ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

"L'acceptació de la realitat és una tasca sense fi". D.W. Winnicott

Winnicott va ser un psicoanalista i pediatre que va treballar a Anglaterra durant el període d'entreguerres. Destaca, al costat de Melanie Klein i Anna Freud, com un dels més influents psicoanalistes en el tracte amb infants. També és reconegut, juntament amb Alfred Adler i Carl Jung, deixebles de Sigmund Freud, com un dels que més reconeguts psicoanalistes del segle XX.

La frase de Winnicott té una gran presència, i de seguida m'ha suggerit el títol de l'article. De fet, Winnicott pensa que el nen, en el seu delit d'omnipotència, s'escarrassa per acceptar la realitat del món, però que no és un assumpte senzill. Com no sempre pot acceptar la realitat i entendre-la tal com és, Winnicott fa servir el concepte d'espai transcicional per parlar de aquell marge, aquell espai simbòlic que fa d'intermediari entre els infants i el món, i que els permet relacionar-se.

Per estructurar aquest espai mediador els nens s'identifiquen amb el que Winnicott va anomenar objectes transicionals. Aquests són objectes, com ara joguines, mantes o ninos que permetien (i permeten també avui, si estem d'acord amb el que ell proposava) als nens relacionar-se amb els altres a través d'aquests objectes, facilitant així la relació mitjançant l'objecte.

Després d'aquesta referència històrica i teòrica per aclarir en quins termes parlava Winnicott, m'enganxo de nou a la idea darrera de la seva frase: és feina de tota la vida acceptar la realitat. De fet, vivim en tensió entre allò que voldríem que fos (una ficció que ens construim per satisfer-nos a nosaltres mateixos) i allò que ens trobem al món (la realitat que ens "condiciona", que ens sosté però alhora ens limita).

Però lluny de ser uns il·lusos per caure en el parany (que de fet no ho és) d'imaginar-nos el futur, la feina de fer del nostre futur una ficció, una trama, és el que precissament ens permet que es pugui acabar convertint en realitat. Per què arrelar-nos i queixar-nos del que hi ha al món no ens porta enlloc. Hem de ser capaços de reinventar-nos per tal de desenganxar-nos del pes de la realitat i volar per pensar què volem fer de la nostra vida.

Vivim entre realitat i ficció. La ficció ens ajuda a (sobre)viure, a entretenir-nos quan la llegim en un llibre o la veiem en una telesèrie. Però en el nostre dia a dia la ficció que ens expliquem de nosaltres mateixos també ens ajuda a viure i a (con)viure. Ens ajuda sobretot a projectar el futur que volem realitzar per a nosaltres, a actualitzar-lo, a passar del desig a l'acte. Actuem les nostres ficcions per fer-les realitat, per acomplir-les.

La ficció, en definitiva, ens ajuda a convertir els nostres projectes en realitat, com ara l'infant s'ajuda de l'objecte transicional per relacionar-se amb els altres, per situar-se en el món. Sense una ficció que creure'ns cal tenir clar que no tenim un lloc feliç en el món. Tindrem un espai minúscul, però no podrem ser feliços, mirar al futur esperançats, preservar allò que volem ser i canviar en allò que vulguem millorar.

No podent-lo habitar més que en un racó, en les engrunes que els altres ens deixen, i sense esma de poder fer-lo semblar cada cop més allò que hem sommiat, el món se'ns va fent cada cop més petit i trist. Encara que vulguem acceptar la realitat, i que això (com apunta Winnicott) ens costi una pila d'anys, també hem de mantenir-nos fidels a la ficció a partir de la qual vivim la nostra vida. Si li donem l'esquena a les nostres ficcions preferides ens estarem preparant a acceptar una renúncia i un altra, a viure cada cop més insatisfets.