“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”

Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.

La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.

La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:

1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.

2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.

Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.

Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.