EL LLOC DE LES PROTESTES ADREÇADES ALS ÀRBITRES

En la meva carrera com entrenador he hagut d'enfrontar-me amb l'actitud reicident dels jugadors de queixar-se vehement als àrbitres. En un text que he acabat recentment i he titulat El deporte como escuela de líderes, faig un repàs als equips sèniors que he entrenat. En un d'aquests equips vaig haver de treure el millor de mi mateix i fer-los entendre als jugadors que queixar-se i jugar bé no són compatibles.

Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.

El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.

És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.

Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.

El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.

L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.

Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?