BON JUGADOR, MILLOR PERSONA

Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.

Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.

Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:

- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?

- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?

Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.

Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.