MÉS EDUCACIÓ

Els aldarulls i robatoris a Londres i les seves rodalies ha estat el principal plat informatiu dels darrers dies. Ahir vaig sentir les declaracions de David Cameron al Parlament, en que s'encèn en parlar del pillatge que cometen multitud de joves anglesos, amb un gruix important entre 12 i 16 anys, pel que sembla. Cameron parla amb tant de convenciment que arriba a titllar-los de "malats". I com es comentava en algunes de les informaciones del 3/24, anuncia ma dura de la policia, persecució judicial dels culpables... però no menciona l'educació en el seu discurs?

Està clar que els aldarulls a Londres s'han sortit de mare. Com s'ha dit, poc o res té a veure amb la mort d'un jove en mans dels policies londinencs. Els joves han aprofitat les protestes al carrer per assaltar botigues, supermercats, benzineres, etc. Però l'oblit en mencionar l'educació demostra com els polítics s'ocupen molt més de tapar forats que no de preveure els possibles conflictes i invertir en educació, ja sigui escolar, esportiva o de qualsevol altre tipus.

A banda de dir que els vàndals que apareixen als carrers saquejant botigues, Cameron no ha tingut cap mena de problema d'assenyalar als pares com responsables que aquests adolescents facin tot tipus de delictes. Quan Cameron diu que els pares no estan a casa per educar als seus fills no proposa cap mena d'alternativa i, per tant, deixa apartat en el calaix el problema de fons. No podem oblidar que fa pocs anys, també al Regne Unit, es va obrir el debat si professors i mestres podien arribar a amonestar als joves que cometessin actes incívics al carrer. Per tant, la proposta era que els docents poguessin fer de policies dels joves, amuntegant en el rol d'educador una sèrie de responsabilitats que correspon a una altra institució: la policia.

En quan a allò que els docents puguin fer, estic segur que els recursos en dinàmica grupal seria una de les eines pel desenvolupament professional dels docents, a més a més de poder ajudar a afrontar les problemàtiques que queden més palesades quan pensem en els aldarulls al Regne Unit.

Per tant, penso que després de controlar els actes vandàlics, seria convenient obrir un debat profund a nivell educatiu. L'educació mai ha estat una prioritat suficientment ben moblada de recursos econòmics, ni de programes educatius seriosos i ambiciosos. No penso que hi hagi hagut innovació educativa després del constructivisme (les famoses reformes dels sistemes educatius a les dècades de 1980 i 1990), i hem de fer un pas endavant quan ja anem camí del 2020. No parlo, però, de plantejar la necessitat de mesures reeducatives amb aquests joves vàndals: al que em refereixo és a fer-li un rentat de cara a tot allò que es belluga en l'àmbit de l'educació i que fa tuf de ranci. I entre d'altres coses important, la que m'ho sembla més és formar als educadors en nocions sobre els grups i el seu funcionament.

Podem lamentar que en aquesta ocasió al Regne Unit tampoc hi hagut prou sintonia i rebuig de la culpabilització recíproca entre docents i pares, que només fa que tirar per l'aigüera. Quan l'agitador de tot plegat és el prime minister, veiem com no és només que l'Estat del Benestar vagi a la deriva. Del que es tracta, més aviat, és la manca d'horitzons formatius en la societat, la manca d'un paradigma formatiu que serveixi de paraigüa per comprendre i afrontar la insatisfacció i, sobretot, la manca de límits en que neden aquests joves.

Quan no hi ha mesures estatals efectives, el caire educatiu llueix per la seva debilitat, sovint apareixen els retrets entre adults sobre el que passa amb les joves generacions. Ja seria hora de deixar els retrets, de fixar-se només en les sancions i també deixar de dir que els fa vergonya el que veuen a les imatges: els joves mostren el desencís vital i la manca de límits que ha impregnat tota una generació. Estem disposats a reflexionar com recuperar-la?