EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

diumenge, de juny 06, 2010

COMPTA FINS A 5

Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!

Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.

És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.

Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.

Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.

El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?

Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.

Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!