MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA

Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.

Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.

Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.

L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.