EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de maig 17, 2007

L'ESPERIT DE LEVERKUSEN

Darrerament escric bastant de futbol... No sé si m'hauria de començar a preocupar. La gent de bàsquet es pot sentir traïda, jo una mica desconcertat canviant les cistelles per les porteries. Potser no, ja que al cap i a la fi m'animo a parlar-ne per que m'ajuda a comentar aspectes de dinàmica de grup que em semblen cada dia més imprescindibles.

Molt es parla de psicologia. Un dels primer entrenadors de futbol en demanar un psicòleg esportiu a 1ª Divisió va ser Benito Floro. Després va arribar Jorge Valdano, que amb la seva expressivitat i aires cultes va posar de moda la idea de l'entrenador-psicòleg (o entrenador-filòsof fins i tot).

També he rebut notícies de les intervencions de Chema Buceta en el futbol base del Real Madrid (Li hauran ofert en algun moment Florentino o Calderón treballar amb el primer equip? Haurà rebutjat ficar cullerada en el vestidos dels galàctics?), d'una intervenció poc coneguda -però amb excel·lents resultats- en la Reial Societat de Denoueix que va quedar segona a la Lliga o d'altres intents per acostar la psicologia a les banquetes (i als vestidors). Però potser la psicologia també s'hauria d'acostar, sobretot, als despatxos de la Directiva.

Fins i tot el Frank Rijkaard, que ara molt posen en el punt de mira, té un coach amb el que treballa, la mateixa persona que ha escrit Teaming. Com el cas de Phil Jackson, que a banda de practicar la meditació zen, també parla amb el seu terapeuta de les seves relacions turbulentes amb Kobe Bryant (i ho aireja a The Last Season. A Team in Search of Its Soul).

Després d'aquesta introducció, donant salts en el temps i l'espai, m'agradaria parlar de la final de Glasgow. No sóc perico, però vaig viure amb emoció la trepidant final amb el Sevilla.

Darrerament vinc treballant amb els meus equips amb la la idea de que la història de l'equip condiciona el seu rendiment. Per mi és una idea bàsica per treballar amb els grups. Actualment porto un cadet femení i un sènior masculí, estic treballant sobre aquesta mateixa base i puc dir amb satisfacció que m'està funcionant molt bé. Els canvis han estat notables. I ha estat una veritable alegria els ajudar-los (i ajudar-les) a articular aquests canvis.

L'Espanyol va a Glasgow amb l'obligació d'esborrar el record terrible d'una altra final de la UEFA perduda fa 19 anys. Les coses han volgut que aleshores Valverde fos jugador d'aquella plantilla, i avui hagi estat l'entrenador derrotat. És un fet que cal vigilar, ja que els supervivents de vegades són portadors de la llavor de la derrota.

Els pericos han repetit la història. L'Espanyol de Barcelona ha sofert la més dolorosa de les derrotes: la que es dona en el KO dels penalts. Com fa 19 anys, el club banc-i-blau torna a submergir-se en un estat d'ànim depressiu, un estat d'ànim que agermana a l'afició, els dirigents i l'equip en una cultura de la lamentació i la queixa. Han estat a la final un altre cop, se'ls ha de reconèixer els mèrits, però l'han tornat a perdre.

Alguna cosa ha faltat si l'equip no ha sabut enfrontar-se als fantasmes del passat i treballar la seva història (i la del club, sobretot la que pesa sobre els dirigents i l'afició). Retrobar-se amb la decepció dels que perden, i a més a més fer-ho en una situació que recorda especialment el que ja van viure, per mi posa en dubte una part important de la preparació d'aquest equip: la que venim a anomenar psicològica.

Dani Sánchez Llibre mencionava de passada als àrbitres i deia "he parlat amb un jugador i li he dit que en aquesta derrota no hi ha culpables". Bé, doncs potser haurà de mirar qui són els responsables de no haver aparcat l'esperit de Leverkusen.

De la Peña carregava contra l'àbitre, insistentment. Luis Garcia amb prou feines contenia les llàgrimes mentre atenia als mitjans. Tots semblen haver-se tornat a posar en una posició de víctimes, de perjudicats, dels que per mala sort no han pogur fer més. Dels que per la decisió arbitral no han pogut guanyar.

L'esperit de Leverkusen tenia aquest perill. En inspirar-lo de nou, els jugadors han estat situats en el punt de fer justícia per aquella final que l'Espanyol va pedre en els penalts. Els ha pesat molt a tots: tant els ha pesat que s'ha repetit una mica el guió. Els jugadors han estat situats en un lloc en que segurament els ha fet sentir insegurs i amb la por al cos, no ja de perdre, sinó de la terrible falta que seria perdre de la manera que van perdre aleshores. Per molta concentració prèvia en un castell aïllat i convertit en hotel, el major enemic era l'enemic intern dels passat.

La història es repeteix i ara la feina que hi haurà per tornar a pensar en la Lliga. Caldrà déu i ajuda (o potser simplement contractar un especialista) per no desenterrar de nou (almenys no de la manera que s'ha fet ara) l'esperit de Leverkusen, que ara sembla prendre el nom d'un síndrome o malaltia: el de Leverkusen-Glasgow.