PARTÍCULES D'UNA PSICOLOGIA EXTRAORDINÀRIA

"La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".
- Gregory Bateson, Espíritu y naturaleza

Recordo que en un viatge a Londres vaig recollir una butlleta que informava, em sembla, d'una exposició. El reclam era una foto d'Albert Einstein i un text que anunciava: "Els humans fem servir menys del 10% del nostre cervell".

Enllestia un llibre de Bateson, una de les poques lectures apassionats que trobo darrerament. L'enllestia i de les darreres pàgines em cridava l'atenció el missatge que he col·locat al començament d'aquest article.

Les persones expliquem els nostres fracassos gràcies a encomanar-nos a situacions fora del nostre control com són la sort o bé per que no era el nostre dia. Sembla que fem servir aquesta idea com a comodí. Ens diem a nosaltres mateixos: avui no faré res de profit, i ens quedem tant amples amb la nostra mediocre actitud. És com si no poguèssim fer res per combatre allò que anomenem "sort" o donar-li la volta al dia de gossos que estem tenint.

Bateson és una lectura excepcional. Ell apunta a una psicologia, a un entendre les coses, que va molt enllà de les creences i idees que circulen normalment. Per mi són partícules d'una psicologia extraordinària, com em refereixo en el títol de l'article.

La frase de Bateson per mi ens desperta de la mentida, de la falsa il·lusió amb la que emboliquem sovint les coses, i la nostra vida molt especialment: el que ens passi no està en les nostres mans, nosaltres no decidim sobre el nostre destí/futur/sort. Jo ja fa temps que ho veig des d'una òptica radicament diferent: les coses ens aniran tant bé com ens dediquem a que ens vagin.

Amb això el que vull dir és que cal una "disciplina" molt especial, com diu Bateson, per cercar de manera convençuda, jo gairebé diria que obstinada, "la millor jugada". En aquest cas Bateson es serveix de l'exemple dels escacs, que jo trasllado a qualsevol situació competitiva (i penso que pot ser molt entenedora en els esports d'equip també).

Si no fem 120 punts cada setmana és que no busquem amb prou insistència la millora jugada en atac. Si una setmana deixem el rival en 55, però a la següent ens fiquen 100, és que passa és que no hem buscat amb suficient convenciment la millor defensa aquella setmana. Hem decidit no buscar-la i ha quedat clar que no ho hem volgut fer.

En darrer terme aquesta idea també ens serveix a la nostra vida, sobretot per analitzar una mica més detingudament com ens veiem a nosaltres mateixos en el món.

Joan Creus em va dir en una ocasió que allò difícil no era arribar a l'èlit del bàsquet, sinó mantenir-se. M'explicava que per fer-ho no servia amb fer el mateix que havia fet fins aleshores, sinó que havia de donar més de si mateix.

Jo ho veig ara amb l'equip sènior que entreno: el que hem assolit amb esforços i treball, aquest esperit competitiu, aquesta disciplina mental que hem treballat, cal seguir-la lluitant molt per poder-la seguir desenvolupant.

Bateson ens apunta a que voler ser excel·lent, voler seguir aquesta disciplina, a no és comparable amb tenir un moment creatiu. Té a veure a una constància, a un treball escrupulós i ple de conveciment. Els genis sovint s'han vist amb una mirada que els situava com a persones amb talent, però sense disciplina. Un esportista excel·lent serà tant bo com s'hagi entrenat.

Per tenir èxit com a esportista cal (ob)tenir aquesta disciplina: i un cop l'has trobada l'has de seguir treballant, d'altra manera es marceix.

Un projecte d'èxit és un projecte dirigit a descobrir i treballar aquesta disciplina, jo gairebé diria que marcial. És un codi de conducta personal, però que s'extén necessàriament al grup per a que obtinguem resultats, el que ens permet sommiar en assolir fites interessants, en plantejar-nos objectius ambiciosos.

Ser una persona d'èxit és la decisió més determinant en la nostra vida. Només la podem prendre nosaltres: depèn exclussivament de nosaltres i prou. Ningú té la darrera paraula excepte nosaltres. Els altres poden dir missa que, si nosaltres estem convençuts, només podrà aturar-nos la nostra pròpia por a tenir èxit, la nostre inèrcia per no canviar. Sovint deixem de canviar en veure que brillem una mica. Això ens fa sentir insegurs de com serà ser una persona exitosa. I de vegades estem massa lligats a una visió empobrida del que podem arribar a ser.

Per tenir èxit hem de voler invertir molts esforços. Primer en posar-nos en el camí. I segon, en no abandonar la ruta que ens hem marcat. Al cap i a la fi, el que més perill tenim, és de deixar-nos endur per la passivitat, el tantsemenfotisme. Aquest és el pitjor dels mals per esdevenir allò que més ens agradaria ser.