EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dijous, de maig 31, 2007

COORDINACIÓ D'EQUIPS: AVÍS PER A NAVEGANTS

Fa setmanes que no acudeixo a un tema que en altres moments ha estat molt present en el meu blog. Parlo dels temes afins a la direcció tècnica i coordinació dels clubs. Potser en haver decidit fa un parell de mesos no coordinar la temporada vinent, això m'ha portat a anar-me allunyant d'un assumpte que a èpoques ha estat central i definidor de la meva vida professional.

Però avui he volgut acostar-me, de nou, a un assumpte que sovint preocupa als coordinadors i directors tècnics: com articular la seva relació amb els equips que formen part del club o escola on desenvolupen la seva feina.

Plantejaré que hi ha tres tipus de coordinació, tres filosofies: la genèrica (basada en atendre els assumptes administratius i problemes que puguin sorgir), la imposada (quan es marca molt la línia de club i fins i tot es vol intervindre en l'equip més d'allò aconsellable) i la respectuosa (que es desmarca de la primera i representa una alternativa útil al "professionalisme" mal entès de la segona).

COORDINACIÓ GENÈRICA
Aquesta cobreix tot sovint els aspecte administratius (relació amb Federació, cobrament de quotes), així com aspectes relacionats amb la indumentària esportiva i també la intervenció en casos de conflictes.

Per organitzacions de gran volum d'esportistes (i molt especialment escoles), aquest és el marc habitual de treball. El perill més gran és consumir tot el temps (o com a mínim la major part dels temps) en aquests assumptes que, pel que fa a la línia educativa i tècnica, resulten certament accessoris. En allò que dediquem el nostre temps estarem indicant la importància o valor de la feina que cal fer.

En els casos de conflictes, val a dir, i degut a que existeix un cert desconeixement de l'equip (ja que ens hem ocupat de que altre coses funcionin), sovint s'opta per no prendre partit o per una solució no reflexionada per treure's el problema de sobre. Tant una com l'altre crec que són inadequades. En el tercer tipus de coordinació esbossaré una alternativa per a la solució de conflictes.

COORDINACIÓ IMPOSADA
Aquest tipus de coordinació té a veure amb el caràcter dels dirigents o dels responsables tècnics. De vegades, també podem dir que la institució està fortament marcada per una línia de treball i qualsevol desviació sobre el que s'espera és ràpidament redreçat.

Clubs amb fites esportives importants posen molt d'èmfasi en seguir una línia de treball, de vegades ofegant les iniciatives dels entrenadors o els interessos diversos dels esportistes. Hi ha un cert pensament únic per uniformitzar les actuacions. Si en el primer cas de la coordinació genèrica anunciaven que els coordinadors podien desentendre's o dimitir de la seva supervisió del funcionament general dels equips, en aquest cas de vegades ens trobem que estan massa a sobre i fins i tot s'aprofita qualsevol oportunitat per fer-se present dins de l'equip.

Quan un primer entrenador falta, en aquests clubs és el director tècnic o coordinador que hi va enlloc del ajudant. Potser en els entrenaments "delega", però davant el gran públic i per afany de notorietat, és ell/a que dirigeix l'equip. Aquesta és una clara intromissió que "s'imposa" sobre l'equip, i que clarament desetabilitza i desautoritza l'equip tècnic, així com presenta una imatge paternalista de la intervenció del director tècnic o coordinador.

COORDINACIÓ RESPECTUOSA
Aquest és el tercer tipus de coordinació que volia presentar, i amb el que em sento més proper. Es basa en una idea senzilla: els equips de treball els dinamitzen els tècnics que hem seleccionat i ubicat als equips, i la feina i responsabilitat està en les seves mans. Aquesta idea l'hem de mantenir de principi a final de temporada i, llevat de situacions extremes, hem de respectar les decisions que prengui el propi grup.

Hem de vetllar per que aquestes persones, els tècnics responsables, estiguin el millor preparades que pugui ser. També hem d'ocupar-nos que mentre estiguin portant l'equip puguin tenir formació i/o supervisió per part nostra. La intervenció i el lideratge l'han de dissenyar ells i elles, i el resultat i procés serà reflex de la seva habilitat per portar el seu projecte d'equip endavant.

DIFERÈNCIES FONAMENTALS ENTRE LA COORDINACIÓ RESPECTUOSA I LES ALTRES DUES
A diferència de la primera versió que hem presentat, nosaltres ens involucrem amb els equips a través dels tècnics, que han de notar el nostre recolzament i presència. La nostra participació en la vida de l'equip ha de ser pràcticament invisible, podent donar una certa imatge de club en reunions o activitats dirigides a pares i mares, i poc més. Les reunions d'equip amb els jugadors i els entrenadors haurien de respectar-se al màxim, i no ficar-hi el nas.

Tanmateix, i a diferència de la segona versió de la coordinació, s'hauria d'evitar alliçonar als jugadors en qualsevol aspecte relacionat amb el funcionament de l'equip, ja que això forma part de la feina esclussivament de l'entrenador/a. L'excessiva insistència en generar una línia de treball pot incomodar als entrenadors, que han de sentir-se amb una certa flexibilitat per dur endavant el projecte esportiu.

Pel que fa a la resolució de conflictes penso que és interessant optar per una línia de treball, la de la coordinació respectuosa, que dona tranquilitat al tècnic per desenvolupar el seu treball. Al mateix temps cal fer present als jugadors que l'equip ha de resoldre, ells mateixos, els conflictes. Per això cal uns entrenadors "ben entrenats" (valgui la redundància) en la direcció de grups, i el tràmit vital d'haver informat als pares i mares de que l'opció pedagògica en resoldre els problemes dins de cada equip.

DARRERS COMENTARIS (PERSONALS)
He estat 5 anys ocupant càrrecs de director tècnic o coordinador, més de 15 com entrenador, i com a jugador he pogut viure diferents estils de coordinació (veient com coordinaven als meus propis entrenadors). En altres ocasions havia enunciat altres classificacions, però ara (en un sentit fins aviat a la coordinació) em sorprenc a mi mateix amb aquesta classificació senzilla i il·lusionada.

dilluns, de maig 28, 2007

APRENENTS TOTS

Se m'acut que tots estem aprenent mentre l'equip està en marxa... Però als coordinadors de l'equip no se'ns ha de notar. En relació als coordinadors-entrenadors, doncs, el que hem d'aconseguir és aprofundir el màxim en el nostre aprenentatge, però sense que sigui evident pels esportites. Hi ha una diferència de rol entre ells i nosaltres, i cal mantenir-la posant la mirada del grup sobre ells mateixos.

És important fer girar la mirada dels jugadors cap a la seva pròpia "victòria", que és sempre i en primer lloc aprendre a enfrontar les situacions que van sorgint. Mentre la nostra cultura valora el resultat per damunt de allò que s'aconsegueix en el procés, nosaltres hem de ser capaços de donar importància, rellevància i claredat a allò en el que ens hem ficat.

Per poder aprofundir en el nostre auto-aprenentatge, i com he comentat en d'altres ocasions, la oportunitat de comptar amb un supervisor/a és un element clau. El coneixement sobre el que estàs fent, així com el gaudi sobre la teva feina, es multiplica quan decideixes posar-te sota l'atenta mirada d'un supervisor/a.

De la mateixa manera, i gràcies a aquesta mirada crítica del supervisor/a, tu mateix et pots anar situant en unes coordenades especials en relació als jugadors, i aconseguir desenvolupar una relació que trenca amb la seva imatge d'entrenador/a tradicional. Les avantatges bàsiques són que l'esportista ha de prendre més decisions per ell mateix, i per tant aprèn a acostar-se a una tasca que coneix el suficientment bé d'una manera més enriquidora.

El menyspreu (o simplement ignorar, no donar un espai i una importància real) a l'aportació dels esportistes porta a una actitud d'un cert tantsemenfotisme dels propis esportistes que repercuteix negativament sobre l'experiència que tenen. Quan veuen què i com estan aprenent aconseguim no només que es pugin al carro, sinó que s'animin a tirar del carro.

Potser els haurem de dir més sovint que és el que veiem que han après. Dir-los com veus que estan avançant és una garantia de reforçar la idea que els protagonistes i responsables són ells. Així potser aniran convençuts a buscar l'èxit, sense mitges tintes.

dijous, de maig 24, 2007

PARTÍCULES D'UNA PSICOLOGIA EXTRAORDINÀRIA

"La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".
- Gregory Bateson, Espíritu y naturaleza

Recordo que en un viatge a Londres vaig recollir una butlleta que informava, em sembla, d'una exposició. El reclam era una foto d'Albert Einstein i un text que anunciava: "Els humans fem servir menys del 10% del nostre cervell".

Enllestia un llibre de Bateson, una de les poques lectures apassionats que trobo darrerament. L'enllestia i de les darreres pàgines em cridava l'atenció el missatge que he col·locat al començament d'aquest article.

Les persones expliquem els nostres fracassos gràcies a encomanar-nos a situacions fora del nostre control com són la sort o bé per que no era el nostre dia. Sembla que fem servir aquesta idea com a comodí. Ens diem a nosaltres mateixos: avui no faré res de profit, i ens quedem tant amples amb la nostra mediocre actitud. És com si no poguèssim fer res per combatre allò que anomenem "sort" o donar-li la volta al dia de gossos que estem tenint.

Bateson és una lectura excepcional. Ell apunta a una psicologia, a un entendre les coses, que va molt enllà de les creences i idees que circulen normalment. Per mi són partícules d'una psicologia extraordinària, com em refereixo en el títol de l'article.

La frase de Bateson per mi ens desperta de la mentida, de la falsa il·lusió amb la que emboliquem sovint les coses, i la nostra vida molt especialment: el que ens passi no està en les nostres mans, nosaltres no decidim sobre el nostre destí/futur/sort. Jo ja fa temps que ho veig des d'una òptica radicament diferent: les coses ens aniran tant bé com ens dediquem a que ens vagin.

Amb això el que vull dir és que cal una "disciplina" molt especial, com diu Bateson, per cercar de manera convençuda, jo gairebé diria que obstinada, "la millor jugada". En aquest cas Bateson es serveix de l'exemple dels escacs, que jo trasllado a qualsevol situació competitiva (i penso que pot ser molt entenedora en els esports d'equip també).

Si no fem 120 punts cada setmana és que no busquem amb prou insistència la millora jugada en atac. Si una setmana deixem el rival en 55, però a la següent ens fiquen 100, és que passa és que no hem buscat amb suficient convenciment la millor defensa aquella setmana. Hem decidit no buscar-la i ha quedat clar que no ho hem volgut fer.

En darrer terme aquesta idea també ens serveix a la nostra vida, sobretot per analitzar una mica més detingudament com ens veiem a nosaltres mateixos en el món.

Joan Creus em va dir en una ocasió que allò difícil no era arribar a l'èlit del bàsquet, sinó mantenir-se. M'explicava que per fer-ho no servia amb fer el mateix que havia fet fins aleshores, sinó que havia de donar més de si mateix.

Jo ho veig ara amb l'equip sènior que entreno: el que hem assolit amb esforços i treball, aquest esperit competitiu, aquesta disciplina mental que hem treballat, cal seguir-la lluitant molt per poder-la seguir desenvolupant.

Bateson ens apunta a que voler ser excel·lent, voler seguir aquesta disciplina, a no és comparable amb tenir un moment creatiu. Té a veure a una constància, a un treball escrupulós i ple de conveciment. Els genis sovint s'han vist amb una mirada que els situava com a persones amb talent, però sense disciplina. Un esportista excel·lent serà tant bo com s'hagi entrenat.

Per tenir èxit com a esportista cal (ob)tenir aquesta disciplina: i un cop l'has trobada l'has de seguir treballant, d'altra manera es marceix.

Un projecte d'èxit és un projecte dirigit a descobrir i treballar aquesta disciplina, jo gairebé diria que marcial. És un codi de conducta personal, però que s'extén necessàriament al grup per a que obtinguem resultats, el que ens permet sommiar en assolir fites interessants, en plantejar-nos objectius ambiciosos.

Ser una persona d'èxit és la decisió més determinant en la nostra vida. Només la podem prendre nosaltres: depèn exclussivament de nosaltres i prou. Ningú té la darrera paraula excepte nosaltres. Els altres poden dir missa que, si nosaltres estem convençuts, només podrà aturar-nos la nostra pròpia por a tenir èxit, la nostre inèrcia per no canviar. Sovint deixem de canviar en veure que brillem una mica. Això ens fa sentir insegurs de com serà ser una persona exitosa. I de vegades estem massa lligats a una visió empobrida del que podem arribar a ser.

Per tenir èxit hem de voler invertir molts esforços. Primer en posar-nos en el camí. I segon, en no abandonar la ruta que ens hem marcat. Al cap i a la fi, el que més perill tenim, és de deixar-nos endur per la passivitat, el tantsemenfotisme. Aquest és el pitjor dels mals per esdevenir allò que més ens agradaria ser.

dimarts, de maig 22, 2007

A VOLTES AMB ELS DIRIGENTS

Em sembla que no és la primera vegada que parlo de conflicte d'interessos. Silvio Berlusconi, president italià fins fa poc, magnat de la televisió i altres mitjans audiovisuals, i president rossonero, va ser exclós de les deliberacions del consell de ministre diverses vegades durant el seu mandat.

Penso que en els clubs hem de trobat un equilibri entre la participació de familiars d'esportistes en actiu i una gestió no interessada de l'entitat. La fòrmula de la directiva implicada fins al coll d'afectes i opinions personals no fa viable la construcció d'una cultura de gestió seriosa i professional.

La imatge d'un directiu havent d'opinar sobre l'entrenador/a del seu fill/a em sembla de les pitjors que es puguin arribar a imaginar. Pot la persona-directiu no traspassar el llindar de la persona-pare, de la persona-espectador o de la persona-exentrenador?

No conec una fòrmula satisfactòria per a la gestió dels clubs d'esport amateur (encara que tinguin algun equip competint a un bon nivell autonòmic, o fins i tot a categoria nacional). Bé, si que en conec una. Però mostra una realitat ben diferent a la dels clubs on profileren directives molt "lligades" a interessos particulars.

He conegut l'experiència d'un club al Baix Llobregat, que en camí cap a la gestió seriosa i compromesa, van trobar-se funcionant òptim amb un trident gestor: secretària a temps parcial, director tècnic i president. Aquesta òptica de concentració és una alternativa a altres models de gestió, més familiars, com ara directives fictícies (que no es reuneixen, només figuren en un llistat) o directives molt extenses (però que no hi ha una implicació ni organització real entorn aquestes persones).

Els dirigents és un tema que no s'acaba. Llegeixo com operen les nonprofits als Estats Units o a Gran Bretanya i em sembla que estem a anys llum del que podem preparar aquella gent. Jo crec que hem de caminar cap a fòrmules flexibles que permetin graus de professionalització. L'horitzó que jo veig és que, sense esborrar les directives, hem de buscar quin pot ser el seu paper i funcions dins de l'organització. Seguirem pensant-hi.

dilluns, de maig 21, 2007

POLÍTICA EN LA INICIACIÓ (O INICIACIÓ EN LA POLÍTICA)

Treballar amb nens sempre em reporta gratificacions. L'única pega es que si portes l'equip tu mateix o no et paguen, o et paguen malament. D'altra banda, si no el portes tu (però et trobes entrenant-los algun dia, si ets el coordinador) pots gaudir també de les seves ocurrències, però només esporàdicament.

Un assumpte que m'apassiona es com fan els grups els nens i nenes d'un equip pre-mini o mini. El raonament que fan servir no té cap secret: volen anar sempre amb els seus amics. Jo, d'entrada, procuro que ells mateixos facin el grups. Però pot ser que no tots estiguin d'acord en els grups d'aquell 3x3x3 que tu has preparat o que no vulguin anar amb segons qui com a parella en un 1x1.

Per mi és apassionant entretenir-nos en desxifrar el procés pel qual es fan aquests grups, sempre que no ens estiguem tot l'entrenament per fer-ho (però al mateix temps li poguem donar uns minuts, un temps, un espai). Per mi, doncs, és important dedicar-li un temps a que aprenguin a ser raonables i escoltar l'altre, a no voler liquidar el tema de com es fan els grups a gust d'un determinat sector de l'equip.

Avui m'he trobat que un nano no volia anar amb el trio: dos s'han format amb rapidesa i un dels que ha quedat fora no volia ara amb un dels 2 que havien quedat. La resta de nens i nenes (és un equip mixte) deien que com que la majoria volia que aquells fóssin els equips, ell s'havia d'adaptar. Jo els he dit: "Us heu de posar tots d'acord de quins equips fem". Un dels nanos m'ha dit: "Vaja, ens estarem tota la tarda". Decidir quelcom en el que estiguem tots d'acord, a ulls dels nens de 9 anys, els dona la impressió que serà complicat.

Tots de seguida s'han referit a idees polítiques d'abast important com ara "la majoria decideix", "si un no està d'acord però els altres si, s'ha de sacrificar" o "nosaltres ja hem decidit amb qui anem, a ell li toca anar amb aquells dos".

En relació a com es decideix en grup, m'he donat compte que estem ensenyant a les noves generacions en una línia de la votació més que no pas d'assamblea.

És important diferenciar que quan se'ns demana votar, el que s'acaba imposant és la força de la majoria (o de l'aliança de minories majoritàries, que de vegades silencien una minoria majoritària). Allò que vol la majoria és el que s'acaba per fer, en aquests casos, amb la idea de que el que és just és el que vol la majoria.

Jo avui els he dit a aquest nanos: "Però la majoria té la raó?" En una lògica diferent, la del diàleg o l'assamblea, el que es demana al grup és que tothom es posi d'acord. Hi ha d'haver cessions per diferents bàndols per assumir una resolució comuna i compartida. Per mi aquesta opció és la que resulta més rica a nivell educatiu, però potser per la qual cal permetre que hi hagi un cert caos que no podem controlar, un temps en que es suspenen els perjudicis i no sabem què en sortirà.

Quan no imposem una idea i posem entre parèntesi aquelles idees que els nens i nenes maneguen de manera no crítica, que han copiat de discursos adults pseudoeducatius. El que estem donant pas és a un espai de reflexió crítica. Jo tinc el convenciment que ens cal fer moltes aportacions a l'educació política dels esportistes.

Es bullen moltes coses en iniciació esportiva. La política, un assumpte que de vegades associem amb massa poc criteri a la política pública, se'ns escapa moltes vegades de la vida dels grups. Hi ha decisions bàsiques sobre les que podem reflexionar de manera conjunta amb els joves, un temps per permetre a la gent conviure en la vida dels grups.

No podem aprendre a viure dins d'una comunitat sinó és proposant situacions en les que les persones hagin de prendre decisions. Prendre decisions és un ingredient bàsic de la vida política per a les persones, i la iniciació a l'esport hauria de permetre'ns donar un temps per que nens i nenes de 6, 9 o 14 anys. Un primer pas és incorporar les maneres com es prenen les decisions a la vida diària del grups, i que no sigui només qüestió de que "la majoria decideix" ni tampoc de que l'entrenador es cansi i digui "aquest són els equips".

diumenge, de maig 20, 2007

EL CAPÍTOL DE LES MILLORES

Recordo que un dels meus professors a la facultat es repetia fins cansar l'audiència amb la idea de que els esportistes milloren sobretot d'una temporada a l'altra.

Aquest professor dèia que l'experiència acumulada significava el capítol principal de les millores en el rendiment, ja que durant la temporada no es notaven aquestes millores, molt minúscules.

Si el teu equip millora durant la temporada, cal tenir un gran neguit per veure de què són capaços en el nou curs. Hem de seguir sent ambiciosos.

Penso que hi ha altres marges, vessants per a la millora, a banda de l'experiència. I són tant pels esportistes com pels tècnics.

ENTRENAMENTS. Les sessions poden millorar molt. Podem desestimar exercicis que no agraden, altres que no acaben de funcionar o que no serveixen per l'objectiu que volem aconseguir; els jugadors poden posar més interès, hi pot haver més ganes, més competitivitat, sempre i quan no s'apoltronin; treballant sobre una base similar del joc podem buscar-ne variants sense haver d'explicar, d'inici, una sèrie de sistemes. Hi ha un coneixement mutu compartit que ens permet partir d'una base coneguda, treballada, interioritzada.

PARTITS. Una història són els entrenaments i una altra història són els partits. Si ja hem fet una ullada als nostres entrenaments, i posem les bases per canviar la seva història, podem identificar quina és la nostra història (el nostre "rollo") en els partits. Amb quin hem guanyat? Amb qui hem perdut? Hi ha patrons reconeixibles? Com podem desafiar-los? Els partits clau són els que hem perdut la temporada anterior, però no podem despreciar aquells partits que hem guanyat còmodament.

ACTITUDS. Si hem aconseguit que els jugadors canviïn la seva actitud en relació a algun aspecte (els seus minuts de joc, la seva relació amb els àrbitres, etc.), no hi ha motiu per confiar de que es mantingui com un aspecte estable del seu comportament. Hem d'estar alerta i sense esperar que tornin a allò de sempre, estar preparats per actuar. Les persones activen mecanismes per poder seguir canviant quan volen, però segueixen pendents de maneres de fer que no tenen per que dur-los sempre a l'èxit. Són maneres apreses d'encaminar-se al fracàs o a la queixa (hem de tenir clar que no hi ha cap regla que ens aporti la certesa de que les persones estiguin dirigides a l'èxit).

PERCENTATGES. Si tenim informacions de percentatges de tir és bo de comrpovar fins a quin punt hi ha millores. Si continues a la mateixa lliga la informació és més representativa. Però és bo fer-li una ullada i poder comparar les dades. Veure canvis no és només recordar i recuperar sensacions viscudes, sinó també mirar un full amb els porcentatges de tir o la valoració.

La millora continuada és la manera de poder passar pel davant dels nostres competidors. Com més instal·lada estigui la idea de que el canvi és possible i és desitjat, més possibilitats té l'equip de revisar més aspectes del joc. Un equip que millora és un equip que camina endavant per assolir les seves fites, però mirant pel retrovisor a les "trampes" que històricament ens hem parat tots plegats.

dijous, de maig 17, 2007

L'ESPERIT DE LEVERKUSEN

Darrerament escric bastant de futbol... No sé si m'hauria de començar a preocupar. La gent de bàsquet es pot sentir traïda, jo una mica desconcertat canviant les cistelles per les porteries. Potser no, ja que al cap i a la fi m'animo a parlar-ne per que m'ajuda a comentar aspectes de dinàmica de grup que em semblen cada dia més imprescindibles.

Molt es parla de psicologia. Un dels primer entrenadors de futbol en demanar un psicòleg esportiu a 1ª Divisió va ser Benito Floro. Després va arribar Jorge Valdano, que amb la seva expressivitat i aires cultes va posar de moda la idea de l'entrenador-psicòleg (o entrenador-filòsof fins i tot).

També he rebut notícies de les intervencions de Chema Buceta en el futbol base del Real Madrid (Li hauran ofert en algun moment Florentino o Calderón treballar amb el primer equip? Haurà rebutjat ficar cullerada en el vestidos dels galàctics?), d'una intervenció poc coneguda -però amb excel·lents resultats- en la Reial Societat de Denoueix que va quedar segona a la Lliga o d'altres intents per acostar la psicologia a les banquetes (i als vestidors). Però potser la psicologia també s'hauria d'acostar, sobretot, als despatxos de la Directiva.

Fins i tot el Frank Rijkaard, que ara molt posen en el punt de mira, té un coach amb el que treballa, la mateixa persona que ha escrit Teaming. Com el cas de Phil Jackson, que a banda de practicar la meditació zen, també parla amb el seu terapeuta de les seves relacions turbulentes amb Kobe Bryant (i ho aireja a The Last Season. A Team in Search of Its Soul).

Després d'aquesta introducció, donant salts en el temps i l'espai, m'agradaria parlar de la final de Glasgow. No sóc perico, però vaig viure amb emoció la trepidant final amb el Sevilla.

Darrerament vinc treballant amb els meus equips amb la la idea de que la història de l'equip condiciona el seu rendiment. Per mi és una idea bàsica per treballar amb els grups. Actualment porto un cadet femení i un sènior masculí, estic treballant sobre aquesta mateixa base i puc dir amb satisfacció que m'està funcionant molt bé. Els canvis han estat notables. I ha estat una veritable alegria els ajudar-los (i ajudar-les) a articular aquests canvis.

L'Espanyol va a Glasgow amb l'obligació d'esborrar el record terrible d'una altra final de la UEFA perduda fa 19 anys. Les coses han volgut que aleshores Valverde fos jugador d'aquella plantilla, i avui hagi estat l'entrenador derrotat. És un fet que cal vigilar, ja que els supervivents de vegades són portadors de la llavor de la derrota.

Els pericos han repetit la història. L'Espanyol de Barcelona ha sofert la més dolorosa de les derrotes: la que es dona en el KO dels penalts. Com fa 19 anys, el club banc-i-blau torna a submergir-se en un estat d'ànim depressiu, un estat d'ànim que agermana a l'afició, els dirigents i l'equip en una cultura de la lamentació i la queixa. Han estat a la final un altre cop, se'ls ha de reconèixer els mèrits, però l'han tornat a perdre.

Alguna cosa ha faltat si l'equip no ha sabut enfrontar-se als fantasmes del passat i treballar la seva història (i la del club, sobretot la que pesa sobre els dirigents i l'afició). Retrobar-se amb la decepció dels que perden, i a més a més fer-ho en una situació que recorda especialment el que ja van viure, per mi posa en dubte una part important de la preparació d'aquest equip: la que venim a anomenar psicològica.

Dani Sánchez Llibre mencionava de passada als àrbitres i deia "he parlat amb un jugador i li he dit que en aquesta derrota no hi ha culpables". Bé, doncs potser haurà de mirar qui són els responsables de no haver aparcat l'esperit de Leverkusen.

De la Peña carregava contra l'àbitre, insistentment. Luis Garcia amb prou feines contenia les llàgrimes mentre atenia als mitjans. Tots semblen haver-se tornat a posar en una posició de víctimes, de perjudicats, dels que per mala sort no han pogur fer més. Dels que per la decisió arbitral no han pogut guanyar.

L'esperit de Leverkusen tenia aquest perill. En inspirar-lo de nou, els jugadors han estat situats en el punt de fer justícia per aquella final que l'Espanyol va pedre en els penalts. Els ha pesat molt a tots: tant els ha pesat que s'ha repetit una mica el guió. Els jugadors han estat situats en un lloc en que segurament els ha fet sentir insegurs i amb la por al cos, no ja de perdre, sinó de la terrible falta que seria perdre de la manera que van perdre aleshores. Per molta concentració prèvia en un castell aïllat i convertit en hotel, el major enemic era l'enemic intern dels passat.

La història es repeteix i ara la feina que hi haurà per tornar a pensar en la Lliga. Caldrà déu i ajuda (o potser simplement contractar un especialista) per no desenterrar de nou (almenys no de la manera que s'ha fet ara) l'esperit de Leverkusen, que ara sembla prendre el nom d'un síndrome o malaltia: el de Leverkusen-Glasgow.

dimecres, de maig 16, 2007

FER EQUIPS

Em trobo en aquest mes de maig amb la necessitat de fitxar alguns jugadors pel meu equip. Fa uns dies escrivia sobre la importància de fitxar bones persones. Més enllà d'aquest fet, que fa uns mesos comentava Ettore Messina a la revista Gigantes, hi ha alguns assumptes que cal tenir en compte quan prepares al teu equip de cara a la temporada següent. Avisar-vos que jo em centraré sobretot en com incorporar gent nova, ja que és la situació en la que hem trobo, i per tant li dedicaré les meves reflexions:

  1. Incorporar gent de fora, acceptar el canvi. Quan canvien les persones, què cal fer amb la gent que arriba nova? Un equip canvia d'un any a un altre malgrat ser els mateixos jugadors. L'experiència ens canvia i també canviem (i molt) quan ens fem un propòsit i busquem assolir-lo. Si s'incorporen noves cares cal fer-los saber quina dinàmica de treball era l'existent fins aleshores i quina és la línia que es pot continuar. Cal tenir clar què poden aportar sobre el que ja tenim.
  2. Fitxar és vendre un projecte. Molts entrenadors són especialistes en vendre fum: farem això, et pagarem no sé quina milionada... El que val al final és que tinguis clar què vols fer amb l'equip, que et vegin segur de cap allà on vols anar.
  3. El parer dels jugadors actuals. En la confecció d'un nou projecte, i a mesura que els esportistes estan involucrats en l'equip, és bo saber quins jugadors de fora agraden als membres de l'equip. Hi ha d'haver una certa "consulta" als esportistes quan incorporem algú, sempre hi quan hagi hagut un treball previ de fer de l'equip un lloc atractiu. No sempre el ser membre d'aquell equip és quelcom de valuós, hem re treballar-ho fins aconseguir que sigui un lloc on voler jugar.
  4. Ser respectuós amb el que l'equip ja ha assolit, tenir-ho present i lluitar per alimentar aquell esperit. En el moment que hem establert una relació especial amb els jugadors, que els hem involucrat en decidir per allò que volen lluitar, i s'hi han posat, cal seguir protegint i respectant aquell espai de treball, i també de plaer, que ha esdevingut l'equip. Hem se seguir cuidant-los al màxim, filtrant allò que volem que els arribi i allò que considerem que ha de quedar entre nosaltres.

Un equip canvia quan es canvien les persones, però pot seguir creixent i alimentant el desig d'assolir objectius. Els canvis no representa tenir un equip coix, sinó que ens obrim al que pugui arribar. Quan el canvi ja no és vist com una amenaça, incorporar jugadors pot ser agradable, injectar "sang nova" en l'equip.

A més a més, un cop els jugadors viuen instal·lats en el canvi i són cada cop més capaços de prendre una mirada reflexiva sobre ells mateixos, l'equip es va movent i va avançat a un ritme regular. Però aquest ritme el poden accelerar o frenar en funció de com abordem les situacions per les que passi l'equip, així que encara tenim molt treball per davant. El treball més apassionant.

dilluns, de maig 14, 2007

ELOGI DE LA VETERANIA

Hi ha una frase feta d'ús bastant comú: "L'experiència és un grau". En el cas dels esports, la veterania és un grau.

Sovint es parla de que un jugador veterà té un coneixement del joc, dels àrbitres, de les situacions, etc. que un jove no té. I amb raó. Els veterans saben molt de l'esport no només per allò que han après de manera estructurada en entrenaments, allò del que podrien parlar-nos, sinó pel cúmul de partits que han viscut i que han con-format la seva experiència esportiva. Veuen un partit diferent.

La veterania té a veure amb l'experiència, però sobretot amb allò que fem d'ella. Però podem atrevir-nos a dir que Ricky Rubio mostra veterania amb 16 anys? Com entenem allò de la regla dels 10 anys de la psicologia de l'esport per quan parlem d'aquest temps mínim prudencial per dominar un esport?

L'esport està afectat pels intangibles. Un d'ells és la vetarania. I la veterania s'aprèn amb el pas dels anys, però sobretot per la mirada que li donem a l'experiència adquirida. La memòria de l'esportista ha de poder-se fer servir de manera instantània, i per això s'ha de prendre una mirada autoreferenciadora.

El veterà té una actitud diferent. Ja ha estat altres vegades en aquella situació. La coneix, potser no la domina, però com a mínim no l'incomoda, no li resulta tant extranya com a un jugador jove.
A Digital + comentaven l'altre dia que Robert Horry ha jugat 15 temporades a l'NBA, ha arribat totes aquestes temporades a playoffs i sempre ha avançat a 2ª ronda. 6 campionats amb 3 equips diferents donen fe de la seva veterania en playoffs. David Carnicero i Antoni Daimiel, amb aquell punt de mala llet de comentaristes entretinguts, diuen si no li hauria de donar algun consell a Tracy McGrady, que mai ha passat de 1ª ronda.

Els rookies es preocupen quan els veterans s'ocupen. Byron Davis (el meu MVP d'aquests playoffs) triomfa on Monta Ellis (ben segur que merescudament jugador més millorat aquest any) rellisca.

Rescato la veterania per valorar la tasca silenciosa dels que viuen de la seva experiència i intel·ligència, i no tant de les seves cames.

LA BOSSA DE PIPES D'EZQUERRO

El Barça ha emptat al Camp Nou 1-1.

El Barça mirava el rellotge i després de desaprofitar un munt d'ocasions de gol per ampliar la diferència de l'1-0, el públic i els jugadors es lamenten d'encaixar un l'empat en el minut 43 de la 2ª part. Ja no hi havia marge de reacció.

Les càmeres de TV3 es queden, a pocs minuts del final i previ a l'empat del Betis, amb una imatge de la banqueta del barça. En primer pla: Ronaldinho, blanc dels nervis. Al seu costat Jorquera comentant la jugada amb l'astre brasiler. En segon pla es veu com Ezquerro: suposadament preparat per sortir, se'l veu menjar compulsivament una bossa de pipes.

Reixach parla al final de la retransmissió en diferit del partit de que "es gira la truita" i no surten les coses, menciona també "la sort" com un factor determinant. Canut diu que "la crisi continua instal·lada al Camp Nou".

Jo no parlaria de res d'això. És poc professional i prou. No pot ser que un jugador mengi pipes (com Ezquerro) o parli per telèfon mòbil (com un jugador de bàsquet que he vist aquest cap de setmana). No és seriós. Si estàs a la banqueta, estàs amb el cinc sentits posats en el partit.

Posem el millor dels casos, i que Ezquerro estigués a la banqueta però no per jugar. És adequat que un company d'equip, que està com acompanyant (i tinc entès que en futbol tot jugador a la banqueta ha de poder jugar, no com en bàsquet), estigui menjant pipes? És que l'entrenador, els seus ajudants o el delegat no li pot recordar al jugador que no es mengen pipes a la banqueta?

No ho entenc. El Barça es juga la Lliga i Ezquerro menjant pipes. Però no està tot dit encara. La meva pregunta final: on va estar llençant el jugador les pellofes de les pipes? Les haurà ficat en una bossa de plàstic o hauran acabat a sota de les butaques de la banqueta? Una pregunta més sense resposta. Contestar les anteriors potser ajudaria a explicar millor els patiments del Barça en aquesta recta final de Lliga, un cop tancades totes les opcions de seguir avançant a Europa i a la Copa.

dijous, de maig 10, 2007

ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

"L'acceptació de la realitat és una tasca sense fi". D.W. Winnicott

Winnicott va ser un psicoanalista i pediatre que va treballar a Anglaterra durant el període d'entreguerres. Destaca, al costat de Melanie Klein i Anna Freud, com un dels més influents psicoanalistes en el tracte amb infants. També és reconegut, juntament amb Alfred Adler i Carl Jung, deixebles de Sigmund Freud, com un dels que més reconeguts psicoanalistes del segle XX.

La frase de Winnicott té una gran presència, i de seguida m'ha suggerit el títol de l'article. De fet, Winnicott pensa que el nen, en el seu delit d'omnipotència, s'escarrassa per acceptar la realitat del món, però que no és un assumpte senzill. Com no sempre pot acceptar la realitat i entendre-la tal com és, Winnicott fa servir el concepte d'espai transcicional per parlar de aquell marge, aquell espai simbòlic que fa d'intermediari entre els infants i el món, i que els permet relacionar-se.

Per estructurar aquest espai mediador els nens s'identifiquen amb el que Winnicott va anomenar objectes transicionals. Aquests són objectes, com ara joguines, mantes o ninos que permetien (i permeten també avui, si estem d'acord amb el que ell proposava) als nens relacionar-se amb els altres a través d'aquests objectes, facilitant així la relació mitjançant l'objecte.

Després d'aquesta referència històrica i teòrica per aclarir en quins termes parlava Winnicott, m'enganxo de nou a la idea darrera de la seva frase: és feina de tota la vida acceptar la realitat. De fet, vivim en tensió entre allò que voldríem que fos (una ficció que ens construim per satisfer-nos a nosaltres mateixos) i allò que ens trobem al món (la realitat que ens "condiciona", que ens sosté però alhora ens limita).

Però lluny de ser uns il·lusos per caure en el parany (que de fet no ho és) d'imaginar-nos el futur, la feina de fer del nostre futur una ficció, una trama, és el que precissament ens permet que es pugui acabar convertint en realitat. Per què arrelar-nos i queixar-nos del que hi ha al món no ens porta enlloc. Hem de ser capaços de reinventar-nos per tal de desenganxar-nos del pes de la realitat i volar per pensar què volem fer de la nostra vida.

Vivim entre realitat i ficció. La ficció ens ajuda a (sobre)viure, a entretenir-nos quan la llegim en un llibre o la veiem en una telesèrie. Però en el nostre dia a dia la ficció que ens expliquem de nosaltres mateixos també ens ajuda a viure i a (con)viure. Ens ajuda sobretot a projectar el futur que volem realitzar per a nosaltres, a actualitzar-lo, a passar del desig a l'acte. Actuem les nostres ficcions per fer-les realitat, per acomplir-les.

La ficció, en definitiva, ens ajuda a convertir els nostres projectes en realitat, com ara l'infant s'ajuda de l'objecte transicional per relacionar-se amb els altres, per situar-se en el món. Sense una ficció que creure'ns cal tenir clar que no tenim un lloc feliç en el món. Tindrem un espai minúscul, però no podrem ser feliços, mirar al futur esperançats, preservar allò que volem ser i canviar en allò que vulguem millorar.

No podent-lo habitar més que en un racó, en les engrunes que els altres ens deixen, i sense esma de poder fer-lo semblar cada cop més allò que hem sommiat, el món se'ns va fent cada cop més petit i trist. Encara que vulguem acceptar la realitat, i que això (com apunta Winnicott) ens costi una pila d'anys, també hem de mantenir-nos fidels a la ficció a partir de la qual vivim la nostra vida. Si li donem l'esquena a les nostres ficcions preferides ens estarem preparant a acceptar una renúncia i un altra, a viure cada cop més insatisfets.

dimecres, de maig 09, 2007

HELLO KEYSPORT, GOODBYE COORDINACIÓ

La temporada vinent no coordinaré a cap club/escola. És una decisió que he prés després de mesos de reflexió, i és quelcom del que estic convençut i del que no me'n penediré. Estic segur.

Després d'un peregrinatge que m'ha portat a ocupar càrrecs de coordinació i direcció tècnica a CB Grup Barna, Bàsquet Ateneu Montserrat, Agrupació Bàsquet Premià i aquesta darrera temporada Salesians Mataró, he decidit prendre'm un any sabàtic (com a mínim un!).

Han estat 5 temporades plenes de vivències i que m'han permès créixer molt professionalment. He pogut compaginar feines molt exigents a clubs amb la meva llicenciatura en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport. Ha estat un mirall en el que experimentar aquelles coses de les que m'empapava a la Facultat. Un veritable laboratori de proves.

Les tasques han estat diferents a cada lloc on he estat, la relació que he construit amb els entrenadors ha variat segons la cultura de cada club, les directives han tingut un paper o altre alhora de facilitar-me/dificultar-me la meva feina. Però de tot he après.

No puc deixar de banda i oblidar-me dels dos estius fent de coordinador de Campus de la FCBQ amb l'amic Borja Comenge de Director (primer al Collell i després a Mollerussa). Ni tampoc de l'estiu passat a Salesians Mataró, una moguda imponent amb 400 nens i nenes en diferents campus i casals paral·lels.

Em prenc aquest respir, rebutjant ofertes interessants per continuar coordinant, en el benentés que vull donar-li total prioritat a Keysport. La meva empresa de formació i assessorament necessita que en els seus primers mesos de vida en bolqui en ella, i que pugui arrencar amb força i il·lusió. Només jo puc donar-li aquesta embrenzida ja que es un projecte personal.

Vull dedicar aquest temps a endreçar idees, i a afiançar una metodologia (o digueu-li com volgueu), una estructura o disseny específic per a la coordinació 8i més enllà, també en el govern institucional). Una idea que, per personal, penso que tindrà valor més enllà de la mera reflexió-recerca autobiogràfica.

Sincerament crec que servirà per estructurar plans de treball i dissenys futurs per a clubs i altres entitats en el món de l'esport. Cal prendre's una certa distància per veure amb claredat allò pel que has estat passant i concretar-ho, d'una manera o altra, pel propi profit o per compartir-ho amb altra gent interessada.

dilluns, de maig 07, 2007

AUTOREFERENCIAR-SE

Un mot tant extens i aparentment opac amaga una realitat humana meravellosa: la realitat del canvi.

Gregory Bateson va ser biòleg, antropòleg i un dels majors especialistes en comunicació humana durant el segle XX. Ell va escriure en una ocasió: "If a man achieves or suffers change in premises which are deeply embedded in his mind, he will surely find that the results of that change will ramify throughout his whole universe”.

Fent-ne una traducció: "Si un home assoleix o pateix un canvi sobre premisses que estan profundament arrelades en la seva ment, és segur que trobarà que els resultats d'aquell canvi es ramifiquen per tot el seu univers".

El canvi de patrons d'un mateix, segons Bateson, suposa un canvi tant profund del "univers" (com ell anomena) de la persona que tot es veu afectat per aquell canvi. Canvis sobre aspectes on s'arrela la persona es "ramifiquen per tot el seu univers".

Un canvi important pels esportistes és passar d'un sistema d'entrenament heteroreferenciador (és a dir, que la referència o descripció prové de fora de l'esportista, habitualment de l'entrenador/a però també pot venir de l'entorn familiar, de l'agent en el cas d'esportistes professionals, etc.) a un sistema d'entrenament autoreferenciador (és a dir, que el propi esportista referencia en tres passos: referir, estipular i projectar).

Un sistema autoreferent és un sistema que s'autorregula. La categoria o concepte de feedback ja fa molts anys que circula, però no ens adonem de la seva veritable importància. Hem de preservar un temps i un espai dins del nostre sistema d'entrenament per assolir aquest aprenentatge autoreferenciador, ja que sovint ens trobem que als esportistes els manca l'hàbit de mirar-se des de fora i veure què fan.

La mirada observadora de l'esportista s'ha d'entrenar, igual que la dels entrenadors. Però els entrenadors hem de fer visible a l'esportista aquella imatge que dona cap enfora, sense entrar a jutjar-lo. En no jutjar-lo rau l'element fonamental per promoure que s'estableixi una autoreferència.

Aquests són alguns consells per passar de l'heteroreferenciació a l'autoreferenciació:
  1. REFERIR: Quan em refereixo a mi mateix (o al "mi mateix" dels altres), haig de fer-ho en termes descriptius. El primer pas per l'autoreferència, ja ho hem dit, es deixar-li lloc, per tot seguit descriure què som en relació al món, referir-nos al món amb una mirada d'observador extern.
  2. ESTIPULAR: Quan he referit què o qui sóc en relació al món, haig de donar pas a l'element que estipula com vull que vagin les coses (seguint el patró referit, existent a hores d'ara, o canviant-lo).
  3. PROJECTAR: Després de referir i estipular, el projecte ha de plantejar-se en termes que no provoquin rebuig o atac a allò que s'enuncia. No serveix fer-se un bon propòsit sobre la base d'un acurat esforç d'autoreferència si des de fora ens dediquem a forçar el canvi a punta de pistola. La paradoxa és una bona tècnica que podem aplicar.

El canvi autoreferenciat és un canvi volgut, desitjat, que prèn temps de prendre (o no) per què anirà a la velocitat que la persona vulgui. Els canvis fets des de dins de la persona són els canvis que perduraran en el temps, i els canvis que ens ajudaran a aprendre al costat d'esportistes que aprenen a fer el seu propi projecte.

dissabte, de maig 05, 2007

LES BONES PERSONES


Ettore Messina s'ha fet una reputació impressionant com entrenador a diversos clubs italians, la selecció azzurra i ara al CSKA Moscou.

Em va encantar llegir que la seva filosofia i la del club moscovita era fitxar, sobretot, bones persones. També s'ha de dir que amb 30 milions de pressupost, qualsevol pot pensar també en fitxar bones persones.

Què millor que fitxar bones persones? Quan no estàs en l'alt rendiment crec que sobretot has de fitxar bones persones.

L'experiència em diu que els sèniors que he entrenat, quan han funcionat, han girat al voltant d'una dinàmica de treball seriosa i un capital humà important.

Penso que parlar de bones persones és una mica ambigu. Caldria definir que vol dir "bones persones". Jo penso que han de ser persones madures, responsables, generoses. No té per què ser una bona persona ja feta, sinó que creixes amb ells (o elles), i per tant veus com arriben a ser, moltes vegades, millors persones.

John Wooden deia que els bons jugadors no eren tot un caràcter. És a dir, que no eren persones amb tendència a enfrontar-se amb l'autoritat o a mostrar-se desafiants. Persones que no ens posen problemes, que no fan del seu caràcter un "problema" que l'entrenador/a ha de resoldre. Un jugador amb opinió, que fa de "mosca cojonera", és un inconvenient, un imprevist, una situació que et fa la murga.

Per a mi una bona o una mala persona no depèn de si és problemàtica, de si és "tot un caràcter", ja que penso que serà problemàtica en funció de com et relacionis, de com et complementis amb aquella persona. No serà problemàtic si no caus en el seu joc. Detectar a quin joc juga cada persona, quins papers es prenen dins dels grups, és un imponderable de la feina d'entrenar.

Millors persones, d'altra banda, per la capacitat de decidir quin és el projecte que volen defensar, per quin futur volen lluitar. Identificar què volen construir i amb quina gent ho volen compartir suposa un pas crucial per a que aquelles persones que formen part de l'equip assoleixin una major satisfacció. Les bones persones són, al meu entendre, les persones més satisfetes d'elles mateixes, més saludables. Quan poses els fonaments en el teu treball psicològic i de direcció de grup per tenir gent satisfeta, tindres cada dia més bones persones al teu voltant.

divendres, de maig 04, 2007

SMALL BALL, "7 SEGONS DE GLÒRIA", JOC D'ATAC PER FER GAUDIR


Les darreres temporades els Phoenix Suns ens han meravellat amb el seu concepte de joc ràpid i basat en les transicions.


Les dues darrers setmanes es parla molt dels Golden State Warriors i la seva eliminatòria amb els Mavericks.


Estic veient el partit en diferit, abans d'anar als meus entrenaments d'avui, i no m'he pogut resistir a veure el resultat. Els Warriors han escombrat els Mavericks (111-86) a partir de la fidelitat a la seva filosofia d'atacar, atacar i atacar. Però a més a més han defensat.


Estic content. Ja he expressat la meva simpatia per l'equip d'Oakland. És meravellós veure'ls jugar.


Crec que és fantàstic que un equip que s'ha classificat en la darrera jornada de la temporada regular pugui escombrar, de manera tant superba, als finalistes de la temporada passada.


Els Warriors han estat fent, d'inici, una zona 3-2 que se'ls ha posat molt malament als texans. Només el veterà Stackhouse ha donat la cara, ja al primer quart, per eixugar el 15-3 d'inici amb un 4/5 en triples.


Els equips NBA han fet zones els darrers dos anys. Abans no se'ls permetia. Però no han treballat zones realment, ja que bàsicament els equips només fan 2-3, és a dir, es refugien en una defensa zonal conservadora. Una 1-3-1, una 3-2, poden ser defenses més arriscades i que impliquin un plantejament estratègic més agosarat.


Com es pot llegir per tot arreu a l'Oracle Arena, pista dels Warriors: WE BELIEVE. Jo sóc un dels WE de l'altra banda de l'Atlàntic.

UN DELS GRANS SE'N VA


Francesc Solana es retira. No sóc donat a fer homenatges sentits a jugadors, però en llegir la carta de comiat que en Francesc dedica a la gent del Fuenla he pensat que en que la retirada és un pas crucial en la vida d'un esportista.

Recordo en Valero Rivera dient que hauria de fer una pretemporada per desacostumar-se a anar cada dia al palau a les 9 del matí. Després de llegir això, ara fa uns dies i a través de l'exquisit llibre d'articles de'n Jordi Basté (El Barça del canvi) descobreixo que en Valero no té carnet de conduir.

Penso en el dia que en Nacho Solozábal es va poder acomiadar d'un Palau que el va ovacionar. Un Palau que encara l'estima i l'enyora: Lakovic i Ukic són bons bases, però ell va marcar una època. L'homentatge va arribar molts anys després del dia en que s'hagués hagut de fer.

Penso en tots els esportistes anònims que s'han retirat sense fer soroll, però que han hagut d'encaixar un canvi radical: deixar de ser jugadors (o entrenadors) quan durant molts anys han estat bàsicament allò.

dijous, de maig 03, 2007

PARES, MARES: RES DE DECISIONS TÈCNIQUES

He llegit una història que m'ha frapat. Acostumat a conviure a les regions menys sofisticades del món de bàsquet de formació, pensava que tenia experiència per donar i per vendre. Però aquesta història m'ha cridat l'atenció.

Als EUA, en un institut, un grup de pares i mares de jugadores de bàsquet van voler "botar" l'entrenadora de les seves filles. En el cas d'EUA, on la tradició esportiva arrela als instituts (i no tant als clubs), l'esport està estretament lligat als càrrecs de la Junta Escolar. El que passi en l'àmbit esportiu es pren en consideració en aquestes reunions.

Aquest grup de pares i mares enrabiats i enfrontats amb la entrenadora van aconseguir, amb les seves queixes, algunes de les coses que, de manera ressumida, us presento a continuació:
  1. Una comissió (en anglés, un panel) del centre va investigar, fins a tres cops, si l'entrenadora estava capacitada. No descobreixen res que pugui posar en dubte la seva vàlua, i l'entrenadora pot continuar fent la seva feina. Tanmateix, 20 anys entrenant l'avalen.
  2. Una sèrie de procediments legals engegats pels pares i mares impossibiliten que l'entrenadora pugui confeccionar l'equip que ella voldria per la nova temporada. Enlloc, aquesta decisió l'ha de prendre una altra comissió que està formada per ella, els seus ajudants i persones de fora de l'equip (emfatitzo això últim).
  3. Els pares ataquen l'entrenadora per enviar a la dutxa a les jugadores després d'un entrenament horrorós (la versió dels pares: 45 minuts abans d'acabar; la de l'entrenadora: 10 o 15 minuts abans d'enllestir). També se li retreuen altres coses de l'ordre de no comparèixer en dia que es feia la foto oficial a l'institut (cap entrenador/a hi va anar) o que havia "retallat" el temps de joc de les fille dels seus pares o mares els quals havien criticat les seves decisions (quan l'entrenadora se n'orgulleix de comptar amb 9 o 10 jugadores en les seves rotacions).

Tot plegat, estem endinsant-nos en una perillosa cultura del clientelisme. La veritat és que avui en dia les famílies es queixen per moltes coses, i fins i tot en alguns casos agradeixen a professors a dins dels mateixos centres, com hem sentit els darrers dies a la TV. Però el que hem de pensar i tenir molt clar per poder operar amb garanties és que les decisions tècniques cal que romanguin en els tècnics. Aquest punt és imprescindible i no negociable, sota cap concepte. No podem obrir la porta a que els pares i mares pensin que estan amb el dret de dir que aquest entrenador o el de més enllà és el més adequat.

Cal que l'opinió dels pares i mares sigui limitada, i que mai serveixi per resoldre, per decidir en cap situació. Cal posar aquests límits pel bon fer: d'altra manera patirem per satisfer els pares i mares en un assumpte sobre el qual no han decidir, així com perdrem bons entrenadors pel camí, "cremats" per la injerència dels pares i mares sobre la tasca dels entrenadors/es.