EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de novembre 10, 2016

Culminació del projecte "Mirades a l'esport infantil"

Aquest mes de novembre he publicat, en el Blog Espai de Llibertat de la Fundació Ferrer i Guàrdia, el tercer i darrer article de la sèrie "Mirades a l'esport infantil". Aquest projecte ha pogut veure la llum gràcies a la bona disposició de Vicenç Molina, que ha trobat adient publicar els articles al Blog. Publicar en aquest indret de reflexió em resulta plaent.

En la sèrie "Mirades de l'esport infantil" he fet una anàlisi de l'esport infantil i juvenil a Catalunya des d'una perspectiva crítica. Penso que algunes iniciatives ben atapeïdes del terme "valors", per algunes persones un signe de estar ben adreçades, és més aviat tota una altra cosa: el senyal inequívoc de que estem davant d'un discurs pobre, buit, farcit de llocs comuns i amb una tendència cap a la confusió i la promoció de la patologia.

En alguna ocasió he pensat que una de les qüestions que més m'amoïnen és, a fi de comptes, portar salut a l'esport. I no em refereixo a portar salut cardiovascular, o salut en termes de disminució dels índexs d'obesitat. Encara que si estirem molt la idea, també ho podria arribar a ser, això, salut. Em refereixo més aviat a una pregunta del tipus: és la pràctica esportiva amb infants a Catalunya, tal com són les institucions, les normatives vigents i la formació dels professionals que hi treballen, un entorn que promociona la salut (especialment mental) dels esportistes? A mi em sembla que estem davant d'una pregunta a la qual hem de contestar, sense victimisme però sense tapar el cúmul d'errades que arrosseguem, de manera sincera dient: NO.

Però si ens pensàvem que tot anava sobre rodes... No obstant, la situació no em sembla gens afalagadora. Una de las maniobres de distracció la podem trobar amb la veneració al terme "valors". Els "valors" semblen una cuirassa impenetrable, protecció contra qualsevol crítica o sospita que puguem tenir sobre el funcionament del sistema. Com ens encomanem a la bondat que flueix de anomenar a tort i a dret els "valors", sembla que puguem estar ben tranquils. De fet qui els menciona, sembla que tingui en les seves mans el Sant Graal, i que pugui gaudir del coneixement més verídic i absolut. Al meu entendre, aquesta menció tant sovintejada al terme "valors" i allò que evoca no fa més que amagar les febleses d'un discurs que, com dèia abans, és pobre, buit i amb tendència cap a la confusió i la patologia.

En aquests tres articles li toco el crustó a diferents projectes i propostes que inunden l'esport infantil i juvenil, i que tenen més o menys relació amb la defensa dels "valors" com a guariment per a tots els mals. Ja fa temps que tinc posat el punt de mira en la norma d'alineació, així com també sobre la norma de tancar l'acta. Es tracta de dos dels productes estrelles del reglament de minibàsquet promogut des de la Federació Catalana de Basquetbol des de fa una pila d'anys, i que després d'uns primers passos en l'àmbit del minibàsquet es va estendre a d'altres miniesports.

Lluny de quedar en manifestacions aïllades, aquestes propostes confuses i patologitzants s'han estès com una taca d'oli, recargolant-se d'una manera aberrant. Mostra d'això és l'efervescència als mitjans de comunicació i dins de certs cercles educatius del projecte Juga Verd Play del Consell Esportiu del Baix Llobregat, el qual ha tingut un ampli recolzament des de que va començar a caminar l'any 2013. Un dels seus punts culminants ha estat la posterior acollida institucional de la idea dins del que seria les consideracions de tipus tècnic en la Resolució Pre 2095/2015 de la Generalitat de Catalunya, on s'incopora la filosofia propia del projecte en el que seria el sistema de puntuació integrat.

Estem davant, doncs, de tot un seguit de mesures de diferents èpoques (la norma d'alineació comença a aplicar-se a 1964 a nivell estatal, a través de la Federación Española de Baloncesto; la norma de tancar l'acta inaugura el seu camí al 2001, com a creació pròpia de la Federació Catalana de Basqeutbol en base al mercy rule ja existent en altres indrets; el Juga Verd Play es presenta en societat al 2013), encara que amb alguns trets en comú totes elles:
- Menyspreu del resultat (marcador) obtingut en el partit, la qual cosa dona l'esquena a la importància que hom valori el seu producte i el reconegui com propi.
- Obligatorietat de fer una sèrie d'accions que es consideren lloables. Es tracta de qüestions ben reconiexibles: fer jugar tothom en cada partit; deixar de comptar les cistelles per no "humiliar"; que els pares estiguin obligats a votar donant una puntuació al comportament dels equips, i així estiguin distrets-amenaçats per aleshores no protestar ni insultar. Ara bé, en se mesures que cal fer-les de manera obligada, deixen de ser potencialment virtuoses.
- Degradació dels aspectes tècnics del joc, del virtuosisme tècnic especialment. Quan el "bon joc" passa a un segon o tercer lloc en l'interès dels tècnics (si es que encara se li manté alguna importància), es perd la possibilitat d'aprendre a fer l'esport. Aquesta renúncia volguda a voler treballar pel perfeccionament i l'excel·lència tècnica es dona, molt especialment, per la preeminència de la idea de que l'esport ha de ser educatiu, i que per ser-ho cal que sigui una experiència amb una certificació indubtable de "valors".

Podeu llegir els articles on desenvolupo aquestes idees (de títols "Els profetes del procés", "El culte al procediment" i "El valor d'acord al producte"), publicats entre el mes de setembre de 2015 i el mes de novembre de 2016, seguint aquest link. Allà trobareu els enllaços directes als tres articles. Recomano que comenceu pel primer i aneu llegint-los per ordre, doncs el discurs elaborat en el segon i el tercer es basa en el que he presentat amb anterioritat.

Us desitjo una bona lectura.