OPINAR VS. DESCRIURE: UN DEBAT OBERT ALS MEDIA ESPORTIUS

Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.

Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:

1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.

2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.

3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.

Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.

M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).

Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.

Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.

El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.

Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.

Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.

Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.