrepitosament l'actitud respectuosa dels jugadors per no infringir la part del codi que estipula les faltes, ja que és pot defensar amb el ganivet a la boca sense haver de tirar de faltes.

Tornant al que Maldonado venia a dir és que, gràcies a estar encara lluny del bonus, els jugadors podien defensar al límit, mirar d'anticipar una línia de passada al pal baix, però no anar alegrement a fer falta. Crec que el seu comentari és molt encertat, i encasseja en el món del bàsquet. La majoria d'entrenadors conviden als jugadors a cometre-les, a carregar-se, quan això és una mesura molt contraproduent, ja que en un moment o altre es gira en contra de l'equip.

Com pot ser que en algun moment del partit demanem que facin falta, als finals de quarts sobretot, quan la norma sanciona el jugador i l'equip que la comet? És que el fet de no donar tirs lliure compensa fer la primera, o la tercera, falta personal d'un jugador? És que això que demanem als jugadors, màgicament, no tindrà conseqüències ara i també més endavant? No ens adonem que el millor joc d'atac i la millora defensa es veu quan es juga vigorosament, però sense faltes? Això és una de les coses que ens hauríem de mirar.

dimecres, de setembre 22, 2010

VASOS COMUNICANTS ENTRE LA REALITAT PERIODÍSTICA I LA FICCIÓ PUBLICITÀRIA

De vegades em sap greu no seguir la premsa esportiva regularment. Ho faig ocasionalment, en visites puntuals als bars o altres llocs que tinguin premsa. No tinc costum de consumir premsa, com a mínim no ho faig a diari. Potser seria hora de fer un pensament... De vegades em sap greu, i molt, ja que hi ha articles d'opinió ben sucosos. Al juliol vaig reflexionar sobre el parer d'Oriol Domènech sobre el fitxatge de Di Maria pel Madrid. Un del punts forts era com aquesta excusa inicial es transformava en allò que en castellà diem com "acoso y derribo" a Mourinho, així com també enaltiment gairebé religiós de la figura Guardiola.

Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.


De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.

Paral·lelismes Guardiola-Riley a banda, el meu objectiu és analitzar un article publicat a La Vanguardia el dimarts 21 de setembre, que resa el títol "El abuelo de Abidal". El periodista que ho firma és Jordi Costa. Un dels fragments que m'ha cridat l'atenció ha estat: "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que lo han ganado todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo. Curiosamente, Guardiola mantiene este equilibrio dando valor al ser humano más que al futbolista, y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica. El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensa de las cualidades físicas del francés...". Anem a pams, desgranem una mica quines idees es poden anar escolant en l'opinió dels lectors si és que no les anem revisant:

1) "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que los han sido todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo". Bé, això ho diria millor un entrenador, i no pas un periodista. Però bé, vingui de qui vingui aquesta afirmació, postular això situa a Guardiola en un rol messiànic, de fer quelcom de difícil, inabastable. Jo no tinc tant clar que sigui difícil quan saps de quina manera has de treballar, si saps fer la teva feina. De fet, a banda de la dificultat o no de la tasca, els jugadors no són babaus, i saben que han d'ajustar-se a l'equip i a les ordres de l'entrenador per poder triomfar.

2) "Curiosamente, Guardiola mantiene el equilibrio dando valor al ser humano más que al deportista...". Vaja, ja tenim aquí aquesta prova evident dels vasos comunicants entre discurs periodístic i missatge publicitari! Hem sentit l'anunci de Banc Sabadell on actua Guardiola i el seu personatge diu: "Jo sóc un gran defensor de l'ésser humà. Hi crec molt, molt, molt". I no podem confondre que Guardiola està fent un paper a l'anunci, probablement el seu paper (com alguns "cameos" a les pel·lísules), però no podem oblidar que no és ell qui parla. El que parla o els que parlen són els guionistes, directors i productors de l'anunci que ha estat encarregat per Banc Sabadell a SCPF, però no el Guardiola-entrenador que veiem a les rodes de premsa. I no és que a les rodes de premsa no actuï, però és que ocupa rols diferents. Davant els periodistes fa un rol i davant l'audiència d'aquest anunci, un altre. I és que, a més a més, és un altre registre del mitjà audiovisual, en un altre context!

3) "...y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica." L'últim, per que ni ha hagut més, crec que Costa voldria dir... molts més. Sembla que Guardiola valora molt, molt, molt a les persones... Però això no ho dèia a l'anunci? Què té a veure això amb la seva manera d'entrenar? No puc saber, a hores d'ara, si Jordi Costa va ser conscient que feia un "cortar y pegar" de l'anunci al ben mig de l'article que va escriure. Encara que m'atreviria a dir que no, que probablement ni es va adonar i és alguna cosa que li va sortir inconcientment, i que per tant forma part de la posada en escena de l'entrenador, així com tot allò que els periodistes i també els aficionants volen veure en la figura messiànica de Guardiola. D'aquesta manera és molt més fàcil dir que Guardiola valora les persones, i en canvi Mourinho no. No només ens ho puguem imaginar, sinó que a més a més Guardiola ens ho diu francament.

4) "El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensor de las cualidades físicas del francés...". Seria important definir que és "pensar egoístamente". Per definir-ho caldria dedicar tot un altre article al tema... Se'm fa difícil saber què vol dir en Jordi Costa. Es tracta de que Guardiola pensi en el millor per l'equip? Si Guardiola és tan espavilat com diuen, potser prefereix "perdre" el jugador en aquests propers partits que no pas negar-li la sol·licitud, i que estigui a desgrat a Barcelona mentre se li mor l'avi. No puc dir que vol dir l'articulista, bàsicament per que no puc imaginar-me que vol dir per a ell "pensar egoístamente", encara que dona entendre que és un tret negatiu de la personalitat... ja que no el té o no el va mostrar Guardiola. El cert és que entrar a valorar qué ens convé a les persones, si actua egoïstament o altruistament, seria tot un altre debat... en el que ara no vull entrar.

Jordi Costa, a l'igual que Oriol Domènech fa dos mesos, i imagino que tant altres periodistes afins al barcelonisme (recordem, si el Barça va bé es venen més diaris i els periodistes treballen més), tots ells busquen sempre la mateixa foto en blanc i negre. En el seu discurs Mou és el dolent, i així Pep pot ser el bo de la pel·lícula (o de l'anunci). Amb això vull dir que, encara que no hi hagi relació evident ni tampoc remota entre el que s'escriu i la menció de Mourinho, aquests periodistes estan entestats en buscar la manera de fer aparèixer Mourinho de sota de les pedres, i de comparar-lo insistentment amb Guardiola.

Oriol Domènech comparava en el seu article la categoria moral de tots dos entrenadors. El fil argumental era que Mourinho fitxa jugadors que porta el seu mateix representant, mentre que Guardiola no faria mai prevaldre els interessos del seu germà, que és representant de jugadors, Domènech dixit. No era qüestió d'anar als fets i contrastar-ho: èticament Guardiola no no faria mai per que no es pogués sospitar d'ell. Aquesta era la sospitosa i perillosa línia de flotació de l'article de l'Oriol Domènech.

Ara bé, a diferència de l'article d'Oriol Domenech, en el de Jordi Costa s'apunta a la idea de que tots dos són entrenadors hàbils a l'hora de "fer equip": "En contraste, el estilo de gestión humana de Mourinho también consigue aglutinar al grupo, pero lo hace por la confrontación con el exterior...". I és que sembla que no es pugui nomenar, que sigui sacrilegi, el fet que Mourinho també és un excel·lent entrenador i que l'any passat va fer triplet (Copa, Lliga i Champions), com ara Guardiola fa dues temporades. S'ha de dir per activa i per passiva que Guardiola val més que Mourinho, que és millor i no només això: també cal defensar a capa i espasa, en qualsevol contrada, que també -o caldria dir sobretot?- és millor persona. No s'accepta la possibilitat de que estiguem parlant de dos grans entrenadors, o com a mínim de dos de molt exitosos. Tampoc sembla raonable, en el discurs periodístic, que l'aspecte personal, sobretot quan parlem des del punt de vista tècnic, l'hàgim d'aparcar per no confondre les coses. I és que tots dos són excel·lents actuant el seu paper.

Jordi Costa ens vol vendre la moto de que Guardiola valora molt l'ésser humà, quan qui ens ho diu, com a mínim de manera explícita, és el Guardiola de l'anunci. No podem barrejar tots dos discursos, com abans us dèia a l'hora de diferenciar l'aspecte públic de l'entrenador, el seu rol, de la seva vessant íntima i privada, la persona. Recordo com alguns actors de la telesèrie El cor de la ciutat, concretament em sembla que era Joan Massotkleiner, dèia que algun cop l'havien insultat pel carrer. Hem de diferenciar l'actor del personatge, en el teatre del futbol també.

Crec que és necessari advertir al personal, fer memòria de les coses i que no ens donin gat per llebre. Doncs en aquesta lluita del Bé i del Mal, el Bé el representa Guardiola, que gairebé sempre dona un mateix registre: fa servir un to concil·liador, parla amb una veu sense estridències, elogia als jugadors, diu que allò que fa ell no té mèrit, etc. I a Mourinho li han reservat el paper de dolent a l'auca, l'encarnació del Mal. Mentre tot això passa hi ha una maquinària, equivalent en recursos a la caverna mediàtica, on es recrea i es reforça pels mitjans de comunicació tenyits de blaugrana aquest discurs bondadós on Guardiola és un ésser immaculat.

Tot això passa per el discurs acumulat, xec en blanc com dèia fa dos mesos, en favor del tècnic barcelonista. És a dir, si es dona per bo que Guardiola viu "dando valor al ser humano antes que al deportista" (Costa dixit). I per reforçar l'excel·lència de Guardiola, encara que un periodista en prengui la llicència d'agafar paraules d'un spot publicitari per definir el seu estil d'entrenament, el que es diu és: Mourinho és un ésser posseït que caldria exorcitar. Doncs no pot ser d'una altra manera: Mou és un provocador, renega dels seus jugadors, és malcarat i llença ampolles d'aigua contra la banqueta. Res a veure amb Guardiola, ens diuen per totes bandes, quan es deixa de costat el més bàsic que els agermana: el haver assolit la fita del triplet tots dos.

diumenge, de setembre 19, 2010

EL LLOC DE LES PROTESTES ADREÇADES ALS ÀRBITRES

En la meva carrera com entrenador he hagut d'enfrontar-me amb l'actitud reicident dels jugadors de queixar-se vehement als àrbitres. En un text que he acabat recentment i he titulat El deporte como escuela de líderes, faig un repàs als equips sèniors que he entrenat. En un d'aquests equips vaig haver de treure el millor de mi mateix i fer-los entendre als jugadors que queixar-se i jugar bé no són compatibles.

Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.

El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.

És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.

Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.

El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.

L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.

Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?

dimecres, de setembre 15, 2010

EL MÀRQUETING ESPORTIU DELS PIDOLAIRES

Ahir arribava a Barcelona i entrava, com és habitual venint des del Maresme i per anar al centre, per la Plaça de les Glòries. En aquesta ocasió vaig aturar-me al semàfor, que estava vermell, i vaig veure una figura que comença a ser familiar. Un pidolaire que ja havia vist abans caminava pel carril de l'esquerra de la via d'entrada a Barcelona, i portava posada la samarreta del Barça. Ara fins i tot els pidolaires vesteixen amb el Barça, i fan d'això un plus en la seva presentació davant dels que els poden donar unes monedes!

Com si fos una mesura premeditada, al següent semàfor que em vaig aturar, el que fa cantonada amb el carrer Marina, hi havia un altre pidolaire... aquest portava una samarreta de "La Roja". No se si fruit de la casualitat o d'una operació de màrqueting que havien estat tramant el dia abans, tots dos endolcien la seva imatge -en tots dos casos desencaixada, amb senyals d'haver dut una vida plena d'entrebancs- amb un element que travessa fronteres i desperta emocions... el futbol. Ja sigui el del Barça o bé el recent triomf de la Selecció Espanyola, el futbol crea simpaties i genera emocions.

Com era d'esperar, cap dels dos portava la samarreta d'ultimíssim model. Ni el senyor del semàfor de Glòries portava els ribets grocs d'aquest any, ni tampoc el del carrer Marina lluïa l'estrella de la Copa del Món. De fet, aquest últim portava una que semblava de cotó, i que probablement formava part d'alguna campanya de regal i promoció d'una pizzeria a domicili. Em sembla que ho varen fer abans o durant del Mundial.

No podem saber si aquests dos individus van fer una conxorxa per augmentar la sintonia amb els conductors que, tant si com no, acabem per parar a aquests dos semàfors. Seria interessant assabentar-se si la recaptació d'aquell dia va ser més elevada, ja que si van fer-ho a propòsit de vestir-se del Barça i "La Roja" i aleshores van fer més calaix, podríem parlar d'un màrketing esportiu de nova generació: el dels pidolaires. L'esport està a tot arreu.

dimarts, de setembre 07, 2010

MINIBÀSQUET I ENTREVISTA A BTV

Ha arribat la setmana crucial del Mundial de Turquia. Nova Zelanda ha despertat del seu somni d'arribar més enllà de vuitens. Hi ha estat un gerro d'aigua freda, d'acord amb la fredor dels russos, que han destrossat el joc interior dels Tall Blacks.

Em frego les mans per veure l'Argentina-Brasil. Fa farum de partidàs, i com deia Ettore Messina a Marca TV, serà un partit per gaudir del bloc directe amb les parelles Marcelinho-Splitter i Prigioni-Scola. Curiosament -o no tant curiosament- són dues parelles amb ADN Baskonia.

Jo penso que Brasil és lleugerament favorit, encara que els argentins són ben perillosos malgrat la seva veterania i pel fet de tenir algunes baixes sensible (Ginobili, Nocioni). Però bé, es un tros de partit en tota regla i espero que puguem veure un munt de jugades interessants, i si pot ser un final ajustat i emocionant, també.

Aquesta setmana per mi ha tingut dos eixos: per una banda he signat el contracte que ratifica la publicació del meu proper llibre, el meu desitjat Manual de minibasket. És un projecte que he anat acaronant els últims temps, i tinc moltes ganes de que l'editorial faci una bona feina i el llibre faci patxoca. Per cert, primer cop que repeteixo amb una editorial: Paidotribo és de nou el meu soci en aquesta aventura, després de les bones vendes del meu llibre de debut (El entrenador y el equipo, 2008).

L'altre eix ja estat l'enregistrament d'una entrevista per Barcelona Televisió parlant d'educació en valors a l'esport, de fet el tema central al meu darrer llibre, que es titula -per si algú encara no ho sabia- Buen deportista, mejor persona. L'entrevista s'emetrà al cap de setmana i de seguida que tingui el link de televisió a la carta, us el penjaré per que pugueu fer una ullada.

Trobo a faltar estar entrenant un equip després de nombroses pretemporades. Però si més no el Mundial està esdevenint una mena de substitut de l'emoció d'entrenar. M'agradaria poder entrenar aviat, tot serà veure si sorgeix algun projecte interessant.

diumenge, d’agost 15, 2010

LA NORMA I L'ENQUADRAMENT

Estem en època de pre-temporada. Els finals d'agost, pels volts del 24 o 25 d'agost, és un dia habitual d'estrena de molts equips de bàsquet. Una pila d'equips començaran a rodar, a tirar endavant pel que serà una nova temporada, un nou curs basquetbolístic. També estem en època dels primers títols de la temporada de futbol professional, com el de la Supercopa. Ahir dissabte es va jugar l'anada, amb un resultat que dona avantatge momentània al Sevilla, després de que Kanouté fes un doble estrip a la defensa del Barça. Al final, 3-1 i els deures encara per fer, però amb el segon partit a casa.

Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.

La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.

La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.

Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:

- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.

- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.

- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?

- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.

La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.

Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.

Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.

Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.

Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.

L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).

No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.

Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.

divendres, de juliol 23, 2010

XEC EN BLANC PER A GUARDIOLA

Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.

Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.

Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.

El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.

De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.

Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.

Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.

Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .

Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.

Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!

divendres, de juliol 16, 2010

"SÓLO SABEN CORRER"

Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.

Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.

La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.

I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.

Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.

Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.

De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.

I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.

dissabte, de juliol 03, 2010

DE LA VISUAL/PHYSICAL CONFERENCE A SHEFFIELD I LA PLANIFICACIÓ DEL FUTUR PROPER

He estat els darrers tres dies a Sheffield, Anglaterra, participant en un congrés sobre els discursos visuals de l'esport. He passat una bona estona, he desengreixat el meu anglès i també he pogut presentar un paper (una comunicació), com li diuen allà, sobre simulació a l'esport, posant exemples sobretot del futbol i el bàsquet.

Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.

Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.

Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.

El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.

Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!

dilluns, de juny 21, 2010

SELECCIÓ FRANCESA: CULEBROT DEL MUNDIAL DE SUDÀFRICA AMB LLIÇONS SOBRE ELS ROLS

Avui Espanya enfronta un partit enverinat, un caixa o faixa en tota regla. Però en les hores prèvies encara fumeja l'affair Anelka. De tot el que ha transcendit fins ara, m'agradaria comentar alguns detalls:

1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.

2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...

3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.

4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?

5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?

La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.

Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!

dimecres, de juny 16, 2010

DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ

Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.


Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.

Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.

Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!

diumenge, de juny 06, 2010

COMPTA FINS A 5

Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!

Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.

És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.

Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.

Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.

El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?

Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.

Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!

dijous, de juny 03, 2010

APRIMAR LES "PRIMES" ÉS UN CLAM

Pel meu hàbit de començar els diaris pel final, degut a que en els diaris esportius hi trobo el bàsquet, i en els diaris generals l'esport i la cultura, avui gairebé se'm passa que El Periódico de Catalunya ha dedicat la secció Tema del dia a una controvèrsia esportiva. El diari barceloní posa de les pàgines 2 a la 4 com l'assumpte de les primes que han pactat els futbolistes i els directius de la Reial Federació Espanyola de Futbol han transcendit força més enllà del que és el món del futbol.

La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.

En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.

Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.

Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.

1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!

Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.

2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.

Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.

3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.

Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.

Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.

No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.

Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).

Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?

A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.

Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?

Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.

dimarts, de juny 01, 2010

BON JUGADOR, MILLOR PERSONA

Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.

Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.

Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:

- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?

- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?

Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.

Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.

divendres, de maig 21, 2010

“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”

Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.

La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.

La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:

1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.

2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.

Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.

Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.

dimecres, de maig 19, 2010

EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR

El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.

L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.

Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.

Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!

dimarts, de maig 11, 2010

FOOTBALL CRACKS

La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.

Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.

No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.

Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?

Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.

Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?

Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.

Com es resolen els incidents

En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.

I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.

He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.

dijous, d’abril 22, 2010

AVANTMATX DE LA DIADA DE SANT JORDI 2010

Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.

Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.

Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?

Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.

Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.

També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.

Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.

dimecres, d’abril 21, 2010

SETMANA D'ENTRENAMENTS REGAL BARÇA

Fa un parell de dies que assisteixo als entrenaments del Regal Barça. Ho vaig demanar fa uns mesos a l'ACEB i vaig obtenir-hi plaça. En el record tinc l'experiència la temporada passada a Manresa, on vaig anar a veure el treball de Jaume Ponsarnau i els seus ajudants, va ser la meva primera experiència dins del programa "Setmana d'Entrenaments". Aleshores recordo que la vivència va ser excel·lent, però la dimensió de club és del tot diferent en un club i en l'altre.

Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.

El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.

És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.

Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.

dilluns, d’abril 19, 2010

ARRIBAR I MOLDRE

Aquesta expressió ben catalana encaixa perfectament amb la meva breu estada a l'UER Pineda. Vaig estar-m'hi una mica més de dos mesos, des de les acaballes de gener fins a finals de març. Puc dir orgullós que amb mi l'equip va fer un balanç de 3 victòries i 6 derrotes, millorant força el registre anterior. Fins aleshores portaven un 1-15.

Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.

Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.

Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.

Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.

dimecres, d’abril 14, 2010

XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"

He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".

Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.

Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.

M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.

També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.

dimarts, de març 30, 2010

MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA

Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.

Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.

Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.

L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.

dissabte, de març 06, 2010

EL QUE COMPTA ÉS GUANYAR (RECONEIXENT ELS RITMES DELS JUGADORS)

Si algú diu que "el que compta és guanyar" i parlem d'equips sèniors, ningú crec que arrufi el nas. Canvia el paisatge (i l'expressió facial) si del que parlem és d'equips de formació. És estrany, però sembla que els adults ens obsessionem amb la idea de que guanyar i formar no són compatibles... la qual cosa em sembla una llàstima, doncs menystenir aquesta possibilitat és desaprofitar el potencial de l'esport. Però d'aquesta llàstima no és del que vull parlar avui.

Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.

Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.

Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".

Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.

Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.

Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.

Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.