EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimarts, de novembre 27, 2007

DETERMINACIÓ

En anglès hi ha expressions com "will to score" i "drive to win", que traduides serien "voluntat d'anotar" i "impuls (o empenta) per guanyar". Aquesta idea d'estar determinat per aconseguir alguna cosa, com dèia fa uns dies, està lluny de simplement tenir "ganes de".

Passen els dies i veig com hi ha jugadors que estan determinats a guanyar i a anotar de manera impenitent. No es tracta només de la qualitat tècnica, de la visió de joc... Es tracta simplement de la determinació, o per dir-ho d'una altra manera, de la decissió continuada de fer-ho bé.

A la nostra infància segurament ens han prés per babaus i ens han dit: "La intenció és el que compta". Aquesta frase és un alegat al terrorisme ètic: ens dona a entendre que si no aconseguim el que volíem, no passa res, ja que el que val (el que es valora) són les intencions i no els actes.

I també ens deslliura de les repercussions que hagin pugut tenir les nostres accions al món. "El nano no volia fer mal a ningú, ho ha fet sensa mala intenció". I què?!?! Em sorpren tant que aquestes alçades estiguem justificant que coses que fem que passin no tenen importància per que no volíem fer mal a ningú...

"Se nos conoce por nuestros actos" és una frase molt recuperable del guió de Batman begins. Si mirem una mica a la xarxa descobrim que la frase està copiada d'un pensador clàssic, Sant Agustí. I si ens sembla que és recuperable en aquest article és per que ens indica la dimensió de la nostra conducta: el que fem té repercusions, siguin quines siguin les nostres intencions, i així és com ens coneix la gent, no pel que pensem o tenim intenció de fer.

Tornat de nou al bàsquet, després de tancar aquesta petita excursió fílmica i filosòfica, m'interessa comentar una altra cosa: la determinació és de cadascú i allà ningú pot ajudar-nos. Podem lloar les accions dels entrenaments, vibrar per una jugada brillant al partit, corregir-los detalls del seu joc o asseure'ls quan volem un canvi de dinàmica de partit... però el jugador ha d'estar a punt per ser letal, ha d'estar determinat a fer-li un descosit a la defensa rival. I al mateix temps ha d'estar decidit a aturar el jugador rival del que s'encarrega, a molestar els seus tirs, donar ajudes als companys, anar al rebot, córrer el contraatac com un llamp.

No vull deixar de d'acabar amb un fet primordial: aquesta determinació va molt més enllà del que podríem pensar, de manera força comú i sense posar-ho en dubte, com un treball psicològic individual i d'arrel bàsicament cognitiva. És un treball que engloba els hàbits arrelats en la persona, les seves actituds, la manera com té cura del seu joc i del seu cos, com es relaciona amb els companys, com els companys el veuen a ell, etc. Com a molt m'atreviria a acceptar que és un treball de psicologia, però de psicologia social.

I parlant de Psicologia Social no podem evitar citar al mestre Enrique Pichon-Rivière: "El sujeto es sano en la medida en que aprehende la realidad en una perspectiva integradora, en sucesivas tentativas de totalización, y tiene capacidad para transformarla modificándose, a su vez, él mismo. El sujeto es sano en la medida en que mantiene un interjuego dialéctico con el medio y no una relación pasiva, rígida y estereotipada."

Per tant estic parlant de la possibilitat de canviar, d'aprendre, de transformar el món i també transformar-se un mateix. És, per tant, un treball sobre tota la persona, la persona en situació, la persona determinant el seu projecte. No m'agradaria reduir la determinació, que amb tots els seus matissos resulta una realitat fantàstica, a partir d'un ximple reduccionisme psicològic.

dimecres, de novembre 21, 2007

HI HA UN MÈTODE PER LA BOGERIA

Fa pocs dies vaig llegir unes declaracions de Grant Hill que em van semblar interessants. Parlava sobre el que ell pensava del joc de Phoenix Suns abans d'arribar a l'equip i quan ha conegut com treballen: "hay un método para la locura. Desde fuera sólo crees que los Suns corren de arriba abajo y ya está. Pero no es cierto. Todo tiene un sentido." (Gigantes del Basket, nº 1146)

Les experiències prèvies dels ultraofensius Denver Nuggets, connectats a través del veterà entrenador Paul Westhead com l'artífex del joc d'aquell equip i de l'actual campió de la WNBA, les Phoenix Mercury, resulta un clar precursor del run and gun de Mike d'Antoni. Les tesis de Westhead, amb 30 anys entre NBA, CBA, NCAA i alguna expeirència en lligues extrangeres, són un referent necessari per l'allau de joc ràpid, fácil i directe dels d'Arizona. Amb els Nuggets va poder aconseguir 119.9 punts de mitja, en el millor promig de l'atac a l'NBA a la temporada 1990-91.

Mike D'Antoni dèia, en aquesta mateixa entrevista-reportatge, que la gent es quedaria sense saber quina és la ment privilegiada que ha creat aquest estil de joc: Nash o ell. Diu que el dia en que Nash anunciï la seva retirada, a l'endemà ho farà ell.

D'Antoni insisteix que Phoenix Suns són el millor equip en l'NBA en percentatges de tir en els primers 7 segons d'atac. No és cap bogeria ni cap casualitat arribar a construir un estil de joc amb el major encert d'una lliga, només cal tenir clar que no sempre es pot anotar abans dels 7 segons màgics. I el que importa és veure què fem després, quan no podem abotar ràpid, i que fan l'altre equip amb els segons que van sumant als futurs (i, és clar, més nombrosos) atacs del rival.

dijous, de novembre 15, 2007

ÈTICA I CANVI

Sovint ens plantejem demanar a la nostra parella o a un amic que canviï de parer sobre un tema, que decideixi diferent, que en definitiva actuï d'una manera més plaent per nosaltres. De vegades, però, ni ens ho plantejem i abordem el canvi dels altres amb una naturalitat pasmosa, i val a dir que de manera completament irrespectuosa.

Demanar algú que canviï no és ètic. Aquest serà el postulat bàsic d'aquest article que mirarà de fer un repàs al canvi en l'esport i analitzar de quina manera podem veure'l per fer-lo ètic. Tot encertar la mirada amb que mirem les persones i ajustem la nostra idea de canvi.

El primer de tot alhora d'abordar el canvi és no donar-lo per necessari. Que nosaltres com tècnics, per exemple, ens plantejem la necessitat de canvi d'una actitud de l'esportista no respon a la seva dinàmica evolutiva interna, sinó a una necessitat o desig nostre. Potser pensem que allò ens facilitarà la nostra feina o que ajudarà a que l'equip tingui millors resultats.

Aleshores el primer que hem de fer és no donar el canvi per necessari i convenient i afrontar la situació de manera més oberta, sense tant prejudici. Enlloc d'enserronar l'esportista dient-li "vols canviar?", el que li hem de plantejar és un més genèric i no condicionador ni manipulador "què vols fer?"

Partint de la premissa que considero ètic la mesura que connecta un mateix amb allò que un vol o desitja per a ell mateix, furgar en el canvi no és una bona estratègia si el que vol el canvi és el tècnic però no pas el jugador. Hem de descobrir què vol fer l'esportista, abans de tot.

Davant la pregunta "què vols fer?" l'esportista no pot fer altre cosa que confrontar allò que li passa a ell, i prendre una determinació del camí que agafarà. Aquella pregunta de la que potser ha fugit o simplement no ha plantejat amb prou claredat per si sol esdevé un rètol lluminós del que no pot apartar la vista mentre nosaltres li assenyalem que ens constesti quelcom.

La pregunta "vols venir a entrenar?" davant una absència anunciada a l'entrenament és molt més demolidora pel jugador que no pas altres estratègies més grolleres i que s'utilitzen més sovint. Per exemple, molt més útil que recriminar-li no venir, ignorar-lo o demanar-li explicacions o justificacions de la seva falta d'assistència. Molt més útil i mantenint-nos en el nostre rol que suplicar-li que vingui (per poder ser 10 i fer 5c5, per poder assejar una nova defensa, etc.).

I és que és més útil, dona en el clau, ja que es desmarca de la resposta usual esperada (recordem: recriminar, ignorar, demanar justificacions, fins i tot suplicar) i planteja aquesta falta d'assistència en relació a la persona mateixa, i no com un greuje en relació a l'entrenador o als companys. I tant que afecta als companys, però cal assenyalar quin projecte està fent l'esportista per a ell mateix, no per a l'equip.

Quin projecte té l'esportista? Faltar per aquest motiu, per aquell altre? Li sap greu faltar quan li adrecem la pregunta que hem dit? El posa en guàrdia o a la defensiva? Totes aquestes preguntes poden arribar a contestar-se d'una manera o altre. I que apareguin aquestes preguntes activa la diensió de projecte de l'esportista, mesura que pot donar-nos rèdits si sabem com abordar sigilosament el canvi a partir del propi desig enunciat per l'esportista.

No podem refiar-nos i actuar sense tèmer algun efecte secundari des de la nostra "benintencionada" posició de poder com a tècnics, sinó guanyant un nou espai, un nou rol, situant-nos en un lloc arresserat. Preguntar "vols venir a entrenar?" no implica desaprovar aquella absència: només aclareix si l'esportista desitja venir però no pot manegar-s'ho d'una altra manera. De fet, ens situa millor, més clarament, en la relació amb la tasca (anar a entrenar) que estem fent i ens situa a nosaltres, els tècnics, interessant-nos per allò que ells desitjen (una posició sempre important que resguardar).

Quan els fem la pregunta "què vols fer?" a l'esportista estem fent una maniobra que indica al propi esportista que ens interessem, però indirectament assenyala amb insistència el seu poder d'actuar i canviar les coses des d'un mateix. Pot voler tenir ganes o pot voler no tenir ganes. Al mateix temps també indica que hi ha possibilitat de mantenir-se en el desig de no canviar, de seguir igual o de canviar, però a partir del propi esportista en relació a ell mateix, a allò què vol fer.

En definitiva, l'esportista es situa més clarament en relació al seu desig i al seu projecte, que quan es respecta des del propi jugador i des de fora, des de la mirada del tècnic, podem dir que té dues vessants plenament ètiques (per un banda, la nostra actuació metodològica, a partir del respecte i l'aclariment de allò que vol l'esportista, sense imposar-li com ha d'actuar; per una altra banda, la decisió pressa per l'esportista, reconeixida com a desig de fer a'quella determinada manera).

dimarts, de novembre 13, 2007

LES "GANES" I EL DECIDIR

Sovint sentim parlar "pestes" d'un jugador, un acte insensible i precipitat com és parlar per parlar. Aleshores establim d'un jugador, sense ser curosos amb ell: "és un egoïsta, no té compromís amb l'equip". Però el compromís amb l'equip s'ha de saber llegir, interpretar, i passa per ser responsable d'un mateix. Caldria que ens possèssim d'acord que vol dir compromís, per que per a cada persona pot ser molt diferent allò que entengui.

Ser responsables pot ser arribar aviat a l'entrenament i quedar-se a tirar després. Però tot això no com una consigna moral que ve embolicada: "has de fer això", com una qüestió d'obligació. No. És molt més que això, és la dimensió de projecte que assoleixes en la teva professió, que es tradueix/reconeix en el teu temps invertit en aquella activitat. És la decisió de voler millorar. És la teva ètica i el respecte que li tinguis a allò que dibuixes com el teu camí professional, ja siguis tècnic, jugador, etc.

És necessari assenyalar que hi ha una diferència entre tenir "ganes" i decidir sobre un assumpte. La gent entén de manera errònia que amb les "ganes" en té prou: però la realitat és que malgrat les ganes la gent es fa la guitza i no assoleix el que diu que vol. Però a través de la decisió, de decidir a cada moment actualitzar el projecte que has engegat, és quan pots assolir els teus propòsits. Com diu Gregory Bateson a Espíritu y naturaleza: "La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".

Quan t'ensumes que el teu equip té "ganes" de guanyar penses: anem per bon camí. Però no n'hi ha prou amb tenir "ganes", hi ha que reseguir altres aspectes que no només l'impuls que detectem. L'equip ha d'estar decidit a guanyar, a actualitzar a cada moment la decisió de comprometre's amb la victòria. Certament molta gent té "ganes" de fer-ho bé i després s'espatlla l'existència de maneres diverses. Nosaltres com a tècnics hem de trobar l'enfocament adequat per que aquesta pregunta, la de decidir-se a guanyar, estigui posant-se al dia a cada instant.

Les "ganes" i el decidir són, doncs, aspectes diferents que de vegades barrejem de manera equivocada. Estar determinat, decidit és diferent a tenir "ganes". Com diu amb certera habilitat Erich Fromm: "Cada segundo es un momento de decisión para lo mejor o para lo peor" (1986:27, la cursiva és meva) Anem a encaminar-nos a ser conscients d'aquesta diferència que marca la diferència en els equips.

Bibliografia
- Fromm, E. (1986) La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanizada. Madrid, FCE-España.

dijous, de novembre 08, 2007

PAUTES, REGULARITATS I ORDRE (Especial entrada nº150)

Fèia dies que rumiava quina entrada podria ser la que fes 150 al meu blog (em resisteixo a escriure, com acostumo a llegir en català, bloc). Gaudint d'un interessant llibre sobre el meu admirat Gregory Bateson (El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado), acabat per la seva filla quan ell va morir, vaig trobar aquesta correspondència:

PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)

La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.

PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.

REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.

ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.

Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.