PARES, MARES: RES DE DECISIONS TÈCNIQUES

He llegit una història que m'ha frapat. Acostumat a conviure a les regions menys sofisticades del món de bàsquet de formació, pensava que tenia experiència per donar i per vendre. Però aquesta història m'ha cridat l'atenció.

Als EUA, en un institut, un grup de pares i mares de jugadores de bàsquet van voler "botar" l'entrenadora de les seves filles. En el cas d'EUA, on la tradició esportiva arrela als instituts (i no tant als clubs), l'esport està estretament lligat als càrrecs de la Junta Escolar. El que passi en l'àmbit esportiu es pren en consideració en aquestes reunions.

Aquest grup de pares i mares enrabiats i enfrontats amb la entrenadora van aconseguir, amb les seves queixes, algunes de les coses que, de manera ressumida, us presento a continuació:

1. Una comissió (en anglés, un panel) del centre va investigar, fins a tres cops, si l'entrenadora estava capacitada. No descobreixen res que pugui posar en dubte la seva vàlua, i l'entrenadora pot continuar fent la seva feina. Tanmateix, 20 anys entrenant l'avalen.
2. Una sèrie de procediments legals engegats pels pares i mares impossibiliten que l'entrenadora pugui confeccionar l'equip que ella voldria per la nova temporada. Enlloc, aquesta decisió l'ha de prendre una altra comissió que està formada per ella, els seus ajudants i persones de fora de l'equip (emfatitzo això últim).
3. Els pares ataquen l'entrenadora per enviar a la dutxa a les jugadores després d'un entrenament horrorós (la versió dels pares: 45 minuts abans d'acabar; la de l'entrenadora: 10 o 15 minuts abans d'enllestir). També se li retreuen altres coses de l'ordre de no comparèixer en dia que es feia la foto oficial a l'institut (cap entrenador/a hi va anar) o que havia "retallat" el temps de joc de les fille dels seus pares o mares els quals havien criticat les seves decisions (quan l'entrenadora se n'orgulleix de comptar amb 9 o 10 jugadores en les seves rotacions).

Tot plegat, estem endinsant-nos en una perillosa cultura del clientelisme. La veritat és que avui en dia les famílies es queixen per moltes coses, i fins i tot en alguns casos agradeixen a professors a dins dels mateixos centres, com hem sentit els darrers dies a la TV. Però el que hem de pensar i tenir molt clar per poder operar amb garanties és que les decisions tècniques cal que romanguin en els tècnics. Aquest punt és imprescindible i no negociable, sota cap concepte. No podem obrir la porta a que els pares i mares pensin que estan amb el dret de dir que aquest entrenador o el de més enllà és el més adequat.

Cal que l'opinió dels pares i mares sigui limitada, i que mai serveixi per resoldre, per decidir en cap situació. Cal posar aquests límits pel bon fer: d'altra manera patirem per satisfer els pares i mares en un assumpte sobre el qual no han decidir, així com perdrem bons entrenadors pel camí, "cremats" per la injerència dels pares i mares sobre la tasca dels entrenadors/es.