ÈTICA I CANVI

Sovint ens plantejem demanar a la nostra parella o a un amic que canviï de parer sobre un tema, que decideixi diferent, que en definitiva actuï d'una manera més plaent per nosaltres. De vegades, però, ni ens ho plantejem i abordem el canvi dels altres amb una naturalitat pasmosa, i val a dir que de manera completament irrespectuosa.

Demanar algú que canviï no és ètic. Aquest serà el postulat bàsic d'aquest article que mirarà de fer un repàs al canvi en l'esport i analitzar de quina manera podem veure'l per fer-lo ètic. Tot encertar la mirada amb que mirem les persones i ajustem la nostra idea de canvi.

El primer de tot alhora d'abordar el canvi és no donar-lo per necessari. Que nosaltres com tècnics, per exemple, ens plantejem la necessitat de canvi d'una actitud de l'esportista no respon a la seva dinàmica evolutiva interna, sinó a una necessitat o desig nostre. Potser pensem que allò ens facilitarà la nostra feina o que ajudarà a que l'equip tingui millors resultats.

Aleshores el primer que hem de fer és no donar el canvi per necessari i convenient i afrontar la situació de manera més oberta, sense tant prejudici. Enlloc d'enserronar l'esportista dient-li "vols canviar?", el que li hem de plantejar és un més genèric i no condicionador ni manipulador "què vols fer?"

Partint de la premissa que considero ètic la mesura que connecta un mateix amb allò que un vol o desitja per a ell mateix, furgar en el canvi no és una bona estratègia si el que vol el canvi és el tècnic però no pas el jugador. Hem de descobrir què vol fer l'esportista, abans de tot.

Davant la pregunta "què vols fer?" l'esportista no pot fer altre cosa que confrontar allò que li passa a ell, i prendre una determinació del camí que agafarà. Aquella pregunta de la que potser ha fugit o simplement no ha plantejat amb prou claredat per si sol esdevé un rètol lluminós del que no pot apartar la vista mentre nosaltres li assenyalem que ens constesti quelcom.

La pregunta "vols venir a entrenar?" davant una absència anunciada a l'entrenament és molt més demolidora pel jugador que no pas altres estratègies més grolleres i que s'utilitzen més sovint. Per exemple, molt més útil que recriminar-li no venir, ignorar-lo o demanar-li explicacions o justificacions de la seva falta d'assistència. Molt més útil i mantenint-nos en el nostre rol que suplicar-li que vingui (per poder ser 10 i fer 5c5, per poder assejar una nova defensa, etc.).

I és que és més útil, dona en el clau, ja que es desmarca de la resposta usual esperada (recordem: recriminar, ignorar, demanar justificacions, fins i tot suplicar) i planteja aquesta falta d'assistència en relació a la persona mateixa, i no com un greuje en relació a l'entrenador o als companys. I tant que afecta als companys, però cal assenyalar quin projecte està fent l'esportista per a ell mateix, no per a l'equip.

Quin projecte té l'esportista? Faltar per aquest motiu, per aquell altre? Li sap greu faltar quan li adrecem la pregunta que hem dit? El posa en guàrdia o a la defensiva? Totes aquestes preguntes poden arribar a contestar-se d'una manera o altre. I que apareguin aquestes preguntes activa la diensió de projecte de l'esportista, mesura que pot donar-nos rèdits si sabem com abordar sigilosament el canvi a partir del propi desig enunciat per l'esportista.

No podem refiar-nos i actuar sense tèmer algun efecte secundari des de la nostra "benintencionada" posició de poder com a tècnics, sinó guanyant un nou espai, un nou rol, situant-nos en un lloc arresserat. Preguntar "vols venir a entrenar?" no implica desaprovar aquella absència: només aclareix si l'esportista desitja venir però no pot manegar-s'ho d'una altra manera. De fet, ens situa millor, més clarament, en la relació amb la tasca (anar a entrenar) que estem fent i ens situa a nosaltres, els tècnics, interessant-nos per allò que ells desitjen (una posició sempre important que resguardar).

Quan els fem la pregunta "què vols fer?" a l'esportista estem fent una maniobra que indica al propi esportista que ens interessem, però indirectament assenyala amb insistència el seu poder d'actuar i canviar les coses des d'un mateix. Pot voler tenir ganes o pot voler no tenir ganes. Al mateix temps també indica que hi ha possibilitat de mantenir-se en el desig de no canviar, de seguir igual o de canviar, però a partir del propi esportista en relació a ell mateix, a allò què vol fer.

En definitiva, l'esportista es situa més clarament en relació al seu desig i al seu projecte, que quan es respecta des del propi jugador i des de fora, des de la mirada del tècnic, podem dir que té dues vessants plenament ètiques (per un banda, la nostra actuació metodològica, a partir del respecte i l'aclariment de allò que vol l'esportista, sense imposar-li com ha d'actuar; per una altra banda, la decisió pressa per l'esportista, reconeixida com a desig de fer a'quella determinada manera).