EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimecres, de setembre 22, 2010

VASOS COMUNICANTS ENTRE LA REALITAT PERIODÍSTICA I LA FICCIÓ PUBLICITÀRIA

De vegades em sap greu no seguir la premsa esportiva regularment. Ho faig ocasionalment, en visites puntuals als bars o altres llocs que tinguin premsa. No tinc costum de consumir premsa, com a mínim no ho faig a diari. Potser seria hora de fer un pensament... De vegades em sap greu, i molt, ja que hi ha articles d'opinió ben sucosos. Al juliol vaig reflexionar sobre el parer d'Oriol Domènech sobre el fitxatge de Di Maria pel Madrid. Un del punts forts era com aquesta excusa inicial es transformava en allò que en castellà diem com "acoso y derribo" a Mourinho, així com també enaltiment gairebé religiós de la figura Guardiola.

Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.


De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.

Paral·lelismes Guardiola-Riley a banda, el meu objectiu és analitzar un article publicat a La Vanguardia el dimarts 21 de setembre, que resa el títol "El abuelo de Abidal". El periodista que ho firma és Jordi Costa. Un dels fragments que m'ha cridat l'atenció ha estat: "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que lo han ganado todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo. Curiosamente, Guardiola mantiene este equilibrio dando valor al ser humano más que al futbolista, y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica. El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensa de las cualidades físicas del francés...". Anem a pams, desgranem una mica quines idees es poden anar escolant en l'opinió dels lectors si és que no les anem revisant:

1) "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que los han sido todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo". Bé, això ho diria millor un entrenador, i no pas un periodista. Però bé, vingui de qui vingui aquesta afirmació, postular això situa a Guardiola en un rol messiànic, de fer quelcom de difícil, inabastable. Jo no tinc tant clar que sigui difícil quan saps de quina manera has de treballar, si saps fer la teva feina. De fet, a banda de la dificultat o no de la tasca, els jugadors no són babaus, i saben que han d'ajustar-se a l'equip i a les ordres de l'entrenador per poder triomfar.

2) "Curiosamente, Guardiola mantiene el equilibrio dando valor al ser humano más que al deportista...". Vaja, ja tenim aquí aquesta prova evident dels vasos comunicants entre discurs periodístic i missatge publicitari! Hem sentit l'anunci de Banc Sabadell on actua Guardiola i el seu personatge diu: "Jo sóc un gran defensor de l'ésser humà. Hi crec molt, molt, molt". I no podem confondre que Guardiola està fent un paper a l'anunci, probablement el seu paper (com alguns "cameos" a les pel·lísules), però no podem oblidar que no és ell qui parla. El que parla o els que parlen són els guionistes, directors i productors de l'anunci que ha estat encarregat per Banc Sabadell a SCPF, però no el Guardiola-entrenador que veiem a les rodes de premsa. I no és que a les rodes de premsa no actuï, però és que ocupa rols diferents. Davant els periodistes fa un rol i davant l'audiència d'aquest anunci, un altre. I és que, a més a més, és un altre registre del mitjà audiovisual, en un altre context!

3) "...y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica." L'últim, per que ni ha hagut més, crec que Costa voldria dir... molts més. Sembla que Guardiola valora molt, molt, molt a les persones... Però això no ho dèia a l'anunci? Què té a veure això amb la seva manera d'entrenar? No puc saber, a hores d'ara, si Jordi Costa va ser conscient que feia un "cortar y pegar" de l'anunci al ben mig de l'article que va escriure. Encara que m'atreviria a dir que no, que probablement ni es va adonar i és alguna cosa que li va sortir inconcientment, i que per tant forma part de la posada en escena de l'entrenador, així com tot allò que els periodistes i també els aficionants volen veure en la figura messiànica de Guardiola. D'aquesta manera és molt més fàcil dir que Guardiola valora les persones, i en canvi Mourinho no. No només ens ho puguem imaginar, sinó que a més a més Guardiola ens ho diu francament.

4) "El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensor de las cualidades físicas del francés...". Seria important definir que és "pensar egoístamente". Per definir-ho caldria dedicar tot un altre article al tema... Se'm fa difícil saber què vol dir en Jordi Costa. Es tracta de que Guardiola pensi en el millor per l'equip? Si Guardiola és tan espavilat com diuen, potser prefereix "perdre" el jugador en aquests propers partits que no pas negar-li la sol·licitud, i que estigui a desgrat a Barcelona mentre se li mor l'avi. No puc dir que vol dir l'articulista, bàsicament per que no puc imaginar-me que vol dir per a ell "pensar egoístamente", encara que dona entendre que és un tret negatiu de la personalitat... ja que no el té o no el va mostrar Guardiola. El cert és que entrar a valorar qué ens convé a les persones, si actua egoïstament o altruistament, seria tot un altre debat... en el que ara no vull entrar.

Jordi Costa, a l'igual que Oriol Domènech fa dos mesos, i imagino que tant altres periodistes afins al barcelonisme (recordem, si el Barça va bé es venen més diaris i els periodistes treballen més), tots ells busquen sempre la mateixa foto en blanc i negre. En el seu discurs Mou és el dolent, i així Pep pot ser el bo de la pel·lícula (o de l'anunci). Amb això vull dir que, encara que no hi hagi relació evident ni tampoc remota entre el que s'escriu i la menció de Mourinho, aquests periodistes estan entestats en buscar la manera de fer aparèixer Mourinho de sota de les pedres, i de comparar-lo insistentment amb Guardiola.

Oriol Domènech comparava en el seu article la categoria moral de tots dos entrenadors. El fil argumental era que Mourinho fitxa jugadors que porta el seu mateix representant, mentre que Guardiola no faria mai prevaldre els interessos del seu germà, que és representant de jugadors, Domènech dixit. No era qüestió d'anar als fets i contrastar-ho: èticament Guardiola no no faria mai per que no es pogués sospitar d'ell. Aquesta era la sospitosa i perillosa línia de flotació de l'article de l'Oriol Domènech.

Ara bé, a diferència de l'article d'Oriol Domenech, en el de Jordi Costa s'apunta a la idea de que tots dos són entrenadors hàbils a l'hora de "fer equip": "En contraste, el estilo de gestión humana de Mourinho también consigue aglutinar al grupo, pero lo hace por la confrontación con el exterior...". I és que sembla que no es pugui nomenar, que sigui sacrilegi, el fet que Mourinho també és un excel·lent entrenador i que l'any passat va fer triplet (Copa, Lliga i Champions), com ara Guardiola fa dues temporades. S'ha de dir per activa i per passiva que Guardiola val més que Mourinho, que és millor i no només això: també cal defensar a capa i espasa, en qualsevol contrada, que també -o caldria dir sobretot?- és millor persona. No s'accepta la possibilitat de que estiguem parlant de dos grans entrenadors, o com a mínim de dos de molt exitosos. Tampoc sembla raonable, en el discurs periodístic, que l'aspecte personal, sobretot quan parlem des del punt de vista tècnic, l'hàgim d'aparcar per no confondre les coses. I és que tots dos són excel·lents actuant el seu paper.

Jordi Costa ens vol vendre la moto de que Guardiola valora molt l'ésser humà, quan qui ens ho diu, com a mínim de manera explícita, és el Guardiola de l'anunci. No podem barrejar tots dos discursos, com abans us dèia a l'hora de diferenciar l'aspecte públic de l'entrenador, el seu rol, de la seva vessant íntima i privada, la persona. Recordo com alguns actors de la telesèrie El cor de la ciutat, concretament em sembla que era Joan Massotkleiner, dèia que algun cop l'havien insultat pel carrer. Hem de diferenciar l'actor del personatge, en el teatre del futbol també.

Crec que és necessari advertir al personal, fer memòria de les coses i que no ens donin gat per llebre. Doncs en aquesta lluita del Bé i del Mal, el Bé el representa Guardiola, que gairebé sempre dona un mateix registre: fa servir un to concil·liador, parla amb una veu sense estridències, elogia als jugadors, diu que allò que fa ell no té mèrit, etc. I a Mourinho li han reservat el paper de dolent a l'auca, l'encarnació del Mal. Mentre tot això passa hi ha una maquinària, equivalent en recursos a la caverna mediàtica, on es recrea i es reforça pels mitjans de comunicació tenyits de blaugrana aquest discurs bondadós on Guardiola és un ésser immaculat.

Tot això passa per el discurs acumulat, xec en blanc com dèia fa dos mesos, en favor del tècnic barcelonista. És a dir, si es dona per bo que Guardiola viu "dando valor al ser humano antes que al deportista" (Costa dixit). I per reforçar l'excel·lència de Guardiola, encara que un periodista en prengui la llicència d'agafar paraules d'un spot publicitari per definir el seu estil d'entrenament, el que es diu és: Mourinho és un ésser posseït que caldria exorcitar. Doncs no pot ser d'una altra manera: Mou és un provocador, renega dels seus jugadors, és malcarat i llença ampolles d'aigua contra la banqueta. Res a veure amb Guardiola, ens diuen per totes bandes, quan es deixa de costat el més bàsic que els agermana: el haver assolit la fita del triplet tots dos.